miniatura|El suïcidi d'Edouard Manet (oli, 1877) El suïcidi (del llatí suicidium, de sui caedere, 'matar-se un mateix') és l'acte de donar-se mort a un mateix de manera voluntària, criteri que, per tant, exclou els màrtirs, els combatents en una guerra o les víctimes d'un accident. La inclusió o no de l'eutanàsia dins el suïcidi és controvertida, ja que parteix de la mateixa voluntat de morir, però l'acció o no evitació la duu a terme una altra persona. Els motius per al suïcidi són diversos, però es poden agrupar sota un mateix denominador: la manca de sentit de la vida. L'Organització Mundial de la Salut indica que més d'un milió de persones se suïciden cada any, i que és una de les principals causes de mort entre els adolescents i els adults de menys de 35 anys. S'estima que cada any es produeixen entre 10 i 20 milions d'intents de suïcidi no fatals arreu del món.
La visió predominant de la medicina moderna és que el suïcidi és un problema de salut mental, associat a factors psicològics com per exemple la dificultat de viure amb una depressió, un patiment o por ineludible, o altres trastorns i pressions mentals. A vegades s'interpreta un intent de suïcidi com una "crida de socors" i atenció, o una expressió de desesperació i el desig de fugir, i no com una temptativa autèntica de morir. Cal tenir en compte, també, el fonament vital de l'ésser humà, que fa que el porte a la vida o a la mort; si el fonament vital és odiar, el portarà a la mort, si el fonament vital és amar, el portarà a la vida. Tanmateix, l'individu no sempre és responsable dels seus actes; sols ho és quan n'és conscient, però no quan hi és induït; en aquest cas, el responsable és el qui li ha inculcat la idea. La majoria de gent que intenta suïcidar-se no ho aconsegueix al primer intent; els que més tard tenen una història d'intents repetits tenen una probabilitat significativament més elevada de suïcidar-se amb èxit.
Tot i que s'ha suggerit que els animals no humans també poden suïcidar-se, el consens científic és que la gran majoria d'espècies manquen de les capacitats cognitives necessàries per a considerar la possibilitat de posar fi a la seva pròpia vida.
Valoració del suïcidi Per considerar-se suïcidi, la mort ha de ser un element carnal i el motiu de l'acte, i no sols una conseqüència quasi ineludible. Així, els màrtirs no són considerats suïcides, ja que se sacrifiquen en nom d'una creença. Tampoc són suïcides els que se sacrifiquen per altres en cas d'emergències, ni els soldats que moren en una guerra i, en aquests casos, els morts no són proscrits per la llei. En el cas que el suïcidi tingui conseqüències legals, la llei recull que ha d'haver-hi prova d'intenció de morir, així com la pròpia mort perquè l'acte sigui considerat un suïcidi. Potser el mencionat procés sigui costós en cas de discapacitat i hagi de dependre d'algú més, que entraria aleshores en una dinàmica de còmplice de suïcidi. Segons Guillon i Le Bonniec (1982): «el còmplice és tot aquell que, sense portar a terme personalment els elements constitutius de la infracció imputable de l'autor, només ha facilitat o provocat l'acció principal mitjançant actuacions d'una importància material secundària: ajut, subministrament de mitjans o instigació», figura del dret penal en què seria possible una sanció penal.
La valoració del suïcidi varia molt segons l'època i la cultura. Així, els maies tenien fins i tot una dea consagrada al suïcidi, Ixtab. Els japonesos medievals i altres societats basades en un codi d'honor consideraven el suïcidi com l'única sortida en haver perdut l'honor o haver fracassat en la missió vital (la vida deixa de tenir sentit i és de covards no atrevir-se a matar-se per por al desconegut).
Religió En les religions monoteistes és vist com un acte impiu, ja que només Déu té dret a decidir qui mor, ja que és qui ha donat la vida. En la majoria de les formes de cristianisme, el suïcidi és considerat un pecat, basat principalment en els escrits dels pensadors cristians de l'edat mitjana, com sant Agustí i sant Tomàs d'Aquino, encara que el suïcidi no era considerat un pecat sota el codi cristià romà d'Orient de Justinià I, per exemple.
