La llegenda dels orígens troians dels francs és un mite fundacional que va aparèixer al i es va utilitzar habitualment fins a la segona meitat del . Va ser popularitzat per escriptors i cronistes des de Fredegari fins a Ronsard. Va evolucionar gradualment i va incorporar la llegenda de l'origen troià dels gals. Com a part de l'estudi del mite dels orígens troians dels pobles europeus, historiadors com Colette Beaune o Jacques Poucet han citat i analitzat aquesta llegenda des d'una perspectiva comparada.
Les fonts de la llegenda
Creada segons el model de l'antiga llegenda de la fundació de Roma pels exiliats troians d'Enees, la llegenda franca prové de dos textos datats del període merovingi. Cap al 660, la Historia Francorum de Fredegari va introduir Franció (en llatí, Francus), fill de Friga, germà d'Enees, qui va fundar amb els seus companys un poderós regne entre el Rin i el Danubi. Va derrotar els alans i obté el nom de «Franc» o «ferotge». El 727, segons el Liber Historiae Francorum o Gesta Regnum Francorum, la migració té lloc al voltant d'Antènor i del jove Príam. Aquest darrer va fundar la ciutat de SicàmbriaSicàmbria es va identificar a l'edat mitjana amb Buda. A finals del , Pierre Choque, acompanyant Anne de Foix, promesa al rei d’Hongria, va visitar i contemplar les ruïnes de Sicàmbria, ruïnes que després demostraran ser restes de la ciutat romana d'Aquíncum. al Danubi (a la Pannònia), i va derrotar els alans, obtenint així una exempció de tributs durant deu anys de l'emperador romà Valentinià.
L'evolució de la llegenda La majoria dels textos de l'època dels carolingis i després dels capets no afegeixen res de nou a aquestes dues versions. De vegades, aquestes dues versions originals es combinen en una sola.
El príncep troià Franció i els seus companys deixen Troia en flames i van trobar la ciutat de Sicàmbria. Els seus descendents van romandre allà durant segles i, a petició de l'emperador Valentinià, que els va eximir del tribut durant deu anys, van exterminar els alans refugiats al Palus Meotide. Deu anys després, negant-se a reprendre els pagaments dels tributs, es van retirar a Germània. Establerts al Rin, van entrar a la Gàl·lia amb el líder franc Marcomir al . La majoria dels textos medievals fan del fill de Marcomir, Faramund, el primer rei dels francs de la història.
El nom del fundador de Sicàmbria De la mateixa manera, el nom del fundador de Sicàmbria a Pannònia canvia segons els autors: Franció o Antènor. L'origen de Franció ha evolucionat així. Per a Guillem el Bretó i per a Rigord, Franció tendria directament ascendència reial com a fill d'Hèctor i net de Príam. A l'edat mitjana, Hèctor és considerat un dels «Nou preuats». Aquesta nova ascendència confereix prestigi addicional a Franció i als seus descendents francs i francesos. Aquesta ascendència té, tanmateix, un inconvenient: els textos antics només esmenten Astíanax com el fill d’Hèctor, que la majoria diu que va morir durant la presa de Troia. Els autors medievals imaginen que Astíanax finalment va poder escapar dels grecs amb la seva bellesa i que va rebre el malnom de «Franció» per la seva audàcia. Antènor, l'altre possible fundador del regne troià al Danubi, està millor atestat en textos antics. Virgili evoca el seu feliç destí a l'Eneida. Va fundar Pàdua i Venècia (vegeu Llegenda de l'origen troià dels vènets i dels venecians). Però se li atribueix un paper negatiu: se l'acusava d'haver traït la seva terra natal, no només perquè va rebre a casa els ambaixadors que havien vingut a demanar de nou Hèlena, sinó també perquè, havent reconegut el rei Ulisses a Troia disfressat, no va alertar els troians.
Destacant els orígens troians dels gals
Un dels fenòmens remarcables de la història de la llegenda dels orígens troians dels francesos és l'augment de la importància de la referència a la Gàl·lia i als gals.
