Ademús (en castellà i oficialment, Ademuz) és un municipi del País Valencià situat a la comarca del Racó d'Ademús, de la qual és cocapital amb Castellfabib, i municipi més poblat. En 2013 tenia 1.203 habitants, segons el cens de l'INE.
Està situat en el marge dret del riu Túria, de manera escalonada en els pronunciats vessants de la muntanya dels Zafranares. Com a conseqüència d'eixe emplaçament, la vila es caracteritza per tindre uns llargs i estrets carrers en pendent, que es comuniquen entre ells per carrerons, i carrers més estrets, molts dels quals escalonats, mentre que les cases semblen sobreposar-se les unes a les altres.
La llengua pròpia d'Ademús és el castellà, com la de tota la comarca, que és un enclavament valencià de parla castellana situat entre Aragó i Castella-La Manxa.
Geografia La major part de les terres d'Ademús és muntanyosa; les altures principals són El Pinar (1.042 m), El Cerrellar (1.219 m), Los Molares (1.076 m) i Tortajada (1.516 m). Hi ha també algunes muntanyes amb gran valor paisatgístic i emblemàtic, com ara el Cerro de los Zafranares, el Pico Castro i l'imponent Pico de la Muela.
Tot el terme d'Ademús és creuat de nord a sud pel riu Túria, dibuixant una vall fèrtil on es conreen cultius de regadiu com ara pomes i altres fruites. L'altre riu del terme és el Bohilgues, afluent del Túria. També hi ha un bon nombre de rambles, totes afluents del Túria, que a l'estiu patixen sequeres; destaquen la rambla de la Virgen, de las Tóvedas, del Val, de Negrón i de Riodeva. L'abundància de fonts permet també els cultius de regadiu escalonats en bancals, amb una extensa i antiga xàrcia de séquies que recorre tot el terme.
Ademús disposa d'una magnífica vista de la Vega del Túria, descrita pel botànic Cavanilles a les darreries del , al seu pas per la vila.
miniatura|700px|center|Vista panoràmica d'Ademús des del pont de la carretera N-330 Entorn natural Per les muntanyes d'Ademús s'estenen dilatats boscs de pi, savina i carrasca, que a hores d'ara s'intenta repoblar amb espècies autòctones després d'unes dècades de fallits intents per implantar altres espècies. Les costeres van cobertes d'arbusts i altres espècies de plantes que alimenten el bestiar i contribuïxen també al manteniment d'una apicultura hui decaiguda, però de gran importància antany. Està adquirint un prometedor desenvolupament el conreu de plantes aromàtiques, molt arrelades en la comarca.
Les característiques del terreny el fan apte per a realitzar excursions de muntanya i turisme rural, ja que es troba allunyat de grans nuclis urbans i centres industrials, i destaquen els seus paisatges i l'emplaçament dels pobles, la major part dels quals té un aspecte medieval amb edificis producte de l'arquitectura popular.
Hi ha una microreserva de flora al llarg del riu Bohilgues, afluent del Túria. L'any 2007 la Generalitat Valenciana va declarar Parc Natural tot el terme de la Pobla de Sant Miquel, on es poden admirar boscs de savines mil·lenàries i el típic paisatge de pell de pantera, format per muntanyes tacades de savina xaparra. Cal dir també que al Racó d'Ademús es troba la muntanya més alta del País Valencià: l'Alto de las Barracas de 1.839 metres.
Barris i pedanies Pel que fa a la distribució poblacional, a més de la vila d'Ademús, hi ha tres nuclis habitats:
Mas del Olmo Sesga Val de la Sabina
També hi ha un bon grapat de masies disperses pel terme municipal, com ara Altamira, Guerrero, El Soto, San Juan de las Veguillas i La Balsa.
Història Encara que hi haja abundància de restes prehistòriques al terme, és probablement d'origen romà, ja que s'han trobat restes d'eixa època a la rodalia. Malgrat això, començà a tindre certa entitat durant el període musulmà, com en testimonien els relleixos de l'antic castell d'Al-Dāmūs, des d'on, conjuntament amb el Castell de Castellfabib es controlava el pas natural pel riu Túria en direcció al Regne d'Aragó i al Regne de Castella. El 974 una disposició del califa Al-Hakam II permetia al senyor d'Albarrasí repartir entre els seus fills les fortaleses frontereres que defensaven el seu extens territori, entre elles les de Castellfabib i Al-Dāmūs.
Conquerida per Pere el Catòlic en 1210 a Muhammad al-Nâsir (Miramamolin), si bé sembla que passà de nou a mans musulmanes, fins que poc després fou conquerida altra vegada per Jaume I, qui la reservà per al Regne d'Aragó. En 1261, el rei En Jaume l'agregà definitivament al Regne de València i nomenà a Ademús i Castellfabib "viles de realenc", és a dir, dependents directament de la Corona. La seua història, a partir de llavors, va seguir els avatars del Regne i la seua evolució en els segles posteriors. miniatura|Antic escut d'Ademús d'època foral A l'època foral, com a vila reial, Ademús va tenir representació a les Corts Valencianes, on enviava puntualment un síndic elegit per la municipalitat. A mitjan va patir dues invasions de les tropes de Pere I de Castella, com també l'altra vila històrica de la comarca, Castellfabib. L'heroica defensa dels dos castells fronterers pels seus habitants la va recordar el mateix Pere IV el Cerimoniós i els seus successors, els quals li van atorgar diverses llibertats i drets per la seua fidelitat a la Corona Aragonesa. Per bé que la veïna fortalesa de Castellfabib va tenir més importància a l'edat mitjana, el seu creixement es va aturar al , mentre que Ademús continuà amb una evolució positiva i va assolir clarament des de llavors la capitalitat de les terres dels voltants.
L'expulsió dels moriscs, en la primera dècada del , va repercutir desfavorablement en Ademús i la seua comarca eminentment agrícola, ja que ells eren consumats llauradors. Un fort terratrèmol ocorregut el 7 de juny de 1656 va enderrocar els principals edificis de la vila: castell, antiga església de Sant Pere Intramurs i Casa de la Vila.Font: Raúl Eslava Blasco, El terremoto de Ademuz del año 1656: un nuevo documento, a la revista ABABOL, nº 59, any 2009 En les guerres carlines, durant el , el Racó va ser terreny castigat per les incursions de Cabrera i altres carlins. Aleshores es van reconstruir els castells d'Ademús i Castellfabib en defensa dels drets al tron d'Isabel II d'Espanya.
Atenent a raons d'utilitat pública, en la divisió territorial decretada en 1810 per Josep I d'Espanya, s'assignava el Racó d'Ademús a la Prefectura de Terol. Per idèntic motiu, en la de 1822, dissenyada per Felipe Bauzá i José Agustín de Larramendi, el Racó d'Ademús passava també a la província de Terol. Cap d'aquelles es va portar a terme: la primera, per l'efímer del regnat del germà de Napoleó Bonapart; la segona per causa anàloga: a l'abril de 1823 Ferran VII recuperava els poders absoluts després del Trienni Liberal, amb ajuda dels "Cent mil Fills de Sant Lluís" i l'1 d'octubre va revocar el que s'havia acordat durant l'anterior període.
Durant la primera guerra carlina la vila fou saquejada per Josep Miralles Marín el Serrador, que s'enfrontà amb les tropes liberals provocant un incendi i després del saqueig, Ademús va tenir dos ajuntaments, un carlí i un liberal.
A partir de la divisió provincial realitzada per Javier de Burgos en 1833, es va dur a més la creació dels partits judicials. Segons el Decret Reial del 21 d'abril 1834, Ademús passa a formar part del Partit Judicial d'Alpont, amb la capital a Xelva, juntament amb els seus llogarets de Val (Val de la Sabina), Sesga i Mas del Olmo, i altres com ara Casasaltas i Casasbajas.
