La nova música o el modernisme en música, en la tradició musical artística europea escrita, és una postura estètica subjacent al període de canvi i desenvolupament en el llenguatge musical que va tenir lloc al tombant del , un període de reaccions diverses que desafiaven i reinterpretaven els gèneres musicals més antics, innovacions que van conduir a noves formes d'aproximar-se als aspectes harmònics, melòdics, sonors i rítmics de la música, i als canvis en les visions estètiques del món en estreta relació amb el període més gran identificable del modernisme en les arts de l'època. La paraula que més s'hi associa a ella és "innovació". La seva característica principal és la "pluralitat lingüística", és a dir, que mai cap gènere musical va assumir una posició dominant. Aquest corrent és el successor de la música del Romanticisme i Postromanticisme, va precedir la música clàssica contemporània, i s'estengué aproximadament entre els anys 1910 i 1975.
El moment exacte en què va acabar el modernisme i començà la música contemporània és encara motiu de debat entre els experts. De vegades es compara de manera equitativa la música moderna amb la música del segle XX, tot i que aquesta última abasta un temps cronològic en lloc d'un període estètic.
La música moderna es basa en els valors filosòfics i estètics del Modernisme, els quals tenen com a principal objectiu el trencament amb la tradició, i la constant innovació. A causa d'això està estretament lligada al'avantguardisme. A diferència dels períodes anteriors, pràcticament tots els compositors d'aquest període no sols formaven part d'aquest moviment, sinó que van participar en moviments musicals diferents, ja sigui simultàniament o en diferents etapes.
El nom de Modernisme prové d'una sèrie de moviments basats en el concepte que el segle XX fou una època de constants canvis tant socials com tecnològics, els quals van ser fonamentals. Així, doncs, l'art també havia d'adoptar i desenvolupar aquests principis com a fonament estètic.
El Modernisme pren l'esperit progressista de finals del i la seva inclinació per la precisió de les millores tecnològiques. Com a conseqüència, se separa de les normes i formalismes de l'art de l'època i la tradició. Per tant, la característica principal del Modernisme és la pluralitat de llenguatges, entenent que cap llenguatge musical en particular hi va assumir una posició dominant.
Quant a les característiques tècniques del Modernisme musical, aquest en té tres de principals, les quals fan que es distingeixi dels altres períodes anteriors:
L'expansió o l'abandonament de la tonalitat. L'ús de les tècniques ampliades. La incorporació de sons i sorolls nous en la composició.
Principals tècniques, estils i moviments esquerra|miniatura|261x261px|Luigi Russolo (1885-1947), compositor italià que introduí el manifest futurista i creà L'art dels sorolls com a acció musical d'aquest moviment El Futurisme fou un dels principals moviments d'avantguarda a l'Europa del . Aquest corrent artístic fou creat a Itàlia per Filippo Tommaso Marinetti, un poeta italià que va redactar, i més tard publicar, el Manifest Futurista el 20 de febrer del 1909 al diari Le Figaro de París.
Aquest moviment mirava de buscar el trencament de les tradicions artístiques del passat i els signes convencionals de la història de l'art. Pretenia alçar la vida contemporània mitjançant dos temes principals: la màquina i el moviment. Recorria a qualsevol mitjà d'expressió: arts plàstiques, arquitectura, poesia, publicitat, cinema, moda i música, amb la finalitat de tornar a construir un nou perfil del món.
Els primers treballs futuristes en el camp de la música començaren l'any 1910, el mateix any que se signa el Manifest dels músics futuristes. Els italians Francesco Balilla Pratella i Luigi Russolo foren els principals compositors futuristes.
Russolo ideà un manifest, L'art dels sorolls, de 1913 com a conseqüència dels estudis prèviament realitzats per Pratella.
La música de sorolls va ser incorporada posteriorment a les actuacions com a música de fons o com una mena de partitura o guia per als moviments dels intèrprets. A més, va inventar una màquina de soroll anomenada Intonarumori, la qual fou durament criticada durant la seva època.
Crisi de la tonalitat i atonalisme
Aleksandr Skriabin (1872-1915) fou un dels iniciadors de l'atonalisme, conegut per la utilització del seu acord místic.
Franz Liszt creà un precedent per a la música europea sense to el 1885. Durant aquest període, es parlava de la "crisi de la tonalitat". El motiu d'aquesta crisi és que s'utilitzaven cada cop més acords no harmònics, difícils d'harmonitzar, i la melodia i els canvis de ritme més inusuals aparegueren en la música tonal. La distinció entre excepció i norma es feu cada cop més difusa i, en conseqüència, també s'afluixà la connexió sintàctica entre entonació i harmonia. A principis de segle XX compositors com ara Claude Debussy, Aleksandr Skriabin, Béla Bartók, Paul Hindemith, Serguei Prokófiev, Carl Ruggles, Ígor Stravinski i Edgard Varèse van escriure música que s'ha descrit, totalment o parcial, com atonal. Aleksandr Skriabin creà un estil impressionista i atonal especial, com ara obres com Misteri, Poema de l'Èxtasi o Prometeu. El Poema de foc, en un acord per quartes, anomenat "acord misteriós", és un tercer interval lluny dels acords de la tríada habituals.
La primera etapa de l'atonalitat (l'antecessora de l'escala de dotze tons), coneguda com a “atonalitat lliure” o “aberració cromàtica lliure”, implica intents conscients d'evitar l'harmonia diatònica tradicional. Les obres més importants d'aquest període són l'òpera Wozzeck d'Alban Berg (1917-1922) i Piero Runel d'Arnold Schönberg (Pierrot Lunaire, 1912).
El primer període de música silenciosa de Schoenberg (del 1908 al 1923) normalment tenia una unitat d'interval com a element integral. A més de l'expansió, la unitat d'intervals també es podia convertir en una fila de tons i les notes que hi contenia podrien actuar com a elements bàsics per permetre la superposició d'estats d'unitats bàsiques o la interconnexió de dues o més unitats bàsiques.
Altres compositors nord-americans, com ara Charles Ives, Henry Cowell i més tard George Antell, van produir música impactant per al públic de l'època, ignorant les convencions musicals. Sovint combinen música pop amb aglutinació o politonalitat, una dissonància extrema i una complexitat rítmica aparentment impossible. Charles Seeger va aclarir el concepte d'oposició inconsistent, Carl Ruggles, Ruth Crawford-Seeger i altres van utilitzar aquesta tècnica.
Primitivisme miniatura|242x242px|Igor Stravinsky (1882-1971); la seua obra La Consagració de la primavera es considera l'obra més important del segle XX
El primitivisme és un moviment artístic que té com a objectiu salvar el folklore més antic de determinades àrees amb un llenguatge modern o modernista. De manera similar al nacionalisme que busca refermar els hàbits locals, el primitivisme combina indicadors i accents més irregulars, més ús d'instruments de percussió i altres timbres, escales modals i tons atònics i politònics. En música, els dos gegants d'aquest moviment són el rus Ígor Stravinski i l'hongarès Béla Bartók, tot i que les obres d'ambdós superen amb escreix el nom de “primitiu”.
El primer ballet L'ocell de foc (1910) és conegut per la seva inusual introducció (trio de corda baixa) i arranjament. Petruixka (1911) també té una visió diferent: fou el primer ballet de Stravinsky que va utilitzar la mitologia popular russa. El tercer ballet, Consagració de la primavera (1913), es considera generalment que és la deïficació del "període del primitivisme rus" de Stravinsky. Aquí, el compositor aprofita la crueltat de la Rússia pagana i les interpretacions radicals, l'harmonia multitonal i el ritme sobtat que es mostren al llarg de l'obra reflecteixen aquests sentiments.
Hi ha diversos passatges molt coneguts d'aquesta obra, dos d'ells, però, són especialment destacables: el primer tema basat en sons de fagot, amb notes gairebé més enllà del seu abast. El recurs típic del període estravinskià de Rússia és utilitzar un ritme curt i moure'n l'accent; dos acords superposats només fan servir l'arc de les cordes per seguir. Evidentment, el canvi del tema inicial és permanent. I el bronze reproduïa cada acord accentuat. La Consagració no sols es considera l'obra més important del primitivisme o de Stravinsky, sinó també del segle XX per la seva ruptura amb la tradició i la seva influència en tot el món.
Altres obres famoses d'aquest estil són: El rossinyol (1914), Renard (1916), Història d'un soldat (1918) i Les noces (1923), interpretades per una combinació original de quatre pianos i instruments de percussió, amb participació de música vocal. En aquestes obres, els músics van aprofitar al màxim el patrimoni de l'Escola Nacionalista Russa fins que gairebé s'exhaurí. esquerra|miniatura|220x220px|Béla Bartók (1881-1945) fou el creador de l'etnomusicologia, i gràcies a la seva recerca creà nombroses obres basades en el folklore europeu Bartók fou un músic d'origen hongarès que destacà com a compositor, pianista i investigador de música folklòrica de l'Europa oriental (especialment dels Balcans). Bartók fou un dels fundadors de l'etnomusicologia, basada en les relacions que uneixen l'etnologia i la música. A partir de les seves recerques creà un estil molt personal i innovador.
A partir del 1905, amb l'auge del moviment nacionalista, va aprofundir en la comprensió de la música tradicional i les cançons populars magiars. Llavors, s'adonà de la necessitat de preservar la memòria musical tradicional del seu país. Juntament amb Zoltán Kodály, començà a recórrer pobles d'Hongria i Romania, recopilant milers de melodies i cançons, i enregistrant-les amb un fonògraf. Després, van estendre aquesta tasca a la major part d'Europa Central, fins i tot a Turquia. Antigament es pensava que la música popular hongaresa es basava en la melodia gitana. Bartok, però, descobrí que les antigues melodies hongareses es basaven en l'escala pentatònica, igual que la música asiàtica o siberiana. Bartók creà un gran nombre d'obres petites per a piano derivades de la música popular i va compondre acompanyaments de cançons populars.
Mai no parlà de les seves habilitats de composició; el musicòleg hongarès Ernö Lendvai, però, dedicà la seva vida a descobrir els fonaments del seu sistema. Segons Lendvai, la música de Bartok se centra en gran manera en les seves investigacions sobre literatura civil i art, sobretot en la literatura hongaresa. Es pot dividir en dues grans parts amb conceptes diferents però complementaris, que hi apareixen alternativament, fins i tot en diferents parts del mateix treball: un sistema diatònic centrat en la música popular, la seva manera, ritme i escala acústica; i un sistema cromàtic que també està influït pel folklore, basat en un sistema axial.
La seva obra "primitiva" més pura pot ser Allegro Barbaro (1911) i un gran nombre de cançons i danses populars de l'Europa de l'Est. El mateix any, escriu la seva única òpera, Bluebeard Castle. Durant la Primera Guerra Mundial, va escriure els ballets El príncep de fusta i El mandarí meravellós, i després va compondre dues sonates per a violí i piano, que s'integren en les seves obres més complexes. El seu desig d'experimentació l'ha fet únic i brillant: les seves obres inclouen música per a cordes i percussió, sonates per a dos pianos i percussió i un quartet de sis cordes. Va treballar per al piano Mikrokosmos i tres concerts per a piano i orquestra.
Microtonalisme esquerra|miniatura|274x274px|Charles Ives (1874-1954) fou un dels més prominents compositors de música microtonal, pioner als Estats Units