El Ball del Moliner és una dansa que es ballava a La Pobla de Lillet a la plaça del Molí de la Vila el dimarts de Carnestoltes. És un ball que prové d'una llegenda que representa la venjança dels habitants de La Pobla de Lillet, contra els abusos d'un moliner de l'època feudal.
Diu la llegenda que hi havia un moliner que treballava pels Barons de Mataplana i que es dedicava adulterar la farina barrejat-la amb cendra i altres additius amb la finalitat de treure'n més benefici; però això feia venir mal de panxa a tot el veïnat que menjava els productes derivats de la seva farina. En un principi ningú sabia quin era ni d'on venia el problema fins que algú que ho va veure, va alertar la població, decidint atonyinar el malvat moliner que va fer emmalaltir de ventre a tothom.
D'aquest fet, el poble en va fer tradició, perpetuant-lo en forma de ball-joc i com a venjança i mofa contra el moliner.
A primers del segle XX consta que encara el ballaven els joves de vint anys a l'aplec de Falgars, atonyinant-se de valent, encara que ja bastant desvirtuat, perquè el ball ja havia desaparegut. El ball dels moliners es va deixar de ballar possiblement pels excessos que es feien durant la dansa, cosa que ha passat al llarg dels temps en molts balls o elements dels balls del ric folklore català.
El Ball dels Moliners no es ballava des del dimarts de Carnestoltes del 1924. Sortosament, ja fa uns anys, en concret des del 1986, es va decidir recuperar el Ball dels Moliners. Actualment però, s'han hagut de fer algunes modificacions per tal que la seva representació es pugui dur a terme d'una manera apropiada. Així, actualment la dansa es balla el dia que se celebra el Carnestoltes a l'escola, l'escenari és el pati petit de l'escola i la representació la fan els alumnes de cicle superior, tot i que quan comença l'escampada de farina (avui dia ja no es fa amb cendra) la resta de mainada entra en el joc i també tothom qui vol.
Descripcions del ball del Moliner Salvador Vilarrasa i Vall Aquesta versió facilitada per Salvador Vilarrasa i Vall, que va aparèixer al diari Lillet, recuperada d'un número d'un altre diari poblatà, La veu de Lillet, publicada el 30 de gener de 1921, deia que el Ball havia desaparegut allà entre els anys 1910 i 1912.Lillet, núm. 32. Any 1963 (Diari de la Pobla de Lillet) Cal constatar el ball de dates, ja que arreu consta que l'any de la seva desaparició fou el 1924, però Salvador Vilarrasa, que va viure just en aquella època, la situa abans. És possible que es tornés a recuperar després, just quan Salvador Vilarrasa havia deixat de residir a La Pobla.
« Abans de començar el ball, un home conegut per «El Músic» acompanyat d'alguns tranquils i un estol de canalla, feia un passant pels carrers amb floviol i tamborino, tocant el pas doble següent a fi de reunir el poble i «Els Moliners» a la plaça de la vila.
»Sortien d'algunes cases, però més de Cal Xaró, uns quants homes vestits de dones mal xergades, portant uns enagos damunt de les calces, caputxa posada al cap, i lligada amb una beta al coll, un gros sarró blanc proveït de paperines de cendre i un bastó amb un trumfo al capdamunt, aparentant una filosa, i fent corredisses com una colla de bruixes, es reunien a la plaça major, davant la casa on hi ha el Molí de la Vila, per fer allí una original sardana.
»Abans de començar eixia del molí un home que representava el moliner (de “in illo témpore») portant un sac de palla a l'esquena i sobre del sac una de bou, ben lligat amb uns cordills perquè no caigués.
»A més, a una mà hi portava l'arresador, i al altre un escambell, que posant-lo de cap-pervall al mig de la plaça, li anava donant voltes i trucs per dintre.
»Aixi's que el Moliner amb els cops d'arresador, començava els catrics-catracs, el Músic tocava un ball cerdà qualsevol, l aquells homes vestits de dona (els Moliners) feien una sardana a l'entorn del Moliner donant-li quiscum al passar pel seu davant, un cop de bastó a l'esquena, damunt la pell de bou.
»Acabat el ball cerdà, tots plegats encara Ii donaven unes quantes bastonades i tot seguit ficant mans al sarró, tiraven les paperines de cendra, que alguns hi barrejaven puix perquè anessin més lluny, a tots els espectadors allí reunits, per les finestres i balcons on hi havia gent que fruïen d'aquell espectacle i també ells amb ells, fins que les havien acabat que llavors en mig de gran cridòria, rialles i gatzara, fugien per tots cantons a llurs cases, però amb aquella batalla de paperines de cendra els que ho presenciaven també quedaven emblanquinats, i es retiraven tot rient l espolsant-se.
»És per aquest motiu que a la Pobla, quan quant algú porta la roba emblanquinada de farina, guix, neu, o altre cosa, duen que sembla un moliner, I quant neva i el vent arremolina la neu, que «ja han arribat els Moliners».VILARRASA I VALL, Salvador; El ball dels Moliners. Diari La Veu de Lillet, 30 de gener de 1921
Jaume Fàbregas Artigas Aquesta és la versió que ha esdevingut clàssica, la que tothom coneix (almenys a La Pobla). Va aparèixer a l'Erol núm. 64, de l'any 2000. Abans d'explicar la llegenda, a l'article apareix una introducció on s'afirma que el «darrer any que es va portar a terme va ser el 1924». A peu de pàgina s'afirma que «Els darrers anys es van ballar de nou a càrrec dels alumnes de l'Escola Pública Lillel a Güell i del grup Dansaires d'Ardericó. 1958 és l'any del traspàs de Jaume Fàbregas. Per tant, aquests intents de recuperar la dansa són anteriors a aquesta data. A l'Erol no proporcionen la data de l'escrit, així com tampoc al web Tempus fugit on també apareix l'escrit d'en Fàbregas: «Els Moliners, el nom dels quals esdevingué tradicional, no eren altra cosa que una colla d'homes vestits de dones, això és: amb faldilles, gipó i el cap cobert per una caputxa lligada al coll. Cadascun dels Moliners portava, penjat, un gros sarró ple de paperines de cendra, i era indispensable anar armat amb un llarg bastó.
»Així amb aquesta indumentària, a la tarda del dimarts de Carnestoltes, sortien les colles de Moliners saltant de la Plana i les Coromines en nombre d'una vintena, fent cap a la plaça de la Vila, movent gran sarrofoll i cridòria.
»Enfront mateix del portal de l'antic Molí de la Vila, l'edifici del qual encara existeix, s'hi trobava, esperant, l'home de la pell. Aquest home, condemnat a ésser el sac dels cops, posat de genolls a terra, era cobert d'una grossa pell de cuiro que Ii cobria i salvaguardava tot el cos. Reunits llavors els Moliners i preparat convenientment l'home de la pell, començava el ball, una mena de contrapàs amb música de flabiol i tamborí, que tocava des del balcó un home aficionat. La colla de Moliners dansaven entorn l'home de la pell pegant-li garrotades al compàs de la música, i finalment amb un rebatut solemne, una pluja de garrotades aplanaven aquell home fins que se suposava que era difunt.
»I mort l'home, els Moliners, entre xiscles i esgarips, obrien els sarrons i començava el gran diluvi de farina cendrosa i les paperines brunzien pels balcons i rebotaven sobre la gent curiosa deixant-los empolainats, fent-se, a més a més, difícil de sortir de la plaça, presa d'una densa polseguera.
»Acabades les paperines, es repetia el ball i saltant d'alegria i movent gran xivarri, marxaven els Moliners pel mateix cantó d'on havien vingut».
Joan Amades La versió de Joan Amades també es pot considerar força antiga. Apareix al Costumari Català.AMADES, Joan: COSTUMARI CATALÀ, pàg. 237 No sabem si la va arribar a veure presencialment. «Un home, amb I ‘esquena coberta per una grossa pell de bou o de moltó i algunes vegades amb la testa armada de grosses banyes, se situa enmig de la plaça, proveït d'una mesura de fusta de tres quartans i un bastó. Amb aquest, que fa voltar per dintre de la mesura, simula un soroll més o menys semblant a la mola d'un molí fariner en giravoltar, fent veure que mol. Al seu voltant fan rodona una colla de minyons vestits de dona, tan malfardats com saben.
