miniatura|Elvis Presley, 1957 La música de la dècada del 1950 va està condicionada per l'auge dels Estats Units com a potència mundial. No obstant, la música negra encara es considerava inferior i era relegada a l'etiqueta "negra". El jazz, el blues i el gòspel eren considerats música de qualitat inferior. En canvi, les balades pop amb aire dolç i pensades per al consum de la població blanca esdevenien èxits de vendes a nivell nacional. Aquesta atmosfera racialment tensa i classista va fer que les ràdios tornessin a ser populars mentre la televisió s'imposava com a font principal de divertiment en lloc de Hollywood.
Discogràfiques independents fan sonar llavors aquest música negra a les ràdios i de mica en mica el jazz guanya públic. La joventut hi adherix. La introducció de la guitarra elèctrica amb la combinació del jazz, country i pop fa emergir un nou gènere, el rock'n'roll, que catapulta a l'èxit estrelles blanques, com ara Elvis Presley. La música negra es ven de cop i volta entre el públic blanc adolescent i això causa furor.
Fora dels Estats Units, el rock'n'roll sorgit a Memphis conquerix la població del bloc capitalista. La música és, com en el cas estatunidenc, nodrida de pop i balades. La chanson francesa recull un èxit notable però, sobretot, es deixa influenciar per aquest nou so, estrident, elèctric i molt rítmic. El rock'n'roll es combina a les illes del pacífic amb la tradició, transforma el pop francès i fa penetrar el consumisme.
Món El mur de so de la guerra Al final de la guerra, una nova guerra per l'hegemoniaEva Maria Martín Roda, Julio López-Davadillo Larrea. Geopolítica: claves para entender un mundo cambiante. Madrid, UNED, 2017 mundial torna a surar. Els Estats Units d'Amèrica s'engronyen amb la Unió Soviètica. Dos models expansius són posats pel davant. L'un comunista, l'altre capitalista, els dos protagonistes d'aquesta nova guerra, dita freda, però ben calenta, promouen la mort, la sang i la violència a l'Àsia, l'Àfrica o Amèrica del Sud. Cau el primer desberlament bèl·lic a Grècia i tot seguit a Corea. És la Guerra Freda.Francesc Veiga Rodríguez. La guerra freda. Col. Vull Saber. Barcelona: UOC editorial, 2005Stanislas Jeannesson. La guerre froide. Col. Repères. París: La Découverte, 2014
L'any 1948 la Unió Soviètica bloca el passatge de l'Alemanya de l'est cap a l'Alemanya de l'oest. Ocupada, aquest país és l'escenari, l'epicentre de la guerra. Alemanya està absorbida i dividida pels vencedors, però els mateixos repartixen zitzània a banda i banda. A conseqüència de tot això neixen dos blocs: el comunista i el capitalista. Atès que el blocatge és combatut aèriament, l'any 1961 la Unió Soviètica construïx un mur que dividix físicament Berlín. Es torna una metàfora dels esdeveniments mundials. El món es repartix en dos blocs oposats que imposen la seua hegemonia. És el món bipolar.
Musicalment aquesta separació és ben visible. La Unió Soviètica prohibix absolutament el jazz, el pop o el rock perquè oficialment entén aquests tres gèneres de música com un producte burgès que corromp la seua població. Dins el bloc capitalista tampoc no s'hi escolta el pop clàssic i les sinfonies de la música clàssica soviètica.Pauline Fairclough, Juan Lucas. Clásicos para las masas. Madrid: Akal, 2021 Existix veritablement un mur de so. Fins que no s'ensorre el mur de Berlín, aquesta divisòria és normativa. Els dos blocs també es fan la guerra musicalment. L'un en censura l'altre i l'altre mira d'introduir clandestinamentCuando Estados Unidos sacó a relucir su arma secreta en plena Guerra Fría: el jazz. La Nación (Argentina), 21-Sept-21. (arxiu) la seua música. És un joc d'influències.
