El Soldanat Funj, també conegut com a Funjistan, Soldanat de Sennar (de la seva capital Sennar) o Soldanat Blau a causa de la convenció del Sudan tradicional de referir-se als negres com blaus. ()Ogot 1999, p. 91 va ser una monarquia a l'actual Sudan, al nord-oest d'Eritrea i a l'oest d'Etiòpia. Fundat el 1504 pel poble Funj, es va convertir ràpidament a l'islam, tot i que aquesta abraçada només va ser nominal. Fins que no es va imposar un islam més ortodox al , l'Estat va continuar sent «un imperi afro-nubià amb façana musulmana». Va assolir el seu punt àlgid a finals del , però va debilitar-se i finalment va caure al . El 1821, l'últim soldà (Badi VII), molt reduït en poder, es va rendir a la conquesta egípcia del Sudan (1820-1824) sense lluitar.Alan Moorehead, The Blue Nile, revised edition (Nova York: Harper and Row, 1972), p. 215
Història Orígens Núbia, representada pels dos regnes medievals de Makuria i Aloa, va començar a declinar a partir del segle XII. Cap al 1365 Makuria s'havia esfondrat pràcticament i es va reduir a un petit regne restringit a la Baixa Núbia, fins que va desaparèixer definitivament cap a 150 anys després. El destí d'Aloa és menys clar. S'ha suggerit que es va ensorrar ja al o poc després, ja que l'arqueologia suggereix que en aquest període, Soba va deixar d'utilitzar-se com a capital. Cap al , el Sudan central semblava haver-se desintegrat en diversos estats menuts. Entre els segles i , Sudan va ser dominat per tribus beduïnes. Al , un d'aquests beduïns, a qui les tradicions sudaneses es refereixen com Abdullah Jammah, es creu que va crear una federació tribal i que posteriorment va destruir el que quedava d'Alodia. A principis del , la federació d'Abdullah va ser atacada per un invasor del sud, els Funj.
L'afiliació ètnica dels Funj encara es disputa. La primera i la segona de les tres teories més destacades suggereixen que eren nubians o xíl·luks, mentre que, segons la tercera teoria, els Funj no eren un grup ètnic, sinó una classe social.
Al , un comerciant musulmà de Funj anomenat al-Hajj Faraj al-Funi va participar en el comerç del Mar Roig. Segons les tradicions orals, els dinka, que van emigrar riu amunt del Nil Blanc i Blau des de la desintegració d'Aloa el , van entrar en conflicte amb els Funj, que van derrotar els dinka. A la fi del i principis del XVI els xíl·luks van arribar a la cruïlla del Sobat i el Nil Blanc, on es van trobar amb un poble sedentari xil·luk. Les tradicions s'hi refereixen com Apfuny, Obwongo i/o Dongo, un poble ara equiparable amb el Funj. Es deia que eren més sofisticats que els xil·luk, però van ser derrotats en una sèrie de guerres brutals i van ser assimilats o empesos cap al nord. La propaganda anti-Funj del darrer període del regne es referia als Funj com a "pagans del Nil Blanc" i "bàrbars" que s'havien originat als "pantans del sud primitius".
El 1504 els Funj van derrotar Abdallah Jammah i van fundar el Soldanat de Funj.
Amenaça otomana i revolta d'Ajib esquerra|miniatura|309x309px|Una jove de Sennar El 1523 el regne fou visitat pel viatger jueu David Reubeni, que es va disfressar de Xerif. Reubeni va escriure que el sultà Amara Dunqas viatjava contínuament pel seu regne. Ell, que "governava sobre els negres i els blancs" entre la regió al sud de la confluència del Nil fins al nord fins a Dongola, posseïa grans ramats de diversos tipus d'animals i comandava molts capitans a cavall. Dos anys més tard, l'almirall otomà Selman Reis va esmentar Amara Dunqas i el seu regne, anomenant-lo feble i fàcilment conquerible. També va declarar que Amara pagava un tribut anual de 9.000 camells a l'Imperi etíop. Un any després, els otomans van ocupar Suakin, que prèviament estava associat a Sennar. Sembla que per contrarestar l'expansió otomana a la regió del Mar Roig, els Funj es van comprometre en una aliança amb Etiòpia. A més dels camells, se sap que els Funj havien exportat cavalls a Etiòpia, que després es van utilitzar en la guerra contra els musulmans de Zeila i més tard, quan els otomans van intentar expandir els seus dominis a Etiòpia.
Abans que els otomans posessin els seus peus a Etiòpia, el 1555, Özdemir Pasha va ser nomenat Beglerbegi del (encara per conquerir) Habeix. Va intentar marxar riu amunt al llarg del Nil per conquerir el Funj, però les seves tropes es van revoltar quan es van apropar a la primera cataracta del Nil. Tanmateix, fins al 1570, els otomans s'havien establert a Ibrim, a la Baixa Núbia, probablement una mesura preventiva per assegurar l'Alt Egipte de l'agressió de Funj. Catorze anys després havien empès fins al sud fins a la tercera cataracta del Nil i posteriorment van intentar conquerir Dongola, però, el 1585, van ser aixafats pels Funj a la batalla d'Hannik. Després, el camp de batalla, situat al sud de la tercera cataracta del Nil, marcaria la frontera entre els dos regnes. A finals del , els Funj van empènyer cap al barri de l'Habeix, conquerint el nord-oest d'Eritrea. En no aconseguir avançar tant contra el Soldanat de Funj com contra Etiòpia, els otomans van abandonar la seva política d'expansió. Així, a partir de la dècada de 1590, l'amenaça otomana va desaparèixer, fent innecessària l'aliança Funj-Etiòpia, i les relacions entre els dos estats estaven a punt de convertir-se en una hostilitat oberta aviat. Tanmateix, fins al 1597, les relacions encara es descrivien com a amistoses, essent el comerç una qüestió florent.
Mentrestant, el govern del sultà Dakin (1568-1585) va veure sorgir Ajib, un rei menor del nord de Núbia. Quan Dakin va tornar d'una campanya fallida a les fronteres etíop-sudaneses, Ajib havia adquirit el poder suficient per exigir i rebre una major autonomia política. Uns anys més tard va obligar el sultà Tayyib a casar-se amb la seva filla, convertint efectivament Tayyib i la seva descendència i successora, Unsa, en els seus vassalls. Unsa va ser finalment destituït el 1603/1604 per Abd al-Qadir II, cosa que va provocar que Ajib envaís el centre de Funj. Els seus exèrcits van empènyer el rei Funj cap al sud-est. Així, Ajib va governar efectivament sobre un imperi que arribava de Dongola a Etiòpia. Abd el-Qadir II, finalment destituït el desembre de 1606, va fugir a Etiòpia i es va sotmetre a l'emperador Susenyos, proporcionant a Susenyos l'oportunitat d'intervenir en els assumptes del Soldanat. No obstant això, el nou sultà de Funj, Adlan I, va aconseguir canviar la guerra contra Ajib, finalment el va matar el 1611 o el 1612. Mentre perseguia les restes de l'exèrcit d'Ajib al nord, Adlan II ell mateix va ser destituït i succeït per un fill de l'antic soldà Abd al-Qadir II, Badi I. Va emetre un tractat de pau amb els fills d'Ajib, acordant dividir factualment l'estat de Funj. Els successors d'Ajib, els Abdallab, rebrien tot al nord de la confluència del Nil Blau i el Blanc, que governarien com a reis vassalls de Sennar. Per tant, els Funj van perdre el control directe sobre gran part del seu regne.
Cim del segle XVII miniatura|Representació contemporània, encara que romàntica, del sultà Badi III que rep Theodor Krump. Més de 100 anys després, un testimoni presencial descrivia Badi VII, l'últim rei de Funj, amb una túnica i una gorra de banyes de ric teixit indi. Muntava a cavall amb un arnès decorat amb daurat i platejat i un plomall fet de plomes d'estruç. La submissió d'Abd al-Qadir II a l'emperador etíop i la possibilitat d'una conseqüent invasió van continuar sent un problema per als sultans de Funj. Aparentment, Adlan I havia estat massa feble per fer alguna cosa contra aquesta situació, però Badi I va ser capaç d'ocupar-se'n. Un ric present de Susenyos, que potser va enviar amb la creença que els successors d'Abd al-Qadir II honorarien la presentació d'aquest últim, va ser bruscament contestat amb dos cavalls coixos i primeres incursions de llocs etíops. Susenyos, ocupat en un altre lloc, no respondria a aquest acte d'agressió fins al 1617 quan va atacar diverses províncies de Funj. Aquesta incursió mútua es va intensificar finalment en una guerra de ple dret el 1618 i el 1619, que va provocar la devastació de moltes de les províncies orientals de Funj. També es va lliurar una batalla campal, que les fonts etiopanes van afirmar que va ser una victòria, tot i que això es posa en dubte pel fet que les tropes etíops es retiressin immediatament després. Després de la guerra, els dos països van romandre en pau durant més d'un segle.
El sultà de Funj que va governar durant la guerra, Rabat I, va ser el primer d'una sèrie de tres monarques sota els quals el soldanat va entrar en un període de prosperitat, expansió i va augmentar els contactes amb el món exterior, però també es va enfrontar a diversos problemes nous.
Al , els Shilluk i els Sennar es van veure obligats a formar una aliança incòmoda per combatre la creixent força dels dinka. Després de l'aliança, el sultà Badi II va ocupar la meitat nord del regne Shilluk el 1650. Sota el seu govern, els Funj van derrotar el Regne de Taqali a l'oest i van convertir el seu governant (amb el nom de Woster o Makk) en el seu vassall.
Caiguda esquerra|miniatura|Una dona sudanesa en miniatura otomana de finals del Sennar es trobava en el seu punt àlgid a finals del , però durant el va començar a declinar a mesura que el poder de la monarquia es va erosionar. El desafiament més gran a l'autoritat del rei va ser el comerciant finançat per Ulema, que va insistir que era justament el seu deure fer justícia.
Cap al 1718 la dinastia anterior, la Unsab, va ser derrocada en un cop d'estat i substituïda per Nul, que, tot i estar relacionat amb l'anterior sultà, va fundar una dinastia pel seu compte.
El 1741 i el 1743 el jove emperador etíop Iyasu II va realitzar primeres incursions cap a l'oest, intentant adquirir ràpida fama militar. El març de 1744 va reunir un exèrcit de 30.000-100.000 homes per a una nova expedició, que inicialment estava prevista com una nova incursió, però aviat es va convertir en una guerra de conquesta. A la vora del riu Dinder, els dos estats van lliurar una batalla campal, que va anar a favor de Sennar. Iyasu II, va destacar el viatger James Bruce, va saquejar el seu camí de tornada a Etiòpia, cosa que li va permetre mostrar la seva campanya com un èxit. Mentrestant, la repulsió de la invasió etíop de Badi IV el va convertir en un heroi nacional. Les hostilitats entre els dos estats van continuar fins al final del regnat d'Iyasu II el 1755, les tensions causades per aquesta guerra encara es van registrar el 1773. El comerç, però, es va reprendre aviat després del conflicte, tot i que a escala reduïda.
miniatura|300x300px| En el moment de la invasió egípcia el 1821, el palau de Sennar ja estava en ruïnes.