El plegafulles boscà oriental Rev. 29/03/2021 (Automolus subulatus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels furnàrids (Furnariidae).
Descripció El plegafulles boscà oriental fa entre 17 i 18 cm de llarg i pesa entre 25 i 38 g. És un membre força gros del gènere Automolus i té el bec curt i pesat. Els sexes tenen el mateix plomatge. Els adults de la subespècie nominal tenen la cara majoritàriament de color marró fosc amb ratlles daurades-beix, un anell ocular pàl·lid i una ratlla darrere l'ull, i lores marrons i beix grisenc. La coroneta és de color marró fosc amb ratlles daurades-beix que s'eixamplen a mesura que s'estenen cap a la part superior de l'esquena marró fosc. La part inferior de l'esquena, el carpó i les cobertores superiors de la cua són de color castany. Les ales són majoritàriament de color marró vermellós i la cua de color castany. La barbeta és marró clar amb ratlles més fosques i febles que es fan més visibles a la part inferior de la gola. El pit és de color marró apagat amb ratlles amples, difuminades i daurades-beix que s'esvaeixen abans d'arribar al ventre marró vermellós. Els flancs són d'un color marró més fosc. L'iris és de color marró fosc, el maxil·lar negre a marró fosc, la mandíbula més pàl·lida groguenca o gris blavós, i les potes i els peus de color gris pissarra a gris oliva. Els juvenils tenen ratlles menys distintives en general i les parts inferiors lleugerament més pàl·lides que els adults. La subespècie A. s. lemae és en general més olivàcia que la nominal, incloent-hi l'esquena, el pit, el ventre i les ratlles. També té la barbeta més groguenca.
Distribució i hàbitat El plegafulles boscà oriental es troba al sud de Veneçuela, el sud-est de Colòmbia, l'est de l'Equador i el Perú, el nord de Bolívia i el Brasil a banda i banda de l'Amazones fins al Río Negro i més enllà, al sud de l'Amazones fins a l'estat de Pará. La subespècie A. s. lemae només es troba a la Sierra de Lema, a l'estat de Bolívar, al sud-est de Veneçuela.
La subespècie nominal habita principalment el bosc perennifoli tropical, tant a la vàrzea (plana d'inundació, terra baixa o terreny al·luvial situat a la vora d'un riu) com a la terra ferma, i també es troba al bosc secundari més vell. A. s. lemae habita el bosc perennifoli de muntanya a nivell més baix. En altitud es troba principalment per sota dels 1.100 m, però localment arriba als 1.400 m al Perú i als 1.700 m a l'Equador.
Comportament Moviment El plegafulles boscà oriental és resident durant tot l'any a tota l'àrea de distribució.
Alimentació La dieta no es coneix en detall, però inclou artròpodes i petits vertebrats. Normalment s'alimenta sol i generalment com a part d'un estol d'espècies mixtes, des del sotabosc fins als nivells mitjans. Busca preses al llarg de grans branques i lianes, recollint i explorant entre fulles mortes, epífits, fulles de palma i altra vegetació. S'ha observat que "excava" en grups i llença les restes per arribar a les preses.
Cria La temporada de cria no s'ha definit completament, però inclou com a mínim d'agost a novembre i pot començar molt abans. Excava un túnel en un marge de terra i construeix un niu poc profund en forma de copa de raquídies de fulles en una cambra a l'extrem. Totes les postes documentades han estat de dos ous. Es desconeix el període d'incubació i el temps d'envolament. Els dos pares incuben la posta i proporcionen aliment als pollets.
Vocalització El pica-soques oriental canta principalment a l'alba i al capvespre, però també de manera intermitent durant el dia. Normalment canta des d'una perxa al nivell mitjà del bosc. El cant són "dues (ocasionalment fins a quatre) notes fortes com xiulets i lligades en to decreixen, seguides d'un soroll més suau i greu: "tyiiu-tyiu-trrrrrrrr", tot i que de vegades s'omet el soroll. El crit més comú és un "kirk curt estrident i emfàtic!" que es repeteix moltes vegades. El crit també es descriu com a "squirp!" i "kriiut".
Estat de conservació La UICN ha avaluat el plegafulles boscà oriental com de en risc mínim. Té una àrea de distribució extremadament àmplia, però la mida de la població no es coneix i es creu que està disminuint. No s'ha identificat amenaces immediates. Es troba en unes poques àrees protegides, però "la desforestació contínua és probablement un problema a tota l'àrea de distribució de l'espècie".
Taxonomia i sistemàtica El plegafulles boscà oriental va ser descrit per primer cop l'any 1824 per l'ornitòleg alemany Johann Baptist von Spix amb el nom binomial Sphenura subulata i la localitat tipus "riu Amazones".
Antany era inclòs en el gènere Hyloctistes i considerat coespecífic amb el plegafulles boscà occidental (A. virgatus). Les diferències en el cant, però, van propiciar la proposta de considera-la espècies diferents a finals del segle passat, si bé no tots els autors van seguir la proposta.RS Ridgely et G Tudor. 1994. The Birds of South America, Volume 2. University of Texas Press, Austin En època més recent, i arran estudis filogenètics moleculars, s'han inclòs en el gènere Automolus i s'han separat en dues espècies.
Fins i tot abans de la fusió genèrica, la taxonomia del plegafulles boscà oriental no estava establerta, i continua sent així. Les dues subespècies es van incloure amb quatre més en el que llavors es deia plegafulle de bosc ratllat. A principis del segle XXI, diversos autors van separar les quatre subespècies de Centreamèrica i Sud-amèrica occidental del plegafulles de bosc ratllat i van anomenar la nova espècie plegafulles de bosc occidental (llavors H. virgatus, ara A. virgatus). Van donar a les dues subespècies restants el nom anglès "eastern woodhaunter" i, pel principi de prioritat, van retenir el binomi A. subulatus. A finals del 2023, el Congrés Ornitològic Internacional, el Manual dels ocells del món (HBW) de BirdLife International i la taxonomia de Clements van adoptar la divisió, tot i que HBW anomena A. subulatus "plegafulles amazònic". Els Comitès de Classificació Nord-americà i Sud-americà de l'American Ornithological Society (AOS) no han adoptat la divisió, tot i que ambdós subcomitès assenyalen que alguns autors ho suggereixen.
Etimologia El nom genèric Automolus es compon de les paraules del grec antic «αυτομολος/automolos» que significa “desertor” que alhora deriva de «αυτομολεω/automoleō», “desertar”.
El nom específic subulatus prové del llatí «subulatus» que significa “en forma de punxó”, “semblant a un punxó” paraula que deriva de «subula», “punxó de sabater”.
Subespècies Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.2, 2026) es reconeixen dues subespècies:
A. s. lemae (Phelps & Phelps Jr., 1960) ─ sud de Veneçuela (Bolívar). A. s. subulatus (Spix, 1824) ─ Colòmbia i el sud de Veneçuela fins al nord de Bolívia i l'oest de l'Amazones brasileres (cap a l'est fins al Río Negro i, al sud del riu Amazones, fins al Pará).
Referències
boscà oriental Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud