Una anomalia de mandíbula és un problema en la formació, forma i/ mida de la mandíbula. En general, les anomalies sorgeixen quan es produeix una pertorbació o un error en els processos de la fusió mandibular. La mandíbula, en particular, és l'os amb més anomalies de creixement de tot l'esquelet humà. Això es deu a variacions en el complex patró de creixement simètric que desenvolupa la mandíbula. La mandíbula, en concret, té un paper especialment significatiu en l'aparença, ja que és l'única part mòbil de l'esquelet facial. Açò té un gran impacte en la capacitat de parlar i mastegar, així com també influeix en general, sobre les característiques estètiques i sobre les expressions de la cara. Al seu torn, el maxil·lar també pot presentar els mateixos problemes si es produeix alguna anomalia en la mida o la posició. Les discapacitats funcionals òbvies sorgides de les anomalies de la mandíbula són evidents des d'un punt de vista físic, com s'ha dit anteriorment però, cal tenir en comte que aquestes alteracions també poden afectar psicològicament a les persones que les pateixen, fent-les sentir com si fossin discapacitades. Cal tenir en compte també, que a l'hora de corregir aquestes anomalies mandibulars, és de summa importància aconseguir que les dents tinguin una bona oclusió amb la dentició oposada del maxil·lar. Si això no es realitza satisfactòriament, es pot crear una inestabilitat oclusal que condueix a una plètora de problemes. Per a corregir les anomalies mandibulars normalment és comú dur a terme un pla de tractament complex el qual implicaria una intervenció quirúrgica i ortodòncia.
Signes i símptomes Els individus amb anomalies de mandíbula tenen problemes tant funcionals com estètics.
La desalineació de les dents genera problemes en les funcions del cap i el coll relacionades amb la masticació, la deglució, la respiració, l'articulació de la parla i el tancament/posicionament dels llavis. Les persones afectades poden també, experimentar dolor de l'ATM (articulació temporomandibular) i disfunció, fet que afecta negativament a la qualitat de vida. Una part dels individus afectats també té problemes psicològics.
Diagnòstic El diagnòstic d'una deformitat mandibular és un procés estructurat, relacionant l'historial mèdic, l'examen físic del pacient i la valoració dels estudis de diagnòstic. Aquest procés pot implicar més d'una única especialitat odontològica; a més de les necessitats ortodòntiques i quirúrgiques, alguns pacients poden requerir també intervencions periodontals, endodòntiques, estètiques i protètiques. És imprescindible tenir en compte el motiu de consulta del pacient, fet que permet al professional entendre quina és la percepció del problema que té el pacient i què li agradaria corregir. El pacient pot tenir dificultats a l'hora de menjar, problemes de la parla o també, problemes amb l'aparença de les dents o la cara. No obstant, els pacients poden tenir dificultats a l'hora de parlar obertament de les seves insatisfaccions amb la seva aparença, ja que poden tenir la impressió que els problemes funcionals són més importants que els estètics. Per aquest motiu, és important fer entendre als pacients que els seus problemes estètics i els seus efectes són preocupacions completament vàlides. En els infants, el desenvolupament psicològic pot veure's afectat a causa de les burles que poden patir si tenen una aparença anormal de la cara o les dents. La correcció de l'anomalia pot ser extremadament beneficiosa pel pacient. Els beneficis poden manifestar-se de moltes maneres, incloent la millora de les relacions amb els companys i la confiança social. La motivació per part del pacient és totalment necessària, ja que hauran de passar per un tractament ortodòntic llarg i una cirurgia major. A més, han d'estar ben informats perquè puguin donar el seu consentiment de manera vàlida. Amb relació a la història clínica, els antecedents familiars i tal vegada, la seva història obstètrica poden ser rellevants, especialment quan hi ha característiques d'una síndrome. S'obté l'historial mèdic i dental per verificar la completesa. L'historial mèdic inclou qüestions sobre la salut general del pacient per avaluar les contraindicacions del tractament d'anomalies maxil·lars. Aquestes qüestions fan especial èmfasi en malalties i medicaments que puguin alterar el metabolisme i que, per tant, puguin afectar el creixement i reacció tissular. També es tenen en compte les al·lèrgies (especialment les al·lèrgies al níquel), per a que els aparells del tractament que contenen níquel, com l'acer inoxidable es puguin substituir per altres materials i evitar així el risc de les reaccions al·lèrgiques. Les preguntes d'antecedents familiars també són rellevants, ja que les maloclusions, el creixement i el desenvolupament poden ser expressions de patrons genètics. La història dental investiga si el pacient ha tingut algun traumatisme dental anteriorment o experiències negatives que puguin servir com a indicador del compliment del tractament per del pacient.
Reconeixement L'avaluació de la forma facials inclou tant l'avaluació dels teixits tous facials, com la de la dentició. Com que l'esquelet humà no és perceptible a simple vista, la deformació òssia és deduïda i avaluada a través de l'aparença facial i la dentició. A fi d'obtenir una avaluació en 3D del pacient, s'ha de mesurar el patró esquelètic en diferents plans: anteroposterior, vertical i transversal. Això permet una avaluació precisa de la mida, posició, orientació, forma i simetria de la mandíbula.
El patró esquelètic anteroposterior mesura la relació del maxil·lar inferior amb el maxil·lar superior. Açò es determina amb el pacient assegut en posició vertical, el cap en una posició neutra amb la mirada en paral·lel al terra, i les dents en oclusió suau. Es pot classificar en les següents classes:
Classe I: És la relació ideal. Segons la qual el maxil·lar superior es troba entre 2 i 4 mm per davant del maxil·lar inferior. Classe II: Es dona quan el maxil·lar superior es troba a més de 4 mm per davant del maxil·lar inferior. Classe III: Quan el maxil·lar superior es troba a menys de 2 mm per davant del maxil·lar inferior, o en els casos més greus, quan el maxil·lar inferior es troba per davant del maxil·lar superior.
La dimensió vertical es pot mesurar per terços facials. Es considera que hi ha estètica facial ideal quan es conserva la proporció entre cada terç vertical. La cara es pot dividir en tres en terços: Des de les entrades fins a la glabel·la, de la glabel·la al punt subnasal i del punt subnasal a la part més baixa de la barbeta. Es poden avaluar dos altres indicadors clínics a l'analitzar les dimensions verticals, més específicament, l'angle de plans mandibulars de Frankfurt (FMPA) i l'alçada facial inferior (LFH). Ambdós indicadors es registren com mitjana, incrementat o reduït.
L'FMPA: es calcula mesurant el punt d'intersecció entre la vora inferior de la mandíbula i el pla horitzontal de Frankfurt.
L'LFH: es divideix la cara en tres terços i la proporció del terç inferior de la cara es compara amb la resta. La relació transversal és una mesura d'asimetria mandibular o facial. Comprova l'alineació del punt nasi en els teixits tous, la part central del llavi superior a la vora lliure del llavi i la barbeta. En cas que es presenti alguna asimetria, caldrà distingir entre una asimetria falsa i una de vertadera. Una falsa asimetria sorgeix a causa d'interferències oclusals, les quals acaben en un desplaçament lateral de la mandíbula, produint així, una mossegada creuada en la regió anterior. L'eliminació del desplaçament, farà retornar a la mandíbula a una posició central. Per altra banda, una asimetria vertadera indica un creixement facial desigual del costat esquerre o dret la mandíbula. En aquests casos, l'eliminació de l'oclusió encreuada existent, no només és difícil, sinó que és poc probable que millori l'asimetria facial. L'avaluació dels components transversals de l'amplada facial pot descriure's amb la "regla de les cinquenes", la qual divideix sagitalment la cara en cinc parts iguals: que divideix la cara sagitalment en cinc parts iguals:
Cada una d'aquestes seccions hauria de tenir una distància equivalent a l'amplada d'un ull. La cinquena central es caracteritza pel cant interior dels dos ulls. Les tres cinquenes parts medials de la cara estan marcades des del cant extern dels ulls. Les dues cinquenes parts externes de la cara es mesuren des del cant lateral fins a l'hèlix lateral de l'orella, la qual representa l'amplada de les orelles.
Proves És insuficient deduir el diagnòstic de la deformació mandibular, basant-se únicament en l'examen clínic. Per tant, es recull informació addicional de proves diagnòstiques, les quals poden incloure anàlisis de models dentals i estudis d'imatges radiogràfiques.
Anàlisis de models dentals - Els models d'estudi per a l'anàlisi es poden realitzar fent impressions dentals o mitjançant l'escaneig intraoral 3D. El models permeten valorar la forma i la mida dels ossos de la mandíbula i de les dents. Açò pot ser valuós per avaluar el desenvolupament a llarg termini i per al seguiment dels resultats del tractament. Depenent del tipus d'anomalia mandibular, el registre de l'arc facial per a la transferència am l'articulador, de vegades, pot ser convenient per al pacient.
Radiografies - Els exàmens radiogràfics haurien de basar-se en les necessitats individuals de cada pacient i utilitzar-se conjuntament amb l'examen clínic. Igual que amb la resta de radiografies dentals, el benefici obtingut amb la radiografia, sobrepassa el petit risc que comporta la baixa dosi d'irradiació que es produeix al realitzar-les. Per a l'avaluació de les anomalies mandibulars, les radiografies més utilitzades són la tomografia panoràmica dental i la cefalometria lateral. Gràcies als avenços tecnològics, l'ús d'imatges en 3D, com per exemple la Tomografia Computada Cone Beam (CBCT) han anat guanyant popularitat a l'hora de realitzar exploracions radiogràfiques dels ossos facials, amb l'objectiu de planificar una cirurgia ortognàtica complexa, especialment les relacionades amb una asimetria facial considerable. Els models de construcció facial 3D són útils a l'hora de planificar el tractament de les maloclusions més complexes.
Classificació Mida Micrognàtia La micrognàtia mandibular es dona quan el maxil·lar inferior és més petit del que hauria de ser. Un problema en el desenvolupament de la branca donarà lloc a una micrognàtia. La micrognàtia es pot classificar com a congènita o adquirida. L'aparença clínica d'alguns pacients amb micrognàtia mandibular de tipus congènit, pot fer la sensació que hi ha una retrusió severa de la barbeta, malgrat tenir una mandíbula amb una mida dins de la normalitat. Açò es pot deure a una col·locació massa posterior del cap condili pel que fa al crani o degut a un angle mandibular massa pronunciat que resulta en una evident retrusió de la mandíbula. La micrognàtia de tipus adquirit es produeix després del naixement i normalment és conseqüència d'alguna pertorbació de l'articulació temporomandibular. El creixement de la mandíbula depèn del desenvolupament normal dels còndils i de la funció muscular. Per exemple, el trauma o infecció de la mastoide, l'orella mitjana o l'articulació temporomandibular, poden donar lloc a l'anquilosi tempormandibular, la qual podria provocar una micrognàtia mandibular.
Macrognàtia La macrognàtia mandibular es un problema de mandíbules anormalment grans. La mida de la mandíbula sol ser proporcional a la mida de l'esquelet. Normalment, es deu al creixement excessiu de la mandíbula i pot tenir característiques com la relació inversa del maxil·lar i la mandíbula, la superposició inversa o l'absència de sobremossegada. També pot presentar-se clínicament quan la fossa glenoide i el cap condili estan posicionats massa endavant, provocant prognatisme mandibular. El macronagtisme pot estar associat a altres malalties: