Planet Stories va ser una revista pulp nord-americana de ciència-ficció que va fundar Fiction House el 1939. Es va publicar des de 1939 fins a 1955 amb un total de 71 números.Detalls de les portades on es consignen antecedents com el preu, títol, data i treballs principals tant per a la versió nord-americana de Planet Stories com per a les britànica i canadenca poden trobar-se aquí. El control editorial va estar sempre en mans de Malcolm Reiss, primer com a editor i després, des del número imprès a la tardor de 1942, com a cap de redacció, quan va passar a delegar les seves tasques editorials a una sèrie de subeditors: el primer va ser Wilbur S. Peacock. Planet Stories va aparèixer al mateix temps que Planet Comics, l'èxit probablement va ajudar a finançar les seves primeres edicions.
Al llarg de les seves pàgines va presentar aventures interplanetàries que tenien lloc tant en l'espai com en altres planetes i va adoptar inicialment una estratègia de segmentació enfocada en els lectors joves. La revista no pagava prou per a atreure amb regularitat als escriptors de ciència-ficció més importants de l'època, però se les va arreglar a vegades per aconseguir obres de noms ben coneguts, entre els quals van estar Isaac Asimov i Clifford D. Simak. El 1952, Planet va publicar el primer conte de Philip K. Dick, col·laboració que va continuar en els tres anys següents amb quatre històries d'ell mateix autor.
Els dos escriptors més identificats amb Planet Stories van ser Leigh Brackett i Ray Bradbury, qui ambientaven moltes de les seves històries en una versió idealitzada de Mart, inspirada en la manera que Edgar Rice Burroughs representava a Barsoom en les seves històries.12 Tots dos autors van col·laborar en la novel·la curta Lorelei of the Red Mist que va aparèixer el 1946. Les obres que Bradbury va destinar a la revista inclouen una de les primeres històries de la sèrie Les cròniques marcianes, mentre que el treball més conegut que Brackett va realitzar per a la revista va ser una sèrie d'aventures amb el personatge d'Eric John Stark que va començar l'estiu de 1949.
Les il·lustracions també han posat èmfasi en les dones atractives, amb damisel·les en perill o princeses alienígenes amb poca roba en gairebé totes les portades; alguns dels col·laboradors de l'art interior van ser Hannes Bok i Alexander Leydenfrost, mentre que a les portades van ser Allen Anderson, Albert Drake i Frank Kelly Freas.
Història Tot i que els primers relats de ciència-ficció nord-americans van aparèixer abans de la dècada de 1920, no va ser sinó fins al llançament dAmazing Stories el 1926 -una publicació pulp pionera propietat d'Hugo Gernsback- que aquest gènere va aconseguir la independència en termes de comercialització i desenvolupament editorial. A finals de la dècada de 1930, aquest passava pel seu primer auge, i diversos títols nous van aparèixer al mercat.
Fundació Després de les dificultats que va tenir durant la Gran Depressió, Fiction House -una de les editores pulp més importants de la dècada de 1920 -el 1927 va reiniciar les seves operacions en 1934 i va aconseguir bons resultats amb títols detectivescos i romàntics a través d'una subsidiària que va denominar Love Romances Inc. Part d'aquest èxit es va deure a la feina editorial de Thurman T. Scott, qui després de llançar Jumbo Comics el 1938, va decidir incloure històries amb tocs de ciència-ficció en algunes de les seves publicacions: la primera revista que va tenir material d'aquest gènere va ser Jungle Stories, que va aparèixer a principis de 1939. Encara que no va incloure de manera exclusiva relats de ciència-ficció, sovint apareixien elements simbòlics o personatges que feien esment a ella com ara supervivents de l'Atlàntida, goril·les intel·ligents o dinosaures.
A l'hivern de 1939, Fiction House va decidir afegir al seu catàleg una revista de ciència-ficció amb periodicitat trimestral que va denominar Planet Stories, el primer número es va llançar al desembre d'aquest any. Al mateix temps, dos nous còmics d'edició mensual van sortir al mercat: Jungle Comics i Planet Comics, l'èxit del qual probablement va permetre finançar les primeres edicions de Planet.
