El mosquer de Linton Rev. 20/06/2021 (Nephelomyias lintoni) és un ocell de la família dels tirànids (Tyrannidae). Es troba a l'Equador i al Perú.

Descripció El mosquer de Linton fa de 12,5 a 13 cm de llarg; dos mascles pesaven 9,5 i 10 g. Els sexes són molt similars. Els mascles adults tenen una corona d'un color oliva marró molt fosc amb una taca groga, taronja o vermellosa parcialment amagada al mig. Tots dos sexes tenen un anell ocular prim de color groc molt pàl·lid, la cara és d'un color oliva marró fosc. L'esquena i el dors són d'un color oliva marró fosc. Les ales són de color fosc amb vores primes de color beix o blanquinoses a les plomes de vol i puntes amples de color canyella, ocraci o beix a les cobertores de les ales; aquestes últimes es mostren com dues barres alars. La cua és fosca. La gola és de color groc blanquinós i les parts inferiors són grogues amb un to oliva als costats del pit. Les femelles adultes tenen la taca del cap més petita, de color marró apagat, o no en tenen. Els adults tenen l'iris groc grisenc, les potes i els peus negres i el bec amb el maxil·lar negre i la mandíbula taronja amb la punta negra. Els juvenils no tenen taca al cap; les barres alars són d'un color beix vermellós més fosc i les parts inferiors són més pàl·lides que les dels adults. El bec és groc excepte per una punta negra al maxil·lar.

Distribució i hàbitat El mosquer de Linton es troba al vessant oriental dels Andes des de les províncies d'Azuay i Morona-Santiago, al sud de l'Equador, fins als departaments de Piura i Amazones, al nord del Perú, al nord del riu Marañón.

Habita boscos montans humits i boscos pigmeus, i també en zones de creixement successiu primerenc en zones pertorbades com ara esllavissades. En altitud, es troba principalment entre 2.250 i 3.200 m a l'Equador i entre 2.400 i 2.750 m al Perú.

Ecologia Desplaçament Es creu que el mosquer de Linton és resident durant tot l'any.

Alimentació Es creu que el mosquer de Linton s'alimenta principalment d'insectes i algunes llavors petites. Normalment busca aliment en grups petits (possiblement famílies) des de mitja alçada del bosc fins a la capçada i sovint s'uneix a estols d'espècies mixtes. Sovint es posa a les branques exteriors i a les fulles grosses. Captura preses del fullatge amb vols curts per espigolar i també en vol.

Reproducció La temporada de reproducció del mosquer de Linton no s'ha definit, però sembla incloure d'abril a octubre. No se sap res més sobre la biologia reproductora de l'espècie.

Vocalització El cant a l'alba és "una sèrie simple i monòtona de notes 'tsin'" i el reclam "un 'piiyk' agut i captivador que fa repetidament mentre busca aliment".

Estat de conservació L'any 1988, la UICN va avaluar originalment el mosquer de Linton com a espècie gairebé amenaçada, però des del març del 2023 com a risc mínim. Té una àrea de distribució restringida; es desconeix la mida de la població i es creu que és estable. "Parts de l'àrea de distribució s'ha degradat i s'ha talat boscos que li eren propicis, principalment per a la conversió en camps agrícoles i mitjançant el pasturatge de bestiar. Tanmateix, la pèrdua de coberta arbòria ha estat insignificant en els darrers deu anys (des del 2012)." Es considera local a l'Equador i poc comú i local al Perú.

Taxonomia i sistemàtica El mosquer de Linton va ser descrit per l'ornitòleg suís Rodolphe Meyer de Schauensee amb el nom binomial Myiophobus lintoni i la localitat tipus "Cerro Imbana, 2.600-2.800 m., (?) Loja, vessant oest (= est?) dels Andes, Equador". Més tard es va traslladar al gènere Myiophobus. Un estudi publicat el 2009 va determinar que el mosquer superb i dues altres espècies no hi pertanyien, de manera que l'any 2010 es va crear el gènere Nephelomyias per a elles. Aquesta espècie i el mosquer de pit ocre (N. ochraceiventris) són espècies germanes i formen una superespècie.

És una espècie monotípica, és a dir, no se li reconeixen subespècies.

L'epítet específic honora M. Albert Linton, que en aquell moment era el president de l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia.

Referències

Bibliografia

Categoria:Tirànids Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud