Iliuixin Il-2

LIliuixin Il-2 (), conegut també com a Xturmovik (), fou un avió d'atac a terra produït per la Unió Soviètica en gran nombre durant la Segona Guerra Mundial. L'Il-2 mai no va rebre un nom oficial i "xturmovik" és la paraula genèrica russa que significa "avió d'atac a terra". La paraula també apareix a les fonts occidentals com a Stormovik i Sturmovik,cap de les quals dona una pronunciació correcta del mot original rus.

Amb 36.183 unitats de l'Il-2 produïdes durant la guerra, i en combinació amb el seu successor, l'Iliuixin Il-10, es van construir un total de 42.330 unitats, cosa que el converteix en l'avió militar més produït de la història de l'aviació, així com un dels avions pilotats més produïts de la història juntament amb el civil americà de postguerra Cessna 172 i el propi de la Unió Soviètica, i contemporani biplà polivalent, Polikàrpov Po-2 Kukurúznik.

Per als pilots Il-2, l'avió era simplement el diminutiu "Iliuixa". Els dissenyadors van anomenar l'avió desenvolupat per ells "el tanc volador", Letaiusxi tank. Els pilots de caces de la Luftwaffe li van donar el pseudònim d'"avió de formigó", . Segons alguns autors soviètics, els soldats de la Wehrmacht l'anomenaven "la mort negra", . Xakurin, A. I. Крылья победы. — 2a ed. - Moscou: Politizdat, 1985. La seva denominació OTAN durant la postguerra fou "Bark".En anglès, escorça L'Il-2 va participar en batalles en tots els teatres d'operacions militars de la Gran Guerra Patriòtica, així com en la Guerra sovièticojaponesa. Quan les fàbriques van quedar enrere en els lliuraments, Ióssif Stalin va dir als responsables de les fàbriques que els Il-2 eren "tan essencials per a l'Exèrcit Roig com l'aire i el pa".

Disseny i desenvolupament Orígens miniatura|Il-2M a l'exhibició aèria MAKS La idea d'un avió blindat d'atac terrestre soviètic data dels primers anys 30, quan Dmitri Pàvlovitx Grigoróvitx va dissenyar els biplans blindats TX-1 i TX-2.En anglès TshLes sigles TX, , són l'abreviatura de Tiajioli Xturmovik, , "avió d'atac a terra pesat" No obstant això, els motors soviètics en aquell moment no tenien la potència necessària per proporcionar al pesat avió blindat un bon rendiment. L’Il-2 va ser dissenyat per Serguei Iliuixin i el seu equip a l'Oficina Central de Disseny el 1938. El TsKB-55 era un avió de dos seients amb una carcassa blindada que pesava 700 kg, i protegia la tripulació, el motor, els radiadors i el dipòsit de combustible.

El pes màxim d'enlairament de l'avió era de més de 4.700 kg, de manera que el pes del blindatge era aproximadament el 15% del pes brut de l'avió preparat per al vol. Un tret característic de l'avió d'Iliuxin, entre altres avions d'atac a terra de la Segona Guerra Mundial, va ser l'ús del blindatge com a superfície de suport del fuselatge, la qual cosa reduïa significativament el pes de l'avió. El prototip TsKB-55 va fer el seu primer vol el 2 d'octubre de 1939, va guanyar el concurs d'un avió per a l'Exèrcit Roig enfront del disseny del Su-6 de Pàvel Sukhoi i va rebre la designació BX-2En anglès Bsh-2Les sigles BX, , són l'abreviatura de Bronirovani Xturmovik, o "avió d'atac a terra blindat".

El BX-2, però, era massa pesat per al motor original Mikulin AM-35, que generava 1.022 kW (1.370 CV) de potència i el rendiment només era satisfactori a gran altitud. Per aquest motiu, el mateix Iliuixin va decidir redissenyar el seu avió en una variant més lleugera i monoplaça designada com a TsKB-57. Així doncs, es va abandonar l'opció de l'artiller, la plaça del darrere es va cegar amb una placa blindada i es va fer servir un dipòsit de combustible addicional, cosa que augmentava l'abast operacional de l'avió. La nova versió va rebre un motor Mikulin AM-38, que oferia un millor rendiment a altituds més baixes. El TsKB-57 va enlairar-se per primera vegada el 12 d'octubre de 1940.La versió de preproducció va passar les proves el març de 1941 i se li va canviar el nom a Il-2 a l'abril. Els lliuraments a les unitats operatives van començar el maig de 1941.Els prototips TsKB-55 i TsKB-57 es van produir a la planta núm. 39 de Moscou, al costat de la qual hi havia l'oficina de disseny d'Iliuxin.