Successió editorial Malcolm Reiss va mantenir la supervisió i el control editorial de la revista al llarg de tota la seva existència, encara que durant els primers onze números va aparèixer com a editor a la capçalera. Quan altres van assumir aquesta tasca, va ser amb el càrrec de subeditor, mentre que Reiss ho feia com a cap de redacció.
El primer subeditor va ser Wilbur S. Peacock, un escriptor amb publicacions prèvies a Jungle Stories -a càrrec de Reiss-, que posseïa un temperament diferent al del seu predecessor que, en opinió de l'historiador Michael Ashley, va transformar Planet a «una revista profundament viva». Peacock va ocupar la posició entre les tardors de 1942 i 1945; quan va deixar el càrrec, Chester Whitehorn ho va reemplaçar breument durant tres números -hivern de 1945 fins a l'estiu de 1946-, i aquest al seu torn va tenir com a reemplaçament a l'editor de Jungle Stories Paul L. Payne, que va assumir tal posició des de la tardor de 1946 a la primavera de 1950.
A l'estiu de 1950, Jerome Bixby va assumir la direcció editorial de Planet. Igual que Peacock, Bixby era un escriptor i coneixedor del gènere de la ficció científica, tot i que el focus principal dels seus relats era a la ficció western. En el seu breu pas, va editar set números, 39 va canviar la periodicitat de trimestral a bimestral i va fer diversos esforços per millorar la revista: persuadir a un parell d'escriptors establerts per produir millor material i innovar.
Després de la partida de Bixby, Malcolm Reiss va reprendre novament les tasques editorials el setembre de 1951 i tres números més tard va nomenar sub-editor a Jack O'Sullivan, qui va decidir retornar a una calendarització trimestral per al nombre de l'estiu de 1954. Durant aquest període, un estudi de mercat contemporani va registrar que en 1953, les sumes que la revista oferia als seus col·laboradors eren només d'un o dos centaus per paraula, xifra considerablement menor a les que oferien les publicacions més importants de l'època.
El 1955, va començar una vaga a American News Corporation, el principal distribuïdor de revistes als Estats Units, que va significar que gran part de les publicacions mai arribessin als quioscos. Els exemplars que no van arribar a vendre van representar un dur cop financer per a les companyies editorials. Després d'això, molts editors van decidir cancel·lar les seves revistes, entre ells O'Sullivan, qui va editar el nombre final de Planet en l'estiu de 1955.
Contingut Política editorial El públic objectiu de Planet va ser el segment jove, de manera que va centrar les seves pàgines exclusivament a plasmar aventures interplanetàries, que sovint tenien lloc en societats primitives i que podrien considerar-se actualment com històries d'espasa i bruixeria. El resultat va ser una barreja del que es coneix com space opera i planet opera -contes melodramàtics d'acció i aventures en planetes alienígenes i en l'espai interplanetari-.
Encara que pràcticament cada història que va aparèixer a Planet podria ser descrita com space opera, va existir cert acostament a temes bàsics. La Terra va rebre amenaces alienígenes en un parell d'ocasions, però sovint l'acció transcorria en altres mons, amb terrícoles immersos en conflictes locals i la participació de belles princeses natives. Les històries romàntiques tenien alguns estereotips, per exemple: en el relat «Venus Has Green Eyes» de Carl Selwyn, que va aparèixer en la tardor de 1940, la princesa de Venus era dissuadida del seu odi cap als éssers humans quan l'heroi del relat la besa i, encara que ella respon amb una bufetada, acaba sucumbint als seus encants. Un respir a aquest tipus de representacions femenines la va proporcionar Leigh Brackett, qui descrivia així a les seves heroïnes:
Durant la Segona Guerra Mundial, va ser a Planet Stories on els lectors podien trobar personatges femenins lluitadors, més enllà de ser un mer objecte de disputa. A més, algunes de les seves històries van mostrar la sexualitat de manera més directa en comparació a les revistes pulp de la competència, on el sexe en si era un tema tabú.
