miniatura|William James, 1907. miniatura|Foto de grup davant la Universitat de Clark, 1909. Al davant: Sigmund Freud, G. Stanley Hall, Carl Jung. Al darrere: Abraham Brill, Ernest Jones, Sándor Ferenczi. La psicologia de la religió consisteix en l'aplicació de mètodes psicològics i marcs interpretatius als diversos continguts de les tradicions religioses, així com a les persones religioses i irreligioses. Aquests estudis s'han fet des de tres vessants: descriure sistemàticament la religió, tant com a experiència interior com a expressió exterior, amb l'objectiu d'aclarir-ne les característiques; explicar els orígens de la religió, en la història i en la vida individual, i il·luminar així la seva naturalesa fonamental; traçar les conseqüències de les idees, actituds, experiències i pràctiques religioses, tant en la vida individual com en el món en general.
Història Els passos inicials en la fundació de la Psicologia de la religió es remunten a la iniciativa de Friedrich Schleiermacher en la seva obra Psychologie de l'any 1862. El psicòleg i filòsof estatunidenc William James (1842–1910) amb la seva obra "Les varietats de l'experiència religiosa" (The varieties of religious experience) de l'any 1902 és considerat per la majoria dels psicòlegs de la religió com el fundador d'aquest camp de coneixement.
L'escola psicoanalítica fundada per Sigmund Freud va donar un impuls definitiu a la disciplina. Altres psicòlegs eminents també han sospesat la qüestió de la religió: Gordon Allport, Raymond Cattell, Erik Erikson, Viktor Frankl, Erich Fromm, Carl Jung, Abraham Maslow, Alfred Adler, Erich Fromm, Eduard Spranger, i B. F. Skinner. Tot i que els mètodes purament psicològics no poden respondre plenament a les preguntes sobre la validesa del comportament i l'experiència religioses, en poden explicar alguns aspectes en termes no religiosos. Modernament, han tractat el tema Allen Bergin, Robert Emmons, Kenneth Pargament, James Hillman i Julian Jaynes.
Els començaments Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) va descriure tots els sistemes religiosos, filosòfics i de les ciències socials com a "expressions de l'impuls bàsic de la consciència per aprendre sobre si mateixa i el seu entorn" i registrar les seves troballes i hipòtesis, per tant, veu a la religió com una forma més de cerca del coneixement, dins de la qual els éssers humans pateixen diferents experiències, reflexions i formes de registrar-la. La compilació i categorització d'aquests materials en diverses formes constitueix una visió del món consolidada, articulada per la religió, la filosofia, les ciències socials, etcètera. I en la seva obra La fenomenologia de l'esperit planteja com les diverses tipologies de pensament es combinen amb les experiències individuals i col·lectives de diferents llocs en els quals també els temps influeixen en les cosmovisions actuals del coneixement que es troben operant en una població. En aquesta activitat l'individu té una part dins de l'experiència col·lectiva d'aquest intent o lluita per conèixer-se a si mateix. En el sistema de Hegel, la religió és una de les principals fonts de la saviesa per a ser utilitzada en aquestes lluites, el que representa un enorme cos de records del passat de la humanitat en diverses etapes del seu desenvolupament.
Per a molts, William James (1842-1910) és considerat per la majoria dels psicòlegs de la religió com el fundador del camp. Va ser president de la American Psychological Association i va escriure un dels primers textos de psicologia, Varieties of Religious Experience («Les varietats de l'experiència religiosa», 1902) que en el camp de la psicologia de la religió conserva encara cert interès. En aquesta, la influència de James perdura. Les seves varietats d'experiència religiosa es consideren el treball clàssic en el camp, i les referències a les idees de James són comunes en les conferències professionals.
James distingia entre religió institucionalitzada i religió personal. La religió des d'un punt de vista institucionalitzada es refereix més aviat als grups o organitzacions religioses i juga un paper important en la cultura d'una societat, mentre que com a pràctica personal, l'individu pot viure experiències de misticisme independentment de la seva cultura. I era aquest l'aspecte que més li interessava, distingint entre religiositat sana i religiositat malaltissa.
Per a James, els individus amb una predisposició “saludable” tendeixen a ignorar la maldat en el món i es concentren en el positiu i en el bé en general, com a exemple ens referencia a Walt Whitman per il·lustrar aquesta mentalitat sana. Per contra, aquells predisposats cap a una religiositat malaltissa o patològica no poden ignorar el mal i el patiment i necessiten una experiència unificadora, religiosa o d'un altre tipus, que els permeti conciliar el bé i el mal. James va incloure cites de Lleó Tolstoi i John Bunyan per il·lustrar la religiositat malaltissa.
Per a James, que s'ubica en el corrent del pragmatisme, és necessari avaluar l'eficàcia de la religió: si un determinat individu motivat per la fe duu a terme activitats religioses i si aquestes accions redunden en efectes positius, tals pràctiques són llavors la via adequada per a l'individu; si, per contra, tals accions no són eficaces, la persistència de la pràctica religiosa apareix desproveïda de racionalitat.
Altres primers teòrics Sigmund Freud Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, se situa en la tradició de Ludwig Feuerbach les tesis del qual considera com el seu punt de partida filosòfic i de Friedrich Nietzsche respecte de qui sosté que hauria intuït molts dels punts de vista de la psicoanàlisi. També va ser influenciat, sobretot durant la seva joventut, pels escrits d'Arthur Schopenhauer. Freud té una visió crítica de la religió en totes les seves formes i reforça les crítiques filosòfiques ja existents amb els elements empírics adquirits en el camp de les ciències naturals, com a metge, durant la gestació de la psicoanàlisi. En aquest context va desenvolupar la idea que la religió és un fenomen comparable a les neurosis infantils. Freud desenvolupa al respecte tres tipus d'arguments: antropològic, ontogenètic i filogenètic.
