Les Sirenes (, ; plural: , ), en la mitologia grega, eren criatures perilloses, que atreien als mariners amb la seva encantadora música i veus cantores per provocar el naufragi a les costes rocoses de les seves illes. També podien encantar els vents.Escolis sobre Homer, Odissea 12.168 amb Hesíode com a autoritat, traduït per Evelyn-White Els poetes romans les van col·locar en unes petites illes anomenades Sirenum scopuli. En algunes tradicions racionalitzades posteriors, la geografia literal de l'illa "florida" d'Anthemoessa, o Anthemusa, es va fixar de vegades al cap Peloros en altres de les illes conegudes com la Sirenuse, prop de Paestum, o a Capri.Estrabó i. 22; Comentaris Homèrics d'Eustaqui de Tessalònica §1709; Servi I.e. Totes aquestes ubicacions tenen en comú que estan envoltades de penya-segats i roques.
Es creia que les sirenes semblaven una combinació de dona i ocell de diverses formes diferents. A l'art grec primitiu, es representaven com ocells amb grans caps de dona, plomes d'aus i peus escamosos, i més tard es van representar com a figures femenines amb potes d'ocells, amb ales o sense, tocant diversos instruments musicals, especialment arpes i lires. Al , el Liber Monstrorum diu que eren dones des del cap fins al melic, i en lloc de potes tenien cues de peix. Al , la Suïda diu que de pit amunt tenien forma de pardals i, a sota, eren dones o, alternativament, que eren ocellets amb rostre de dona. A l'edat mitjana, la figura de la sirena s'havia transformat en la figura de la sirena perdurable. Originàriament, les sirenes es mostraven com a mascles o dones, però la sirena masculina va desaparèixer de l'art cap al aC.
Nomenclatura miniatura|Gerro de perfum arcaic en forma de sirena, c. 540 aC. L'etimologia del nom és discutida. El lingüista alemnany Robert S. P. Beekes ha suggerit un origen prehel·lènic.Robert S. P. Beekes, Etymological Dictionary of Greek, Brill, 2009, pàg. 1316 f. Altres connecten el nom a σειρά (seirá, "corda") i εἴρω (eírō, "lligar, unir"), donant com a resultat el significat "corda que sosté", referint-se al poder de les sirenes per fascinar, lligant-te a elles amb el cant. Això també podria estar relacionat amb la famosa escena d'Odisseu lligat als pals del seu vaixell, per tal de resistir la seva cançó.Homer, Odissea, llibre 12.
Més tard, el terme de sirena es va utilitzar sovint com a sinònim de la sirena amb la part superior de dona i cues de peix. Aquesta combinació va esdevenir icònica a l'època medieval. Les circumstàncies que van conduir a la barreja impliquen el tractament de les sirenes al Physiologus medieval i als bestiaris, tant iconogràficament, com textualment en traduccions del llatí a llengües vulgars.
Iconografia Iconografia clàssica miniatura|Odisseu i les Sirenes, gerro homònim, c. 475 aC. miniatura|esquerra|upright|Estatueta de sirena gemeguda de Myrina, aC. Les sirenes de la mitologia grega van aparèixer per primera vegada a lOdissea d'Homer, on no lis dona cap descripció física, i el seu aspecte visual es va deixar a la imaginació dels lectors. Va ser Apol·loni de Rodes a Argonàutiques ( aC) qui va descriure les sirenes per escrit com a part dona i en part ocell.Apollonius Rhodius, Argonautica IV, 891–919. Seaton, R. C. ed., tr. (2012), p. 354ff. Al aC, les sirenes eren representades regularment a l'art com a ocells amb cap humà. Pot ser que hagin estat influenciades pel ba-ocell de la religió egípcia. A l'art grec antic, les sirenes es representaven generalment com ocells grans amb cap de dona, plomes d'ocell i peus escamosos. Les representacions posteriors van canviar per mostrar sirenes amb cossos superiors humans i potes d'ocells, amb o sense ales. Sovint se'ls mostra tocant una varietat d'instruments musicals, especialment la lira, la cítara i l'aulos.
El diccionari bizantí del Suïda afirmava que les sirenes () tenien forma de pardals des del pit cap amunt, i per sota hi havia dones o, alternativament, que eren ocellets amb cares de dona.
Originàriament, les sirenes es mostraven com a homes o dones, però la sirena masculina va desaparèixer de l'art al voltant del aC.
Primeres sirenes amb cua de peix miniatura|upright|Il·lustració en miniatura d'una sirena temptant mariners que intenten resistir-li, en un Bestiari anglès, c. 1235. Alguns exemples supervivents del període clàssic ja havien representat la sirena amb cua de peix. Les sirenes es representen com sirenes o "tritones" en exemples que daten del aC, inclòs un bol de terrissa trobat a Atenes. i un llum d'oli de terracota possiblement d'època romana.
La primera certificació literària coneguda de la sirena amb cua de peix anomenada com a "sirena" va aparèixer al catàleg anglollatí Liber Monstrorum (principis del dC), on diu que les sirenes eren "noies de mar... amb el cos d'una donzella, però tenen cues de peixos escamoses".
Iconografia medieval La sirena va aparèixer en diversos manuscrits il·lustrats del Physiologus i els seus successors anomenats bestiaris. La sirena es va representar com una sirena meitat dona i meitat peix al Physiologus de Berna, com a primer exemple, però es va continuar il·lustrant amb tots dos parts semblants a ocells (ales, peus amb urpes) i cua semblant a un peix.
Pintures modernes L'artista anglès William Etty va retratar les sirenes com a dones joves en forma totalment humana a la seva pintura de 1837 Les sirenes i Ulisses, una pràctica copiada pels futurs artistes.
Literatura clàssica Encara que un fragment de Sòfocles fa de Forcis el seu pare,Sòfocles, fragment 861; Fowler, pàg. 31; Plutarc, Quaestiones Convivales – Simposiacs, Moralia 9.14.6 quan s'anomenen les sirenes, solen ser filles del déu fluvial Aqueloos,Ovidi XIV, 88. ja sigui per la Musa Terpsícore,Apol·loni de Rodes, Argonàutica 4.892; Nonnos, Dionisíaques 13.309; Tzetzes, Chiliades 1.14, línies 338 i 348 MelpòmeneApollodorus, Epítom :7:18 7.18; Higí, Fabulae Prefaci, 125 i 141; Tzetzes, Chiliades 1.14, línies 339 i 348 o Cal·líopeServi Maure Honorat, Comentari sobre l'Eneida de Virgili 5.864 o, finalment, d'Estèrope, filla del rei Portàon de Calidó.Apol·lodor, 1.7.10
A l'obra de teatre Helena d'Eurípides (167), Helena en la seva angoixa crida a «Donzelles alades, filles de la Terra (Cton).» Encara que atreien els mariners, els grecs van retratar les sirenes al seu «prat amb flors» i no com a divinitats marines. Epimènides afirmava que les sirenes eren filles d'Oceà i Gea.Epimènides, fr. 8, suppl = Fowler, pàg. 13 (2013) Els escriptors romans els van relacionar més estretament amb el mar, com a filles de Forcis.Virgili, Eneida 5.846 Les sirenes es troben en moltes històries gregues, especialment a l'L'Odissea d'Homer.
Mitologia Dèrceto Les primeres històries conegudes sobre sirenes van aparèixer a Assíria abans del 1000 aC. Els fenicis adoraven la deessa Atàrgatis (en grec: Ἀτάργᾰτις), amb forma de sirena, a la qual consagraven els peixos. Atàrgatis era adorada en temples on hi havia grans estanys i, atès que era la deïtat que governava la mar, els seus sacerdots solien vendre llicències de pesca als mariners. Inspirat en aquesta deïtat, Diodor de Sicília, al , recull la llegenda en què Dèrceto o Dèrcetis (en grec: Δερκετώ Derketṓ o Δερκίτις Derkítis; en llatí: Dercetis o Derceto), el nom amb què els grecs coneixien Atàrgatis, ofèn Venus i la deessa, com a càstig, la fa enamorar-se d'un pastor. D'aquest amor en neix una nena, Semíramis, que seria en un futur la reina de Babilònia. Després d'aquest naixement, Venus fa extingir l'amor de la parella. Dèrceto, plena d'ira, abandona la seva filla, mata l'home a qui havia estimat i es llança al mar disposada a suïcidar-se, cosa que els déus no permeten i, en canvi, provoquen la seva metamorfosi amfíbia.
Demèter miniatura|La Sirena de Canosa, estatueta que exposa les característiques del psicopomp, finals del aC. Segons Ovidi (43 aC–17 dC), les sirenes eren les companyes de la jove Persèfone.Ovidi, Metamorfosis V, 551. Demèter les va donar ales per buscar Persèfone quan va ser segrestada per Hades. No obstant això, les Fabulae d'Higí (64 aC–17 dC) fa que Demèter maleeixi les sirenes per no haver intervingut en el segrest de Persèfone. Segons Hygí, les sirenes estaven destinades a viure només fins que els mortals que escoltaven les seves cançons poguessin passar-les per alt.Pseudo-Hyginus, Fabulae 141 (trad. Grant).
Les Muses Una llegenda diu que Hera, reina dels déus, va persuadir les sirenes perquè participessin en un concurs de cant amb les Muses. Les Muses van guanyar la competició i van treure totes les plomes a les sirenes per fer-ne corones.Lemprière 768. Degut a la seva angoixa per perdre la competició, escriu Esteve de Bizanci, les sirenes es van tornar blanques i van caure al mar a Àptera («sense plomes»), on van formar les illes de la badia que es van anomenar Leukai ("les ones blanques", a la Suda moderna).Caroline M. Galt, "A marble fragment at Mount Holyoke College from the Cretan city of Aptera", Art and Archaeology 6 (1920:150).
Argonàutica A lArgonautica ( aC), Jàson havia estat advertit per Quiron que Orfeu seria necessari en el seu viatge. Quan Orfeu va sentir les seves veus, va treure la seva lira i va tocar la seva música més bella que ells, ofegant les seves veus. Un dels membres de la tripulació, però, l'heroi d'orelles afilades Butes, va escoltar la cançó i va saltar al mar, però va ser atrapat i endut sense perill per la deessa Afrodita.
Odissea Odisseu tenia curiositat per saber què cantaven les sirenes, i així, per consell de Circe, va fer que tots els seus mariners es tapessin les orelles amb cera d'abella i el lliguessin al pal. Va ordenar als seus homes que el deixessin ben lligat, per molt que supliqués que l'alliberessin. Quan va sentir la seva bella cançó, va ordenar als mariners que el deslliguessin però ells el van lligar més fort. Quan van quedar fora de l'abast de les oïdes, la cara apaivagada d'Odisseu va demostrar als mariners que podien alliberar-lo.Odissea XII, 39. Alguns autors posthomèrics afirmen que les sirenes estaven destinades a morir si algú escoltava el seu cantant i s'escapava, i que després que Odisseu passés per allà es van llançar a l'aigua i van morir.Higí, Fabulae 141; Licòfron, Alexandra 712 i següents.
Plini L'historiador romà del segle I Plini el Vell va considerar les sirenes una pura faula, «tot i que Dinon, el pare de Clearc, un famós escriptor, afirma que existeixen a l'Índia, i que encanten els homes pel seu cant i, després d'haver-los adormit primer, els fan a trossos.»Plini el Vell, Història natural X, 70.
Sirenes i mort miniatura|Odisseu i les sirenes, mosaic romà, dC (Museu del Bardo). Estàtues de sirenes en un context funerari estan testimoniades des de l'època clàssica, a la Grècia continental, així com a l'Àsia Menor i la Magna Grècia. L'anomenada "Sirena de Canosa"—Canosa di Puglia és un jaciment a Puglia que formava part de la Magna Grècia—es deia que acompanyava els morts entre els bens funeraris en un enterrament. Semblava tenir algunes característiques de psicopomp, que guiaven els morts en el viatge de la vida més enllà. La figura de terracota fosa porta rastres del seu pigment blanc original. La dona porta els peus, les ales i la cua d'un ocell. L'escultura es conserva al Museu Arqueològic Nacional d'Espanya, a Madrid. Les sirenes es deien les Muses del món inferior. L'estudiós clàssic Walter Copland Perry (1814–1911) va observar: «La seva cançó, encara que irresistiblement dolça, no era menys trista que dolça, i deixava tant el cos com l'ànima en un letargia fatal, precursora de la mort i la corrupció».Perry, The sirens in ancient literature and art, a The Nineteenth Century, reimpres a Choice Literature: a monthly magazine (Nova York) 2 (setembre– Desembre de 1883:163). La seva cançó crida contínuament a Persèfone.