fou un arquitecte francès reconegut per haver introduït l'arquitectura clàssica a l'arquitectura barroca francesa. LEncyclopædia Britannica el cita com l'arquitecte francès del segle XVII més dotat, les obres del qual són conegudes pel seu alt grau de refinament, subtilesa i elegància.Western Architecture - France , Encyclopædia Britannica
Mansart va popularitzar, que no inventar, la mansarda, l'espai situat sota una teulada inclinada que té una aresta de trencament de l'edifici, creant un espai addicional habitable en les golfes.
Mansart va exercir gran influència en l'obra de l'arquitecte barroc austríac Johann Bernhard Fischer von Erlach i en l'arquitecte anglès Christopher Wren, que va conèixer 1666 a París.
__TOC__
Biografia miniatura|François Mansart, Detall d'un doble retratat de Mansart i Claude Perrault, per Philippe de Champaigne
Nascut al Quartier Saint-Victor, era fill d'Absalon Mansart, mestre fuster al servei del rei, i de Michelle Le Roy, d'una família d'arquitectes i enginyers, entre d'altres Philibert Le Roy, l'arquitecte de Versalles de Luis XIII. Va ser el sisè de set fills. El seu pare va morir el 1610 quan ell tenia només 12 anys.
Formació No va rebre formació com a arquitecte, sinó com a picapedrer i escultor. De 1612 a 1617, va estudiar amb Germain Gauthier, escultor i arquitecte de la ciutat de Rennes. Va ser en aquesta ocasió quan Salomon de Brosse —l'arquitecte més popular del regnat d'Enric IV de França i Charles du Ry. De 1618 a 1621, representant al seu oncle Marcel Le Roy que li una total autonomia, va treballar en la reconstrucció del pont Nou de Tolosa (1541-1632) segons projecte de Jacques Lemercier, marcant aquesta construcció la finalització de la seva formació.
Mansart no va tenir l'oportunitat de fer un viatge d'estudis a Itàlia perquè no podia interrompre la seva activitat, aprenent arquitectura gràcies a la seva gran biblioteca que el va fer conèixer l'arquitectura francesa del i l'arquitectura
Carrera Mansart va ser molt conegut a la dècada del 1620 pel seu estil i habilitat com arquitecte, però va ser també considerat un perfeccionista tossut i difícil, que podia enderrocar les seves estructures dels seus projectes per començar, de nou, a construir-hi al damunt. Només els més rics es podien permetre el luxe de contractar-lo, ja que les edificacions de Mansart costaven "més diners que els que tenia el Gran Turc". miniatura|Castell de Balleroy miniatura|Temple de Marais El seu primer èxit notable va ser la façana de l'església de Feuillants, de la qual va proporcionar el dibuix el 1623. Aquesta composició cert èxit en la seva època i es va inspirar molt en la Saint-Gervais-Saint-Protais (1616) de Salomon de Brosse. Aquell any va participar en la renovació del castell de Berny. Aquesta renovació va agradar a Jean de Choisy, canceller del duc d'Orleans, que va decidir confiar-li la construcció del château de Balleroy en 1626, acabat en 1631. Aquest castell ja aplega totes les peculiaritats de l'estil de Mansart, els volums tenen forma de piràmide, els sostres i rematats per llanternes i l'escala se suspèn gràcies a un important domini de l'estereotomia. La composició reprenia el pla del château de Plessis-Belleville (1628) d'ell mateix, i també utilitza el mateix sistema d'escala de carreuat allotjat en un pavelló central. A més, va crear una terrassa del costat del pati del jardí, cosa que obria el castell sobre el jardí; Aquesta fórmula es repetirà molt sovint. És l'únic exemple que sobreviu dels seus primers treballs.
El duc va quedar tan satisfet del resultat de Balleroy que va convidar, l'any 1625, a Mansart a renovar el Castell de Blois. L'arquitecte pretenia reconstruir la residència reial completament de nou, però el projecte es va veure obstaculitzat i només l'ala del nord va ser reconstruïda segons el disseny de Mansart, utilitzant hàbilment ordres clàssics.
L'any 1632, Mansart va dissenyar l'Església de Sant Maria dels Àngels, també coneguda Temple de Marais, utilitzant el Panteó de Roma com a font d'inspiració.
El 1634, Gastón d'Orleans va decidir cridar-lo de nou per crear un nou castell de Blois, del qual només una part es va completar (l'actual ala nord o de Gastón d'Orléans). Era un colossal projecte que va ser abandonat el 1638, després del naixement del futur rei Lluís XIV, atès que Gastó d'Orleans va deixar de ser l'hereu del tron. Aquí Mansart també va fer servir sostrest retallats i va crear una composició piramidal.
miniatura|El château de Maisons-Laffitte, considera generalment com la seva obra mestra
La majoria dels edificis de Mansart foren posteriorment reconstruïts o enderrocats. L'exemple més ben conservat del seu estil madur és el Castell de Maisons (actualment Castell de Maisons-Laffitte), del qual se'n conserva la decoració interior original, així com una magnífica escala. L'estructura és estrictament simètrica. És creu que va servir d'inspiració al neoclassicisme del .
Durant la dècada del 1640, Mansart va estar treballant en el projecte del convent i església del Val-de-Grâce, a París, per encàrrec d'Anna d'Àustria. Per apartar-lo de l'obra es va al·legar el malbaratament en que Mansart va incòrrer i va ser substituït per un arquitecte mes tractable, el qual va seguir, bàsicament, el disseny de Monsart.
Durant de dècada del 1650, Mansart fou objectiu dels enemics polítics del primer ministre, el Cardenal Mazaarino, per qui treballava sovint. L'any 1651, van publicar "La Mansarade", un pamflet que acusava l'arquitecte d'extravagàncies salvatges i maquinacions.
Després que l'ascens al tron de Louis XIV Mansart va perdre encàrrecs. Els seus dissenys per la remodelació del Palau del Louvre i pel mausoleu reial a Sant-Denis mai van ser executats, en el cas del Louvre perquè mai va entregar els plànols detallats. Alguns dels seus projectes varen ser posteriorment represos pel seu nebot, Jules Hardouin Mansart.
El 1641, René de Longueil li va encomanar la construcció del seu château de Maisons, que incloïa molts elements del castell de Balleroy i que va establir definitivament la reputació de l'arquitecte. Es va convertir en un veritable model per a l'arquitectura posterior, com ja va indicar Jacques-François Blondel al seu Cours d'Architecture (1771). També va ser cèlebre pels costos de construcció que causava —només els més rics podien permetre's el luxe de treballar-hi—, ja que de fet no dubtava a destruir el que jutjava mal construït per reconstruir-ho: va ser així que després d'haver construït una ala del castell de Maisons, la va destruir i reconstruir per obtenir un resultat que li satisfés. L'arrest de René de Longueil va suspendre el treball, que es va reprendre el 1658.
A partir de 1645, Mansart va treballar al convent i a l'església de Val-de-Grâce a París, un encàrrec molt cobejat d'Anna d'Àustria. Es va al·legar el malbaratament en què va incórrer per ser apartat i substituït a les obres per Jacques Lemercier, que fonamentalment es va dedicar a seguir el projecte elaborat per Mansart.
En 1650, Mansart va ser triat com a objectiu per polítics enemics del primer ministre, el cardenal Mazarino, per al qual Mansart treballava freqüentment. En 1651 van publicar La Mansarade, un pamflet acusant l'arquitecte de salvatges extravagàncies i maquinacions.
Després de l'arribada al tron de Lluís XIV, Mansart va perdre molts encàrrecs. Els seus projectes per remodelar el Louvre i del mausoleu real de Saint-Denis mai no van ser executats. Alguns dels seus plans van ser posteriorment represos pel seu nebot net, Jules Hardouin-Mansart, que no era tan enginyós i individualista i buscava més el gust de la seva clientela.
Anys finals miniatura|Placa commemorativa al número 5 de la rue Payenne. Quan va morir de malaltia, al número 5 de la rue Payenne de París, on sempre havia viscut, François Mansart va ser enterrat a Saint-Paul.
No va estar casat i no va tenir fills.
Obres miniatura|Castell de Maisons-Laffitte,
Castells i palaus 1623-1627: Castell de Berny 1627-1628: Castell de Pamfou 1628-1630 / 1655-1656: Castell de Plessis-Belleville 1631: Castell de Balleroy 1631-1632: Castell de Montrouge 1631-1649: Castell de Coulommiers en Brie (finalització) 1633-1662: Castell de Pontchartrain 1635-1638: Ala del Castell de Blois, construida per a Gastón de Orleans i que servirá de model para el Palau du Luxembourg 1638-1651: Castell de Limours (pati d'entrada i jardins) 1639-1642: Castell de Chambord (treballs per a Gastó d'Orleans) 1642-1643: Castell de Haut-Fontenay a Fontenay-le-Fleury 1641-1650 / 1658-1660: Castell de Maisons-Laffitte, reconegut com l'obra mestre de Mansart i model d'arquitectura clacissista, copiada a tot Europa 1644-1645: Galeria Mazarino de l'actual seu Richelieu de la Biblioteca Nacional de França 1644-1666: Castell de Fresnes 1646-1648: Castell de Petit-Bourg (jardins) Cap al 1660: Castell de Gesvres a Crouy-sur-Ourcq Cap al 1660: Château de Soisy Primers planols (represos per Jules Hardouin-Mansart) del Castell de Pomponne Varis projectes inacabats pel palau del Louvre, entre ells una nova façana oriental (1664-1666) Castell de Guiry, a Guiry-en-Vexin, finalitzat l'any 1665 Castell de Villette à Condécourt, finalitzat cap el 1669 pel seu nebot, Jules Hardouin-Mansart miniatura|Església Notre-Dame du Val-de-Grâce
Edificis religiosos 1623-1625: Façana de l'església del convent dels Feuillants de París 1632-1634: Temple du Marais (antiga capella del convent de la Visitation Sainte-Marie), a París. La construcción va correr a càrrec del mestre maçó Michel Villedo 1632-1637: La Visitation du Faubourg Saint-Jacques 1645-1646: Església Notre-Dame du Val-de-Grâce, a París 1657-1665: Portal de l'església dels Minimes
Mansions i cases 1631-1632: Hôtel de Montmorency, carrer Sainte-Avoye 1635-1650: Hôtel de la Vrillière "renommé" Hôtel de Toulouse, seu actual del Banc de França (1635), i la Galerie dorée, per a Louis I Phélypeaux a París 1642-1643: Hôtel de Chavigny, carrer Roi-de-Sicile 1642: La maison de Mansart, carrer Payenne 1644: Hôtel de Blérancourt, plaça Royale 1648: Hôtel de Jars, carrer de Richelieu Després de 1648, cap al1660: Hôtel de Guénégaud du Plessis 1651-1653: Hôtel de Guénégaud, carrer dels Archives a París Abans de 1651-1665: Hôtel de Condé al faubourg Saint-Germain Abans de 1652: Hôtel dit de Châteauneuf, carrer Coquillière, París 1653-1658: Hôtel de La Bazinière, moll Malaquais 1660-1661: Hôtel Carnavalet, alçat de les tres ales del segle XVI i creación d'una escala (ca. 1650) 1660-1664: Maison de La Bazinière a Issy
Altars 1624-1628: Altar de Saint-Martin-des-Champs 1628: Altar de la Vierge a la catedral de Notre-Dame de París
Monuments funeraris 1655-1657: Tomba de Nicolas de Bailleul 1656: Tomba dels Aubespine 1664-1665: Mausoleu dels Borbons a Saint-Denis (projecte)
Referències
Bibliografia addicional
. lire en ligne: http://philippecachau.e-monsite.com/pages/mes-etudes.html .
Lemerle, Frédérique & Yves Pauwels (2008). "Baroque Architecture", Flammarion, 2008. Millon, Henry A., ed. (1999), The Triumph of the Baroque: Architecture in Europe, 1600–1750.
Blondel, Jacques-François . reimpression of 1904, vol. 2. Paris: Librairie centrale des Beaux-Arts. Morgan, Jeanne (1985). . Perrault, Charles, Charles Perrault: Memoirs of My Life, edited and translated by Jeanne Morgan Zarucchi.
Categoria:Arquitectes parisencs Categoria:Morts a París Categoria:Morts el 1666 Categoria:Nascuts el 1598 Categoria:Arquitectes morts al segle XVII