miniatura|Deep Throat va iniciar l'Edat d'Or del porno. La Edat d'Or del porno, o porno chic, es refereix a un període de 15 anys (al voltant de 1969-1984) en la pornografia comercial estatunidenca, que es va difondre internacionalment, en el qual les pel·lícules sexualment explícites van experimentar una atenció positiva per part de les principals sales de cinema, crítics de cinema i el públic en general. Va començar amb l'estrena de la pel·lícula Blue Movie (1969) dirigida per Andy Warhol, i la pel·lícula Mona (1970) produïda per Bill Osco. Aquestes pel·lícules van ser les primeres pel·lícules eròtiques per a adults que mostraven sexe explícit a ser estrenades als Estats Units. Ambdues van influenciar la realització de pel·lícules com Deep Throat (1972) protagonitzada per Linda Lovelace i dirigida per Gerard Damiano, Behind the Green Door protagonitzada per Marilyn Chambers i dirigida pels germans Mitchell, The Devil in Miss Jones (1973) també de Damiano, i The Opening of Misty Beethoven (1976) de Radley Metzger (considerada pel guardonat autor Toni Bentley, la «joia de la corona» de l'Edat d'Or). Segons Warhol, Blue Movie va tenir una gran influència en la realització de L'últim tango a París, una controvertida pel·lícula internacional de drama eròtic, protagonitzada per Marlon Brando, i va estrenar-ne algunes. anys després que Blue Movie es projectés als cinemes.
Després dels esments de Johnny Carson en el seu popular programa Tonight Show i de Bob Hope, també en la televisió, Deep Throat va aconseguir un gran èxit de taquilla, malgrat ser rudimentària segons els estàndards convencionals. En 1973, la pel·lícula més reeixida, però encara de baix pressupost, The Devil in Miss Jones va ser la setena pel·lícula més reeixida de l'any i va ser ben rebuda pels mitjans més importants, incloent una ressenya favorable del crític de cinema Roger Ebert. El fenomen de la pornografia estava sent debatut públicament per celebritats i pres de debò pels crítics, un esdeveniment al qual Ralph Blumenthal del New York Times es va referir com a «porno chic», va començar per primera vegada en la cultura estatunidenca moderna. Es va fer evident que els beneficis de taquilla de les pel·lícules eròtiques per a adults de molt baix pressupost podrien finançar nous avanços en els valors tècnics i de producció del porno, fent-lo extremadament competitiu amb les pel·lícules de Hollywood. Existia la preocupació que, si no es controlava, l'enorme rendibilitat de tals pel·lícules portaria a Hollywood a ser influenciat per la pornografia.
Fins llavors, milers de lleis i ordenances antiobcenidad estatals i municipals dels Estats Units consideraven que participar en la creació, distribució o consum de pornografia constituïa una acció criminal. Les interpretacions multijurisdiccionals de l'obscenitat van fer que aquestes pel·lícules fossin altament susceptibles de ser enjudiciades i penalment responsables per obscenitat, la qual cosa va restringir enormement la seva distribució i els seus guanys potencials. No obstant això, la decisió de 1973 del Tribunal Suprem dels Estats Units en el cas Miller v. California, que va limitar i va simplificar la definició d'obscenitat, va provocar una reducció dràstica dels judicis en tot el país. La llibertat en les llicències creatives, els majors pressupostos i pagaments de pel·lícules i una «mentalitat de Hollywood», van contribuir a aquest període.
No obstant això, amb la creixent disponibilitat de videograbadora per al seu visionat privat en la dècada de 1980, el vídeo va substituir al cinema com a mitjà de distribució preferit per la pornografia, que ràpidament va tornar a ser de baix pressupost i obertament gratuïta, acabant amb aquesta «Edat d'Or».
Antecedents miniatura|L'actor d'A Free Ride es tapa la cara amb un bigoti Les pel·lícules pornogràfiques es van produir a principis del segle XX com a pel·lícules «stag», destinades a ser vistes en reunions masculines o en bordells. Als Estats Units, la desaprovació social era tan gran que els homes en elles a vegades intentaven ocultar la seva cara per mitjà de subterfugis, com un bigoti fals (utilitzat en A Free Ride) o fins i tot emmascarant-se. Molt poques persones van ser identificades en tals pel·lícules i sovint es presumeix que els actors eren prostitutes o criminals. Es diu que Vincent Drucci va actuar en una pel·lícula pornogràfica realitzada en 1924. http://www.myalcaponemuseum.com/id111.htm, My Al Capone Museum "Vincent 'The Schemer' Drucci", Mario Gomes, accessed 14/6/14 Candy Barr, que va aparèixer a Smart Alec de 1951, va ser virtualment l'única entre les que van aparèixer en les pel·lícules «stag», i va aconseguir un grau de celebritat gràcies a la seva participació.
Als Estats Units, a la fi dels anys seixanta, es produïen regularment pel·lícules pornogràfiques a petita escala. Després de respondre als anuncis en els periòdics de la ciutat de Nova York a la recerca de models de nus, Eric Edwards i Jamie Gillis, entre d'altres, van aparèixer en aquestes pel·lícules, que eren «bucles» silenciosos en blanc i negre de baixa qualitat, sovint destinades a ser visualitzades en cabines d'observació de videoteques per a adults que proliferaven als voltants del Times Square. El producte de la indústria pornogràfica de la ciutat de Nova York va ser distribuït en tot el país per Robert DiBernardo, figura de l'hampa, qui va encarregar la producció de gran part de les pel·lícules de l'anomenada «Edat d'Or» realitzades a la ciutat de Nova York. Encara que no va ser la primera pel·lícula per a adults que va obtenir una gran estrena als cinemes dels Estats Units, cap havia aconseguit una audiència massiva i va canviar l'actitud pública cap a la pornografia com ho va fer Deep Throat.
L'era miniatura|Andy Warhol Començaments Blue Movie de Andy Warhol, estrenada en 1969, i, més lliurement, Mona, de Bill Osco, estrenada en 1970, van ser les primeres pel·lícules que van mostrar sexe explícit que van rebre àmplia distribució als cinemes dels Estats Units. A pesar que Blue Movie involucrava relacions sexuals, la pel·lícula, protagonitzada per Viva i Louis Waldon, incloïa un diàleg significatiu sobre la guerra de Vietnam i diversos quefers mundans. A més de ser una pel·lícula seminal en l'«Edat d'Or del porno», Blue Movie, segons Warhol, va ser una de les principals influències en la realització de L'últim tango a París, una pel·lícula dramàtica eròtica i internacionalment controvertida, protagonitzada per Marlon Brando i estrenada pocs anys després que Blue Movie fos realitzada.
També per aquesta època, el juny de 1970, el 55th Street Playhouse va començar a mostrar Censorship in Denmark: A New Approach, un estudi documental de pel·lícula sobre pornografia, dirigit per Alex de Renzy. Segons Vincent Canby, crític de cinema del New York Times, el narrador del documental va assenyalar que "la pornografia és més estimulant i més barates que les injeccions d'hormones" i "subratlla el fet que des de la legalització de la pornografia a Dinamarca, els delictes sexuals han disminuït." No obstant això, el 30 de setembre de 1970, el fiscal adjunt de districte, Richard Beckler, va tenir el director del teatre, Chung Louis, arrestat per una acusació d'obscenitat, i la pel·lícula confiscada com a apel·lació a un interès prudencial pel sexe. El jutge president, Jack Rosenberg, va declarar: "[La pel·lícula] és evidentment ofensiva per a la majoria dels nord-americans perquè ofensa els estàndards comunitaris contemporanis relacionats amb la descripció o representació d'assumptes sexuals".
No obstant això, a partir d'aleshores, l'octubre de 1970, la A History of the Blue Movie, un altre estudi documental de la pornografia dirigida per Alex de Renzy, es va estrenar i va incloure la recopilació dels primers curtmetratges dels primers curts eròtics que dataven de 1915 a 1970. El crític de cinema Roger Ebert va revisar la pel·lícula, la va puntuar amb dues estrelles (de quatre) i va assenyalar que el narrador ens parla "solemnement sobre l'art còmic de les primeres stag films".
La pel·lícula Mona es va diferenciar de Blue Movie presentant més aviat una trama: Mona (interpretada per Fifi Watson) li havia promès a la seva mare que continuaria sent verge fins al seu imminent matrimoni. Més tard, al desembre de 1971, la pel·lícula Boys in the Sand, una de les primeres pel·lícules eròtiques per a adults, després de Blue Movie en 1969, que va ser ressenyada per la revista Variety, fou estrenada i inaugurada a cinemes dels Estats Units i d'arreu del món. El títol de la pel·lícula és una referencia paròdica a l'obra de 1968 de Mart Crowley i a la adaptació cinematográfica de 1970, The Boys in the Band.
Deep Throat miniatura|Linda Lovelace, protagonista de Deep Throat L'«Edat d'Or del porno» va continuar en 1972 amb Deep Throat. Es va estrenar oficialment al World TheaterWorld Theater at CinemaTreasures.org de la ciutat de Nova York el 12 de juny de 1972 i va ser anunciada en el New York Times sota el títol expurgat de Gola. Després que Johnny Carson parlés sobre la pel·lícula en el seu programa de televisió nacionalChuck Traynor, parlant al documental Inside Deep Throat (2005) i Bob Hope també la va esmentar a la televisió, Deep Throat es va tornar molt rendible i un èxit de taquilla, segons una de les figures darrere de la pel·lícula. En el seu segon any de llançament, Deep Throat no va poder aconseguir el top 10 de Variety. No obstant això, per a llavors, sovint es presentava en una doble funció amb la més reeixida de les tres pel·lícules per a adults llançades entre 1972 i 1973, The Devil in Miss Jones, que va superar amb escreix Deep Throat, alhora que va deixar Behind the Green Door en tercer lloc.
The Devil in Miss Jones La pel·lícula de 1973 The Devil in Miss Jones va ocupar el setè lloc en la llista Variety de les deu pel·lícules més taquilleres de 1973, malgrat mancar de l'ampli desplegament i comercialització professional de Hollywood i d'haver estat pràcticament prohibida en tot el país durant la meitat de l'any (veure Miller contra Califòrnia, a continuació). Alguns crítics han descrit la pel·lícula com, juntament amb Deep Throat, una de les «dues millors pel·lícules eròtiques mai realitzades». William Friedkin va qualificar The Devil in Miss Jones de «gran pel·lícula», en part perquè era una de les poques pel·lícules eròtiques per a adults amb una història correcta. Roger Ebert es va referir a The Devil in Miss Jones com la «millor» del gènere que havia vist i li va donar tres estrelles (de quatre). Ebert també va suggerir que els ingressos de taquilla de la pel·lícula van ser inflats com una forma de blanquejar els beneficis de les activitats il·legals, encara que tal mètode hauria requerit que el crim organitzat pagués impostos sobre els seus ingressos obtinguts il·legalment.