La patatera, trumfera, creïllera o pataquera (Solanum tuberosum) és una planta herbàcia perenne de la família de les solanàcies originària d'Amèrica i cultivada arreu del món pels seus tubercles comestibles. Segons el sistema de classificació APG II és dins del clade dels eudicots, en concret dins dels euasterids I, on se situa l'ordre de les solanals.
Història El mot «patata» és un manlleu del castellà. En aquesta llengua, el mot d'origen taïno batata, que vol dir ‘moniato’, s'hibridà amb el vocable amb què els quítxues anomenen la patata: papa.
Altres mots usuals que designen la patata són: creïlla (adaptació del castellà 'criadilla', amb les variants queraïlla, querilla, quereguilla, queradilla, queredilla, crilla, creaïlla), al País Valencià, fora del nord. trumfa (del francès truffe), en una àrea extensa del nord i de l'oest del domini lingüístic i trufa (Catalunya del Nord). pataca (tarragonès i nord del País Valencià) o patana (Catalunya del Nord).
miniatura|esquerra|Patateres|alt=Patateres Els pobles nadius de la serralada andina cultivaren moltes varietats de patates durant segles i van ser els primers a domesticar-la. De la importància que tingué el cultiu de la patata en dona testimoni el fet que el cultiu de les diferents varietats estava altament desenvolupat, fins al punt que les diverses varietats i les seves propietats diferien clarament de la planta original evolucionada naturalment. Per a aquests pobles la patata era el principal aliment. Al Perú les patates s'arribaren a cultivar a una alçada de 4.000 metres. El final de la principal festa religiosa dels Inques coincidia amb l'inici de la collita de la patata.
Les primeres patates cultivades foren vistes pels colonitzadors espanyols a la vall de la Grita (Colòmbia) el 1537. La descriu Pedro Cieza de León al llibre Crónica del Perú, publicat a Sevilla el 1553. Les patates, creïlles, trumfes o trumfos són el tubercle comestible pel qual es cultiva la patatera, que ha estat bàsic en l'alimentació de molts pobles des de la colonització d'Amèrica i és la base avui en dia de molts plats. Aquest tubercle és cultivat al Perú des del mil·lenni VIII aC. El cronista Pedro Cieza, contemporani de Francisco Pizarro, la va descriure el 1550 i l'hauria portat a Espanya el 1554 com a curiositat. L'any 1573 va ser plantada a l'hospital de Sevilla per proporcionar menjar als malalts. Portada a Roma el 1588, el naturalista Charles de l'Ecluse la va descriure com una "petita trufa" o "tartuffoli". Es considera que a Anglaterra, i procedent de les costes de Colòmbia, fou portada per Thomas Harriot cap al 1586, i al es va adoptar el seu cultiu a Irlanda. En aquest segle, Europa, va patir els efectes d'uns hiverns molt durs que van afectar la producció agrícola i, com a conseqüència, la població patí la fam. A més, es varen unir les malalties i les guerres, cosa que va reduir sensiblement la mà d'obra disponible al camp. Aquestes penúries tingueren certa prolongació en el , a les que se sumà la inestabilitat social i política de França, on s'atribueix la popularització del consum de la patata al farmacèutic Antoine Parmentier.Examen critique de la pomme de terre (1779).Recherche sur les végétaux nourrissants qui, dans tous les temps de disette, peuvent remplacer les aliments ordinaires (1781)Traité sur la culture et les usages des pommes de terre, de la patate et des topinambours (1789)
Es creu que la patata fou importada des del Perú cap a la península Ibèrica el 1554 com a curiositat cultivada per clergues i nobles com una raresa botànica. Amb tot el tubercle tingué una nul·la acceptació inicial com a aliment, malgrat que els exploradors i mariners en coneixien les propietats, en portaven una gran provisió per al viatge de tornada cap a Europa.
