El cuaespinós galta-ratllatcuaespinós galta-ratllat Rev. 29/04/2021 (Cranioleuca antisiensis) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels furnàrids (Furnariidae).

Descripció El cuaespinós galta-ratllat és un ocell de mida mitjana, que pesa entre 15 i 18 g i arriba als 14,5 cm de llarg. Com altres cuesespinosos del gènere Cranioleuca, té la cua llarga degradada i el bec relativament llarg que es corba lleugerament cap avall. La coroneta és rogenca; amb un supercili blanc ben definit; la gola pàl·lida; i algunes ratlles a les cobertores de les orelles. És de color marró a gris oliva a la part superior; amb el pit i el ventre de color marró grisenc; i la cua i les ales vermelles.

És una espècie diürna i vocalitza més activament a l'alba i al capvespre per mantenir els límits del territori de cria. Sovint es veu cantant sol a les branques prop de la part superior dels arbres.

Tot i que la distribució del cuaespinós galta-ratllat no se superposa amb altres Cranioleuca, es pot trobar a les mateixes zones que el cuaespinós cellagrís (C. curtata) a les valls montanes. Tanmateix, el cuaespinós cellagrís té un supercili gris menys visible i tendeix a buscar aliment més amunt cap a la capçada. El cuaespinós galta-ratllat també es pot confondre amb el cuaespinós cara-roig (C. erythrops), especialment els juvenils, que tenen un supercili beix. El cuaespinós cara-roig adult no té supercili i es troba més als vessants est dels Andes, mentre que el cuaespinós galta-ratllat ocupa els vessants oest.

Distribució i hàbitat El cuaespinós galta-ratllat ocupa una distribució clinal al llarg del vessant occidental dels Andes al sud-oest de l'Equador i a l'oest del Perú. Una observació publicada d'una parella reproductora al bosc protegit de Mashpi suggereix que la distribució pot estendre's més al nord de l'Equador del què es pensava anteriorment. Tanmateix, caldrien més observacions per confirmar-ho. La línia d'arbres al llarg del vessant occidental dels Andes es troba al voltant dels 3000 m, que també és l'elevació més alta on es troba el cuaespinós galta-ratllat. A l'Equador, pot ocupar altituds de fins a 800 m, mentre que es limita a 2000 m a les regions més àrides de l'àrea de distribució al Perú.

L'hàbitat va des del bosc matoll muntà semihumit fins al bosc humit i les vores dels boscos. Tanmateix, prefereix hàbitats menys humits que les selves nebuloses. Es troba principalment on hi ha vegetació densa de fulla perenne, i no en hàbitats caducifolis i àrids.

Comportament El cuaespinós galta-ratllat defensa territoris relativament petits com a grup familiar. Aquests grups sovint consten de 2 a 4 adults i 1 o 2 juvenils. De vegades també es veuen en estols mixtos.

Alimentació Com passa amb altres espècies de la família Furnariidae, és insectívora, tot i que encara no s'ha estudiat la dieta exacta. Capturen les preses principalment a prop del terra i dins dels arbustos. Tanmateix, es qüestiona l'estatus com a espècie del sotabosc, ja que sovint pugen a la capçada per buscar aliment.

Reproducció Se sap poc sobre el festeig; tanmateix, se suposa que és socialment monògam. Els nius es formen al voltant de febrer i març, i ponen dos ous. Els nius solen ser grans i de forma ovalada, construïts als extrems de les branques. Un niu al nord-oest de l'Equador es va descriure com una estructura amb cúpula construïda a la part inferior d'una fulla de palma. L'exterior estava construït amb molsa, enfiladissa cucurbitàcia i cobert de llavors peludes de Bombacaceae, mentre que l'interior estava construït amb fibres de palma, fulles de Lauràcia i línies amb arrels epífites. No s'ha descrit la incubació ni la cura parental, tot i que s'observen cries a l'agost.

