Bombers de Barcelona és el cos de bombers de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya. El seu nom oficial és Servei de Protecció Civil, Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvament (SPCPEIS). És un servei de l'Ajuntament de Barcelona, integrat a l'Àrea de Seguretat, Prevenció i Convivència.
Creat el 1833, les seves competències dins del municipi de Barcelona són: la Protecció Civil, la Prevenció d'Incendis i la Intervenció (salvaments, incendis, assistències tècniques i accions preventives). Són també els bombers del Port de Barcelona, per un conveni signat entre l'Ajuntament de Barcelona i el Port de Barcelona. També actua fora del terme municipal a petició de Bombers de la Generalitat de Catalunya o altres organismes nacionals i internacionals. Efectua una mitjana de 20.000 serveis anuals: 30% salvaments, 20% incendis, 20% assistències tècniques, 15% prevenció operativa, 15% no s'hi actua. Amb sis parcs de bombers distribuïts per la ciutat, a més d'un parc d'estiu a la serra de Collserola, i una plantilla operativa de 694 bombers i bomberes professionals (2021).
Història Antecedents Abans de la creació del Cos de Bombers de Barcelona, els bombers eren voluntaris: paletes, fusters, serrallers i manyans, que eren cridats pel toc de foc, un repic insistent de campanes. El primer incendi que es té constància de la participació d'operaris de la construcció va ser el Divendres Sant 4 d'abril de 1608 a l'edifici de la Duana, que ocupava una part de l'Hala dels Draps, que després seria el Palau Reial, a la plaça Palau. El toc de foc es va realitzar des de les campanes de Santa Maria del Mar (veure apartat Serveis destacats).
Després de la derrota de Barcelona el 1714 davant les tropes de Felip V, el Capità General, el marquès de Castel Rodrigo, assumia totes les atribucions militars, polítiques i governatives. El 19 de març de 1716 va dictar una ordre que es pregonés a tota la ciutat que es renovaven les ordres ja establertes a la ciutat, de que en cas d'incendi que no pogués sufocar l'afectat, els veïns anessin a la parròquia a demanar el toc de foc de les campanes, cridant als fusters i paletes del barri a acudir obligatòriament a extingir l'incendi. I si aquest era prou important, hi havien d'acudir també els Administradors de la ciutat (els Administradors van passar a anomenar-se Regidors dos anys més tard, amb el Decret de Nova Planta) així com el tinent del rei, que havia de fer venir tropes per a evitar desordres. Els Administradors de la ciutat van acordar pregonar l'ordre que els veïns estaven obligats a facilitar aigua dels seus pous per a l'extinció, els fusters i paletes que no acudissin serien multats, i els prohoms d'aquests gremis, així com els pregoners, havien d'acudir a la casa de la ciutat a rebre instruccions dels Administradors.
El 1734 l'Ajuntament va acordar comprar material contra incendis, com xeringues de bronze, galledes, escales, i altres estris, que havien d'utilitzar els paletes i fusters. El 1753 va fer construir una ‘màquina' (bomba hidràulica) i va contractar el seu manteniment a un manyà. El 1779 l'Ajuntament va comprar una bomba hidràulica, un carro, un cavall i altres estris per apagar incendis. El 1819 es va aprovar la plaça de carreter i se li va donar un allotjament en una dependència del mateix Ajuntament, es creava l'embrió d'un cos de bombers estable.
Creació de la companyia de bombers El 22 de desembre de 1826 es va aprovar un reglament que assumia la responsabilitat de pagar sous i equipar la companyia de bombers, formada per 25 homes i dirigida pel mestre d'obres municipal; se'ls pagava una minsa mensualitat i els jornals complets per cada intervenció en un incendi, a més d'una gratificació especial als quatre primers homes que arribaven a la plaça Sant Jaume després de tocar-se el repic de campanes. El 1830, es va augmentar el número de bombers a 40.