El suïcida comet un pecat per un triple motiu: per supèrbia (vol igualar-se al creador i decidir sobre la seva mort quan no li pertoca), per desagraïment i per desesperació (no confia que Déu millorarà la seva situació o no accepta la prova imposada). En la doctrina catòlica, l'argument es basa en el manament «no mataràs». Per això la seva ànima es condemna a l'Infern i el seu cos no pot ser enterrat en terra sagrada. En molts llocs, hereus d'aquesta tradició, es considera a més a més un delicte, i si la víctima sobreviu pot ser imputada. Igualment es considera delicte l'ajuda al suïcidi, la instigació o el no-socors.
Visió sociològica El sociòleg francès Émile Durkheim, en la seva obra El suïcidi (1897), va aconseguir que la sociologia expliqués un fet tant aparentment individualista com és el suïcidi. Assenyala que els suïcidis són fenòmens individuals que responen essencialment a causes socials. Durkheim distingeix dos corrents socials suïcidògenes: la integració en la col·lectivitat (afecció a la societat) i regulació social (grau de construcció externa sobre l'individu), ja sigui excessiva o insuficient, pot dur l'individu a patir un suïcidi. Per tant, el suïcidi seria un fet social i les seves causes estan dins la societat. Admet que la taxa de suïcidis és normal i no un fet patològic.
Durkheim comença el seu estudi amb una definició de suïcidi com: Exemple d'un acte positiu: disparar-se al cap; exemple d'un acte negatiu: refusar ingerir qualsevol medicina fins a deixar-se morir. La persona suïcida viu amb una percepció basada en l'anomia de la vida: perd el sentit de la llei, normes socials, i es torna escèptic davant la vida i tot el que aquesta implica. Encara que cada persona suïcida és diferent, tenen indicadors i passen per un mateix procés. Un dels factors més important de la persona suïcida és la convicció del suïcidi com a mètode factible. L'estudi de la conducta de les persones suïcides no pot assegurar que es pugui prevenir tota mena de suïcidis, però sí que poden utilitzar la mateixa metodologia, modalitat, temps i espai. El suïcidi com un problema social: s'han creat diverses teories per explicar l'arrel del problema i les seves particularitats. Han pres en compte raons com l'estatus econòmic, socioprofessional, l'edat i l'estat civil. S'assegura que algunes vegades les persones estan predisposades al suïcidi. Un principi de la modificació de comportament estableix que així com s'aprèn, es pot desaprendre. Una persona que prové d'una família on existeix historial suïcida té una certa predisposició a cometre actes suïcides. La professió i la religió estan relacionades també indirectament amb el suïcidi. La persona que treballi sota pressió i no sàpiga manegar-ho pot tenir pensaments suïcides i executar-los.
