miniatura|Madonna a la Rebel Heart Tour, 2015 La música de la dècada del 1980 va veure el retorn del pop gràcies a MTV i l'aparició de gèneres electrònics com l'electro i el house. El R&B, el hip hop i el rap també es van desenvolupar durant aquesta dècada, així com la música rock amb gèneres com el glam metal. L'ús de sintetitzadors i l'enregistrament digital també van augmentar. La música dels 1980 és considerada especialment melòdica.
La dècada del 1980 va veure el retorn de la música pop gràcies a la creació de MTV. Això va propiciar una segona New Wave a les illes Britàniques i va fer que el pop tornés a escoltar-se arreu. Altres gèneres com el post-disco, l'italo disco, l'eurodisco i el dance-pop es van fer molt populars. Aquesta música va gaudir d'un so renovat gràcies a la introducció de sintetitzadors. La música rock va continuar tenint un gran públic encara que visqué la seva penúltima edat. Gèneres com el rock suau, el glam metal, el thrash metal, la guitarra triturada amb forta distorsió, els harmònics de pessic i l'abús de barres whammy es van fer molt populars. Al final dels 1980, el glam metal es va convertir en el gènere més gran i amb més èxit comercial als Estats Units i al món sencer.
Els anys vuitanta es recorden habitualment per l'augment de l'ús de l'enregistrament digital, associat a l'ús de sintetitzadors, amb música synth-pop i altres gèneres electrònics com el house amb instruments no tradicionals cada vegada més populars. També durant aquesta dècada es van desenvolupar diversos gèneres electrònics importants, com l'electro, el techno, el house, el freestyle i l'eurodance, tot i que l'augment en importància es va produir a la dècada del 1990.
Els anys 80 van veure el desenvolupament dels gèneres R&B, hip hop i rap, especialment en barris afroamericans de les grans ciutats dels Estats Units. El rap, originari de la comunitat afroamericana proletària, va tenir un gran èxit a finals de la dècada i avui en dia és considerat el gènere dels poetes del .
La música de la dècada dels 1980 és recordada amb nostàlgia per l'industria de la música, ja que segons una enquesta realitzada l'any 2010 per l'emissora Music Choice, la majoria dels 11.000 europeus enquestats consideren que va ser una època especialment melòdica, fins i tot la més melòdica dels últims 40 anys.
Alguns dels artistes més destacats van ser Michael Jackson, Madonna, George Michael (amb Wham!), Prince, Whitney Houston, Freddie Mercury i The Police.
Món L'explosió de la cultura pop Quan les estrelles de vídeo maten les de la ràdio miniatura|Logotip d'MTV. Per tal d'explicitar com va marcar les mentalitats de l'època, es pot recórrer una cançó, una lletra i unes paraules. Deien els The Buggles que "video killed the radio star". I, efectivament, l'arribada dels videoclips i del canal de televisió MTV va suposar la mort potser massa desitjada de la ràdio. La dècada dels 1980 és la dècada del consum televisiu per excel·lència. És també la mort o l'apagada progressiva del rock. El disco desapareix del tot mentre que el rock es reinventa i malgrat totes les repuntades, ja res tornarà a ser com abans. El pop torna amb força. El geni de qui va tornar-lo altre cop popular prové de la difusió de videoclips al Regne Unit i els Estats Units.
A la dècada anterior, la televisió s'acomoda a les llars una mica per tot el planeta. El color guanya terreny. Permet explotar noves i distintes maneres de realitzar televisió. Molts artistes disco fan enregistrar videoclips amb tot de trucatges. Hi tenim una tela verda que vista a casa projecta una multitud de colors diversos de discoteca. Durant els vuitanta el play back es torna tendència i el públic no exigeix que l'artista canti amb veu en directe. La televisió per cable es torna un negoci molt lucratiu i s'importa a Europa amb molt d'èxit. La població pot d'ara endavant gaudir d'una oferta televisiva més variada i més gran. Això dona sensació d'alliberament, de llibertat. Els canals de televisió es neguen a emetre en directe les famoses actuacions que varen ser un gran mecanisme de promoció del disco als 1970. Com que ara hi ha més canals, es canta en play-back i això dels trucatge televisius agrada, de manera força natural es demana enregistrar clips per a MTV.
MTV és un canal de televisió temàtic especialitzat en la difusió les vint-i-quatre hores del dia de videoclips. Neix l'any 1981 i quan s'exporta per primera cop a Europa i Amèrica Llatina, es torna en un fenomen de masses. Les ràdios deixen de ser el centre d'atenció. En efecte, si procuraren durant els 1970 de desfer-se del disco perquè les discoteques dictaven les noves tendències i no pas elles, ara que el disco havia desaparegut, sorgia un nou rival que acabaria amb el predomini radiofònic. La televisió es torna en el passatemps predilecte de la societat dels 1980 al bloc capitalista. S'hi reinventa la cultura. Discogràfiques, productors de cinema, comercials, magatzems, etc, tothom en fa ús per publicitar els seus productes. Els diners, la luxúria i les festes en jets privats, és a dir, l'arrogància dels diners es torna tendència. Tothom cerca la manera de fer diners i la televisió esdevé el lloc primordial per existir al mercat de consum.
MTV és la imatge dels vuitanta. En plena Primera Guerra Freda el bloc capitalista potencia els negocis i els diners una mica com a manera de fer la guerra contra el bloc soviètic. MTV és una eina de propaganda. Exporta l'Imperialisme americà. Ho fa a través la seva música. S'exporta al món cultura anglosaxona per tal d'homogeneïtzar el comportament mundial. Es potencia d'aquesta manera l'idealisme cap als Estats Units. El país pot d'aquesta manera anar declarant guerres a qui vulgui sense haver de témer gaire per l'opinió pública, hipnotitzada, anestesiada. El bloc soviètic on l'Imperialisme rus mira de projectar-hi una societat igual d'uniforme que l'americana, les formes culturals no tenen massa espai. Llevat de propaganda explícita cap al règim, no hi ha vertaderament cultura. Els Estats Units apunten maneres amb l'explotació en massa que es va fer durant els vuitanta de la cultura popular. Per al bloc soviètic, per qui era reprimit i sabia allò que es feia a l'altra banda, el pop, MTV i tota la cultura popular dels vuitanta és sinònim de democràcia, alliberament, etc.
Les discogràfiques, d'altra banda, mancades de diners anteriorment, veuen un bon filó amb MTV. Recuperen calés i gràcies als drets d'autors, la música pop explota. En efecte, MTV va ser sinònim de pop. El canal deia negar-se a difondre videoclips amb música rock. L'establishment volia desfer-se definitivament del disco perquè provenia dels afroamericans. Així, tot intencionadament, es recupera el pop. S'hi fa un gir espectacular. S'introdueixen els sintetitzadors, s'hi dona ritme, s'abandona la balada i es potencia les carreres en solitari. Nova estètica, cabells estrafolaris, vestits de núvia gòtica, etc, el pop fa furor. El rock es veu obligat a adaptar-s'hi. David Bowie i Queen rellancen la seva carrera amb el pop. A cada nou single, nou videoclip. Es passa repetidament a MTV i és llavors quan circulen les vendes. Les discogràfiques acaben guanyant per doble. D'una banda, amb els drets d'autors provinents dels videoclips, d'altra banda, amb la venda de cassets.
El punt de partença és el videoclip Thrilers de Michael Jackson. Una obra mestra musicalment i tècnicament. Una pel·lícula tornada videoclip. L'antic membre dels The Jackson Five inicia amb aquest videoclip una carrera en solitari de grans magnituds. Problema, és negre. MTV va tenir moltes desavinences amb discogràfiques estatunidenques perquè es negava a emetre videoclips en què hi sortissin cantants de color negre. Rick James va ser dels qui va denunciar-ho amb molta força. No és fins que la pressió social es fa gran que MTV cedeix i ho fa amb Michael Jackson. El canal s'ho hauria d'haver pensat abans, vist amb la perspectiva actual, perquè el seu single va significar l'expansió massiva del canal a totes les classes populars. MTV és sol·licitada de cop i volta per tots. El públic, les discogràfiques, els artistes, tothom cerca poder captar el senyal d'MTV i de ser-hi.
Hi va haver artistes que es varen resistir als videoclips. És el cas de Bruce Stringsteen. Es va negar en tot moment a promocionar-se amb videoclips perquè aleshores aquesta mena de vídeos es varen tornar més important que les pròpies cançons. A canvi Stringsteen proposava gravacions dels seus concerts. Al Regne Unit es va entendre més que cap altre país que els videoclips havien vingut per quedar-s'hi i el pop surt bàsicament d'aquest país. Una nova "new wave" assalta les llistes d'èxit de tot el món gràcies al nou pop que venia del Regne Unit. Un pop que va revolucionar fins i tot a nivell dels gèneres. El rock es va omplir de grups femenins com les The Go-Go's o les Pat Benatar. El gènere havia estat dominat des del seu inici per homes. A la dècada dels 1980 i a causa de l'onada pop les dones trenquen el glaç i s'incorporen al rock. L'exemple el treuen de Cyndi Lauper, The Bangles o Bananarama. L'estrella més emblemàtica va ser la Tina Turner. Tot el pop era molt buit de contingut lletrista. Però això cantants com ara la Suzanne Vega varen proposar posar-hi sentit amb cançons que parlaven d'altres coses que no fos com bellugar els melucs.
Vet aquí alguns artistes pop de la dècada: Cyndi Lauper, Madonna, Cultre Club, New Order, Peter Gabriel, Duran Duran, Whitney Houston, Rick James, Men at work, David Bowie, Freddie Mercury, Sabrina, Devo, Adamant, Spandau Ballet, Eurythmics, The Human League, Michael Jackson, Thompson Twins, The Psychodelic Furs, Soft Call, Adamant, Ricky Astley, Suzanne Vega, Kylie Minogue, Laura Branigan, The Pointer Sisters, Bonnie Tyler, Tears for Fears, Irene Cara, The Weather Girls, Abba, Michael Sembello, Modern Talking, Wham!, George Michael, Elton John, Belinda Carlisle, Nik Kershaw, Bil Medley, Jennifer Warnes, Barbra Streisand, Pet Shop Boys, Tiffany, Glenn Medeiros, a-ha, Alphaville, Taylor Dayne, Depeche Mode, Yazoo, Bronski Beat, Eric Carmen, The Bangles, Patti Austin i James Ingram, DeBarge, Richard Marx, Joe Cocker, Enola Gay, ZZ Top, The Cure, etc.
Les estrelles indiscutibles del pop arreu del món van ser la Madonna i en Michael Jackson. A la península Ibèrica es parla de l'"ambició rossa" i amb raó, en una entrevista televisada, Madonna hi diu que el seu objectiu és, "governar el món". A París, ves per on, no s'hi sent gaire a gust i a Nova York es torna en una icona, la reina indiscutible del pop. La fórmula de l'èxit és explosiva, com ella mateixa. Les seves actuacions i els videoclips anaven un xiquet apujats de to. Like a Virgin, com una verge, així es deia l'un dels seu èxits més sexualment cridaners. Tot entonant el cant, es frega pel terra mentre sembla estar contenta de la seva "virginitat". Una provocació que s'anirà repetint. Discos, portades i calendaris. La cantant exposa el seu cos. Arriba i tot a masturbar-se en un concert. Bé, amb simular-ho ja n'hi ha prou. Aquest és el gran secret de la Madona. Cantant camaleònica, provoca i frapa les mentalitats d'època. Fa parlar i gràcies a això, els seus èxits musicals circulen a tot arreu. I, quan la carrera va malament, la cantant va saber reinventar-se, tot sortint com a actriu a les grans pantalles.