Vocalització Els crits són una variació de xiscles i xiscles, incloent-hi un "tsi-chik". El cant és una sèrie de xiscles forts, que normalment acaben en un trinat abans d'esvair-se. Tant els adults com els juvenils responen fortament a la reproducció de cançons, cosa que suggereix agressió entre individus dins de l'espècie.

Taxonomia i sistemàtica El cuaespinós galta-ratllat va ser descrit formalment el 1859 pel zoòleg anglès Philip Sclater a partir d'un exemplar recollit prop de la ciutat de Cuenca a l'Equador. Sclater va encunyar el nom binomial Synallaxis antisiensis. L'espècie ara es classifica dins del gènere Cranioleuca, introduït el 1853 pel naturalista alemany Ludwig Reichenbach.

Etimologia El nom genèric Cranioleuca combina les paraules del grec antic «κρανίο/kranion» que significa “crani”, “cap” derivada de «καρα/kara», «κράτος/kratos», “cap”; i «λευκος/leukos», “blanc”.

L'epítet específic antisiensis prové del llatí modern «Antisianus» o «Antisiensis» que significa “andí”, “de la serralada dels Andes” derivat del quítxua «anti», “coure”, que s'extreia allà (comparar amb «Antis» o «Ashaninka», un poble de les selves tropicals de l'Amazònia occidental).

Subespècies Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.2, 2026) es reconeixen quatre subespècies:

C. a. antisiensis (Sclater, 1859) – sud-oest de l'Equador. C. a. palamblae (Chapman, 1923) – nord-oest del Perú. C. a. baroni (Salvin, 1895) – nord dels Andes del Perú. C. a. capitalis (Zimmer, 1924) – Huánuco (centre del Perú). C. a. zaratensis (Koepcke, 1961) – Pasco i Lima (centre-sud, sud-oest del Perú).

Notes taxonòmiques Les subespècies de cuaespinós galta-ratllat: C. a. antisiensis al nord i C. a. palamblae al sud es defineixen per les diferències de plomatge i mida entre els extrems. En general, C. a. antisiensis es troba a l'Equador i C. a. palamblae al Perú. On es troben les dues subespècies, hi ha poca distinció fenotípica.

C. a. baroni, que rep el nom d'Oscar Theodor Baron, amb una distribució al sud del cuaespinós galta-ratllat, és gairebé idèntica a C. a. palambae on es troben les àrees de distribució, va ser anteriorment tractat com a espècie separada de la present i reclassificada com a subespècie el 2018. Sense límits justificables, Seeholzer & Brumfield (2017) van demostrar que no hi ha una clara separació entre totes dues i van subministrar evidències per tractar-les com a coespecífiques dins del complex d'espècies de cuaespinós galta-ratllat. Amb base en aquest estudi, el Comitè de Classificació de Sud-amèrica (SACC) va aprovar, en la Proposta núm. 762, el tractament com a subespècie. i també cal tenir en compte que provenen d'una superespècie més gran amb el cuaespinós cellagrís (C. curtata) i el cuaespinós cara-roig (C. erythrops) estretament relacionades.

La majoria de les espècies del gènere Cranioleuca van divergir relativament recentment en un esdeveniment d'especiació ràpid que va començar aproximadament 3,5 Ma. No és clar què va impulsar la divergència, ja que hi ha poca diferència en la morfologia o el comportament entre les espècies. Una hipòtesi és que un canvi ràpid en el plomatge, juntament amb alguns altres trets, pot haver causat l'aïllament reproductiu i l'especiació. Hi ha proves que els nínxols climàtics han estat un impulsor de l'especiació dins del gènere, particularment dins del complex d'espècies de cuaespinós galta-ratllat. La distribució abasta un gradient d'elevació, com també diferents climes, cosa que es reflecteix en diferències fenotípiques graduals. La massa corporal augmenta de nord a sud, d'acord amb la regla de Bergmann. Això, al seu torn, té un efecte sobre les vocalitzacions al llarg de la distribució.

Referències

galta-ratllat Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud