miniatura | Representació d'una lluita del segle XIV entre les milícies de güelfs i gibel·lins a la comuna italiana de Bolonya, de les Croniche de Giovanni Sercambi de Lucca. El conflicte entre güelfs i gibel·lins enfronta les cases de Welf i Hohenstaufen, dues faccions que defensaven, respectivament, el papat i el Sacre Imperi Romanogermànic en un conflicte que van mantenir al centre i nord de península Itàlica durant els segles i . La lluita pel poder entre el papat i l'imperi tenia els seus orígens en la disputa de les investidures al . Cal fer notar que els termes güelfs i gibel·lins no van ser usats fins als voltants del 1250, i encara aleshores sols a la Toscana (on es van originar), i en foren els termes partit eclesial i partit imperial els més estesos.
Els noms de les dues faccions, probablement, tenen els seus orígens en la batalla de Weinsberg, el 1140, en la qual es van enfrontar les cases rivals Welf de Baviera i Hohenstaufen de Suàbia, en què els Welfs haurien entonat el nom de la seva casa com a crit de guerra, mentre que els Staufen haurien cridat el nom del seu castell: Waiblingen, que aleshores es denominava Wibeling. Per a les orelles d'un italià, la pronunciació dels dos noms equivaldria a "uelfs" i "vibeling", de manera que guelf i ghibellino serien les formes italianitzades dels noms alemanys. Els noms s'haurien introduït a Itàlia durant el regnat de l'emperador Frederic Barba-roja, de la casa de Hohenstaufen. Quan va fer campanya a Itàlia per expandir-hi el poder imperial, els seus partidaris van ser coneguts com a gibel·lins (Ghibellini). La lliga Llombarda i els seus aliats, que s'oposaven a l'emperador, van rebre el nom de güelfs.
Origen del conflicte miniatura|Escut de la família Hohenstaufen miniatura|Escut de Manfred, rei de Sicília Al regne d'Itàlia, des de la retirada de l'emperador Enric IV el 1097 i amb la revifada de l'agricultura i el comerç, les grans ciutats s'havien dotat d'una nova forma d'autogovern en què el poder ja no venia de l'Imperi, sinó del consens de la comunitat de ciutadans en forma del comú. Durant almenys cinquanta anys, les ciutats d'arreu d'Europa havien estat en desordre i qualsevol intent d'aprofitar el poder municipal va ser reprimit per l'Imperi, però a Itàlia a partir de finals del els municipis urbans havien adquirit un pes i una fortalesa inqüestionables.
A la mort sense descendència de l'emperador Enric V el 1125 es va succeir un conflicte pel poder entre el nou rei electe Lotari II i els Hohenstaufen nebots d'Enric V: els ducs Frederic II de Suàbia i Conrad de Francònia. En 1127 Lotari II es va assegurar el suport de la Casa de Welfen en convertir al seu gendre Enric X de Baviera en duc de Baviera i marcgravi de Toscana i de Verona. Per la seva banda, el 1127 Conrad va ser elegit rei rival i el 1128 va ser coronat rei d'Itàlia amb suport de Milà, però no va aconseguir assegurar-s'hi una posició, ja que el papa Honori II es va negar a reconèixer-lo, de la mateixa manera que les ciutats enemigues de Milà com Novara, Pavia, Cremona, Piacenza o Brescia. Tot i una reconciliació el 1135, la mort de Lotari II el 1137 i l'elecció del mateix Conrad III va prosseguir l'enfrontament dels Hohenstaufen amb els güelfs, fins que el 1152 es va establir un acord que va permetre la successió de Conrad III al duc Frederic III de Suàbia com a Frederic, que va intentar restaurar l'autoritat de l'emperador a l'Imperi (Honor imperii), en estendre la xarxa feudovassallàtica a persones fidels i en confiar a una noblesa de servei d'origen servil (ministerials) uns territoris de domini regi.
