miniatura|Fugint de la crítica (1874) de Pere Borrell del Caso, oli sobre tela, Banco de España, Madrid. Un trompe-l'œil, que també es pot dir pintura d'artifici i s'ha dit també enganyalull (com a neologisme) en català,«Prejudicis ambulants», Enric Gomà, Diari Ara, 2-08-2011. [Consulta: 11-10-2021]. és una obra pictòrica que mitjançant els recursos del clarobscur, la perspectiva i l'escorç, produeix la il·lusió òptica que es compon tant dels objectes o figures reals com amb la mateixa creació artística. La confusió dels elements del suport de l'obra amb els elements pintats esdevenen part del joc de l'artista i fan l'obra fixa i inamovible.M. L. d'Orange Mastai, Illusion in Art. Trompe l'oeil. A History of pictorial illusionism, Abaris Books, New York, 1975; Alberto Veca: Inganno e realtá. Trompe l'oeil in Europe. XVI-XVIII Galleria Lorenzelli, Bergamo, 1980. Fonts citades per Juan José Martín González Acerca del "trampantojo" en España, «Cuadernos de Arte e Iconografía» tomo I - 1, 1988
La pintura d'artifici o trompe-l'oeil és una forma d'art il·lusionista, com ho son també les il·lusions òptiques, l'art òptic, etc.
Els artistes que han fet servir la pintura d'artifici, l'enganyalull o el trompe-l'œil són molt nombrosos. Alguns exemples il·lustres inclouen Masaccio, Luca Giordano, Tiepolo, René Magritte o Julian Beever. Les pintures d'artifici o els enganyalulls o trompe-l'œil acostumen a ser pintures murals d'accentuat realisme dissenyades amb una perspectiva de manera que, contemplades des d'un determinat punt de vista, fan creure a l'espectador que el fons es projecta més enllà del mur, del terra o del sostre (quadratura),)Rudolf Wittkower, Joseph Connors i Jennifer Montagu, Art and Architecture in Italy, 1600-1750, vol. 1, Pelican history of art, New Haven: Yale University Press (1999) o que les figures en sobresurten. Poden ésser interiors –que representen mobles, finestres, portes o d'altres escenes més complexes– o exteriors –aprofitant la gran superfície d'una paret mitgera, o els espais de mur entre obertures reals–. També són abundants els trompe-l'œil de menor dimensió, alguns pintats o fets de marqueteria en mobles o simulant-los –trompe-l'œil anomenats «de gabinet», «d'armari de rebost» o «d'armer»–, especialment als taulells de taula –fingint tota mena d'objectes, com a naips disposats per a una partida, làmines de cantonades corbades enrere subjectes a un fingit taulell amb puntes o agulles- amb el que s'inclouen en el gènere «quadre dintre del quadre».
Història miniatura|Falsa façana pintada al trompe-l'œil a Brescia. Les fonts literàries de Plini el Vell i Vitruvi, que recullen dades sobre la pintura grega antiga parlen de trompe-l'œil en ella: Parrasi es va considerar superior a Zeuxis d'Heraclea per haver aconseguit enganyar el seu rival amb una cortina pintada, que aquest va intentar descórrer en prendre-la per real, mentre que els raïms pintats per Zeuxis només havien aconseguit enganyar els ocells que intentaven menjar-les. Aquestes són les descripcions més antigues de la història de la pintura de trompe-l'œil.Ebert-Schifferer 1998: p.16 Com relatava Plini el Vell en els temps romans, els artistes grecs de segles abans ja eren molt destres en el retrat i la natura morta. Va distingir a Peiraikos:
L'estimació popular del realisme a la natura morta es relaciona amb la llegenda grega antiga de Zeuxis d'Heraclea i Parrasi, dels quals es diu que van competir per crear els objectes més semblants a la realitat. Aquesta llegenda mostra com en l'antiga Grècia i Roma ja s'utilitzava aquesta tècnica en pintura per tal de dotar les superfícies planes de detalls tridimensionals com falses finestres, portes, cortines o columnes, per tal de crear un efecte òptic de profunditat en una habitació. Es realitzaven mitjançant l'aplicació de pigments de guix humit. Aquestes pintures s'han localitzat en troballes arqueològiques com la Vila Livia a Prima Porta, on es mantenen frescos que representen falsos jardins i arbres fruiters, i el mateix cas a la casa del Braçalet d'or a Pompeia.Domínguez, A (2018). La historia de los trampantojos. Recuperado el 15 de noviembre de 2020 desde https://www.elledecor.com/es/revista-elle-decor/a23332889/historia-trampantojos/ Aquesta pràctica artística va ser utilitzada durant segles per dotar de més profunditat als espais interiors en viles, catedrals o palaus. Així, per exemple, es va aconseguir que les cúpules mostressin el cel i que els espais sense finestres oferissin unes vistes a un jardí mitjançant el joc de la perspectiva amb les llums i les ombres.
