Johann Heinrich Füssli (Zúric, 7 de febrer de 1741 - Putney Hill, Londres, 16 d'abril de 1825) va ser un dibuixant, pintor, historiador de l'art i escriptor suís, posteriorment establert a Gran Bretanya, on és conegut com a Henry Fuseli.
Pintor de difícil classificació, se l'ha qualificat de neoclàssic, neomanierista i preromàntic. En les seves imatges, conflueixen corrents que provenen de les tradicions classicista i manierista amb d'altres que són específics de la pintura anglesa i nòrdica, reflectint una concepció del sublim que es manifesta en l'art i la literatura angleses del . En la seva estada a Itàlia va assolir el seu estil definitiu, basat en el manierisme, amb trets classicistes, però més dramàtics que els dels seus contemporanis. El seu apassionament, emocionalisme i subjectivitat -el que anomenem romanticisme- va portar el seu estil cap a l'irracional. L'obra de Füssli té un marcat caràcter teatral, no sols pels temes, sinó pel seu sentit plàstic de les imatges, en la representació de les quals fuig de la perspectiva renaixentista. Les formes de les seves figures s'aparten de les regles de les lliçons d'anatomia i donen lloc a noves criatures fantàstiques i sensuals.
Temàticament, malgrat el seu establiment a Anglaterra, Füssli representa un sentit del romanticisme plenament alemany: el seu món nocturn i terrorífic és paral·lel al del «romanticisme fosc» de Novalis, Hölderlin, Jean Paul i Hoffmann. Tot això situa Füssli com una figura fonamental per a la transició entre el neoclassicisme i el romanticisme, i com un dels artistes pioners en l'exploració de l'irracional, fet pel qual alguns historiadors de l'art el comparen amb Goya. Encara que poc després de la seva mort la seva obra va caure en un relatiu oblit, la seva figura va ser reivindicada pels expressionistes i surrealistes, els quals el van considerar com un predecessor.
Biografia Joventut i formació a Suïssa miniatura|esquerra|Autoretrat (1790), Victoria and Albert Museum, Londres Va néixer a Zuric el 1741, fill d'un antiquari i pintor retratista, Johann Caspar Füssli. El seu pare, amic del famós crític d'art Johann Joachim Winckelmann, va escriure un llibre sobre pintura suïssa, i va reunir una gran col·lecció de dibuixos i gravats suïssos dels segles i . El seu germà, Johann Kaspar Füssli, va ser també pintor i entomòleg. Els inicis de Heinrich van ser en el terreny de la literatura, i tan sols a partir de 1764, a Anglaterra, es va dedicar de ple a la pintura. De fet, ell mateix no es considerava un artista, sinó un il·lustrador de temes literaris.
En la seva joventut a Zuric es va vincular al Sturm und Drang, moviment preromàntic que, en contraposició al racionalisme de la Il·lustració, va retornar a l'emoció i la fantasia, a l'expressió dels sentiments, els instints i les passions humanes. A casa del pare de Füssli es reunien els fundadors del moviment a Suïssa: Johann Jakob Bodmer i els seus deixebles Johann Kaspar Lavater —gran amic de Füssli durant tota la seva vida—, Johann Heinrich Pestalozzi i Johann Jakob Breitinger. Bodmer va traduir El paradís perdut de John Milton, el qual, juntament amb la traducció de Shakespeare a l'alemany per part de Wieland van influir en Füssli, el qual va començar a interessar-se per la literatura anglesa (Shakespeare, Milton, Young, Shaftesbury). Els ensenyaments de Bodmer van ser la base estètica de l'estil artístic de Füssli, especialment la seva concepció dels poetes com a genis transmissors de la passió i el sentiment, i la seva defensa de l'ambivalència passional de l'art i la poesia entre l'alegria i la tristesa, el plaer i el dolor, que atorgava a la temàtica dramàtica i passional un mateix nivell de validesa artística que els serens i equilibrats arguments del racional i classicista moviment il·lustrat.
La iniciació artística de Füssli va ser primerenca: de petit, va copiar alguns dels gravats de la col·lecció del seu pare —d'autors com Niklaus Manuel Deutsch, Urs Graf, Christoph Stimmer o Gotthard Ringli—, escollint sovint temes violents, amb forts clarobscurs, figures estilitzades i monumentals (Caiguda dels titans, 1752, Öffentliche Kunstsammlung, Basilea). En la seva adolescència va canviar de temàtica, passant al macabre i grotesc, de vegades amb intenció satírica i un cert aire caricaturesc, i sovint amb certs tocs eròtics, com s'evidencia en la seva còpia del Narrenbuch de Rudolf i Conrad Meyer, una sèrie de dibuixos sobre l'estupidesa humana. Va sorgir llavors una dualitat en la seva obra: d'una banda els temes eròtics i violents, per una altra una virtut i senzillesa influïdes per Rousseau.
Cap al 1755 va començar a consolidar el seu estil: en els seus gravats de 1755-57 sobre Till Eulenspiegel reflecteix un estil entre manierista i barroc influït per Dürer, que combinava alhora expressivitat i realisme. Aquest primer contacte amb el manierisme suís, combinat amb les idees del Sturm und Drang, va marcar l'estil futur de Füssli. Durant un curt període va exercir de pastor zwinglià, amb influència d'una teologia emocional que va marcar alguna de les seves obres. En aquest temps va començar a sorgir en Füssli un pessimisme, una actitud tràgica provinent de les idees de Rousseau sobre el fet que la civilització havia corromput la humanitat, i des de llavors va tenir una preferència temperamental per la visió tràgica de la humanitat.
Entre 1763 i 1764 va viatjar a Alemanya, exiliat per un temps a causa d'un pamflet que va publicar contra el govern oligàrquic de Zuric. Allà va contactar amb els escriptors Friedrich Gottlieb Klopstock i Johann Joachim Spalding, i va escriure poemes lírics influïts per Young, a més de realitzar alguns dibuixos de temes morals. Aleshores defensava la utilitat moral de l'art, com es demostra en dues obres realitzades a la casa de camp de Spalding a Barth, Destí de l'home i Instruccions per a les meves filles. En general, els seus dibuixos d'aquesta època s'inspiren en Nicolas Poussin i William Hogarth, com en Mort d'un hússar hongarès (1764, Kunsthaus, Zuric).
Primera estada a Anglaterra miniatura|Bard tocant l'arpa (1769), col·lecció Bollag, Zuric Entre 1764 i 1770 es va establir a Anglaterra, on va començar a il·lustrar Shakespeare, i va traduir Macbeth a l'alemany. Allí va conèixer Thomas Coutts, banquer de Jordi III i un dels més rics del país, el qual seria un dels seus màxims benefactors i el va introduir en els ambients aristocràtics. En aquesta època va començar a allunyar-se de Rousseau, potser influït per l'ambient mundà i cosmopolita de la societat anglesa, i davant la idea rousseauniana de la bondat natural humana, va començar a acceptar el caràcter corrupte i depravat de la humanitat, reafirmant el seu sentit tràgic humà. D'altra banda, va començar a relativitzar la moralitat, que de tan idealitzada que la tenia va passar a tornar-se il·lusòria, quelcom inabastable per a l'humà mortal. Alhora, i malgrat les seves idees liberals, va començar a considerar l'art com una cosa pròpia de genis i només assequible a elits intel·lectuals, de manera que el seu pensament va oscil·lar entre el progressisme social i el reaccionarisme intel·lectual.
A Anglaterra, va poder conèixer de primera mà l'obra dels seus autors favorits, Milton i Shakespeare: l'ambient intel·lectual d'aquesta època començava a interpretar Shakespeare de manera més apassionada, no tan realista com fins llavors, i Füssli es va fer ressò d'aquest corrent amb una sèrie de dibuixos inspirats en els drames de l'autor anglès, escollint en general les escenes més cruels i horripilants, a les quals de vegades donava un toc eròtic —lamentablement, la major part de les seves obres d'aquesta època es van perdre en un incendi el 1769. El seu estil va anar derivant cada cop més cap al manierisme —malgrat algunes obres de to més realista, com la il·lustració del Peregrine Pickle de Tobias George Smollett—, mentre que els seus temes esbossaven els que serien temes típics del romanticisme: el 1769 va pintar Bard tocant l'arpa (Col·lecció Bollag, Zuric), inspirat en l'incipient romanticisme escocès —aparegut llavors amb lOssian de James Macpherson—, en què reflecteix trets de Rembrandt i de Salvator Rosa, i una moda medieval inspirada en Pontormo i Baccio Bandinelli. Aquest mateix any va realitzar El somni d'Artur (col·lecció privada, Oberhofen), una escena del Faerie Queene d'Edmund Spenser, inspirada en el Mart i Venus de Rosso Fiorentino.
Estada a Roma miniatura|Jurament al Rütli (1779-80), Rathaus, Zuric Entre 1770 i 1778 es va establir a Roma, on es va concentrar més que mai en l'art, ja que en aquestes dates va decidir definitivament dedicar-se a la pintura de manera professional. A Itàlia va assolir el seu estil definitiu, basat en el manierisme i abandonant totalment el realisme, amb un estil més abstracte, imaginatiu, monumental, sever i esquemàtic, amb predilecció com fins llavors per escenes dramàtiques i violentes, i inspirant-se, com havia fet fins llavors, en temes literaris. Tot i així, va mantenir en la seva obra certs trets classicistes —per influència de Winckelmann—, si bé reinterpretats de manera personal, adoptant els components que més convenien al seu estil, que en última instància es podria considerar com un manierisme d'arrel classicista.
Va rebre llavors la influència de Miquel Àngel, a qui considerava el geni més gran de l'art, de la mateixa manera que Shakespeare ho era en la literatura. Les seves figures van passar a ser allargades, estilitzades, destacant-les sobre el conjunt, gairebé sense espai ni perspectiva, amb horitzons baixos i pronunciats contrastos de llum i ombra. També es va inspirar en els manieristes italians, com Baccio Bandinelli, Rosso Fiorentino, Parmigianino, Domenico Beccafumi, Luca Cambiaso o Battista Franco. De Parmigianino, va prendre especialment el seu sentit estilitzat de l'erotisme, amb figures de formes corbades i allargades, que seria el seu prototip femení en endavant, en general recreant una figura propera a la femme fatale, altiva i sensual, amb insistència en l'expressivitat del rostre, on destaquen uns ulls molt oberts. En canvi, per als nus masculins se solia inspirar en els frescos del Judici Final de la catedral d'Orvieto de Luca Signorelli, amb figures musculoses en actituds tenses i dramàtiques, que usava generalment en figures de caràcter violent, com botxins i gladiadors. Així mateix, durant la seva estada a Roma va estudiar l'art antic, del qual va prendre alguna referència puntual, especialment del grup escultòric dels Domadors de cavalls de Monte Cavallo (segles IV-V), del qual va prendre una figura que seria típica en la seva producció, en el paper de jove heroi, de postura alçada, amb les cames separades i un braç en alt.