Rigord va ser el primer a modificar la presentació de l'arribada dels descendents dels troians a la Gàl·lia introduint la idea de la seva arribada en dues fases corresponents a la instal·lació dels gals i després dels francs, pobles que compartien el mateix origen troià.
Així, part dels troians van abandonar Sicàmbria molt abans de l'episodi dels alans sota la direcció del duc Ibor. Aquest últim es va establir a la Gàl·lia i va fundar Lutetia i les grans ciutats gal·les a partir del . L'addició d'aquest episodi té l'interès de donar als gals i als francs els mateixos avantpassats troians. Els francesos de l'edat mitjana provenien, doncs, d'una mateixa gent i no d'una barreja perquè els francs i els gals són de la mateixa sang. Aquest tema passa pel text de les Grandes Chroniques de France (Grans Cròniques de França), on es diu que quan Marcomir, fill de Príam d'Àustria de la línia de Príam de Troia, va arribar a la Gàl·lia amb els seus companys (és a dir, els francs), van fer un poble amb els descendents de Ybor i els seus homes (és a dir els gals). L'arribada dels francs no és una conquesta sinó que correspon a la reunió de diferents branques d'un mateix poble troià separades per la història.
A més de les Grans Cròniques de França, la idea d'una instal·lació en dues ones es recull en molts textos, com ara Jean de Paris, d'Honoré Bonet, de Guillaume Cousinot de MontreuilGuillaume Cousinot de Montreuil, Les gestes des nobles français. i molts altres autors. Guillaume le Breton insisteix en la càlida acollida dels gals als francs i en la unió entre aquestes dues branques sorgides d'una soca comuna troiana.
Des de Rigord, es va atribuir als gals les seves pròpies característiques històriques. Així, Jean de Paris evoca Brennus i els nombrosos caps gals abans de la conquesta romana. Raoul de Presles cita el govern dels druides.
L'atribució d'un origen gal als troians La renovació arriba amb la publicació de Jean Lemaire de Belges cap al 1500 de les Illustrations de Gaule et Singularité de Troie (Il·lustracions de la Gàl·lia i la Singularitat de Troia), que comporta una veritable reconstrucció de la llegenda. La solució trobada per Jean Lemaire de Belges rau en la reconstrucció del mite i consisteix a no convertir els troians en els avantpassats dels gals, sinó convertir els gals en els avantpassats dels troians. Segons aquest esquema, quan els francs (descendents dels troians i, per tant, dels gals) s'instal·len a la Gàl·lia, només tornen la seva terra d'origen. Aquí també, la unitat dels gals i dels francs és un tema primordial.
Jean Lemaire de Belges també estableix un doble aferrament a la tradició cristiana: un al nivell dels orígens dels gals que són descendents de Noè, l'altre al nivell de les costums dels gals deguda a la seva religió pura i elevada dels quals prefigura el cristianisme. Els gals són un poble educat, disciplinat per les lleis, i notable per la religió.
Jean Lemaire de Belges descriu la guerra de Troia després de Dares Frigi, Dictus Cretenc i Homer, i la relaciona amb la fugida de Franció cap a la Gàl·lia, on es va establir. Altres troians van fundar un estat al voltant de Sicàmbria. Diversos segles després, els descendents dels fundadors de Sicàmbria van ser seduïts per la bondat d'Octavi i sotmesos a Roma. Després van emigrar a Germània i després a la Gàl·lia, on els esperen els descendents de Franció. Aquesta versió és comparable a les precedents.
Però Jean Lemaire de Belges inclou aquests esdeveniments en una història general dels gals que passa a un primer pla. Segons ell, la Gàl·lia era poblada per Samothès, quart fill de Jàfet,De fet, una llarga tradició presenta Jàfet com l'avantpassat dels pobles europeus. i els seus successors regnaven sobre un poble notable per la seva religió, la seva educació i les seves lleis. Els gals construeixen ciutats i creen universitats. El germà d'un dels seus reis és proscrit pels seu; va fugir cap a Àsia i hi va fundar Troia, portant la cultura gal·la al món grec. Com els celtes de la Galàcia, Troia és per tant d'origen gal. Aquesta reelaboració se centra en els gals natius de la Gàl·lia des de l'època bíblica. Permet incorporar al mite l'origen dels gals com la gran renovació del coneixement sobre la gàl·lia al , donant-li prestigi.Una sèrie de tapissos que il·lustren la Història fabulosa dels Gals, teixida a Arràs cap al 1530 i conservada a Beauvais, al museu departamental d'Oise, s'inspira directament en els escrits de Jean Lemaire de Belges.
