miniatura|Lady Macbeth de Mtsensk, 2014 Lòpera és una art escènica amb text dramàtic que s'escenifica cantant amb acompanyament orquestral i que pot tenir una posada en escena més o menys teatral. Com al melodrama originari, tradicionalment la música emfatitza els sentiments dels personatges. Sovint va precedida d'una introducció instrumental o obertura. En els casos en què la música pot ser omesa sense alterar totalment la naturalesa de la peça, aquesta es converteix en una obra amb música incidental.
Amb molt d'auge entre l'alta burgesia i la noblesa dels últims segles, un dels centres d'òpera més importants del sud d'Europa és el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana.
Etimologia El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica (obra musicada), que definia els primers espectacles lírics al final del i començament del .
Història miniatura|Intermezzo al
L'òpera, tal com es coneix actualment neix a finals del a les petites corts d'Itàlia. Entre els avantpassats de l'òpera hi figuren els madrigals, els balls de màscares, els ballets de cortesans, els intermezzi, així com altres espectacles de la cort del Renaixement on hi intervenien figurants, música i ball.
L'ús del terme "òpera" s'inicia a mitjan per definir les peces de teatre musical a les quals se'ls referia fins a aquell moment amb formulacions universals com drama o faula musical. La característica fonamental és el diàleg parlat, anomenat recitatiu en l'òpera, acompanyat per una orquestra o per un baix continu.
L'òpera es va estendre ràpidament per tota la península Itàlica però el centre principal fins a mitjan era a Venècia. A finals del l'òpera comença a estendre's per tot Europa. A començaments del , l'òpera estenia el seu lligam amb la commedia dell'arte i va aparéixer l'opera buffa.
Al , finalitzada la Segona Guerra Mundial, l'òpera va passar per uns moments ombrívols perquè compondre òperes no era un element de primera necessitat. En canvi, a partir de la segona meitat del els pressupostos van començar a ser molt més elevats i per a sobreviure es va reteatralitzar, i així justificar-la com a espectacle a competir amb la perfecció sonora dels sistemes de reproducció. La seva posada en escena permet una major experimentació escènica, resultant així un important mitjà de renovació pel món de les arts escèniques en general.
La música de l'òpera El drama es presenta usant elements típics del teatre, com l'escenografia, vestuaris i l'actuació, però a diferència d'aquest, la lletra de l'òpera (coneguda com a llibret), es canta en lloc de ser recitada. Els protagonistes poden ser acompanyats per altres cantants, cors, ballarins i/o extres, a més d'un grup musical, que en algunes òperes pot significar una orquestra simfònica completa. La mida d'aquesta orquestra varia, però per algunes òperes, oratoris i altres treballs de l'època romàntica, pot superar el miler d'intèrprets.
Elements de l'òpera L'obertura En les primeres òperes, una breu floritura musical era tot el que es requeria per anunciar el començament de la interpretació. La idea d'una obertura, una peça d'obertura per a presentar les melodies o motius a què es recorreria en el desenvolupament de l'òpera, va ser establerta el . Durant el barroc es distingeixen l'obertura d'estil francès (amb una part lenta i una altra ràpida) i en estil italà en tres seccions. A partir del classicisme s'estén l'ús de l'obertura en un sol moviment. L'obertura més llarga es va concebre més tard com una estratègia útil per admetre els retardats, fer callar els parladors i preparar l'audiència per a l'espectacle. L'adopció o no de l'obertura per part dels músics a través dels anys ha estat tan particular com la seva música.
Una obertura de Rossini podia no tenir relació amb la música de l'obra que s'interpretaria a continuació, però permetia a l'audiència saber que la funció anava a començar i li servia d'ajuda per conèixer el tipus d'entreteniment que anava a presenciar. Wagner preferia preparar psicològicament el seu públic amb fragments dels diferents leitmotiv, mentre que Verdi i Puccini, entre d'altres, en algunes ocasions aixecaven el teló directament amb el començament de l'obra.
El director miniatura|El director d'orquestra en una òpera miniatura|Directora d'orquestra usant la batuta El director d'orquestra és necessari perquè a través d'algunes indicacions i certs canvis de ritme, uneixi tots els elements musicals de forma harmoniosa. Un bon director ha de ser també sensible a les necessitats immediates de tot intèrpret. Cada director imprimeix a les obres que condueix el seu segell propi, compost per aspectes que inclouen des de la seva personalitat fins a l'estudi i la investigació duts a terme abans de la interpretació.
A França les coses es van complicar quan van començar a emprar-se grans cors i es va fer necessari l'ús d'un altre tipus de control. Va haver de passar un temps fins a trobar el millor mètode de dirigir, i mentrestant el director romania dempeus al costat de l'orquestra colpejant el terra amb un gran bastó. A la fi va sorgir el vertader director musical, l'únic propòsit del qual era inspirar, dirigir i coordinar les efusions musicals tant a l'escenari com a la fossa de l'orquestra.
Al principi, un manuscrit enrotllat servia per ajudar els intèrprets al qual poguessin dependre d'una visió perifèrica, en comptes d'haver de fixar la vista en el director en un precís moment. Més tard es va començar a usar la batuta, permetent els cantants i músics captar d'un cop d'ull els moviments del braç del director.
Alguns directors destacats miniatura|Arturo Toscanini el 1908 Claudio Abbado. Nascut a Milà el 1933. El seu domini interpretant peces italianes, especialment les de Verdi, és indiscutible. Richard Bonynge. Nascut en Nova Gal·les del Sud el 1930. Malgrat que primer es va fer famós per ser el marit de Joan Sutherland, ara és plenament reconegut com un gran expert en el camp del bel canto en general, i de la coloratura en particular. Thomas Beecham. Anglaterra, 1879-1961. Cèlebre pel seu ofensiu sentit de l'humor, Beecham va contribuir notablement al desenvolupament de l'òpera a Anglaterra. Bernard Haitink. Nascut a Amsterdam el 1929. Justament popular tant entre els seus col·legues com entre el públic. Herbert von Karajan (1908-1989). Director austríac amb un extraordinari talent, va admetre que la seva pertinença al Partit Nazi li va servir per progressar en la seva carrera. No va ser conegut precisament per la seva humilitat, però la seva habilitat, precisió musical i la seva forma de dirigir als quals van treballar sota la seva batuta eren indiscutibles. Zubin Mehta. Nascut a Bombai el 1936, és fill del fundador de l'Orquestra Simfònica de Bombay. Té un toc segur i sap com impressionar l'audiència. Riccardo Muti. Nascut a Nàpols el 1941. És reconegut per la seva erudició, la seva aguda oïda i les seves brillants interpretacions. Simon Rattle. Nascut a Liverpool el 1955. Amb la seva passió i toc personal, aquest director aporta la seva especial visió i vitalitat a totes les peces que dirigeix. Georg Solti. Nascut a Budapest el 1912, actualment de nacionalitat britànica. Va ser ajudant de Toscanini durant tres anys des de 1930 i encara avui domina tant els enregistraments com les interpretacions en directe. Arturo Toscanini (1867-1957). Nascut a Parma, aquest director italià va ser una de les primeres figures al món de la direcció. Director de les estrenes de Pagliacci i La Bohème, entre d'altres, i amic de Verdi, Arturo Toscanini va ser un geni, posseïdor i defensor d'unes fortes conviccions.
El concertino i l'orquestra miniatura|esquerra| L'orchestre de l'Opéra, miniatura|Violí barroc i violoncello da spalla La persona que provoca el primer aplaudiment una vegada que els músics s'han assegut no és el director, sinó el concertino. Sol ser el primer violí i s'encarrega d'una sèrie de tasques, entre les quals s'inclouen encarregar-se dels assaigs, ser l'enllaç entre la direcció i els músics, tocar els solos i procurar aconseguir la interpretació més ajustada a les intencions del director d'orquestra.
