Donato Bramante, o Donato di Angelo di Pascuccio, conegut simplement com a Bramante (Urbino, 1444 - Roma, 11 d'abril de 1514), fou un arquitecte del Renaixement, va tenir una formació quatrecentista, però la seva plenitud artística li arribà en el .Baynes, T. S., ed. (1878), "Bramante", Encyclopædia Britannica, vol. 4 (9th ed.), New York: Charles Scribner's Sons, p. 213–14Davies, Paul; Hemsoll, David (1996). "Bramante, Donato". In Turner, Jane (ed.). The Dictionary of Art. Vol. IV. New York: Grove. p. 642–653. ISBN 9781884446009.
La seva arquitectura està caracteritzada per la severitat i l'ús de planta central coberta amb cúpula. Les seves obres més destacades es troben a Roma.
De ben segur que aquest judici hauria estat per a Bramante el reconeixement més gran per tota la seva obra. En efecte, aquesta opinió és ni més ni menys que de Miquel Àngel, el qual l'expressà l'any 1555, quaranta anys després de la mort de Bramante.
De qualsevol manera, la sort no li fou adversa. En vida no li mancaren glòria ni honors. Ludovico il Moro, que entenia d'art, l'aprecià molt i el portà a la seva Cort, i el molt exigent Papa Juli II l'elegí, entre molts artistes, per confiar-li la reconstrucció de la Basílica de Sant Pere.
Les primeres proves Es diu que Bramante des que era un noiet mostrà aptitud particular per la pintura. A penes era un jovencell quan deixà la seva terra nadiua per a traslladar-se a la veïna ciutat d'Urbino. En aquesta època aquesta ciutat era un dels principals centres artístics d'Itàlia. En efecte, convidat pel duc Frederic III Montefeltro, que volia formar en la ciutat una cort fastuosa, en aquell temps treballen en Urbino alguns dels millors artistes de l'època. Pel jove Bramante, decidí emprendre la carrera artística, no s'hi podia donar un ambient més favorable. A Urbino, Donato Bramante tingué la sort de tenir com a mestres dos artistes de gran vàlua: el pintor Piero della Francesca i l'arquitecte Luciano Laurana.
Les ensenyances dels dos grans resultaren fonamentals pel jove. Les seves proves com a pintor foren apreciades pel mateix Frederic III Montefeltro, el qual li encarregà algunes pintures pel seu Palau Ducal. Però la pintura no és l'únic art al qual es dedicà el jove Bramante. La seva altra passió fou l'arquitectura.
En la Cort de Ludovico il Moro L'arquitectura de Bramante ha eclipsat les seves habilitats com a pintor: va conèixer bé als pintors Melozzo da Forlì i Piero della Francesca, els qui estaven interessats en les regles de la perspectiva i les característiques il·lusionistes de la pintura de Mantegna.
L'any 1476, a l'edat de trenta-dos anys, Bramante abandonà Urbino. Decidí viatjar per conèixer de prop les obres dels majors innovadors de l'art italià. La primera etapa fou Màntua, on aprecià les obres de Mantegna. Però no oblidà les grans obres d'arquitectura. Es traslladà a Florència, admirant la cúpula de Santa Maria del Fiore, l'obra mestra de Brunelleschi, i els admirables treballs de Leone Battista Alberti.
L'any 1477 arribà a Bèrgam, on se li encarrega pintar els frescos del Palau de Justícia (amb figures de filòsofs de l'antiguitat en marcs arquitectònics dels quals queden pocs vestigis i dels quals s'han assenyalat similituds amb Melozzo da Forlì).A. Bruschi, entrada Bramante en "Dizionario Biografico degli Italiani", Treccani Volumen 13, 1971 Segons Vasari, també va treballar en altres ciutats a més de Bèrgam durant aquest període. Però ja tenia pensat dedicar-se exclusivament a l'arquitectura.
El 1478 és probable que sigui la seva primera estada a Milà, Possiblement enviat per Federico da Montefeltro per a supervisar les obres del seu palau en Porta Ticinese, acabat de rebre com a regal de Galeàs Maria Sforza, o tal vegada seguint a Giovanni Antonio Amadeo, a qui havia conegut a Bèrgam en les obres de la Capella Colleoni.
L'oportunitat de demostrar les seves qualitats com a arquitecte se li presentà el 1481, a Milà. Assabentat que el duc Ludovic il Moro tenia instruccions de reconstruir l'Església de Sant Sàtiro, Bramante li presentà el seu projecte. El duc restà entusiasmat, confiant-li la reconstrucció. L'espai era limitat, així que Bramante va fer un absis teatral en baix relleu, combinant les arts pictòriques de la perspectiva amb detalls romans. Hi ha una sagristia octogonal, coronada per una cúpula. Per a Bramante fou un gran esdeveniment. Acabada l'obra (any 1486), fou considerat comú dels millors arquitectes de l'època.
Una important obra milanesa de Bramante, ben documentada des de 1482 i encarregada per Ludovico el Moro i el seu germà Ascani Maria Sforza, va ser la transformació dels annexos de la basílica de Sant'Ambrogio. Es van projectar dues intervencions diferents: un presbiteri per al clergat secular situat al nord de la basílica i dos claustres per al monestir dels cistercencs situats al sud, modificant els espais annexos de la pròpia basílica.L. Patetta, L'architettura del Quattrocento a Milano, Milán 1987, p. 208
Ludovico il Moro no deixà que se li escapés un artista de tant talent. El rebé en la seva cort i li oferí un sou mensual de 5 ducats –(força superior al que rebien els altres arquitectes que treballaven en la Cort)–. A Bramante, que fins llavors havia viscut en la misèria, l'entusiasmà poder disposar de tants diners. Però s'ho mereixia. En els anys que va estar al servei del duc de Milà treballà en moltes obres arquitectòniques. La que li'n donà major fama fou l'Església de Santa Maria delle Grazie, precisament a Milà. La majestuosa cúpula que s'alça sobre la part de l'absis de l'església és considerada com una de les més belles construccions arquitectòniques de l'època.
Altres obres primerenques inclouen els claustres de Sant'Ambrogio, Milà (1497–1498), i algunes altres construccions menors en Pavia (on va treballar en la Catedral, establint el disseny i creant la cripta i part de l'absis) i Legnano. No obstant això, el 1499, el seu patró Sforza va ser expulsat de Milà per l'exèrcit francès invasor, i Bramante va decidir marxar a Roma, on ja era conegut pel poderós cardenal Raffaele Riario.
En termes més generals, a la fi del , el Ducat de Milà era un centre de cultura, on l'art gòtic local es trobava, i en part xocava, amb arquitectes i artistes plenament renaixentistes del centre d'Itàlia, dels quals Bramante va ser el que va deixar la petjada més duradora.Christoph L. Frommel, Luisa Giordano, Richard Schofield, Bramante Milanese i l'arquitectura del Renacimiento lombardo, 2002.
El gravat de Prevedari miniatura|Incisione Prevedari, 1481 El denominat Grabado Prevedari es remunta als primers anys de l'activitat milanesa, datada el 1481: és una visió arquitectònica que representa el grandiós interior d'una arquitectura clàssica gravada per Bernardo Prevedar basada en un disseny de Donato Bramante, el nom del qual consta en una inscripció en caràcters lapidaris (BRAMANTUS FECIT EN MEDIOLANO).un contracte de 24 d'octubre. 1481 (primera documentació de la presencia de Bramante a Milà) documenta el compromís del grabador Bernardo Prevedari de "fabricare […] stampam unam cum hedifitijs et figuris […] secundum designum in papiro factum per magistrum Bramantem de Urbino...":(Beltrami, Bramante i Leonardo van practicar l'art del buril? Un grabador desconegut, Bernardo Prevedari, a "Rassegna d'arte", XVI, 1917, p. 194).
Aquest gravat, conservat en dues còpies (Museu Britànic i Col·lecció Perego, Milà), documenta la formació original de Urbino i Alberti i els deutes amb la pintura de Ferrara i l'obra de Mantegna. També mostra que molts temes de l'arquitectura de Bramante relacionats amb l'Antiguitat ja estaven madurs vint anys abans de les obres romanes, com l'ús d'arcs sobre pilars i no columnes.
També s'atribueix a Bramante un altre gravat que representa un carrer en perspectiva central, amb trets d'una ciutat ideal i que presenta molts motius arquitectònics típics de l'arquitectura milanesa de l'època dominada per la influència del seu llenguatge ja plenament renaixentista. En aquesta perspectiva trobem en la part inferior central un arc de triomf i una cúpula brunelleschiana, mentre que als costats tenim dos palaus de diferents característiques: un amb columnes corínties i entaulament en la planta baixa, parastasal i finestres d'arc de mig punt en el primer pis; l'altre té pilars que sostenen arcs en la planta baixa, mentre que el primer pis té timpanum i oculi finestres. El gravat podria ser un testimoniatge de l'activitat de Bramante com a escenògraf per a la cort i sembla constituir un prototip fonamental per als desenvolupaments de l'escenografia del .
Activitat pictòrica Bramante també va estar actiu a Llombardia com a pintor, encara que només es conserven unes poques obres, a Milà i Bèrgam: els frescos fragmentaris que representen Heràclit i Demòcrit i Homes d'armes (avui a la Pinacoteca di Brera) pintats entre 1486 i 1487 per a la casa del poeta Gaspare Ambrogio Visconti, mecenes i protector de l'artista, i altres fragments gairebé il·legibles que representen els Filòsofs de l'Antiguitat executats per al Palazzo del Podestà di Bergamo.G.A. Dell'Acqua, Bramantino e Bramante pittore, 1978. En canvi, els frescos de la façana de la Palazzo Fontana Silvestri, també atribuïts a Bramante, han desaparegut.
També se li atribueixen tradicionalment una pintura sobre taula, el Crist en la Columna, antigament en l'Abadia de Chiaravalle, i el fresc conegut com Argo, a la sala del tresor del Castello Sforzesco.Touring Club Italiano, Guida d'Italia. Milán, San Donato Milanese 1998, p. 456.
Les atribucions relatives a la seva producció pictòrica sempre han estat problemàtiques, tant per la falta de documentació com per la presència del seu deixeble, el pintor Bartolomeo Suardi conegut com Bramantino. Va tenir una important influència en la cultura pictòrica llombarda i en general en el nord, difonent el gust per la representació en perspectiva.L. Arrigoni, E. Daffra, P.C. Marani Pinacoteca di Brera, 1998Luciano Bellosi, La rappresentazione dello spazio en Storia dell'arte italiana, Einaudi, Turín 1979
En el període romà posterior Bramante sembla deixar de pintar per complet,G.A. Dell'Acqua, Op. cit., 1978 potser a causa del compromís sobrevingut amb les grans obres papals.
Contactes culturals amb Leonardo i la cort En 1487 Bramante va participar, igual que Leonardo, Francesco di Giorgio Martini, Amadeo i altres, en el concurs per al tiburium del Duomo de Milà, presentant un projecte de planta quadrada i suport directe sobre els pilonos, per al qual va realitzar un model perdut en fusta que pot estar representat en un gravat del tractat de Cesare Cesarià, que va ser el seu alumne.
Bramante va escriure un informe sobre l'assumpte, conegut com Opinio super Domicilium seu Templum Magnum. Es tracta de l'únic escrit teòric sobre arquitectura de Bramante que ha arribat fins nosaltres, en el qual, interpretant a Vitruvi, assenyala la fortezza, la conformità cum la resta de l'edifici, la legiereza i la beleza com a característiques de l'arquitectura.Marco Rossi, Disegno storico dell'arte lombarda, 2005.
Durant la seva etapa milanesa, Bramante també va exercir la seva passió literària en l'àmbit cortesà. De fet, Bramante en aquella època també era lloat com a músic i poeta i 'fu di facundia gran ne' versi', com va escriure Caporali en 1521. De fet, ens va deixar un petit cancioner de 25 sonets, 15 sobre temes amorosos petrarquistes i uns altres sobre temes burlescos o biogràfics, entre ells un en el qual es lamenta de l'estat de les seves escasses finances.Luciano Patetta, Bramante y su círculo: en Milán y Lombardía 1480-1500,2009.
Església de Santa Maria presso Sant Satiro (1482-1486) miniatura|Santa Maria presso Sant Satiro, Milà L'ampliació de la petita església parroquial de Santa Maria presso Sant Satiro és atribuïda per la literatura artística a Bramante malgrat les escasses proves documentals. És possible que es tracti del seu primer encàrrec arquitectònic a Milà.