Des del punt de vista antropològic, defineix la religió en el seu llibre L'avenir d'una il·lusió (Die Zukunft einer Illusion, 1927) com un mecanisme de defensa infantil en els inicis de la condició humana: l'ésser humà va personificar les forces naturals i les va elevar a la categoria de forces protectores que l'ajuden a suportar el seu sentiment d'impotència. El model de comportament subjacent està lligat a la percepció que el nen té durant la seva primera infància dels seus pares i sobretot del seu pare, com a personatge protector. Freud elabora el seu argument ontogenètic sobre les conseqüències de les primeres experiències infantils: la conducta ambivalent del nen respecte del seu pare pren la forma de fe en els adults. Però a poc a poc el nen percep que tampoc els adults poden assegurar-li una protecció completa davant del món i els poders exteriors. Per això, busca protegir-se a través de la creença en déus. Aquests déus són al mateix temps temuts i els dipositaris d'aquesta angoixant recerca de protecció.
El tema de l'«enyorança del pare» va ser desenvolupat extensament per Freud en la seva obra Tòtem i tabú i és utilitzat en l'explicació de la gènesi del clan primordial. Freud es basa en el model ideal de l'horda primitiva tal com va ser formulat per Charles Darwin en la qual el «pare» de l'horda és presentat com un dèspota absolut, al mateix temps adorat i avorrit pels seus membres, entre altres coses a causa del seu dret a la possessió de totes les dones de l'horda. L'odi i la gelosia porten els integrants a assassinar col·lectivament aquest pare protector i tirànic.Crim místic, lligat a la gènesi del complex d'Èdip Arran de la contradicció simbòlica implícita en aquesta acció (destrucció de l'ideal adorat i detestat) el sistema primordial no pot sobreviure. Cal establir, com a comunitat per néixer, un acord que eviti el ressorgiment d'aquell model, i sobretot, que impedeixi als membres de l'horda la possessió de les dones pertanyents a aquesta. Neixen així la prohibició de l'incest i concomitantment la necessitat de buscar dones alienes al grup: la llei de l'exogàmia. Amb el transcurs del temps s'organitzen cerimònies i àpats col·lectius per commemorar l'assassinat místic, en enyorança del pare assassinat. El sentiment de culpa col·lectiu de la humanitat pren la forma de «pecat original» i assumeix els rols de protector de la cultura primitiva, de l'organització social, de la religió i de límit imposat als costums socials.
Carl Jung La interpretació junguiana de la religió, iniciada per Carl Jung i continuada pels seus seguidors, és un intent d'interpretar la religió a la llum de la psicologia junguiana. El psicoanalista suís va adoptar una postura molt diferent, més favorable a la religió i més preocupada per una apreciació positiva del simbolisme religiós. Jung va considerar que la qüestió de l'existència metafísica de Déu no podia ser resposta pel psicòleg i va adoptar una mena d'agnosticisme.
Jung va postular, a més de l'inconscient personal (adoptant el concepte de Freud), l'inconscient col·lectiu, que és el dipòsit de l'experiència humana i que conté «arquetips» (és a dir, imatges bàsiques que són universals en el sentit que es repeteixen independentment de la cultura). Veia la irrupció d'aquestes imatges de l'inconscient al regne de la consciència com la base de l'experiència religiosa i, sovint, de la creativitat artística. Alguns dels escrits de Jung s'han dedicat a explicar alguns dels símbols arquetípics i inclouen el seu treball en la mitologia comparada.
A diferència de Sigmund Freud i els seus seguidors, els junguians tendeixen a tractar les creences i conductes religioses des d'una perspectiva favorable, alhora que ofereixen referències psicològiques a termes religiosos tradicionals com ara ànima, mal, transcendència, sagrat o Déu. Com que les creences no han de ser certes perquè la gent les sostingui, la interpretació junguiana de la religió ha estat, i continua sent, d'interès per a psicòlegs i teòlegs.
Alfred Adler El psiquiatre austríac Alfred Adler (1870-1937), que es va separar de Freud, va emfasitzar el paper dels objectius i la motivació en la seva Psicologia Individual. Una de les idees més famoses d'Adler és que intentem compensar les inferioritats que percebem en nosaltres mateixos. La manca de poder sovint es troba a l'arrel dels sentiments d'inferioritat. Una manera en què la religió entra en aquesta imatge és a través de les nostres creences en Déu, que són característiques de la nostra tendència a lluitar per la perfecció i la superioritat. Per exemple, en moltes religions, Déu es considera perfecte i omnipotent, i també mana a les persones que siguin perfectes. Si nosaltres també assolim la perfecció, ens convertim en un amb Déu. En identificar-nos amb Déu d'aquesta manera, compensem les nostres imperfeccions i sentiments d'inferioritat.
Les nostres idees sobre Déu són indicadors importants de com veiem el món. Segons Adler, aquestes idees han canviat amb el temps, a mesura que la nostra visió del món, i el nostre lloc en ell, ha canviat. Considereu aquest exemple que ofereix Adler: la creença tradicional que les persones van ser col·locades deliberadament a la terra com la creació suprema de Déu és reemplaçada per la idea que les persones han evolucionat mitjançant la selecció natural. Això coincideix amb una visió de Déu no com un ésser real, sinó com una representació abstracta de les forces de la natura. D'aquesta manera, la nostra visió de Déu ha canviat d'una que era concreta i específica a una que és més general. Des del punt de vista d'Adler, aquesta és una percepció relativament ineficaç de Déu perquè és tan general que no transmet un fort sentit de direcció i propòsit.