El 1942, a causa de la manca de motors AM-38F (les fàbriques s'havien traslladat a la part més profunda de l'URSS), es van proposar motors estrella AX-82 del projecte Xvetsov per a la propulsió de tancs voladors, però l'AX-82 també es va utilitzar en els nous avions de combat LA-5, de manera que tots els motors Xvetsov, van ser enviats a les fàbriques productores de Làvotxkins.

A causa del fet que l'Il-2 no tenia una arma defensiva, es van registrar greus pèrdues. El comandament d'aviació va exigir el retorn a la variant biplaça, la qual cosa va fer a finals de 1942. El fuselatge, però, va romandre invariable, de manera que la placa blindada de 6 mm (des del fons del fuselatge) només protegia les cames de l'artiller. A més, s'utilitzava un carenat sobre el cap de l'artiller, que era una extensió de la cabina del pilot.

Al seu successor, l'Ile-10, es va utilitzar una protecció completa de la tripulació amb plaques de blindatge. La seva producció va començar el 1944.

Descripció tècnica L’Il-2 era un avió monomotor mixt d'ala baixa, especialment dissenyat per a missions d'atac a terra. La tripulació de l'avió estava formada per 2 persones (en versions anteriors només una). L'ala estava dividida en tres parts: dues ales i una ala central. Al centre de l'ala central hi havia un dipòsit de bombes i, en els seus extrems, les navetes del tren d'aterratge. El fuselatge estava dividit en dues parts. La part frontal estava coberta amb una cuirassa blindada, la part posterior era de construcció mixta o metàl·lica. El blindatge estava format per plaques d'acer gruixudes unides amb reblons AB-1 (AB-2), que protegien el motor, la cabina, els refrigeradors d'oli i refrigerants i els dipòsits de combustible. Aquesta autèntica armadura no estava simplement "continguda" ni "recolzada" sobre el fuselatge, sinó que en formava part integral, amb un estalvi de pes i una protecció més efectiva i completa, amb gruixos d'entre 4 i 12 mm. A part d'això, el fuselatge estava format per panells de duralumini de 5 mm de gruix, que "xapaven" la màquina de manera que dificultaven la perforació per trets de petit calibre. L'Il-2 en canvi, era majoritàriament de fusta.

Motor miniatura|esquerra|Un motor AM-38F que equipava l'Iliuixin Il-2. Muntava un Mikulin AM-38, de moviment alternatiu, 12 cilindres en V, amb obertura de cilindres de 60°. Va ser dissenyat per Aleksandr Mikulin. Era refrigerat per líquid i desenvolupava una potència de 1600 a 1700 CV (AM-38F). La vida útil màxima de la unitat era de només 150 hores.

Armament Canons: 2 canons muntats a la vora principal de les ales (inicialment - canons XVAK de 20 mm, a la sèrie principal - canons VIa de 23 mm, versió antitanc - canons NS de 37 mm). També hi havia plans per armar l'Il-2 amb canons NS-45 (45 mm). 2 metralladores XKAS (7,62 mm) muntades a la vora principal de les ales 1 metralladora Berezin UBT de 12,7 × 108 mm dirigida manualment a la cabina del darrere.

Coets: 8× coets RS-82 o 4× coets RS-132

Bombes: 6× 100 kg a les navetes de les ales i a les ales inferiors o 4× dispensadors per a 48 bombes antiblindatge de 2.5 kg cadascuna (192 kg total) a les navetes de les ales.

Producció A principis de 1941, l'Il-2 es va ordenar a la producció en quatre fàbriques, i finalment es va produir en major nombre que qualsevol altre avió militar de la història de l'aviació, però quan l'Alemanya Nazi va envair la Unió Soviètica el 22 de juny de 1941, només la Fàbrica Estatal d'Aviació 18 a Vorónej i la fàbrica 381 a Leningrad havien començat la producció, amb 249 construïdes en el moment de l'atac alemany.

La producció a principis de la guerra va ser lenta perquè després de la invasió alemanya, les fàbriques d'avions prop de Moscou i d'altres ciutats importants de l'oest de Rússia van haver de ser traslladades a l'est dels Urals. Iliuixin i els seus enginyers van tenir temps de fer les correccions i millores necessàries a l'avió. Dos mesos després del trasllat, les plantes van reprendre la producció dels Il-2. No obstant això, el volum de producció no va satisfer Ióssif Stalin, que va enviar telegrames als responsables de les fàbrica, Xenkman i Tretiakov:

Com a resultat, la producció de Xturmoviks va augmentar immediatament. La noció de Stalin que l'Il-2 era "com el pa" per a l'Exèrcit Roig es va imposar a les plantes d'avions d'Iliuixin i l'exèrcit aviat va tenir els seus Xturmoviks disponibles en quantitat".

Nombre d'unitats Font: Fàbrica 1941 1942 1943 1944 1945 Núm. 1 (Kúibixev) 5 2991 4257 3719 957 Núm. 18 (Kúibixev) 1510 3942 4702 4014 931 Núm. 30 (Moscou) – 1053 2234 3377 2201 Núm. 381 (Leningrad) 27 243 – – – Suma 1542 8229 11 193 11 110 4089

Nombre d'unitats produïdes: 36.154, incloses 35.668 durant la guerra Mark Sołonin "Na uśpionych lotniskach", Rebis Poznań 2009 pàg. 335

Versions miniatura|Perfils de la versió monoplaça (esquerra) i de dos seients de l'Il-2 La màquina es va produir com a variant per a un sol tripulant (pilot) i per a dos tripulants (pilot i artiller posterior). Es van utilitzar diverses tecnologies en la producció i es van utilitzar materials fàcilment disponibles, per exemple, el 1941, en alguns exemples es van instal·lar aletes de cua metàl·liques o reforços de fuselatge addicionals. Els motors, els equips i les armes també van canviar.

TsKB-55 Prototip biplaça, motor AM-35, primer vol el 2 d'octubre de 1939.

BX-2 Designació VVS per al prototip TsKB-55.

TsKB-57 Prototip monoplaça, motor AM-38, primer vol el 12 d'octubre de 1940.

Il-2 (TsKB-57P) Primera versió monoplaça produïda en sèrie, amb el motor Mikulin AM-38 (1600 CV). Primer vol el 29 de desembre de 1940. Alguns avions foren lliurats a unitats de combat al maig-juny de 1941. Reanomenat com a Il-2 a l'abril de 1941. Canons de 20 mm XVAK o 23 mm VIa-23 (depenent de la fàbrica on es fabriqués l'Il-2). A causa de les grans pèrdues de la versió monoplaça, algunes de les unitats es van modificar com a versió biplaça.

Il-2 biplaça Versió biplaça, motor AM-38, primera acció el 30 d'octubre de 1942 a prop de Stalingrad. La càrrega màxima de bombes s'havia reduït de 600 a 400 kg. S'utilitzà a les vores de les formacions de vol per a la defensa contra els caces alemanys. La versió va ser substituïda ràpidament per lIl-2 (1943).

Il-2 (1943) Conegut a Occident com a "Il-2M" amb el nou motor AM-38F. Els primers avions es van lliurar a unitats de combat a principis de 1943. Inicialment anaven armats amb canons XVAK de 20 mm, substituïts posteriorment per canons VIa de 23 mm.

Il-2 NS-37 Conegut a Occient com a "Il-2 Tipus 3M". Basat en l'Il-2 biplaça, armat amb un Nudelman-Surànov NS-37 amb beines de canons conformades sota les ales, en lloc dels canons de 20/23 mm, aquesta versió era un intent de crear un avió antitanc, i fou utilitzat per primera vegada en combat durant la batalla de Kursk. No obstant això, la seva eficàcia del combat fou bastant baixa i la producció de la variant es va limitar a uns 3.500. A més, la càrrega de la bomba es va reduir de 600 a 200 kg. Va ser substituït pels atacants Il-2 convencionals armats amb minibombes acumulatives.

Il-2 producció 1944 "ala amb flexta"