H.M.S. Pinafore; or, The Lass That Loved a Sailor és una òpera còmica en dos actes, amb música d'Arthur Sullivan i llibret de W.S. Gilbert. Es va estrenar a l'Opera Comique de Londres, el 25 de maig de 1878, i va durar 571 representacions, que va ser la segona tirada més llarga de qualsevol peça de teatre musical fins aquell moment. H.M.S. Pinafore va ser la quarta col·laboració operística de Gilbert i Sullivan i el seu primer èxit internacional.
La història té lloc a bord del vaixell de la Royal Navy HMS Pinafore. La filla del capità, Josephine, està enamorada d'un mariner de classe baixa, Ralph Rackstraw, tot i que el seu pare té la intenció de casar-se amb Sir Joseph Porter, el Primer lord de l'Almirallat. Al principi compleix els desitjos del seu pare, però la defensa de la igualtat de la humanitat per Sir Joseph anima a Ralph i Josephine a tombar l'ordre social convencional. Es declaren el seu amor mútuament i finalment planegen fugir. El capità descobreix aquest pla, però, com en moltes de les òperes de Gilbert i Sullivan, una revelació sorpresa canvia les coses dràsticament a prop del final de la història.
Basant-se en diversos dels seus poemes anteriors de "Bab Ballad", Gilbert va impregnar aquesta trama amb alegria i estupidesa. L'humor de l'òpera se centra en l'amor entre membres de diferents classes socials i en el sistema de classes britàniques en general. Pinafore també posa l'ull de manera desenfadada sobre el patriotisme, la política de partits, la Royal Navy i l'ascens de persones no qualificades a llocs d'autoritat. El títol de la peça aplica còmicament el nom d'una peça de vestir per a nenes i dones, un "davantal",En anglès, "pinafore") al temible símbol d'un vaixell de guerra.
L'extraordinària popularitat de Pinafore a Gran Bretanya, Amèrica i altres llocs va ser seguida per l'èxit similar d'una sèrie d'obres de Gilbert i Sullivan, incloent The Pirates of Penzance i The Mikado. Les seves obres, conegudes més tard com les òperes Savoianes, van dominar l'escenari musical a banda i banda de l'Atlàntic durant més d'una dècada i continuen representant-se avui. L'estructura i l'estil d'aquestes òperes, particularment Pinafore, es van copiar molt i van contribuir significativament al desenvolupament del teatre musical modern .
Rerefons El 1875 Richard D'Oyly Carte, que llavors dirigia el Royalty Theatre per a Selina Dolaro, va reunir Gilbert i Sullivan per escriure el seu segon espectacle, una òpera en un acte titulada Trial by Jury.Ainger, p. 107–08 Això va resultar un èxit i el 1876 D'Oyly Carte va reunir un grup de patrocinadors financers per establir la Comedy Opera Company, que es va dedicar a la producció i promoció d'òpera còmica anglesa familiar.Ainger, p. 130 Amb aquesta companyia de teatre, Carte finalment va tenir els recursos econòmics, després de molts intents fallits, per produir una nova òpera completa de Gilbert i Sullivan.Ainger, p. 110, 119-20 i 130–31; Jacobs, p. 109 Aquesta següent òpera va ser The Sorcerer, que es va estrenar el novembre de 1877. També va tenir èxit, va durar 178 representacions.Ainger, p. 157 Les partitures de l'espectacle es van vendre bé i els músics de carrer van tocar les melodies.Jacobs, p. 113–14
En lloc d'escriure una peça per a la producció d'un propietari de teatre, com era habitual als teatres victorians, Gilbert, Sullivan i Carte van produir l'espectacle amb el seu propi suport financer. Per tant, van poder triar el seu propi repartiment d'intèrprets, en lloc de veure's obligats a utilitzar els actors que ja participaven al teatre. Van triar actors amb talent, la majoria dels quals no eren estrelles conegudes i no cobraven alts catxés, i als quals podien ensenyar un estil de representació més naturalista del que s'utilitzava habitualment en aquella època. Després van adaptar el seu treball a les habilitats particulars d'aquests artistes.Jacobs, p. 111; Ainger, p. 133–34 L'habilitat amb què Gilbert i Sullivan van utilitzar els seus intèrprets va tenir un efecte sobre el públic; com a crític Herman Klein va escriure: "ens vam meravellar en secret amb la naturalitat i la facilitat amb què es deien i feien [les burles i absurditats gilbertianes]. Fins aleshores cap ànima viva no havia vist sobre l'escenari éssers humans tan estranys, excèntrics, però intensos ... [ ] Evocaren un món còmic fins ara desconegut de pura delícia ".Jacobs, p. 113
miniatura|333px|esquerra|Caricatura de Punch, 1877, que retrata el primer lord de l'almirallat W. H. Smith com a embolicador, dient: "Crec que ara baixaré". A Pinafore, Sir Joseph canta de la mateixa manera: "Quan bufen les brises / generalment vaig per sota".