El 29 de març de 1833 es va aprovar el reglament on es definia que la companyia de bombers la formaven 30 paletes o manobres, 8 fusters i 2 manyans, que quedaven a les ordres d'un comandament i quatre caporals. Es va dotar la companyia amb un pressupost de 1000 lliures catalanes l'any, a més de les mensualitats i els jornals per cada incendi. Es va nomenar a Josep Mas i Vila, arquitecte de l'Ajuntament, comandant i primer cap de la companyia de bombers de Barcelona.
L'any 1833 es considera el moment fundacional del Cos de Bombers de Barcelona perquè va ser quan es va publicar el primer reglament amb organigrama. Tanmateix en algun document es considera l'any de fundació el 1865, any en què la companyia es va remunicipalitzar després de l'etapa de la Mútua, i va seguir sense discontinuïtat fins a l'actualitat.
Les revoltes de 1835, amb la crema de convents el 24 de juliol, on l'actuació dels bombers fou molt pobre, perquè els mateixos incendiaris no els permeteren actuar, i la crema de la fàbrica de vapor Bonaplata, el 5 d'agost, van propiciar que es creés una companyia de sapadors dependent de la Milícia i sotmesa a disciplina militar, amb la seva pròpia caserna a l'antic convent dels Agustins Descalços, un dels edificis religiosos atacats feia poc, que va substituir la companyia creada per Mas i Vila. Aquestes revoltes també van ser decisives per crear la Societat d'Assegurances Mútues (la Mútua), que va adquirir material contra incendis: 12 galledes de cuir i 144 de lona, diversos tipus d'escales, una mànega de seguretat o sac de salvament de persones i efectes preciosos, una barca de lona, un aparell Paulin per preservar qui l'utilitzés d'intoxicació pel fum, i tres bombes hidràuliques de París que es van rebre l'abril de 1839. L'Ajuntament va cedir la casa dels Comuns Dipòsits de la plaça Sant Jaume per a guardar el material de la Mútua i la Milícia aportava els bombers.
Mútua Després del bombardeig de Barcelona pel General Espartero, l'any 1842, i la revolta popular de l'any següent, coneguda com la Jamància, va suposar que el govern d'Espanya suprimís la Milícia, i Barcelona es quedà, una altra vegada, sense una organització contra incendis. El març de 1844, després d'un important incendi al carrer de la Riera de Sant Joan, l'Ajuntament torna a encarregar a Josep Mas i Vila la reorganització de la companyia, amb una trentena d'homes. El 1845 s'aprovà un nou reglament que repartia a parts iguals entre l'Ajuntament i la Mútua la gestió de la companyia, que estava formada per 110 homes repartits en 11 brigades. La direcció de la companyia es confiava a dos caps: l'arquitecte municipal Josep Mas i Vila, i l'arquitecte de la Mútua Josep Nolla, que va ser substituït aquell mateix any per Ramon Malet, i a la seva mort, el 1847, per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias. Però l'Ajuntament no va nomenar els 55 homes que li pertocaven, i sorgiren problemes en el pagament dels bombers quan l'incendi afectava a un edifici no assegurat. El 1848 es va revisar el reglament, passant el nombre total de bombers a 120, que es dividien en dues companyies, les quals comptaven cada una amb 6 brigades. Les 12 brigades es repartiren a raó de tres per cada districte de la ciutat. En cas d'incendi, el director nomenat per l'Ajuntament -ara el mestre d'obres Pere Codina- prenia la direcció si l'edifici no estava assegurat i a l'inrevés en cas contrari. Antoni Rovira va dimitir del càrrec per considerar insuficients les millores aconseguides i el succeí Josep Fonseré, tanmateix Rovira, pocs mesos després, va tornar a la direcció de la companyia de bombers.esquerra|miniatura|Els bombers arrosseguen una bomba manual a una revista a la Ciutadella-Finals del .
El 18 de gener de 1851 va haver un devastador incendi de dues fàbriques de vapor al carrer Riereta. El cap de bombers Antoni Rovira i Trias va fer un informe criticant la desorganització i multiplicitat de comandaments (el Governador Civil, l'Alcalde Constitucional, alguns Regidors i diversos caps militars). Això va motivar un nou reglament aquell mateix any on es precisava taxativament que a l'arribada de la companyia de bombers, la direcció dels treballs seria única i exclusivament a càrrec del cap de major graduació de la companyia. Aquest mateix reglament va deixar la companyia en mans de la Mútua, sota la direcció de Rovira i Trias, que la va modernitzar i professionalitzar. L'abril de 1852 va establir al barri de la Barceloneta un punt de guàrdia de bombers, amb una bomba i altres eines, el primer que la companyia tenia fora de la ciutat estricta de Barcelona. L'any 1856 va publicar un 'Tratado de la estinción de incendios, on tractava la gestió del cos de bombers, que podia ser municipal, militar o privada -ell es decantava cap a la municipal-, també la política de prevenció, que fins aleshores es limitava al ban municipal que obligava a netejar les xemeneies i mesures especials per a les fàbriques de vapor –ell hi afegia els teatres i sales públiques-, així com una proposta de reglament, lliçons per a instruir els bombers i presentava un aparell de salvament ideat per ell. No obtenint el ressò que esperava, va dimitir el gener de 1858. Aquesta dimissió i la proliferació d'altres companyies d'assegurances va provocar que la Mútua decidís abandonar la gestió del servei d'extinció.
Municipalització esquerra|miniatura|Pràctiques d'extinció a la capella de la Ciutadella-Finals del segle XIX El 1865 la companyia de bombers es municipalitzà. L'Ajuntament va pagar a la Mútua 57.000 rals pel traspàs del material contra incendis i els bombers. Es va publicar el reglament que definia una direcció bipartida i un mínim de 120 homes i un màxim de 200, el municipi es feia càrrec del vestuari dels bombers –compost d'uniforme de gala i de treball- i s'introduïa la figura de l'avisador que tenia l'obligació d'advertir els bombers amb un toc de xiulet, substituint el tradicional toc de foc de les campanes.
El 2 de gener de 1866 l'Ajuntament va decidir fer-se càrrec de totes les despeses de l'extinció, ja que de forma sistemàtica els particulars afectats pels incendis no pagaven el cost de l'extinció. Tanmateix, l'actuació del cos de bombers era sovint criticada, sorgiren repetits problemes d'insubordinació i constants friccions entre els múltiples directors. L'Ajuntament demanà a Antoni Rovira i Trias la redacció d'un nou reglament, que s'aprovà el 1868, i el nomenaren cap del Cos de Bombers. El Cos es componia d'un cap, dos subalterns (arquitectes o mestres d'obres), un brigada, quatre capatassos de 1a, 28 capatassos de 2a, 85 bombers, un guarda de magatzem i avisador, un professor de gimnàstica, dos físics i un enginyer industrial. miniatura|Grup de bombers al pati del parc de la Ciutadella-1890 El 1877 es va comprar la primera bomba de vapor, una Merryweather anglesa, i una altra l'any següent. El 1879 es van inaugurar quatre noves casernes: a la ronda de Sant Pau, a la Barceloneta, a Hostafrancs i a la ronda Sant Pere. El 1883 es va comprar una escala de 22 m, fabricada per Chavalier Paolo Porta, de Milà. Per a l'Exposició Universal de 1888 Rovira va dimitir al·ludint insuficiència de mitjans per garantir la prevenció d'incendis durant l'Exposició. El 20 de maig de 1889 va ser nomenat cap honorari, i morí l'any següent. El substituí l'arquitecte Pere Falqués, que havia col·laborat en la construcció de l'Exposició Universal. Ell va aconseguir traslladar la caserna central al palau del Governador, al parc de la Ciutadella; va crear la secció de jubilats o veterans per a bombers de més de 60 anys, als quals l'Ajuntament havia de facilitar una feina apta per a la seva edat.