Els panche o tolima són un poble amerindi, que habitava en totes dues riberes del riu Magdalena i el seu conca, des de la foia del riu Gualí al nord-oest i del riu Negre al nord-est, fins a la foia del riu Coello al sud-oest i Fusagasugá al sud-est, en territori de l'actual Colòmbia.Rivet, Paul (1943): "La influencia karib en Colombia"; RIEN 1/1: 55-93; 283-295. Se l'ha considerat culturalment similar als pobles caribs veïns però lingüísticament no emparentat amb ells.Durbin, Marshall & Haydée Seijas (1973): "A Note on Panche, Pijao, Pantagora (Palenque), Colima and Muzo"; International Journal of American Linguistics 39 (1): 47-51. Segons Fray Pedro Simón, els panches parlaven la mateixa llengua dels pijaos. Van ser descrits pels conqueridors espanyols com a temibles guerrers, antropófagos la vida dels quals girava al voltant de la guerra.Simon, Fray Pedro (1882): Noticias historiales de las conquistas de Tierra Firme en las Indias occidentales. Bogotá, v. 5: 271, 278, 317.
Territori En el moment de la conquesta es trobaven assentats en el centre de l'actual República de Colòmbia, en l'orient del Tolima occident de Cundinamarca. Els seus veïns a l'occident eren els pijaos, coyaima i natagaima; al nord-oest els pantágoras; al nord-est els muzos o colima; al sud-est els sutagao i; a l'est els muisques o txibtxa.Martínez Trujillo, Ángel Antonio (2005) Los Inconquistables Panches del Magdalena. Bogotá: M.J. Editores.
S'ha establert aproximadament l'abast territorial del país panche, tenint en compte que les zones limítrofes fluctuaven per les guerres i altres motius. Pel nord arribava fins als rius Guarinó i Gualí confinant amb els seus germans d'origen i idioma, els pantágoro o Palenques. Cap a l'occident van habitar part de la serralada central, els pobles que avui coneixem com Fresno, Falan, Palocabildo, Líbano i Anzoátegui (Tolima) eren zona limítrofa amb altres pobles indígenes. Quan la zona limítrofa cap a l'oest i sud-oest existeixen grans dubtes, especialment en el cas d'Ibagué, ja que alguns autors afirmen que l'àrea actual aquesta ciutat es trobava en territori panche i altres asseguren que era pijao. La resposta a aquest dilema no obstant això pot trobar-se en què Ibagué en principi va ser fundada en el lloc que avui es troba Cajamarca (Tolima), terrenys que sens dubte pertanyien a la nació dels pijaos, però mesos després la ciutat va ser traslladada al lloc que avui ocupa, a l'altiplà, que segons la majoria de cronistes l'adjudiquen com a territori panche.
Van dominar i van habitar els panches les terres actualment ocupades pels pobles de Rovira, Valle de San Juan i San Luís, Guamo i El Espinal. Partint llavors d'aquesta base deduïm que el riu Combeima i el riu Coello eren límit fluctuant entre panches i pijaos. Per l'Orient ha estat possible establir que la frontera entre panches i muiscas passava entre els municipis de Anolaima, Zipacón (fort militar fronterer dels muiscas), Tena Viotá i La Mesa (Cundinamarca), prenent la part alta de la serralada de Subía fins a Tibacuy. Al sud-est van ocupar les avui valls de Carmen de Apicalá i Melgar (Tolima), frontera que compartien amb els sutagaos. Cap al Nord-oest els panches van habitar els pobles de Nimaima, Nocaima i La Vega (Cundinamarca), seguint la regió muntanyenca del Tablazo en Supatá fins a Pacho, on començava la comarca dels colimas o muzos. A partir d'aquests punts són netament panches els pobles de Villeta, Guaduas, Sasaima, Chaguaní, Vianí, Guayabal de Síquima, Útica i El Peñón (Cundinamarca).
L'antic territori del Gran Tolima albergava amb aquestes extenses comunitats, també un vast sistema socioeconòmic molt similar entre si. Encara que mai es van regir per un comandament central, aquestes agrupacions prehispàniques es van organitzar en senyorius independents, comunitats tributàries i comunitats subjugades a unes altres.
El cacicat era exercit sense tenir molt en compte les vies de dinasties, es triava d'acord amb les necessitats del moment, el valor i coneixement relacionat amb el sobrenatural, era una exigència i no era de molta importància el sexe del triat. Es coneix de cacics dones que van estar al comandament dels destins d'aquests pobles amb resultats notables.
Existia dins d'aquestes civilitzacions els Marirris o Piaches i Mohanes, propis de les societats xamàniques, Ancians i Endevins, que exercien un paper important en les decisions religioses, polítiques, militars i especialment en matèria de salut. Tenien a veure amb el real però també amb tot el diví i el sagrat. Els Cacics panches o síquimas tenien com a costum donar el seu nom a la regió que governaven i eren assessorats en les seves funcions especialment per un grup de persones d'autoritat i experiència anomenats Acaimas.
Organització Polític-administrativa La seva organització política era de tipus tribal, això significa que no tenia una gran diferenciació jeràrquica dins de la societat, ni existien líders que dominessin políticament grans territoris o súbdits. No obstant això les cròniques espanyola de la conquesta deixen veure que alguns líders tenien reconeixement en raó de la seva capacitat estratègica militar, el comandament de la qual era acatat per altres líders en aliances temporals. La nació panche estava conformada per les tribus tocaima, anapuima, suitama, lachimí, anolaima, síquima, chapaima, calandaima, calandoima, bituima, tocarema, sasaima, guatiquí, etc.
Governants L'organització tribal no va permetre el sorgiment de grans líders polítics, tampoc va haver-hi una bona recol·lecció de la història d'aquests pobles menys si es té en compte el seu ràpid extermini durant la conquesta i els anys posteriors a aquesta. Solament les cròniques donen una idea sobre aquest punt. Entre els líders més destacats que les cròniques de la conquesta van percebre es trobava Bituima un home savi d'edat madura i amb una gran capacitat de convocatòria perquè va aconseguir la unificació d'un bon nombre de tribus sota el seu comandament en les batalles de la resistència a la conquesta, aquest va ser un bon estrateg militar i va posar en escac als espanyols en Bituima derrotant-los durant el lloc d'aquests a la fortalesa. També es reconeix a Tocarema i Anolaima els qui van combatre en la batalla de Tocarema contra la invasió d'Espanya i que van acordar tractats de pau amb Gonzalo Jiménez de Quesada, a més d'un antic cap Tocaima encara que havia mort feia molts anys la seva memòria romania visqui tal vegada pel seu talent militar.
La Guerra La guerra era la seva principal activitat, els espanyols els van reconèixer una gran capacitat estratègica durant la conquesta. Els muiscas afirmaven el mateix, de fet van reportar que durant molts anys els panches van assaltar de manera constant els seus sementicis i segrestaven les seves dones; en zones frontereres com Tibacuy, Pujava, Tena, Pantamo, Luchuta i Chinga els caps polítics van apostar "güechas" o guerrers professionals recognoscibles per la seva gran grandària que van intentar contenir als temibles enemics. Eren enemics també de grups caribs com els muzos. Fins i tot els pantágoro o els pijaos vivien en constant enfrontament amb grups panches que al seu torn lluitaven internament.
Les seves armes eren maces, macanes, arcs, fletxes i dards algunes es dissenyaven amb l'objectiu únic de la guerra, mentre que altres eren eines adaptades a les necessitats bèl·liques. Les cròniques descriuen fortaleses defensives a Anolaima i Bituima en les quals van saber aprofitar l'escarpat del terreny i la dificultat d'accés, per a vendre cara la seva derrota en batalles sagnant contra els conqueridors espanyols i els seus aliats els Muisques. Com a complement al sistema armamentista que van manejar, els panches preparaven mescles de verins de Serps verinoses, aranyes i alacrans per a enverinar les fletxes i els dards. Segons els cronistes, els tocaimas eren els més civilitzats i d'índole més pacífica, mentre que els Síquimas els més guerrers.
D'acord amb les cròniques de Fray Pedro Simón un objectiu de la guerra era l'obtenció de carn humana bé per l'alimentació o per la pràctica del canibalisme cerimonial, no obstant això és més probable que els panches com a grup guerrer practiquessin el canibalisme a causa de la guerra com a manera d'infondre terror als seus enemics i com una forma ritual d'obtenir les qualitats dels vençuts, en aquest cas el canibalisme és més una opció conseqüència de la guerra que la causa d'ella.
Malgrat els seus continus conflictes interns podien fer aliances intertribals en sentir-se amenaçats per pobles que no fossin panches, això es va presentar durant la conquesta i en temps anteriors quan es van aliar per a assaltar els territoris dels Muisca, que sempre van ser molt superiors demogràficament.
Història Origen Per les seves característiques culturals es considerava que els panches parlaven una llengua pertanyent a la família lingüística Carib,Rivet, Paul; & Loukotka, Cestmír. (1950) "Langues d'Amêrique du sud et des Antilles"; A. Meillet & M. Cohen (Eds.) Les langues du monde: 1099-1160. Paris: Champion. aunque la evidencia lingüística disponible sugiere que la lengua de los panches, pijaos y tolimas no estaba emparentada con la de otros pueblos caribes a pesar de las similitudes culturales entre esos grupos y los grupos caribes. ncara que l'evidència lingüística disponible suggereix que la llengua dels panches, pijaos i tolimas no estava emparentada amb la d'altres pobles caribes malgrat les similituds culturals entre aquests grups i els grups caribes. Segons Fray Pedro Simón, els panches parlaven el mateix idioma que els pijaos.
No és clar l'origen dels pobles culturalment caribes, es creu que provinents de l'altiplà de Mato Grosso al Brasil, (encara que altres autors presumeixen que són oriünds de la Guaiana, les illes del Carib i el nord de Veneçuela) haurien arribat a l'actual territori de Veneçuela pel vall de l'Orinoco i posteriorment ingressarien a Colòmbia possiblement per la regió muntanyenca del Perijá ascendint per la vall del Magdalena fins a situar-se en les zones de Cundinamarca i Tolima aquestes tribus que es van situar en aquesta regió haurien donat canvis culturals fins a formar les unitats panches, muzos, pijaos, pantágoro, colima, etc. Des d'on van envair territoris que en etapes anteriors van pertànyer a grups de la família txibtxa i que han estat denominats pels arqueòlegs com del període Herrera. Aquest canvi sembla presentar-se des del a XI d.C d'acord amb les anàlisis arqueològiques i antropològiques.
Conquesta En la zona del litoral Atlàntic, cada poblat amerindi es transforma en un baluard de la fermesa americana, contra la invasió espanyola. Abans de començar la marxa cap a territoris de l'interior de Colòmbia, els espanyols van haver de suportar llargues jornades d'esgotadors combats, per espai de 10 anys per a aconseguir trencar el cèrcol al voltant del primer cap de pont del litoral.
La conquesta dels nous territoris, es va caracteritzar per estar comprès entre el tercer període del procés d'urbanització europea a Colòmbia, etapa que comença l'any de 1.535, quan els espanyols trenquen el cèrcol de la resistència de pobles del litoral Atlàntic com els Taironas. Seguidament marxen diverses columnes militars que penetren a l'interior de Colòmbia, seguint uns patrons naturals de sentit nord - sud, les valls dels rius Magdalena i Cauca.
va sortir de Santa Marta el 5 o 6 d'abril de 1536 amb prop de 700 conqueridors espanyols. L'expedició de mercenaris a més portava cavalls reservats per als capitans, nombrosos gossos de fonamental ajuda, perquè eren destres per a la lluita i les sagnants aperreadas o entestades, va acabar que significa atiar gossos de presa contra la població indígena.