L'èxit de The Sorcerer va obrir el camí a una altra col·laboració de Gilbert i Sullivan. Carte va acordar les condicions per a una nova òpera amb la Comedy Opera Company, i Gilbert va començar a treballar a H.M.S. Pinafore abans de finals de 1877.Ainger, p. 145 El pare de Gilbert havia estat cirurgià naval i el tema nàutic de l'òpera li va agradar.Bradley (1996), p. 115 Va inspirar-se en diversos dels seus anteriors poemes "Bab Ballads" (molts dels quals també tenen temes nàutics), incloent "Captain Reece" (1868) i "General John" (1867).Fitz-Gerald, p. 35 Alguns dels personatges també tenen prototips a les balades: Dick Deadeye es basa en un personatge de "Woman's Gratitude" (1869); es pot veure una versió primerenca de Ralph Rackstraw a "Joe Go-Lightly" (1867), amb el seu mariner enamorat bojament de la filla d'algú que el supera amb escreix; i Little Buttercup és pres quasi a l'engròs de "The Bumboat Woman's Story" (1870)Allen (1975), Introduction to chapter on Pinafore El 27 de desembre de 1877, mentre Sullivan estava de vacances a la Costa Blava, Gilbert li va enviar un esbós argumental acompanyat de la següent nota:Jacobs, p. 114–15
Malgrat l'exempció de responsabilitat de Gilbert, el públic, els crítics i fins i tot el primer ministre, Benjamin Disraeli, van identificar Sir Joseph Porter amb W. H. Smith, un polític que recentment havia estat nomenat Primer lord de l'almirallat tot i no tenir experiència militar ni nàutica.Jacobs, p. 115. The Prime Minister, Benjamin Disraeli, began to refer to his appointee as "Pinafore Smith". See, e.g., Dark & Grey, p. 75; i Gary Dexter, "How 'H.M.S. Pinafore' got its name", The Sunday Telegraph, 1 October 2008 Sullivan estava encantat amb l'esbós, i Gilbert va llegir un primer esborrany de la trama a Carte a mitjans de gener.Stedman, p. 108
Seguint l'exemple del seu mentor T. W. Robertson, Gilbert es va esforçar per garantir que els vestits i els decorats fossin el més realistes possibles.Stedman, p. 129 i 155 Quan preparaven els decorats per a l' H.M.S. Pinafore, Gilbert i Sullivan van visitar Portsmouth l'abril de 1878 per inspeccionar els vaixells. Gilbert va fer esbossos de l'H.M.S. Victory i l'H.M.S. St Vincent i va crear un conjunt de models per treballar els fusters.Stedman, p. 157–58; Crowther, p. 90; Ainger, p. 154 Això era lluny del procediment estàndard en el drama victorià, en el qual el naturalisme era encara un concepte relativament nou, i en el qual la majoria dels autors tenien molt poca influència en com es representaven les seves obres teatrals i llibrets.Crowther, p. 87–89 Aquesta atenció als detalls era típica de la direcció escènica de Gilbert i es repetiria en totes les seves òperes del Savoy.Crowther, p. 90 L'enfocament de Gilbert en la precisió visual proporcionava un "costat dret cap amunt per a la bogeria", és a dir, un punt de referència realista que serveix per augmentar el caprici i l'absurditat de les situacions.Stedman, p. 155 Sullivan estava "en plena expansió" del treball sobre la peça a mitjans d'abril de 1878.Jacobs, p. 117 La música alegre i brillant de Pinafore es va compondre en un moment en què Sullivan patia un dolor cruel per una pedra renal.Ainger, p. 155Bradley (1996), p. 115–16 El repartiment va començar els assajos musicals el 24 d'abril i, a principis de maig de 1878, els dos col·laboradors van treballar estretament al pis de Sullivan per finalitzar la peça.Stedman, p. 159Jacobs, p. 117–18