Demografia Dels més de 4.000 habitants que vivien a Ademús en la dècada de 1920, es va passar a 1.438 habitants l'any 1986 i a 1.152 l'any 2002, la qual cosa evidencia la regressió demogràfica de la zona. Els ademussers han emigrat tradicionalment a Barcelona, València, Port de Sagunt i França. Les dures condicions de vida d'aquells que emigraren a Barcelona han sigut descrites en les obres Francesc Candel Tortajada (1925-2007), un intel·lectual nascut a la veïna Cases Altes que també es va establir a la ciutat comtal, on fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Durant els primers anys del segle XXI es va invertir la tendència negativa i la població d'Ademús va augmentar fins a 1.242 habitants en 2007. Eixa lenta recuperació demogràfica va ser afavorida per la immigració, provinent fonamentalment de Romania i els països del Magrib. L'any 2013 tenia 1.203 habitants (INE).
Evolució demográfica d'Ademús1842 1877 1900 1920 1940 1960 1981 2001 2005 2006 2007 2008 2011 2013 3.033 3.339 3.415 4.092 3.866 2.827 1.545 1.115 1.157 1.183 1.242 1.269 1.292 1.203
Política i govern Composició de la Corporació Municipal El Ple de l'Ajuntament està format per 9 regidors. En les eleccions municipals de 26 de maig de 2019 foren elegits 6 regidors del Partit Popular (PP) i 3 del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE).
Alcaldes Des de 2015 l'alcalde d'Ademús és Ángel Andrés González del Partit Popular.
Activitat econòmica miniatura|Flors d'ametller L'orografia d'Ademús (a 660 metres d'altitud) i el seu clima determinen el desenvolupament del municipi, que s'ha dedicat des de sempre ha tasques eminentment agrícoles. Pel que fa als conreus, cal diferenciar entre el secà (terres de muntanya que no es reguen) i l'horta (valls de diversa extensió que aprofiten les aigües dels rius, rambles i séquies que de tals corrents deriven). En l'actualitat, les dues principals fonts d'ingressos agrícoles són l'ametla (secà) i la poma (horta). La producció d'herbes aromàtiques i els seus derivats, la mel i la ramaderia (ovelles i porcs) són altres activitats econòmiques representatives actualment.
La indústria resta reduïda a l'elaboració dels productes necessaris per a la subsistència diària: pa, carn, embotits, etc., encara que algunes (càrnia i torronera) exporten els seus productes a diverses capitals.
El comerç és bastant desenvolupat a Ademús, on van a proveir-se gents d'altres poblacions del Racó. El municipi proveïx una bona xàrcia de servicis, que abasta des de tallers de reparacions (tractors, cotxes, electrodomèstics) fins a perruqueries de senyora i discoteques, bancs i caixes d'estalvis, supermercats i establiments hotelers.
Ademús és seu també dels principals serveis sanitaris i educatius de la comarca: el Centre Comarcal de Salut i l'Institut d'Ensenyament Mitjà.
Patrimoni històric-artístic Arquitectura religiosa miniatura|Façana de la Plaça del Raval de l'Església Arxiprestal de Sant Pere i Sant Pau (). miniatura|Façana principal de l'Ermita de la Mare de Déu de l'Horta (). Església Arxiprestal de Sant Pere i Sant Pau. Construïda de nova planta des de 1626, l'any en què van ser signades les capitulacions entre la municipalitat i Pere d'Ambuesa per tal d'erigir la nova parroquial de la plaça del Raval. A la seua construcció no tan sols va intervenir Ambuesa, també d'altres arquitectes que havien treballat amb ell a l'obra del gran monestir jerònim de Sant Miquel dels Reis a la ciutat de València, fundat pel Duc de Calàbria. Tot i que la nova església de Sant Pere i Sant Pau fou consagrada en 1644, no va ser acabada fins a fi de segle. Es tracta del temple barroc de més grans dimensions i més coherent de tota la comarca, amb una gran nau central i nou capelles laterals, on destaquen els àngels músics de les capelles de Sant Josep i de la Mare de Déu dels Desemparats. La seua sagristia conserva peces molt interessants, com ara la Mare de Déu de la Llet amb donant (1460), taula renaixentista d'influència flamenca de Bertomeu Baró, o també la Custodia Grande d'argent daurat, magnífica obra dels obradors valencians de la segona meitat del , amb motius escultòrics realitzats per Josep Esteve i Bonet. L'imponent campanar fou coronat al .