miniatura|La universitat i el monestir budistes de Nalanda van ser un important centre d'aprenentatge a l’Índia des del segle V aC fins al segle XII.Barua, Jyoti. Ancient Buddhist Universities in Indian Sub-Continent. Fulton Books, Inc., 2016. La filosofia budista fa referència a les investigacions filosòfiques i sistemes de coneixement que es van desenvolupar entre diverses escoles budistes de l'Índia després de la mort de Buda (parinirvana) i que es van estendre per tot Àsia. El camí budista combina tant el raonament filosòfic com la meditació.Siderits, Mark. Buddhism as philosophy, 2007, p. 6 Les tradicions budistes presenten multitud de camins budistes cap a l'alliberament i els pensadors budistes a l'Índia i, posteriorment, a l'Àsia Oriental, han tractat temes tan variats com la fenomenologia, l'ètica, l'ontologia, l'epistemologia, la lògica i la filosofia de l'espaitemps en l'anàlisi d'aquests camins.
El budisme primerenc es basava en evidències empíriques obtingudes pels òrgans dels sentits (ayatana)David Kalupahana, Causality: The Central Philosophy of Buddhism. The University Press of Hawaii, 1975, p. 70. i Buda sembla que va conservar una distància escèptica de certes qüestions metafísiques, negant-se a respondre-les perquè no eren propícies a l'alliberament, sinó que conduïen a més especulacions. Un tema recurrent en la filosofia budista ha estat la reïficació de conceptes i el posterior retorn al camí del mig budista.David Kalupahana, Mulamadhyamakakarika of Nagarjuna. Motilal Banarsidass, 2006, p. 1.
Alguns punts particulars de la filosofia budista han estat sovint objecte de disputes entre diferents escoles del budisme. Aquestes elaboracions i disputes van donar lloc a les primeres escoles del budisme d'Abidharma i a les tradicions del Mahayana com ara Prajñāpāramitā, Madhyamaka, la naturalesa de Buda i el Yogācāra.
Fases històriques de la filosofia budista Edward Conze divideix el desenvolupament de la filosofia budista índia en tres fases.Conze, Edward. Buddhist thought in India: Three phases of Buddhist philosophy. Vol. 4. Routledge, 2013.
La primera fase tracta qüestions de les doctrines originals derivades de tradicions orals produïdes durant la vida de Buda, i són comunes a totes les sectes posteriors del budisme. La segona fase es refereix al budisme «escolàstic» no mahayana. Es fa evident en els textos Abhidharma, que van començar al , i que incorporen una reelaboració acadèmica i una classificació esquemàtica del material en els sutres. La tercera fase de desenvolupament de la filosofia budista índia tracta el budisme «metafísic» de Mahayana. A partir del final del segle I dC, es posa èmfasi en la vida monàstica i el camí d'un bodhisattva.
Diversos elements d'aquestes tres fases s'incorporen i / o es desenvolupen més en la filosofia i la visió del món de les diverses sectes del budisme que van sorgir.
Orientació filosòfica El pensament de l'Índia tenia per objectiu principalment l'alliberament espiritual i tenia objectius soteriològics. En el seu estudi sobre la filosofia budista de Mādhyamaka a l'Índia, Peter Deller Santina escriu:Santina, Peter Della. Madhyamaka Schools in India: A Study of the Madhyamaka Philosophy and of the Division of the System into the Prasangika and Svatantrika Schools. 2008. p. 31
Per als filòsofs indis budistes, els ensenyaments de Buda no estaven pensats només per ser fe, sinó per confirmar-se mitjançant anàlisis lògiques (pramana) del món.Siderits, Mark. Buddhism as philosophy, 2007, p. 6 Els primers textos budistes mencionen que una persona es converteix en seguidora dels ensenyaments del Buda després d'haver-los meditat amb saviesa. La formació gradual també requereix que un deixeble «investigui» (upaparikkhati) i «escrutini» (tuleti) els ensenyaments.Smith, Douglas; Whitaker, Justin; Reading the Buddha as a philosopher, Philosophy east and west, volume 66, April 2016, p. 515–538, University of Hawaii Press, http://buddhism.lib.ntu.edu.tw/FULLTEXT/JR-PHIL/phil551854.pdf El Buda també esperava que els seus deixebles s'acostessin a ell com a professor de manera crítica i debatessin les seves accions i paraules, tal com es mostra a la Sutra Vīmaṃsaka.
Buda i el budisme primerenc miniatura|Buda de Gautama envoltat de seguidors, d'una aquarel·la birmana del segle XVIII
El Buda L'opinió acadèmica varia sobre si el propi Buda estava dedicat a una investigació filosòfica.Smith, Douglass, and Justin Whitaker. "Reading the Buddha as a Philosopher." Philosophy East and West 66, no. 2 (2016): 515–538. El Buda (c. Segle V aC) era un sramana indi del nord (ascètic errant) de Magadha. Va conrear diverses tècniques iòguiques i pràctiques ascètiques i va ensenyar a tot el nord de l'Índia, on es van mantenir els seus ensenyaments. Aquests ensenyaments es conserven al Pali Nikayas i a l'Agama i també en altres col·leccions textuals fragmentàries supervivents (conegudes col·lectivament com a primers textos budistes). Citar aquests textos és difícil i hi ha desacord sobre si la quantitat d'aquest documentació que es pugui remuntar a un únic fundador religiós. Tot i que l'ensenyament del Buda se centra en assolir el màxim valor del nirvana, també contenen una anàlisi de la font del patiment humà, la naturalesa de la identitat personal i el procés d'adquisició del coneixement sobre el món.