Primavera Estiu Tardor Hivern Ene Feb Mar Abr May Jun Jul Ago Sep Oct Nov Dic1939 1/11940 1/2 1/3 1/4 2/11941 1/6 1/7 1/8 1/91942 1/10 1/11 1/12 2/11943 2/2 2/3 2/4 2/51944 2/6 2/7 2/8 2/91945 2/10 2/11 2/12 3/11946 3/2 3/3 3/4 3/51947 3/6 3/7 3/8 3/91948 3/10 3/11 3/12 4/11949 4/2 4/3 4/4 4/51950 4/6 4/7 4/8 4/9 19514/10 4/11 4/12 5/1 5/2 5/3 19525/4 5/5 5/6 5/7 5/8 5/9 19535/10 5/11 5/12 6/1 6/2 6/3 19546/4 6/5 6/6 6/7 6/8 6/91955 6/10 6/11 Números de 'Planet Stories'. Es mostren en format volum/número. El subratllat indica que elnúmero es va titular com a trimestral —p. ej. Tardor de 1949— en comptes de mensual.Els colors identifiquen els editors de cada número:
Primera edició Aparentment Fiction House va prendre la decisió de posar en marxa Planet Stories tan ràpidament que Reiss va tenir poc temps per obtenir noves històries, per la qual cosa va treballar amb Julius Schwartz i agents literaris per omplir el primer número. El resultat va ser, en opinió de l'historiador Mike Ashley, una revista «particularment poc impressionant».
Així, el primer número va aparèixer el desembre de 1939 amb portada d'Albert Drake, que il·lustrava a The Golden Amazons of Venus, una novel·la curta de John Murray Reynolds. A més, va annexar les novel·les curtes Expedition to Pluto de Fletcher Pratt i Laurence Manning, War-Lords of the Moon de Linton Davies i The Cave-Dwellers of Saturn de John Wiggin.Detalls del contingut que va incloure el primer número, pot trobar-se en la Internet Speculative Fiction Database
Després de la publicació, Reiss va enfocar els seus esforços a millorar la qualitat de la ficció impresa en les edicions següents i ocasionalment va inserir disculpes cap als lectors pel feble del material.
Estructura Dins el contingut principal que va tenir Planet Stories, sovint hi havia una novel·la com ara Man of the Stars de Sam Moskowitz a l'hivern de 1941, que en les seves pròpies paraules va representar «la feina de ficció millor rebuda dels que havia fet». A més a més, va incloure alguns contes amb temàtiques poc usuals en el camp de les aventures interplanetàries. Per exemple, en l'època de Bixby va aparèixer Duel on Syrtis de Poul Anderson el març de 1951 -sobre el seguiment que un terrícola feia d'un extraterrestre a Mart- i The Incubi on Planet X de Theodore Sturgeon -sobre extraterrestres que segrestaven a dones de la Terra- Després de la partida de Bixby el 1952, la contribució més gran de Planet al gènere va ser el descobriment de Philip K. Dick, la primera venda Beyond Lies the Wub va aparèixer en l'edició de juliol de 1952.
També va existir una petita secció regular amb microrelats sota el títol «PS 's Feature Flash», que va tenir aportacions de diversos escrits com Ray Cummings o Carl Selwyn a la primavera de 1940, i Ray Bradbury o Henry Hasse a la primavera de 1947.
Tret del primer número, Planet contenia una columna amb cartes a l'editor sota el nom The Vizigraph; va ser una secció molt activa, amb llargues missives provinents d'un públic compromès. Sovint va incloure correspondència d'escriptors establerts i aficionats que posteriorment arribarien al reconeixement professional: l'historiador de ciència-ficció Mike Ashley va descriure les cartes de Damon Knight com «llegendàries» i Robert Silverberg va comentar en una carta al número de l'estiu de 1950 que la de Ray Bradbury «sens dubte va aconseguir algunes idees originals, per no dir totes les bones». Els editors van col·locar bona quantitat d'esforç en mantenir aquesta secció en un format amistós i alegre; l'escriptor i editor contemporani Robert Lowndes recordava que: