La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic que va existir a Espanya entre el 14 d'abril de 1931 (data de la proclamació de la República, en substitució de la monarquia d'Alfons XIII i el sistema de la Restauració) i l'1 d'abril de 1939 (final de la Guerra Civil espanyola i que va donar pas a la dictadura colpista del general Franco). El numeral “segona” s'utilitza per a diferenciar-la del període republicà que hi va haver entre 1873 i 1874, conegut com la Primera República Espanyola.
L'evolució política de la Segona República consta de quatre etapes en la fase de pau: el govern provisional (de l'abril al desembre de 1931), que va convocar unes eleccions generals i la consegüent aprovació de la Constitució espanyola de 1931. En segon lloc, i ja plenament de manera democràtica apareix l'anomenat bienni reformista (1931 - 1933), durant el qual el govern republicà socialista de Manuel Azaña va dur a terme diverses reformes que pretenien reformar l'estat. Seguidament, vingué el bienni conservador (1933 - 1935), també conegut com el Bienni Negre, en el qual el govern del Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux, recolzat des del parlament per la dreta catòlica de la CEDA, va intentar frenar les reformes iniciades pel govern anterior. L'última etapa republicana prèvia a l'inici de la Guerra Civil fou l'anomenat Front Popular, coalició d'esquerres que va guanyar les eleccions del febrer de 1936 i que es mantingué fins a l'esclat del cop d'estat del 18 de juliol del 36.
Durant la guerra, el govern de la República tingué tres presidents: José Giral (de juliol a setembre de 1936), tot i que el poder real quedà en mans dels comitès de guerra; Francisco Largo Caballero, líder de la UGT; i el també socialista Juan Negrín López. Les institucions de la República es van mantenir a l'exili.
De la monarquia d'Alfons XIII a la proclamació de la República
La crisi del sistema de la Restauració borbònica (alternança fraudulenta del partit Conservador i del Liberal) i la gran inestabilitat política (tretze governs diferents entre 1917 i 1923), propiciaren que el general Primo de Rivera, amb el consentiment del monarca Alfons XIII, donés un cop d'estat que inicià una dictadura (1923-1930).
Tanmateix, Primo de Rivera no solucionà la greu crisi econòmica i social i, a més, generà enfrontaments amb l'exèrcit.La política d'ascensos del dictador per mèrits de guerra a Àfrica va atraure cap a l'oposició a una part de l'exèrcit perquè el cos dels artillers no els acceptaven ja que consideraven que era un sistema corrupte i fraudulent. Com a resposta, el dictador Primo de Rivera ordenà detencions de militars i suprimí el cos de l'artilleria. L'augment del deute públic i la davallada de la cotització de la pesseta, juntament amb l'oposició generalitzada d'amplis sectors de la societat, inclosos els militars,Primo de Rivera demanà als capitans de l'exèrcit el seu suport. Però no obtengué resposta. Davant del buit dels seus companys d'armes i del rei decidí posar fi a les seves ambicions polítiques. feren caure el govern l'any 1929 i obligaren el dictador a exiliar-se l'any següent.
El general Berenguer, i després el govern de l'almirall Aznar, intentaren formar un gabinet de concentració dinàstica. La legitimació de la continuïtat monàrquica la va plantejar el govern Aznar mitjançant un complex procés electoral en el qual se succeïen eleccions municipals, provincials i estatals. Sense voler-ho, les eleccions municipals convocades per l'abril de 1931 es convertiren en un plebiscit sobre l'acceptació o no de la monarquia.
Com que els polítics monàrquics no oferien un projecte real de participació democràtica, el procés constituent es veia de manera forçosa lligat a la causa republicana, esperonat pels afusellaments dels herois de Jaca, acte d'una forta vinculació emocional,El desembre de 1930, a Jaca, es va produir una revolta militar precipitada contra el model polític vigent que va fracassar, però el seu ressò, la detenció de polítics republicans i, sobretot, l'assassinat dels seus líders, donà màrtirs a la causa republicana. a més, la creixent oposició de les forces republicanes -pacte de Sant Sebastià- impedien la tornada al model de l'alternança pactada i fraudulenta.Els sectors liberals que havien donat suport a la monarquia en el passat, es passaren a la causa republicana, com Niceto Alcalá-Zamora o José Sánchez Guerra y Martínez. No tots, però, perseguien el mateix ideal republicà: uns volien una república més o menys conservadora, altres simplement eren contraris al monarca Alfons XIII o adversaris de Primo de Rivera. En qualsevol cas, els partits tradicionals republicans aconseguiren una gran popularitat, com fou el cas d'Acció Catalana Republicana o el Partit Republicà Radical.
A principi de 1931, torna a Catalunya Francesc Macià, exiliat a França durant la dictadura, que havia intentat una invasió per instaurar la República Catalana.Vilar 1987: p. 317 Macià és acollit com un heroi, com l'home més popular de Catalunya, havia esdevingut un mite, un home carismàtic, pel seu idealisme i per la seva irreductible defensa dels drets de Catalunya. Era ja l’“Avi”.Vilar 1987: p. 318 Al país, la monarquia només tenia el suport de la Lliga Regionalista, molt debilitada pels resultats electorals.
miniatura|esquerra|Manifestacions d'alegria popular a Barcelona per la proclamació de la Segona República Espanyola
A tot Espanya guanyen les esquerres. Per a sorpresa de la majoria, els resultats electorals del 12 d'abril van mostrar que les ciutats espanyoles més importants s'havien pronunciat a favor dels partidaris de la República.Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d'advocat. Ed. Ariel, Barcelona, Volum II, pàgina 25 A Catalunya, ho fa Esquerra Republicana de Catalunya, un partit creat tres mesos abans a partir de la fusió entre Estat Català, el Partit Republicà Català (1917-1931) i el grup afí a la publicació de lOpinió. La petita burgesia i la immensa majoria dels treballadors havien votat a favor de la República per recuperar les llibertats públiques i sindicals.
Malgrat els resultats electorals, no era previsible un canvi de règim immediat. La majoria electoral era encara dinàstica en els petits municipis, però la classe treballadora, el dia 14 d'abril, estava disposada a acabar allò que havia iniciat, i les dues poblacions que primer van proclamar la República van ser Eibar i Barcelona, dues ciutats industrials. A Barcelona, ERC va ser guanyadora en vots i regidors a les quatre províncies catalanes; Lluís Companys proclamà la República Catalana, hissant la bandera republicana i Francesc Macià es dirigí, poc després, a l'actual palau de la Generalitat de Catalunya, a l'altra banda de la plaça, i proclamà la República Catalana dins la República Federal Espanyola. L'escriptor Toribio Echeverría explicà la proclamació de la Segona República a Eibar d'aquesta manera:
El rei no vol abdicar. Però, el comitè revolucionari proclama el govern provisional, el cap del qual, Niceto Alcalá-Zamora, proclama la II República espanyola des del balcó del Ministeri de Governació. Aquell mateix dia, Alfons XIII marxa de Madrid amb cotxe en direcció a Cartagena. Allà s'embarca en un vaixell que el porta a Marsella. La seva família abandona l'estat sense que es produeixi cap acte violent en contra seva.
La Segona República en temps de pau (1931-1936) miniatura|República Espanyola per Teodor Andreu (1931) miniatura|Moneda d'una pesseta en temps de la República El context internacional en què naixia la jove República era advers en l'àmbit econòmic i polític. La crisi econòmica mundial s'havia iniciat amb el crac del 29 i el model democràtic estava en retrocés a Europa: Àustria tenia un govern parafeixista, Alemanya estava a punt de ser governada per Adolf Hitler i a Itàlia ja tenia en el poder Mussolini. Ras i curt, la societat europea dels anys 30 del assistia a una bipolarització entre feixisme i socialisme.