Hi ha mant anècdota —i contradicció— sobre la seva introducció als horts europeus. Amb tot, es convertí ràpidament en un aliment àmpliament estès. Les vies d'importació s'establiren a partir de dues rutes principals, la primera, passava mitjançant la península Ibèrica, mentre que l'altre importava les patates mitjançant les illes britàniques i els Països Baixos. A final del ja era un aliment comú a Itàlia, Alemanya, Polònia i Rússia, mentre que a França es va popularitzar més tardanament: el farmacèutic i gastrònom Antoine Parmentier, reconegut pels banquets, la hi va introduir i oferir com a novetat, a final del .Spinetti Berti, M. 1990. La patata. Breve historia de la Bella americana . San Cristóbal, Venezuela.
Al , Irlanda n'adoptà el conreu. Rabent, el cultiu va esdevenir un dels aliments bàsics de la població europea, fet que es consolidà al . Napoleó I va poder reunir i alimentar grans exèrcits gràcies al rendiment de la patata com a aliment. De la gran importància que tingué la patatera en deixa constància la Gran Fam Irlandesa, ocorreguda entre els anys 1846 i 1849, causada per una gran plaga de mildium de la patata que n'afectà el cultiu amb resultats desastrosos: moriren vora un milió de persones i provocà l'emigració d'un altre milió.
Morfologia miniatura|esquerra|Flors actinomorfes i gamopètales de la patatera miniatura|Fruits de la patatera La patatera és una planta herbàcia, tuberosa, perenne a través dels seus tubercles, caducifoli, de tija erecta o semi-decumbent que pot arribar a mesurar fins a 1 metre d'alçada.
Floreix entre juliol i setembre, les flors es presenten agrupades en cimes i són blanques o violetes amb uns estams grocs molt visibles, semblants a les d'altres solanàcies com el tomàquet o l'albergínia, amb cinc sèpals i una corol·la de tipus rotàcia, actinomorfa i gamopètala, formada per cinc pètals soldats. La pol·linització és de tipus entomòfila (per insectes), normalment és creuada o tot i que l'autopol·linització és possible. Els fruits són unes baies de color verd, que recorden un tomàquet petit i que contenen fins a 300 llavors. Aquest fruit conté grans quantitats de solanina, un alcaloide tòxic que els fa no comestibles. Les fulles són compostes, pinnatipartides amb folíols que combinen uns de mida gran amb altres de mida petita.
Es caracteritza per les tiges modificades a la part subterrània en forma de tubercles comestibles, les patates, que tenen la particularitat de presentar borrons, els ulls de la patata, disposats en forma helicoidal. Aquests tubercles acumulen molta aigua (fins al 80%) i altres substàncies com midó, sucres, proteïnes com l'albúmina, fibres com la cel·lulosa, minerals, enzims, vitamines com la vitamina C (present sobretot a la pell) i toxines (a les parts verdes i als borrons dels tubercles, per això és important pelar i coure'ls).
Cultiu miniatura|"patata llavor" o "minitubercles", petits tubercles de no més de 3 cm de diàmetre utilitzats per realitzar les grans plantacions comercials del cultiu de patata. També es poden utilitzar tubercles mitjans o només trossos que tinguin almenys un ull (o sigui, un rovell) miniatura|esquerra|Fins fa poques dècades el cultiu de patata exigia una gran quantitat de mà d'obra i encara avui aquest és un requeriment indispensable en moltes regions del món. A la imatge, presa cap al 1940, s'observa a nens treballant durant la collita de la patata en una granja dels Estats Units. Comtat d'Aroostook (Maine)
Sembra miniatura|En l'actualitat, la collita de la patata és mecanitzada en les grans explotacions comercials d'aquest conreu. Si se sembren les llavors sense eliminar la substància mucilaginosa que les recobreix, no germinen. Però, fins i tot, si es retira aquesta substància, la producció que s'obté de patates sembrades per llavor és molt heterogènia, perquè en una planta tetraploide la variabilitat de la descendència és molt alta. Per això, es prefereix fer una multiplicació vegetativa, plantant els tubercles (la sembra de llavors s'usa quasi exclusivament per obtenir noves varietats). miniatura|Patateres sobre els cavallons Els tubercles que han de fer de «llavor» no han de presentar lesions ni símptomes de malalties i, preferentment, haurien d'haver passat un temps exposats a llum indirecta perquè es posin verdes i les tiges no es desprenguin amb facilitat. Es dipositen a la terra en solcs poc profunds i prop del fertilitzant, ja que emeten poques arrels. Quan les patateres fan uns 10 cm d'alt es fan cavallons que eviten que la llum torni verds els tubercles i en faciliten el creixement.
Categories de la patata de sembra Les patates de sembra es classifiquen en diverses categories: Material parental o de partida Llavors de pre-base Les Llavors de base: Dins aquesta categoria es distingeixen dues classes: Super Elite (SE) i Elite(E), que amb la nova classificació de la UE es passaran a dir: CEE1, CEE2 i CEE2 Llavor certificada: Dins aquesta categoria hi ha dues classes: A i B.
Condicions de cultiu Les condicions de cultiu varien d'una varietat a una altra, però en general prefereix sòls rics en humus, solts i sorrencs. A continuació es brinden precisions sobre les necessitats o requeriments del cultiu de patata.
Fotoperíode Pel que fa a la resposta a la longitud del dia o fotoperíode, la mateixa depèn de la subespècie i varietat considerada. La subespècie tuberosum requereix per desenvolupar la seva àrea foliar de fotoperíode llarg (més de 14 hores de llum) i en el seu procés de tuberització (formació i engrossiment dels tubercles), de fotoperíode curt (menys de 14 hores de llum). Sota condicions de dia curt (latituds properes a la línia equatorial) les plantes de tuberosum mostren una tuberització primerenca, els estolons són curts i el fullatge roman reduït. Sota condicions de dia llarg (sobre 25° de latitud nord o sud) passa el contrari. La subespècie andigena, al contrari, tuberitza adequadament sota condicions de dia curt i en ser duta a condicions de fotoperíode llarg el període de creixement s'allarga excessivament, floreix profusament, però no tuberitza o ho fa escassament, és a dir, produeix tubercles petits. Llum La intercepció de llum pel cultiu depèn de la intensitat lumínica, de l'arquitectura del fullatge (planófila o erectófila), de l'edat de les fulles i del percentatge de sòl cobert pel fullatge. El procés fotosintètic s'efectua quan els raigs de sol incideixin sobre la totalitat de les fulles verdes i no sobre el sòl nu. L'assimilació bruta de la patata en un dia lluminós ple (50.000 lux) a 18.-20 °C és d'1,92 g CO₂ per metre quadrat d'àrea foliar per hora, amb una concentració de 0,03% de CO₂. Això equival a un rendiment net potencial d'1,23 g de matèria seca. Les fulles més velles fotosintetitzen menys que les més joves. En els cultius amb baixa densitat de plantació (menys de 35.000 plantes/ha) no es produeix competència entre plantes, però part de la llum es perd perquè no tota l'àrea de terra està coberta de fullatge. Això estimula una major producció per planta i una major mida dels seus tubercles, però el rendiment per unitat de superfície serà inferior a aquell que presenta una densitat inicial.
Temperatura El tubercle en latència, inicia la brotada i emergència en forma lenta a 5 °C i es maximitza als 14-16 °C. Això és important en considerar l'època de plantació, ja que aquesta s'ha d'iniciar quan la temperatura del sòl hagi assolit almenys 7-8 °C. La resposta fotoquímica a la temperatura té estreta relació amb la intensitat lumínica. Així, quan aquesta última és alta (sobre 50.000 lux) la fotosíntesi neta s'optimitza a altes temperatures.
Durant el desenvolupament del cultiu la planta forma l'àrea foliar profusament a temperatures de 20-25 °C. Temperatures sobre els 37 °C afecten el procés fotosintètic en augmentar excessivament la respiració.
Desenvolupament del cultiu