L'autor del Renaixement, Lodovico Guicciardini, qui serà reprès per altres autors,Per exemple : P. Rolland, Les origines légendaires de Tournai…, vegeu pàg. 574 i següents. quan explica la història de Tournai, prenent versions llegendàries, probablement desenvolupades pels monjos de Tournai per intentar obtenir la seva independència,fa una crida al rei que va lluitar contra Cèsar i qui finalment va donar el seu nom a la ciutat, «Turnus», que també podria evocar l'Eneida.Isabelle Glorieux, Tournai, une ville fondée par un soldat de Tullus Hostilius ? À propos des origines légendaires de la cité des Cinq clochers; tesi annexa, escrita sota la supervisió del Prof. Paul-Augustin Deproost i sostinguda per Isabelle Glorieux per obtenir el doctorat Les paradis bibliques dans la poésie latine de l'antiquité tardive au haut Moyen Âge (7 de maig de 2004 a la Universitat de Lovaina).
L’èxit de la llegenda Una llegenda massivament difosa per historiadors i poetes A l'edat mitjana, especialment en els darrers segles, els orígens troians de la nació i la dinastia francesa són recordats per escriptors i historiadors. Els reis, els nobles i les grans ciutats, ansioses d'arrelar-se en un passat prestigiós, presenten aquesta ascendència gloriosa. Tota la història nacional comença amb el relat de les migracions dels prínceps troians. Tot i això, la qüestió de França és des del la forma privilegiada de la història, la que interessa a gran part del públic.
Les Grans Cròniques de França, cada vegada més populars a mesura que arrela el sentiment nacional francès, dediquen el seu primer capítol a aquests orígens troians. Després de 1080, les grans famílies principesques o comtals tenien genealogies troianes. Gilles de París va il·lustrar la llegenda dels orígens troians mitjançant un esbós genealògic, i els registres reials van figurar a la llista dels reis. A la Crònica de Nuremberg (1493), es repren la llegenda de l'origen gal dels troians, així com la de Franció (fill d'Hèctor) i Turcus (fill de Troilos).
L’èxit d'aquest mite crida l'atenció per la seva durada de gairebé mil anys i pel seu impacte polític i històric, que va ser considerable. El tema de l'origen troià dels francs ha experimentat un desenvolupament extraordinari, tant entre els historiadors com entre els poetes. Un estudi de Maria Klippel que data del 1936 va reunir només per a França cinquanta-cinc certificacions del mite, que daten de l'edat mitjana i del Renaixement, des de Fredegari fins a François Rabelais, passant per Sigibert de Gembloux, Benoît de Sainte-Maure, Pierre de Ronsard, Jean Lemaire de Belges i molts altres.
Els motius de l'èxit de la llegenda a França Potser el major avantatge del mite és ancorar la solidaritat nacional en els llaços de sang. Nobles o no nobles, del nord de França o del sud de França, tenen la mateixa sang pura i il·lustre. El mite de l'origen troià dels francs permet unificar el regne, genera adhesió a la reialesa i enforteix la cohesió de les poblacions.
Aquest mite és molt diferent del que va aparèixer durant el darrer segle de l'Antic Règim, que va convertir els francs en els avantpassats dels únics nobles i que era un mite de la divisió en detriment de la noblesa i de la monarquia que no va incloure a la resta de la població. El mite de l'origen troià dels francesos va durar gairebé mil anys i va despertar un gran èxit, mentre que el mite de l'origen franc dels nobles va durar amb prou feines un segle i va ser immediatament refutat.