La Simfonia núm. 4 en la major «Italiana», op. 90, va ser composta per Felix Mendelssohn, parcialment esbossada el 1831 i amb la major part escrita a finals de 1832 i inicis de 1833. Va ser estrenada a la Philharmonic Society de Londres el 13 de maig de 1833 dirigida pel mateix compositor.
Origen i context Seguint els consells del seu pare, Mendelssohn va emprendre una sèrie de viatges per donar-se a conèixer per Europa. Després d'Alemanya, França i Anglaterra, la Simfonia Italiana de Felix Mendelssohn té el seu origen en el viatge que el compositor va fer per Itàlia entre 1830 i 1831, poc després de l’estada a Escòcia que havia inspirat tant l’Obertura Les Hèbrides com la Simfonia escocesa. Abans d’endinsar-se en terres italianes, va passar dues setmanes a Weimar visitant Johann Wolfgang von Goethe —en el que seria el seu últim encontre.
A continuació, el trajecte el va portar per diverses ciutats europees com Múnic i Pressburg, fins a arribar a Itàlia a l’octubre. El contacte amb ciutats com Venècia, Florència, Roma, Nàpols, Gènova i Milà li va causar una impressió profunda i entusiasta. Després d’aquest recorregut intens, va retornar a Alemanya a l’octubre de 1831. En una carta va escriure: «Tot el país tenia un aire tan festiu que em sentia com un jove príncep entrant triomfalment». I escrivint a la seva germana Fanny, el 22 de febrer de 1831, deia: «He tornat a compondre amb una nova energia, i la simfonia italiana avança ràpidament; serà l’obra més alegre que hagi escrit mai, especialment el darrer moviment. Encara no he decidit l’Adagio i crec que el reservaré per a Nàpols».
Segons el mateix compositor, aquesta simfonia no pretenia només evocar els paisatges i les impressions artístiques del seu viatge, sinó també capturar l’energia i el caràcter de la gent que havia conegut.
Diversos compromisos van anar retardant-ne la conclusió, i a més Mendelssohn va travessar un període difícil marcat per la mort de figures molt importants per a ell, com Johann Wolfgang von Goethe, Carl Friedrich Zelter i el seu amic i mestre de violí Eduard Rietz. Tot plegat va afectar notablement el seu estat d’ànim. L’estímul decisiu per reprendre i acabar l’obra va arribar el novembre de 1832, quan la Philharmonic Society de Londres li va fer un encàrrec important. Mendelssohn va rebre 100 guinees per compondre una nova simfonia, una obertura i una obra vocal. Amb aquesta motivació, va reprendre el projecte i va enllestir la simfonia en només quatre mesos.
Mendelssohn va dirigir l'estrena a 1833, però no va permetre que es publiqués la partitura en tota la seva vida, ja que hi treballava i la reescrivia contínuament.
Anàlisi musical La Simfonia Italiana és brillant, lleugera i plena de bon humor. L'orquestra hi és més neta i clara que en l’Escocesa, sense, per altra banda, donar cap prova de rigidesa. Els seus moviments són:
Allegro vivace Andante con moto Con moto moderato Saltarello: Presto
LAllegro vivace s’obre amb una energia immediata: els violins presenten un tema viu i decidit, impulsat per figures repetitives dels vents. Després d’un segon motiu més tranquil, el clarinet reprèn la idea inicial en mode menor, introduint una tensió que marcarà bona part del desenvolupament. Enmig d’aquest entramat contrapuntístic, l'oboè destaca amb notes llargues i sostingudes que actuen com a punt de referència, fins que el tema principal reapareix amb força des del registre greu de l’orquestra. El moviment és extremadament alegre, evocant sense cap dubte l'encís del camp romà i la calidesa dels seus habitants. S'hi fa palesa l'originalitat de la presència d'un tercer tema, absent en l'exposició, i reservat al desenvolupament de la tradicional forma sonata bitemàtica que constitueix el moviment.
El segon moviment, en re menor, és menys fogós i alegre que el primer. Adopta el caràcter d’una marxa pausada, d’un lirisme contingut i amb un toc de nostàlgia.
El tercer moviment recupera l’elegància d’un minuet d’estil antic, amb un trio central en què les trompes aporten una sonoritat llunyana i delicada. Sovint ha estat jutjat com retrògrad pel seu tempo pròxim al dels minuets clàssics. De fet és un intermezzo líric i suau que substitueix la forma de scherzo típic amb el propòsit d'evitar la redundància amb el final, aquest sí amb forma de scherzo. Aquest final, un saltarello impetuós i diabòlic és, per altra banda, una explosió de bon humor. Saltarello pren el nom d’una dansa italiana antiga caracteritzada pels salts constants. És el passatge més clarament inspirat en Itàlia: un vertiginós moviment perpetu en què el ritme i el contrapunt es combinen amb una vitalitat contagiosa.
Recepció L’obra va tenir un gran èxit a l’estrena. El seu amic i col·lega Ignaz Moscheles, membre de l’orquestra i probablement clau en la concessió de la comissió, va escriure al seu diari: «Mendelssohn va ser el gran èxit del concert; va dirigir la seva magnífica Simfonia en la major i va rebre una ovació entusiasta». Malgrat l’èxit inicial, Felix Mendelssohn no acabava d’estar satisfet amb l’obra i ben aviat va començar a revisar-ne la partitura, malgrat les reticències de la seva germana Fanny i d'Ignaz Moscheles. Aquesta actitud sorprèn, perquè la simfonia ofereix una impressió d’equilibri i coherència gairebé impecable, una qualitat que es confirma encara més amb escoltes successives. Tal com va afirmar Lorin Maazel: «És perfecta: en la forma, en el contingut, i no hi ha ni una nota sobrant. No hi ha cap moment en què pensis que caldrien tres minuts més de desenvolupament. És perfecta. De fet, és una de les simfonies més populars del repertori».
Tot i això, Felix Mendelssohn va continuar revisant la partitura durant anys, fins al punt d’afirmar que la Simfonia Italiana li havia provocat «alguns dels moments més amargs» de la seva vida. Aquesta insatisfacció persistent el va portar a una decisió significativa: mentre va viure, no va autoritzar que l’obra fos interpretada a Alemanya.
Referències
Categoria:Simfonies de Felix Mendelssohn Mendelssohn 4 Categoria:Composicions musicals del 1833