Aquesta llegenda li va servir també al psicoanalista Jacques Lacan en un seminari de l'any 1964 per comprendre un aspecte del coneixement humà: mentre que els animals són atrets per les imatges superficials, els humans, per contra, són seduïts pel suggeriment d'allò que es troba ocult.Lacan, J. (1973). The Four Fundamental Concepts of Psychoanalysis. miniatura|Andrea Mantegna's Camera degli Sposi
Durant el període del Renaixement els artistes van compartir un gust generalitzat pel dibuix en perspectiva. Destacarien en aquest camp sobretot pintors italians del Quattrocento com Andrea Mantegna i Melozzo da Forli, que es van iniciar en les pintures de sostres per als que utilitzaven tècniques pictòriques com l'escorç i perspectives per a crear una falsa impressió d'espai obert. Aquesta variant del trompe l'oeil que s'utilitzava en les pintures del sostre va rebre el nom en italià de di sotto in sú, que significa "de baix a dalt", de manera que els objectes representats que se situaven per sobre de l'espectador és com si es localitzessin des de la perspectiva del punt de fuga. Exemple d'això va ser l'artista Michelangelo Buonarroti i l'obra que va realitzar a la volta de la Capella Sixtina, on els personatges bíblics es troben envoltats de columnes i bigues emprant la tècnica del trompe l'oeil. Altres exemples serien també l'Assumpció de la Mare de Déu d'Antonio da Corregio a Parma I la Camera degli Sposi d'Andrea Mantegna,.Rodolfo Signorini, "Opvs hoc Tenve: la 'archetipata' Camera Dipinta detta 'degli Sposi' di Andrea Mantegna: lettura storica iconografica iconologica della 'più bella camera del mondo', Mantova, 1985 També van aplicar aquesta tècnica en petits detalls de les seves pintures Vittorio Carpaccio i Jacob de Barbari per tal d'explorar el límit entre la imatge i la realitat. miniatura|Las Meninas, by Diego Velázquez, from Prado in Google Earth
Aquesta tècnica també es mantindria durant els segles i , però lligat a una il·lusió arquitectònica en els espais d'estil barroc i manierista de les esglésies, que utilitzaven el trompe l'oeil en les pintures de sostre per obrir òpticament les cúpules al cel, el que es coneix com a quadratura, mitjançant la representació de personatges bíblics com Jesús, Maria o algun sant en ascensió. Un exemple d'això seria la falsa volta pintada sobre tela per al sostre de l'església romana de Sant Ignasi en 1685 o l'al·legoria de la Divina Providència localitzada al Palazzo Barberini atribuït a Pietro da Cortona. Això També es pot observar en la obra de Las Meninas de Diego Velázquez exhibida al Museu del Prado de manera que es fa a l'espectador «entrar en el quadre», amb ajut d'un mirall i de la il·luminació real de la sala a través d'un finestral disposat de manera idèntica als de l'Alcázar, representats al costat dret del quadre.
Les natures mortes o bodegons (en neerlandès: betriegerje -petit engany-, van ser als segles XVII i XVIII un gènere en què els pintors van recórrer particularment a la utilització d'aquest recurs. El trompe l'oeil també va ser molt popular a tot l'estil flamenc, especialment a les grisalles, i posteriorment a la pintura holandesa al llarg de , on va proliferar gràcies al desenvolupament de la pintura de bodegons. D'aquesta manera, el pintor flamenc Cornelis Norbertus Gysbrechts va realitzar un exemple d'obra chantourner, terme que significa "retallada" generalment usat per a definir una representació trompe l'oeil que dona la sensació d'allunyar-se de la paret. Gysbrechts crea aquesta il·lusió a obres com Vanitas (1664), on mostra un cavallet amb una pintura que es desprèn de la tela, i a Trompe-l'œil d'un gabinet obert (1666-1678). Per la seva banda, el pintor d'origen holandès Samuel Dirksz van Hoogstraten, un dels principals teòrics i exponents del trompe l'oeil, va tractar la importància de la pintura com a imitació de la natura en la seva obra Introducció a l'Acadèmia de la Pintura en 1678. Així s'expliquen obres com la del flamenc Petrus Christus i el seu Retrat d'un Cartujo (1446), on una falsa mosca es troba descansant a la part inferior d'un marc també simulat. miniatura|Cornelis Biltius - Quodlibet with violin and documents
Al es va popularitzar un altre estil de trompe l'oeil, l'anomenat quodlibet, el suport pictòric del qual serien mobles com cadires i taules on es representaven pintures realistes d'elements com tisores, naips, ganivets o cintes, que semblaven haver-se deixat allà casualment. Un exemple d'aquesta il·lusió òptica es pot observar a Derbyshire, en Chatswoth House, on apareixen representats en una porta un violí i un arc aparentment suspesos, una obra del pintor Jan van der Vaardt realitzada al voltant de 1723. Un exemple similar es troba en Painted Hall a Old Royal Naval College, a Greenwich, Londres, que mostra l'estil barroc popular de principis de , realitzat pel pintor James Thornill.Ebert-Schifferer, S., & Ebert-Schifferer, S. (2002). Deceptions and illusions: five centuries of trompe l'oeil painting. Washington, DC: National Gallery of Art.
El trompe l'oeil modern L'arribada de tècniques més avançades i la producció en massa va fer que les fórmules dels pintors flamencs caiguessin en desús. No obstant això, el trompe l'oeil va tornar a recuperar-se a causa del canvi en els gustos populars que s'inclinaren cap a estils expressionistes i abstractes. D'aquesta manera, va persistir durant els segles i amb artistes americans com Scott Evans, William Harnett i John Haberle, aquest últim encara va pintar natures en la línia dels pintors holandesos. A Espanya, el pintor català Pere Borrell va pintar el seu famós Fugint de la crítica, que si bé tenia la intenció d'escapar del públic va acabar sent un dels màxims exponents d'aquesta tècnica i la seva obra una de les més reconegudes.
A la pintura contemporània del , en el terreny de les avantguardes artístiques, els surrealistes com Dalí i René Magritte foren mestres de l'engany visual i utilitzaren el trompe-l'oeil amb freqüència. De l'últim destaca una sèrie d'obres de caràcter il·lusionista, com The Human Condition (1933) i The Listening Room (1933). En el terreny de l'estil cubista, pintors com Pablo Picasso van utilitzar l'engany visual en diversos dels seus collages en la seva recerca de reproduir les textures de trossos de materials com el paper o la fusta per tal de donar la sensació d'estar adherits a la tela. Referint-se concretament al sostre d'algunes sales del Museu Dalí de Figueres, diu Josep M. Català:Altres obres i artistes moderns que van incorporar la tècnica del trompe l'oeil va ser l'artista pop Andy Warhol, amb la seva obra Caixes Brillo (1964); Richard Estes en el camp del foto realisme i les seves pintures d'aparadors o cabines de telèfon; o Duane Hanson i John de Andrea en l'àmbit dels escultors hiperrealistes que reproduïen figures humanes elaborades amb materials com fibres de vidre i polièster. També en una de les seves extenses varietats, una altra tipologia de trompe l'oeil es va reflectir en el retrat que l'artista Joanne Gair va realitzar el 1992 de Demi Moore, una pintura corporal trompe l'oeil que va ser portada a la revista Vanity Fair.
Altres usos