A Pinafore, Gilbert, Sullivan i Carte van utilitzar diversos dels principals membres del repartiment que havien reunit per a The Sorcerer. Com Gilbert havia suggerit a Sullivan el desembre de 1877, "la senyora Cripps [Little Buttercup] serà una part cabdal per a Everard... Barrington serà un capità capital i Grossmith serà un Primer Lord de primera". No obstant això, Mrs Howard Paul, que havia interpretat a Lady Sangazure a The Sorcerer, estava declinant vocalment. Estava contractada per fer el paper de cosina Hebe a Pinafore. Gilbert va fer un esforç per escriure una part divertida per a ella malgrat les reticències de Sullivan a utilitzar-la, però a mitjans de maig de 1878, tant Gilbert com Sullivan la volien fora del repartiment; descontenta amb el paper, se'n va anar. Quan només faltava una setmana per estrenar, Carte va contractar una cantant de concerts, Jessie Bond, per interpretar a Cousin Hebe.Ainger, p. 156–57Stedman, p. 160 Since Com que Bond tenia poca experiència com a actriu, Gilbert i Sullivan van retirar el diàleg del paper, excepte algunes línies de l'última escena, que van convertir en recitatius. Altres nous membres del repartiment van ser Emma Howson i George Power en els papers romàntics, que van ser millores per a la soprano i el tenor romàntics de The Sorcerer.Stedman, p. 161
Gilbert va actuar com a director d'escena per a les seves pròpies obres i òperes. Va buscar el realisme en la interpretació, tal com es va esforçar per obtenir elements visuals realistes. Va desaprofitar la interacció autoconscient amb el públic i va insistir en un estil de retrat en què els personatges mai no eren conscients del seu propi absurd, sinó que eren un conjunt intern coherent.Cox-Ife, William. W. S. Gilbert: Stage Director. Dobson, 1978 . See also Gilbert, W. S., "A Stage Play", i Bond, Jessie, Reminiscences, Introduction Sullivan va dirigir els assajos musicals. Com havia de ser la seva pràctica habitual en les seves darreres òperes, Sullivan va deixar l'obertura per l'últim moment, esbossant-la i confiant-la al director musical de la companyia, en aquest cas Alfred Cellier, per completar-la. Pinafore va obrir el 25 de maig de 1878 a l'Opera Comique.
Personatges El Rt. Hon. Sir Joseph Porter, KCB, Primer lord de l'Almirallat (baríton còmic) Capità Corcoran, comandant de l'H.M.S. Pinafore (baríton líric) Ralph Rackstraw, Mariner (tenor) Dick Deadeye, Mariner (baríton baix) Bill Bobstay, Nostramo (baríton) Bob Becket, Fuster (baix) Josephine, La filla del capità (soprano) Cousin Hebe, primera cosine de Sir Joseph (mezzo-soprano) Mrs. Cripps (Little Buttercup), Una dona proveïdora de Portsmouth (contralto) Cor de les Germanes del Primer Lord, les seves cosines, les seves tietes, mariners, infants de marina, etc.
Sinopsi Acte I El vaixell de guerra britànic H.M.S. Pinafore està ancorat davant de Portsmouth. Els mariners estan a la coberta, orgullosos de "netejar la llautó, empalmar la corda, etc."
Little Buttercup, una "dona d'aprovisionament" de Portsmouth (venedora del moll) - que és la "bellesa més rossa, rodona i vermella de tot Spithead" - arriba a bord per vendre els seus articles a la tripulació. Deixa entreveure que pot estar amagant un fosc secret sota el seu "exterior alegre i frívol". Entra Ralph Rackstraw," el noi més intel·ligent de tota la flota", declarant el seu amor per la filla del capità, Josephine. Els seus companys mariners (a excepció de Dick Deadeye, el trist i lleig realista de la tripulació) ofereixen les seves simpaties, però poden donar a Ralph poques esperances que el seu amor sigui retornat.
miniatura|300px|Escena del programa de record del Teatre Savoy de 1886