La campanya d'Itàlia de 1154 de Frederic I Barba-roja va iniciar una lluita de gairebé dos-cents anys per imposar l'autoritat imperial al regne d'Itàlia. Frederic I, en la primera de les seves Dietes a Roncaglia en 1154, va promulgar una llei feudal que obligava la successió hereditària dels feus, i va atendre les queixes de Lodi, Pavia, i Cremona contra Milà. Després va sotmetre Asti, Chieri i Tortona, i va entrar a Pavia, on va ser coronat rei d'Itàlia el 17 d'abril del 1155; i el 18 de juny de 1155 Adrià IV el va coronar emperador del Sacre Imperi Germànic a la Basílica de Sant Pere. Just després de la coronació el poble de Roma es va alçar en armes, amb l'ànim de capturar el papa. Fins a la nit les tropes imperials i papals van combatre els romans. Un cop restablerta la calma, Barba-roja va renunciar a retornar el govern de la ciutat al papa i així incomplir el Tractat de Constança.
De retorn a Alemanya va posar a Milà sota el bàndol de l'Imperi i va transferir els seus privilegis a Cremona. Però Milà va reconstruir Tortona, que havia quedat destruïda després del setge imperial i va derrotar Pavia, Novara i Guillem V de Montferrat. Va abandonar Itàlia la tardor de 1155 quan el desordre tornava a imperar a Germània, especialment a Baviera. El ducat de Baviera va ser traspassat d'Enric II Jasomirgott, marcgravi d'Àustria, al cosí de Barba-roja Enric el Lleó, duc de Saxònia, de la Casa de Welf. La retirada de Frederic va obligar el papa Adrià IV a pactar el tractat de Benevent el 18 de juny de 1156, confirmant a Guillem I de Sicília com a rei legítim cedint-li territoris que Frederic considerava com el seu domini. Això va perjudicar Frederic, i es va disgustar encara més quan els legats papals van optar per interpretar una carta d'Adrià a Frederic d'una manera que semblava implicar que la corona imperial era un regal del papat i que, de fet, el mateix Imperi era un feu del papat.
Disgustat amb el papa, l'emperador es va decidir a restaurar l'ordre als seus dominis i aixafar els normands de Guillem I de Sicília sud d'Itàlia, el juny de 1158, Frederic es va iniciar la seva segona expedició italiana, acompanyat d'Enric el Lleó i les seves tropes saxones. Aquesta expedició va donar lloc, després del setge de Milà, a la Dieta de Roncaglia prop de Piacenza per deliberar sobre la qüestió de la sobirania, desafiada pel floriment econòmic i polític de les ciutats del nord d'Itàlia i les comunes lliures, incloses les ciutats de Chieri, Asti, Tortona, però sobretot Milà, i que va suposar l'establiment de la relació dels drets reals (regalia), que produïen un enorme ingrés de recursos, i que anaven del domini imperial sobre camins, rius, salines i mines, al cobrament del fodrum per sufragar les despeses militars, a la percepció de multes i peatges, als béns dels condemnats, o també a l'encunyació de moneda. Van ser els ministeriales (Dienstmänner), com a agents imperials a les ciutats amb el càrrec de podestà, els que es van convertir en l'espina dorsal de l'administració imperial a Itàlia en servir l'emperador per exigir els regalia i per administrar la jurisdicció que les comunes s'havien apropiat. Però les seves polítiques agressives a establir un règim imperial directe a Itàlia, i l'encomanda de l'administració del regne italià a alemanys, van polaritzar la resistència al voltant de Milà i el papat sense impedir que els bisbes alemanys es posicionessin amb l'emperador, com els arquebisbes de Colònia, Reinald de Dassel i Felip de Heinsberg, arxicancellers d'Itàlia, i l'inici de la llarga lluita amb el papa Alexandre III.
Amb la mort accidental del papa Adrià IV el 1159, es va convocar un conclave. Els cardenals estaven dividits entre una majoria formada pels reis de França, Anglaterra, la península Ibèrica, Sicília i Portugal favorable a Alexandre III, enemic declarat de Barba-roja i oponent de les pretensions imperials sobre Itàlia, i els cardenals pro-germànics partidaris de Víctor IV del partit imperial. Alexandre va ser escollit, però el poble de Roma va aclamar a Víctor. Frederic va convocar un concili a Pavia per solucionar el conflicte (l'autoritat de l'emperador per convocar un concili no estava clara). A Pavia, es va barrar l'entrada als partidaris d'Alexandre de manera que Víctor va ser elegit. Tanmateix, l'acord del concili va ser ignorat pel clergat italià i francès, i també part de l'alemany. Els esforços de Frederic de fer que Enric II d'Anglaterra i Lluís VII de França no reconeguessin Alexandre també van fracassar. A la Dieta del regne d'Itàlia de 1159 va posar a Milà de nou sota el bàndol de l'imperi per negar-se a rebre un podestà imperial, i el 1162 les tropes imperials van destruir Milà amb suport de Pavia, Cremona, Lodi i Como, el que els va assegurar el control de Llombardia.
Alexandre, enfrontat a una forta oposició imperial a Itàlia, va fugir a França l'abril de 1162, romanent en Sens impedint una victòria total de l'emperador i aconseguint el reconeixement de Lluís VII de França i Enric II d'Anglaterra. Durant aquest període Alexandre també va continuar mantenint la lleialtat de la majoria del clergat a Itàlia, especialment al sud, i molts a Alemanya. Va continuar impulsant el programa de reforma de l'església iniciat el segle anterior sota la direcció del papa Gregori VII. L'abril de 1164 havia mort l'antipapa Víctor IV i Frederic tenia la intenció de fer les paus amb Alexandre III, però abans que pogués contactar amb ell, Rainald de Dassel s'havia encarregat de fer elegir un altre papa, Pasqual III. El patriarca de Grau, amb suport de la República de Venècia, va organitzar la antimperial Lliga Veronesa a l'abril de 1164 amb Verona, Treviso, Vicenza i Pàdua, per resistir a les pretensions imperials, i Alexandre, amb el suport de la Lliga Veronesa va tornar a Roma el 23 de novembre de 1165, però pressionat per l'Emperador que el derrotà en la batalla de Monte Porzio en 1166 durant la quarta campanya italiana, va exiliar-se a Benevento mentre l'emperador es va fer coronar per l'antipapa Pasqual III.
miniatura|La península italiana cap al 1167 El 1175, Frederic va iniciar una nova expedició a Itàlia (la cinquena) i aprofitant les dificultats a què havia de fer front l'emperador, Alexandre va organitzar la Lliga Llombarda que va augmentar el seu poder en unir-se a la Lliga Veronesa i combatre l'Emperador que es trobava embardissat en una sèrie de campanyes pel nord d'Itàlia.Lexikon des Mittelalters, volum IV, p. 931 Amb el refús d'Enric el Lleó a prendre-hi part, la campanya va ser un fracàs. El 29 de març del 1176 Frederic va patir una dura derrota en la batalla de Legnano, prop de Milà, on va ser ferit i durant un temps donat per mort. No li va quedar altre remei que iniciar negociacions de pau amb Alexandre III i la Lliga Llombarda. Per la treva de Venècia de 1177 l'emperador i el papa es van reconciliar amb un mutu reconeixement de drets, i es signà una treva de quinze anys entre Frederic I i Guillem II de Sicília el papa va aixecar l'excomunió que pesava sobre ell des de 1160 i el 12 de març de 1178, Alexandre III va tornar de nou a Roma. Les ciutats llombardes van continuar lluitant fins que el 1183 Frederic els va permetre elegir els seus propis magistrats mitjançant la Pau de Constança.
Frederic no va perdonar a Enric el Lleó per no haver-lo ajudat el 1174. El 1180 Frederic va acabar de consolidar un poderós estat que comprenia Saxònia, Baviera, i territoris substancials del nord i l'est d'Alemanya. Aprofitant l'hostilitat de la resta de prínceps alemanys envers Enric, Frederic el va jutjar in absentia per un tribunal de bisbes i prínceps que el van condemnar i desposseir de les seves terres. Enric, veient-se abandonat pels seus aliats, va haver de rendir-se el novembre de 1181 davant l'exèrcit imperial que el seu cosí havia reunit. Va passar tres anys a l'exili a la cort del seu sogre Enric II d'Anglaterra, fins que se li va permetre tornar a Alemanya on va acabar els seus dies amb el títol menor de Duc de Brunswick.
La disputa pel tron imperial miniatura|Frederic II i el seu falcó