La música del bloc capitalista L'era de la música popular Els anys 1950 són una època xarnera. El món antic és deixat de costat en favor d'uns 30 anys de prosperitat econòmica dins els països que controlen el sistema atlantista. Els excessos de la guerra i la necessitat de trobar eixida a la producció derivada del conflicte bèl·lic gira els països capitalistes cap a l'estat del benestar. La figura de la classe mitjana esdevé central. Les classes populars han de poder consumir.
En aquest context la música popular pren una força fins llavors inexistent. El rock, el pop o el jazz fan virar la societat uns 360 graus. Una nova manera de vestir-se, de sentir, de viure i pensar la realitat entra amb força. La música popular canalitza tot això. És l'era de la música popular perquè la clàssica ja només passa a representar el 3,6% de l'interès musical dels més joves. Aquesta franja construïx la seua identiat a partir del so popular. A cada nova generació canvia les perspectives per a renovar el cercle del capitalisme.
Naixement del rock'n'roll
L'alliberament dels adolescent miniatura|Marlon Brando a 'Streetcar named Desire', un dels actors de cinema més cercats a la dècada dels 1950 Tot eixint de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units es tornen en la imatge de la "llibertat". Han fet caure el règim nazi a la darrera i definitiva batalla, a partir de les costes franceses de Normandia. L'ambient de Primera Guerra Freda es comença a dilucidar mentre els tres grans responsables de la victòria, d'ambicions imperialistes, seuen conferència a conferència per posar en marxa l'Organització de les Nacions Unides. A nivell geopolític es dibuixa el mur que separa els dos mons, el soviètic i el capitalista. És justament al bloc capitalista que el rock'n'roll ix de la música negra per transformar la societat.
Els Estats Units i el bloc capitalista es troben culturalment parlant en una societat rígida. El consumisme vertebra la vida de les persones. El cinema n'és una evidència. Pel·lícules d'estudi que retraten la vida de les classes altes. L'star-system de Hollywood havia estat fent fortuna amb una recepta que s'acosta i molt a la producció d'una fàbrica. El fordisme s'implanta efectivament mentre la gent viu en un entorn on el treball, la família i els valors puritans anglicans són la norma. El ball és gairebé un pecat, la sexualitat no es gaudix, es reproduïx, i, el màrqueting prova de convèncer a les dones de casa com n'és de pràctica la nova torradora.
Això sí, l'escola s'acaba decretant finalment com a obligatòria per a tothom i els estats europeus del bloc capitalista que viuen sota una democràcia liberal, establixen les estructures de l'estat del benestar. És un fet important perquè a banda de donar drets a la població, tot regulant el mercat de treball, potencia el consumisme i dona ales per al sorgiment de la cultura adolescent. Una franja de població que no treballa perquè és menor i socialitza a l'escola, es responsabilitza de l'alliberament cultural des d'on vivia el món adult. Com a bona cultura adolescent que és fa de l'oci infantil la seva marca. S'identifica a uns ídols, a una manera de vestir i a unes preocupacions que no sobreïxen al món adult, com ara l'amor, el sexe o l'última pel·lícula a la guixeta.
És un tipus de públic encara no madur però en vies de madurar. Necessita quelcom de trencador, contrari a la societat, que faça bellugar les rígides normes que els imposa el món adult. El rock'n'roll es presta precisament això. Sobretot perquè l'Església prohibia ja el gòspel a les misses. Aquest cant d'alegria, rítmic i dissonant, no agrada gens ni mica al règim. Som davant la dècada que genera el Maig francès del 1968. El so pop clàssic, de balades de tipus Frank Sinatra i composicions estructurades, amb presentació teatral, de fades i mites, és a punt de fer aigua. Les estrelles del pop com ara Bing Crosby es troben al capdamunt de les llista d'èxits, però, tanmateix, són èxits fets per a blancs; la mateixa Billboard separa blancs de negres en dues llistes d'èxits. Als Estats Units els negres viuen en un règim d'apartheid i, no obstant això, la seua música és calenta, rítmica i trenca amb aquest sistema. Quan el jazz s'apropa al pop, dona rock i escombra tot al seu passatge.
L'onada televisiva i radiofònica 260px|miniatura|Fotografia d'una família típica d'època als Estats Units mirant la televisió, 1958
Al final de la Segona Guerra Mundial la televisió envaïx les llars estatunidenques i la ràdio torna a recuperar el seu públic. La guerra n'havia delmat el negoci però ara torna a emergir amb més força. Hollywood és al capdamunt dels negocis. Factura com mai abans però aquesta època daurada finix amb l'arribada de la televisió. El públic deixa d'eixir de casa per veure cinema perquè les televisions ja n'oferixen. El llenguatge cinematogràfic necessita aleshores una nova manera de parlar i no és fins a la Nouvelle Vague dels 1960 que el cinema torna a respirar. La difusió de la televisió i la ràdio són al centre del rock'n'roll. En efecte, les ràdios necessiten recuperar el negoci i comencen a emetre música jazz, a més del pop crooner i del country habituals. El públic jove, necessitat d'alguna cosa trencadora, adherix ràpidament a aquest so, d'antuvi reservat els negres.
A Memphis hi ha un pati-bull de discogràfiques independents que aposten per aquest so. Sun Records, Studios Sam, Vee Jay, Stax, King, etc, són tot de noms de discogràfiques. La de Sam Records s'adona ben aviat que faria molts diners si traguera el jazz de les comunitats negres i el traslladara a les blanques. Els Fat Domino són la cara més visible d'aquest èxit negre que de mica en mica conquerix les ràdios del país. Sobre el model d'aquesta Big band es mira de fer quelcom d'innovador que agrade al públic jove blanc. És el cas de Sonny Boy Williamson, Jay Hawkins, Dave Bartholomew, B-B King o de Ray Charles. En Charles introduïx l'anomenat shouters o screamers que designa el cant amb to rítmic força palpable als èxits d'Elvis Presley.
Les discogràfiques experimenten i, per exemple, Sun Records posa a la venda discs fonogràfics amb un desfaç a la cina per tal de donar una sensació d'estèreo. Quan s'introduïx la guitarra elèctrica, el rock'n'roll es torna hegemònic. En efecte, Chuk Berry, en una tendència ja pròpia de l'època, abandona la seua Big band per començar una carrera en solitari. Canta sobre l'escola, el sexe o els cotxes, tot allò que agrada la públic adolescent. Es deixa seduir per Buddy Holly que experimenta amb la guitarra elèctrica i es posa en contacte amb una discogràfica que hi veu un gran potencial.
Avui no sabem trobar si el rock'n'roll va néixer de Johnnie Ray que imita per primer cop els shouters negres o si és més aviat l'obra de Bill Halley amb l'estrena de la pel·lícula La jungla de les pissarres. Ara bé, l'estètica ja hi és. En Johnnie s'estira en mig de l'escenari a ritme de ball desenfrenat, empès per un so que l'Església acaba per qualificar de diabòlic. Hi afegix aquest screamers tant característics mentre rere seu la banda prescindix de gairebé tots els músics. La guitarra elèctrica no necessita tants components i la tendència cap als solistes que s'havia apreciat al pop crooner establix el model bàsic per a les pròximes dècades. Una cosa, però, és evident, quan l'Elvis Presley contacta Sutdios Sam el rock'n'roll es difon a tot arreu. El cantant era inicialment adepte al pop crooner però el mànager de la discogràfica li va proposar de canviar el registre i posar-se en contacte amb la comunitat negra. En canvia l'estil, li ensenya el ball dels negres i amb una barreja de country, pop i jazz, es crea el rock'n'roll, el qual no seria possible sense aquella guitarra elèctrica que havia conquistat Chuck Berruy.