Tipus de suïcidis Suïcidi altruista: L'individu té una integració social tan forta que se suïcida per la seva sensació de pertinença a la societat i sent que és el seu deure fer-ho. Perspectiva beatificada després de la vida i se suïcida en nom d'un bé major. Un clar exemple en són els kamikazes. Aquesta relació és patològica perquè la persona perd el sentit d'individualisme. Aquest tipus de suïcidi consisteix a oferir la seva vida per algun ideal. L'individu sacrifica la seva vida en honor de qui ell creu que se'n beneficiarà. Suïcidi egoista: L'individu manca d'integració social (els homes ja no li troben sentit a la vida). Es troba en societats o grups en els que l'individu no està totalment integrat en la unitat social global. Màxima expressió d'individualisme. Mostra que fins i tot els individus més aïllats i menys connectats s'expliquen a través de corrents socials. Es genera el sentiment de no pertànyer a la societat, ni que la societat li pertany. Un clar exemple són els adolescents que pateixen assetjament escolar. Suïcidi fatalista: s'associa a la regulació excessiva. Només és mencionat en una nota a peu de pàgina. Són un clar exemple els esclaus
Suïcidi anòmic: S'associa a situacions en què les forces reguladores de la societat deixen d'actuar, les normes no es reconeixen: les passions no estan controlades i les persones es converteixen en esclaves d'aquestes. L'anomia és per a Durkheim el que per a altres autors, a partir de Hegel, és alienació. Per a ell, és la fragmentació social, el desajustament de normes, la manca de solidaritat social, pèrdua de sentit fruit de la modernització (el progrés d'industrialització crea noves necessitats que no es poden satisfer). L'anomia es dona quan la col·lectivitat de la societat no exerceix la seva autoritat per sobre dels individus i aquests canvis posen a les persones en situacions en què ja no estan regides ni per les antigues normes ni les noves que encara que s'estan desenvolupant. Aquest canvi de regulació social crea una falta de capacitat normativa mentre les noves normes socials no són interioritzades com a pròpies per part de l'individu. Un clar exemple és en moments de depressió econòmica (en quedar-se a l'atur l'individu deixa d'estar sotmès a l'estructura reguladora de l'empresa o el sistema econòmic) i gran creixement econòmic (en pensar que amb diners es pot fer tot i, per tant, no hi ha estructura reguladora).
Resultats Mentre la psicologia podia explicar els motius d'una persona per suïcidar-se, la sociologia explicava perquè un grup presentava taxes més elevades que un altre. Va refutar teories explicatives existents sobre el suïcidi (psicopatologia; alcoholisme; raça; herència; clima; imitació). La investigació sobre el nombre de suïcidis per cada milió d'habitants es va dur a terme dins del seu propi país, França, així com Anglaterra i Dinamarca. Els mètodes utilitzats van ser la comparació de diferents societats o col·lectivitats i l'observació dels canvis en la taxa de suïcidis d'aquestes col·lectivitats al llarg del temps. Va extreure diferents variables explicatives que afectaven les taxes de suïcidi: Religió: Les persones sense afiliació religiosa se suïciden més que aquells que estan actius dins d'una religió. Els Protestants en realitat tenen una taxa de suïcidi més alta que els catòlics i els jueus. Matrimoni: Les persones solteres tenen una taxa de suïcidi més alta que les persones casades. Un exemple de suïcidi anòmic és la viudetat (manca d'adaptació a la nova situació familiar) o el divorci (provoca un canvi de règim moral i material). Militars: Els soldats tenen una taxa més alta de suïcidi que la població civil. Pau/guerra: Hi ha una major taxa de suïcidis en temps de pau que en temps de conflicte o guerra. Economia: Hi ha una major taxa de suïcidi en temps d'inestabilitat econòmica (encara que sigui bonança econòmica) i de recessió. Riquesa: els individus rics tenen una taxa més alta de suïcidi que els individus modestos o pobres. Sexe: Els homes tenen una taxa més alta que les dones. Ètnia: Els blancs tenen una taxa més alta de suïcidi que els afroamericans i qualsevol altre grup ètnic.
Visió psicològica Sigmund Freud aporta la hipòtesi psicològica que el suïcidi manifesta una agressivitat dirigida originàriament contra una altra persona (l'objecte d'amor perdut), que en no poder ser descarregada es dirigeix cap al mateix individu, és a dir, secundàriament, contra si mateix.
En aquesta perspectiva psicodinàmica podem distingir amb H. Hendin: El suïcidi com una actitud de represàlia o de revenja després d'un abandonament. El suïcidi com a assassinat reflex d'expressió de la lluita interna contra el desig de matar. El suïcidi en què la mort es converteix en una reunió amb la persona estimada morta. El suïcidi en què la mort és un renéixer que esborra els fracassos. El suïcidi en què la mort és un càstig, mecanisme freqüent en el malenconiós i el delirant.