Els períodes que viurà la República són: El govern provisional (1931). El «Bienni Reformista», proposta de dur a terme la política d'esquerres. El «Bienni Negre», govern de la CEDA amb l'objectiu de desmantellar l'obra del bienni anterior. El Front Popular.
El govern provisional (1931)
El govern provisional de la Segona República espanyola va exercir el poder polític a Espanya des de la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931 fins a l'aprovació el 9 de desembre de la Constitució espanyola de 1931 i la formació del primer govern ordinari el 15 de desembre de 1931. Fins al 15 d'octubre de 1931, el govern provisional va estar presidit per Niceto Alcalá-Zamora; després de la seva dimissió, fou substituït per Manuel Azaña.
Cal tenir en compte que la coalició republicanosocialista arribava al poder en un moment complicat, ja que en l'àmbit internacional, sobretot a Europa i als Estats Units, s'estava vivint una dura crisi econòmica coneguda com la Gran Depressió, produïda pel crac del 29. Tot i que va afectar d'una manera molt més lleu, a Espanya també es van notar els efectes d'aquesta devastadora crisi, sobretot en el sector de la construcció i les petites indústries complementàries; i comportà un augment de l'atur. Aquesta situació anava acompanyada d'un sentiment contradictori d'esperança i bones expectatives pel canvi polític que s'estava produint.
Política d'ordre públic El 15 d'abril la Gaceta de Madrid publica un decret que fixa l'Estatut jurídic del Govern Provisional, norma legal superior per la qual es va regir el govern provisional fins a l'aprovació de la nova Constitució, en què s'autoproclama com a "govern de ple poder". Hi ha un aspecte polèmic en aquest estatut i és la contradicció que s'observa en la qüestió de les llibertats i els drets dels ciutadans, ja que el seu reconeixement va acompanyat de la possibilitat de la seva supressió per part del govern, sense intervenció judicial "si la salut de la República, a judici del govern, ho reclama".Juliá, Santos (1999). Un siglo de España. Política y sociedad. Madrid: Marcial Pons. p. 84-86. Aquesta política contradictòria de la República respecte a l'ordre públic va culminar amb l'aprovació per les corts constituents de la Llei de Defensa de la República el 21 d'octubre de 1931, ja que va dotar el govern provisional d'un instrument d'excepció al marge dels tribunals de justícia per actuar contra els que cometessin "actes d'agressió contra la República".Ballbé, Manuel (1983).Orden público y militarismo en la España constitucional (1812-1983). Madrid: Alianza Editorial. p. 324.
La qüestió «regional» El problema més complex que va haver d'afrontar el govern provisional fou la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià a Barcelona el mateix 14 d'abril. Tres dies després, tres ministres del govern provisional s'entrevistaven a Barcelona amb Francesc Macià i arribaren a un acord pel qual Esquerra Republicana de Catalunya renunciava a la República Catalana a canvi del compromís del govern provisional de presentar a les futures corts constituents l'Estatut d'Autonomia que decidís Catalunya, prèviament aprovat per l'Assemblea d'Ajuntaments catalans, i del reconeixement del govern català que deixaria d'anomenar-se Consell de Govern de la República Catalana per prendre el nom de Govern de la Generalitat de Catalunya, recuperant així "el nom de gloriosa tradició" de la centenària institució del Principat, que fou abolida per Felip V amb el Decret de Nova Planta el 1714.Juliá, Santos (2009). Ibid.. p. 33. El projecte d'Estatut de Catalunya, anomenat Estatut de Núria, va ser aprovat per una àmplia majoriaGabriel Jackson, «Los primeros días de la República» La República Española y la Guerra Civil (1931-1939), ed. Orbis, Madrid, 1.985, en el referèndum del 3 d'agost. Però, sobrepassava les competències que permetia la Constitució, així com establia una denominació que no va agradar al govern provisional (model federal d'estat).