Camí del mig Buda va definir el seu ensenyament com «la via del mig» (Pali: Majjhimāpaṭipadā). En el Dhammacakkappavattana Sutta, aquest s'utilitza per referir-se al fet que els seus ensenyaments orienten un curs mitjà entre els extrems de l'ascetisme i la negació corporal (com ho practiquen els jainistes i altres grups ascètics), i l'hedonisme sensual o la indulgència. Molts sramanes del temps de Buda van posar molt èmfasi en la negació del cos, utilitzant pràctiques com el dejuni, per alliberar la ment del cos. El Buda, però, es va adonar que la ment estava encarnada i depenent circumstancialment del cos. Per tant, que un cos desnutrit no permetia que la ment es formés i es desenvolupés.Panjvani, Cyrus; Buddhism: A Philosophical Approach (2013), p. 29 Així, la principal preocupació del budisme no és el luxe o la pobresa, sinó la resposta humana a les circumstàncies.Swearer, Donald K. Ethics, wealth, and salvation: A study in Buddhist social ethics. Edited by Russell F. Sizemore. Columbia: University of South Carolina Press, 1990. (from the introduction)
Ensenyaments bàsics Alguns ensenyaments bàsics apareixen en molts llocs al llarg d'aquests primers textos. Estudis anteriors de diversos investigadors conclouen que Buda almenys hauria d'haver ensenyat alguns d'aquests ensenyaments clau:Mitchell, Buddhism, Oxford University Press, 2002, p. 34 and table of contents
El camí del mig Quatre nobles veritats Noble Camí Òctuple Tres marques d'existència (impermanència, malestar, no-jo) Cinc agregats Sorgint dependent Karma i renaixement Nirvana
Segons N. Ross Reat, totes aquestes doctrines són compartides pels textos de Theravada Pali i el Sutra Śālistamba de l'escola Mahasamghika.Reat, Noble Ross. "The Historical Buddha and his Teachings". In: Encyclopedia of Indian Philosophy. Ed. by Potter, Karl H. Vol. VII: Abhidharma Buddhism to 150 AD. Motilal Banarsidass, 1996, p. 28, 33, 37, 41, 43, 48. Un estudi recent de Bhikkhu Analayo conclou que la Theravada Majjhima Nikaya i la Sarvastivada Madhyama Agama contenen principalment les mateixes doctrines principals.Analayo (2011). A Comparative Study of the Majjhima-nikāya. Dharma Drum Academic Publisher. p. 891. Richard Salomon, en el seu estudi dels textos gandharans (que són els primers manuscrits que contenen els primers discursos), ha confirmat que els seus ensenyaments són «coherents amb el budisme no Mahayana, que sobreviu avui a l'escola Theravada de Sri Lanka i el sud-est asiàtic, però que antigament estava representada per divuit escoles separades».Salomon, Richard (20 January 2020). "How the Gandharan Manuscripts Change Buddhist History". lionsroar.com. Retrieved 21 January 2020.
Amb tot, estudis crítics de Schmithausen, Vetter, Bronkhorst, Gombrich i d'altres han ajustat aquesta llista d'ensenyaments bàsics i han revelat una gènesi més matisada dels ensenyaments budistes.
Per exemple, alguns estudiosos pensen que el karma no era fonamental per a l'ensenyament del Buda històric, mentre que altres no estan d'acord amb aquesta posició.Bronkhorst, Johannes (1998), "Did the Buddha Believe in Karma and Rebirth?", Journal of the International Association of Buddhist Studies, 21 (1): 1–20 De la mateixa manera, hi ha un desacord acadèmic sobre si aquest punt de vista era vista alliberadora en el primer budisme o si era una addició posterior a la pràctica dels quatre dhyāna. Segons Vetter i Bronkhorst, el dhyāna va constituir la «pràctica alliberadora» original, mentre que discriminar la visió de la transitorietat com un camí separat cap a l'alliberament va tenir un desenvolupament posterior. Estudiosos com Bronkhorst i Carol Anderson també pensen que les quatre veritats nobles poden no haver estat formulades en el primer budisme, però, com escriu Anderson, «va sorgir com un ensenyament central en un període una mica posterior que encara precedia les redaccions finals dels diversos cànons budistes».
Segons alguns investigadors, la visió filosòfica del budisme més primerenc era principalment negativa, en el sentit que se centrava en quines doctrines rebutjaven més que en les doctrines que calia acceptar. Només es valorava el coneixement útil per aconseguir la il·luminació budista. Segons aquesta teoria, el cicle de trastorns filosòfics que van provocar en part la diversificació del budisme en les seves moltes escoles i sectes, només va començar un cop els budistes van intentar abordar explícitament la filosofia implícita de Buda i els textos primerencs.
Les nobles veritats i la causalitat Les quatre nobles veritats o veritats nobles són un tret central dels ensenyaments i es presenten a la Sutra Dhammacakkappavattana. La primera veritat del dukkha, sovint traduïda com a sofriment, és la insatisfacció inherent de la vida. Es diu que aquest desassossec no només és un dolor físic, sinó també una mena de molèstia existencial causada pels fets inevitables de la nostra mortalitat i, finalment, per la impermanència de tots els fenòmens.Siderits, Mark. Buddhism as philosophy, 2007, p. 21 També sorgeix a causa del contacte amb esdeveniments desagradables i per no obtenir el que un desitja. La segona veritat és que aquesta inquietud sorgeix de condicions, principalment «anhels» (tanha) i ignorància (avidya). La tercera veritat és aleshores el fet que, si deixem anar les ganes i eliminem la ignorància mitjançant el coneixement, el dukkha cessa (nirodha). La quarta és el camí òctuple que són vuit pràctiques que acaben amb el patiment, que són: visió correcta, intenció correcta, discurs correcte, acció correcta, mitjà de vida correcte, esforç correcte, consciència correcta i samadhi correcte (unificació mental, meditació).