Amb el pas del temps, l'orquestra ha evolucionat cap a una entitat cada vegada més variada i complexa. L'espai físic de l'òpera s'ha transformat, donant pas les sales petites a teatres espaiosos, i més tard, la possibilitat d'amplificar artificialment el so de la veu i dels instruments ha afegit una dimensió extra a considerar pels compositors. S'han creat nous instruments i els antics han canviat.
Una orquestra consisteix en una secció de corda, una secció de vent, en la qual s'inclouen instruments de fusta i de metall, i una secció de percussió. El qualsevol grup de músics que estigués disponible es reunia a tocar a vegades especials, però el estava naixent l'orquestra barroca a França, on un grup de músics de la cort, 22 de corda i 12 de vent, tocaven junts de forma regular.
A començaments del , les millores eren evidents tant en la tècnica dels músics com als mateixos instruments. A més, l'ús de combinacions d'instruments cada vegada més efectives es va fer habitual. En general, les peces es dirigien des del teclat, o orgue, el qual sostenia la música des de la base. La popularitat de la viola, un primerenc instrument de corda, va donar forma a la família de corda gairebé tal com la coneixem avui, i els compositors van començar a escriure música per a instruments determinats. L'orquestra actual va néixer el , a mesura que el teclat cedia la seva posició prominent a la corda i els compositors augmentaven els seus coneixements sobre com combinar i entremesclar millor els instruments al llarg de l'obra, en comptes de permetre que un grup d'ells predominés sobre els altres que el seguien.
Cantants miniatura|El tenor Josep Carreras i la compositora i soprano Hiba Al Kawas L'òpera tradicional consisteix en dos tipus de cant: recitatiu (semblant a una narració en la qual la música s'adapta a les paraules), declamació i ària; aquesta darrera es refereix a composicions per a veu solista, en la qual les paraules s'adapten a la música.
Les veus dels cantants d'òpera es distingeixen, en un primer nivell, en funció del sexe i la tessitura. Així, les veus femenines, de més greu a més aguda, són contralt, mezzosoprano i soprano; i les masculines baix, baríton, tenor, contratenor i sopranista.
En un segon nivell es matisa encara més i, en funció d'altres característiques de la veu, es parla d'una veu lleugera, lírica, dramàtica, spinto, i fins i tot es combinen els termes (per ex., lírica-lleugera). També s'afegeixen qualificatius que relacionen la veu amb un determinat estil o tipus de repertori, com per exemple, la veu verdiana (Verdi), rossiniana (Rossini) o wagneriana (Wagner).
Tipus de veus i els seus papers habituals Veus femenines miniatura|La soprano Victòria dels Àngels Soprano: Soubrette. Normalment interpreta la donzella o la jove coqueta; és un excel·lent punt de partida per les joves cantants. Ex.: Susana (Les noces de Fígaro, Mozart) o Musetta (La Bohème, Puccini). Coloratura. L'habilitat de cantar passatges extremadament aguts i florits és essencial. A causa que aquest tipus de veu és tan inusual i excitant, aquestes parts solen provocar que l'obra es detingui durant uns moments. Ex.: La reina de la nit (La flauta màgica, Mozart) i Constanza (El rapte del serrall, Mozart). Lírica. Interpreta algunes de les millors parts, sovint és la protagonista romàntica. Ex.: Mimi (La Bohème, Puccini) o Pamina (La flauta màgica, Mozart). Spinto. Una veu particularment fort i resistent, capaç d'elevar-se. Interpreta normalment el paper protagonista de la dona jove. Ex.: Madama Butterfly (Madama Butterfly, Puccini) i Leonora (Il trovatore, Verdi). Dramàtica, Una veu forta i resistent, que conté les qualitats dramàtiques necessàries per interpretar un paper principal en una òpera de compositors com Verdi. Ex.: Elektra (Elecktra, Strauss) o Tosca (Tosca, Puccini).