»Porten un llarg bastó a tall de filosa amb una patata o altre estrany fruit clavat al capdamunt, amb el qual volen simular la borra que filen. Duen al coll grosses coixineres que volen figurar els sacs de farina que porten al molí. Al so d'una graciosa tonada de flabiol fan un ball rodó a l'entorn del moliner, que, sol enmig de la rodona, no para de repicar les parets de la mesura amb el bastó, fent veure que mol. Quan les “dones” que volten n'estan cansades es llancen al damunt del moliner i amb les suposades filoses li venten una grossa pallissa, que el bon home aguanta amb la pell que li cobreix I‘esquena, la qual li fa de paracops. Cansades de pegar al pobre moliner, de dintre de les coixineres comencen a treure grapats de cendra i la tiren pel damunt dels curiosos que miren la facècia, als quals deixen tan bruts com poden. La cendra és de vegades posada dintre de paperines i tirada així contra les persones que estan mirant per les finestres i balcons.»
Ramon Torné i Cunill Poblatà, violinista i moliner, nascut l'any 1886, va escriure un llibre de poemes faceciosos,"«D'aquell temps, i d'ara mateix".TORNÉ I CUNILL, Ramon: D'aquell temps i d'ara mateix. Edició mecanografiada A l'apartat Figures del Carnaval, trobem unes estrofes que fan un retrat del ball: Què eren els moliners?
Amb una maneta de morter
a un escambell al revés
feia voltar el moliner
com si una mola rodés.
Un gran cuiro a l'esquena
portava en previsió
ja tenia el dilema
i la consciència plena
que li tocaria bastó.
Una trentena de joves
l'anaven circumdant;
tots amb gipó i faldilles
i un sarró de paperines
amb cendres que anaven tirant
als balcons i les finestres
i a tothom a qui passava.
prou tiraven dret els destres,
en això prou eren mestres.
“Mai anava a qui tocaven!”
A l'últim de la jornada
donaven al moliner
una bona bastonada.
La mola ja no rodava,
si era o no era lladre,
això, aneu-ho a saber!
La llegenda La llegenda explicada per Jaume Fàbregas Artigas«Sembla que l'antic Molí de la Vila havia estat cedit per gràcia a un moliner poc escrupolós. Si bé una dita popular diu que"«de moliner pots canviar, però no de lladre», el cas és que el nostre moliner no robava, ans al contrari, donava els sacs ben curulls, sense mancar-hi pes, però com a rei de la matràcula barrejava una mena de farina cendrosa que no tenia res de blat.
»Les dones poblatanes -en aquell temps no hi havia flequers i les dones pastaven cadascuna a casa seva- feien un pa terriblement dolent, atapeït com una llosa, impossible de menjar i menys de digerir.
»Les queixes plovien sobre l'eixerit moliner que sempre s'excusava dient que el blat era pollat i migrat, mentre amb una rialleta al llavi, taral·lejava una cançó, com si volgués estimular les atribolades dones.
»La cançó deia així: «
»Al Molí de la Vila porteu-hi bon gra / de ferment i xeixa, que fareu bon pa."
»Passava el temps, i la cosa adquirí un aspecte alarmant, colpidor.
»Damunt la Pobla hi planava el desconsol, un veritable flagell que atemptava contra la salut pública:
»" Què serà, deien els uns, / com potser, deien els altres? Mai a la val de Lillet ha passat cosa més rara ..!»
»La gent s'aflaquia que semblaven esquelets. Els homes d'una manera especial perdien les forces i arrossegaven la mort pels carrers:"« Els homes, sense forces,/ no ho són pel treball, / els infants cor-tristos / amb ulls aclofats, / el jovent no's casa, / altra feina hi ha". A la Plana, homes i dones eren carregats de golls:"«Golluts a la Plana / pidolen de fam / els vellets es moren / secs i demacrats, / les nines formoses / semblen espantalls."«
»Les terres quedaven sense conrear i el bestiar es moria per porxos i corrals. La Pobla seria ben prest un cementiri:"«Per porxos i eixides / es mor l'aviram / les terres són ermes / sense conrear / i arreu la mala herba / pobla els caminals. / Vila de la Pobla / quin hivern vindrà!"