300px|miniatura|Revistes pornogràfiques en estanteries al Japó, 2009 miniatura|350px|Vídeos per adults en una tenda de lloguer, 2008 miniatura|350px|Hentai manga al Japó La pornografia al Japó té característiques úniques que la distingeixen fàcilment de la pornografia occidental. Les pel·lícules pornogràfiques són conegudes com a "vídeos per adults" (AV) al Japó, de manera que els vídeos per a adults japonesos són "JAV", fent referència a la indústria de la pel·lícula pornogràfica japonesa. Les pel·lícules d'animació s'anomenen hentai en anglès, però al Japó s'usen els termes "anime d'adults" i "animació eròtica" (o ero anime). A més dels vídeos pornogràfics i les revistes amb actors en directe, ara hi ha categories de manga i anime (és a dir, hentai) i jocs d'ordinador pornogràfics (eroge; tant per PC com per consoles de videojoc).
Reflectint les opinions del Japó sobre sexualitat i cultura, la pornografia japonesa aprofundeix en un ampli espectre d'actes sexuals heterosexuals, homosexuals i transgènere a més de fetitxes i parafílies únics. Començant amb històries eròtiques i impressió de blocs de fusta d'abans del , la pornografia japonesa va evolucionar cap a diferents subcategories. En part amb els intents d'eludir les lleis japoneses sobre la censura, però també per atendre fetitxes particulars, els actors i productors han presentat temes que no s'han vist o rarament representats a la pornografia occidental; bukkake (ejaculació grupal), gokkun (consumirsemen), omorashi (necessitat d'orinar) i sexe tentacular són alguns gèneres únics japonesos. d'eròtica. Les Lolicon (noies joves), shotacon (nens joves) i la seva contribució a la controvèrsia sobre la regulació de la pornografia de dibuixos animats que representen menors ha estat un dels principals factors. qüestió relativa a la protecció infantil, la llibertat d'expressió i la moralitat pública tant dins com fora del Japó.
El Codi Penal Japonès de principis del segle XX té disposicions contra el material indecent, de manera que qualsevol pornografia produïda legalment ha de censurar els genitals dels actors i actrius; aquest tipus de censura també s'estén als gràfics del manga hentai, els videojocs i l'anime. Fins a mitjans de la dècada de 1990, també es censurava qualsevol representació del pèl púbic. Els anus només es censura en contacte o penetració. Els pits i els mugrons no estan censurats. La pixelització s'utilitza habitualment per seguir les directrius de censura sense ser massa obvi.
Història La mitologia japonesa, més tard coneguda com a xintoisme, elimina la culpa de la sexualitat: un acte sexual es considera un acte d'alegria sense connotacions de culpa o pecat.
Període Edo miniatura|350px|Passatemps primaveralShunga de Miyagawa Isshō, ca. 1750 miniatura|350px|La planta d'Adonis (Fukujusô)Ukiyo-e, Katsushika Hokusai ca. 1815 El concepte de "cultura pornogràfica" va sorgir durant el període Edo (1603-1867) durant el qual van florir tot tipus de "cultures". Això no vol dir que abans no hi hagués cap obra eròtica. Aquests escrits, sovint molt literaris, eren considerats obres d'art. miniatura|300px|El malson de l'esposa del pescador, per Hosusai Durant tot aquest període, la pornografia va florir a causa de les característiques particulars de la ciutat d'Edo (antic nom de Tōkyō). En aquella època, la ciutat estava poblada en un 60% per homes que sovint venien d'altres ciutats per treballar-hi. S'hi romanen durant anys abans de tornar a la seva ciutat natal per casar-se (o per reunir-se amb les seves dones). Aquesta gran població masculina jove necessitava satisfer els seus desitjos sexuals ja sigui en lectures eròtiques i/o pornogràfiques, o en bordells situats en barris específics, de vegades controlats per l'estat, com ara el barri de Yoshiwara a Edo. miniatura|350px|Escena de violació, per Utagawa Kuniyoshi, s. XIX Aleshores es venien molts objectes pornogràfics. Molt sovint es tracta de gravats pornogràfics anomenats shunga que detallen tot tipus de postures. Aquests dibuixos s'agrupen, amb més freqüència, en llibres esmaltats pels excessos verbals de les parelles o una breu descripció de l'escena. El seu ús és actualment objecte de debat. És probable que estiguessin pensats per ser vists en companyia de la persona desitjada o durant masturbacions. Els llibres Shunga es poden agafar en préstec a les biblioteques. El 1808, n'hi havia 656 a Edo (és a dir, una biblioteca per a 1.500 habitants) i 300 a Osaka. (En aquestes biblioteques també hi ha llibres no pornogràfics com xilografies d'actors geishes conegudes o kabuki també hi eren disponibles) Durant aquest període han sorgit altres elements pornogràfics, com el netsuke.
Cap al final del període Edo, van aparèixer gravats que representaven actes sexuals amb estrangers i es van vendre sota el taulell, així com gravats de masturbació, zoofília, dibuixos amb dimonis i/o deïtats.
Època contemporània Durant l'era Meiji (1868-1912), la publicació de material pornogràfic va disminuir sota la pressió del govern, sobre la base que la sexualitat pública podria ser considerada com una regressió pels països europeus. Tot i que l'edició de shunga es va alentir, aquests gravats continuen exportant-se a l'estranger com a 'objectes d'art'. Les novel·les eròtiques i pornogràfiques encara s'imprimien i venien d'amagat. Només la barrera lingüística va impedir una àmplia distribució fora del Japó. L'art pornogràfic (inclosa la fotografia) continuava existint a causa de la demanda, però es considerava un art menor. Les evocacions sexuals continuaven autoritzades a les novel·les novel·les i als manga, però una censura molt estricta afecta la fotografia i el cinema.
Després de la Segona Guerra Mundial, la llei contra l'"obscenitat", l'article 175, va ser l'única llei oficial de censura que va romandre en vigor.
Sota la influència de publicacions com Playboy, poc després de la guerra van aparèixer publicacions periòdiques pornogràfiques i van publicar novel·les i fotografies de caràcter pornogràfic. Playboy en si no va tenir èxit al Japó perquè els seus articles giraven al voltant de l'estil de vida nord-americà, les models eren majoritàriament no asiàtiques, les entrevistes tocaven personalitats majoritàriament desconegudes pels japonesos, la moda i els esports eren purament americans. (Playboy Japan va renovar els seus articles i la seva cobertura des de principis de 2000: ara recluta periodistes japonesos que només escriuen articles relacionats amb el Japó i deixen caure la majoria dels articles originals) D'altra banda, Playboy va donar lloc a un estil conegut com yomono, 'coses vingudes d'occident'.
A principis dels anys 1960, diversos estudis van començar a comercialitzar pinku eiga (lit. 'pel·lícules rosa') destinades exclusivament a la seva projecció en sales reservades per a adults. La censura prohibeix estrictament mostrar els genitals però deixa el camp obert a tota la resta. Les produccions són molt diverses, algunes mostren escenes de violació o de bondage.
Al llarg dels anys seixanta, els pinku eiga eren, en la seva majoria, pel·lícules de baix pressupost produïdes per companyies independents com les de Kōji Wakamatsu. El 1971, el gran estudi Nikkatsu va irrompre a la indústria del pinku eiga amb la sèrie de gran pressupost Roman porno (literalment porno romàntic). Des de 1960 fins a finals dels 80, diverses lleis ambigües sobre la censura tenen com a resultat la classificació de les pel·lícules eròtiques i pornogràfiques en un centenar de productes diferents. A mitjanit, les cadenes de televisió poden emetre pel·lícules qualificades com a pinku eiga, però els seus índexs baixen davant la competència de les pel·lícules pornogràfiques.
Publicacions amb orientació homosexual van aparèixer el 1971 amb la firma Barazoku, que va continuar la seva activitat fins al 2004. Cadascuna d'aquestes publicacions periòdiques anava dirigida a un públic diferent: La revista Badi és més apte per a joves homosexuals, Samson magazine per a homes grassos i G-men per a homes musculosos. Els llocs web d'aquestes publicacions presenten els mateixos tipus d'homes. miniatura|L'actriu japonesa Ai Himeno Durant la dècada de 1980, la proliferació de vídeos pornogràfics, coneguts habitualment com a Vídeos per adults (sovint abreujats com a AV), va eliminar les sales de cinema dedicades al pinku eiga. Efectivament, els videoclubs posen a disposició del públic el lloguer d'aquests AV a un preu molt inferior al d'una entrada de cinema. Com que la família japonesa típica tenia almenys dos televisors i dos reproductors de videocassets en aquell moment, les vendes de cintes van augmentar. Es diu, sense demostrar-se realment, que el motiu del fracàs del sistema Betamax seria que es van vendre o llogar nombroses pel·lícules AV al VHS. Next-Gen DVD's Porn Struggle par Ian Rowley le 22 janvier 2007: « One oft-recalled explanation for the failure of Sony's (SNE) Betamax videocassette format in the 1980s was the Japanese company's ambivalence towards producers of pornographic videos. By contrast, proponents of VHS, Betamax's rival, welcomed adult content with open arms and, the legend goes, caused Betamax's demise ».
Es venen pocs vídeos AV en format Laserdisc. Cal esperar el vídeo CD i, més tard, el DVD.
Nintendo va llançar la seva primera consola de videojocs el 1983. Alguns jocs pornogràfics es posen a la venda immediatament. Nintendo desitjant mantenir per les seves màquines un caràcter familiar lúdic, aquest tipus de publicacions s'eliminen ràpidament del mercat. Els jocs per ordinadors personals, en estar limitats només per la censura, es converteixen en un canal de distribució ideal per a jocs pornogràfics.
Cap a finals de la dècada de 1980, la producció de dōjin va explotar. Es calcula que la meitat d'això està format per publicacions pornogràfiques. Els problemes de copyright afecten aquesta nova veta. Malgrat tot, la producció de dōjinshi segueix sent una manera ideal de començar abans d'apropar-se a revistes professionals. El yaoi es va originar dins del mercat dōjinshi. La dècada dels vuitanta també va veure com les revistes especialitzades s'orientaven cap als lectors madurs i els oferien continguts més explícits. No és realment una innovació. Aquesta mena de publicacions troba la seva contrapartida en forma de diaris ja existents, destinats a lectores. El seu contingut és molt més explícit que els seus homòlegs masculins.
Datant de mitjans dels anys 1990, els primers jocs pornogràfics arriben enmig del dōjin.
Segons John Carr, un assessor del govern del Regne Unit sobre política de seguretat a Internet per a nens, dos terços de totes les imatges pedofíliques a Internet a finals dels anys noranta podrien haver-se originat al Japó. A més, va comentar: "Pensem que la pornografia infantil, en qualsevol forma, promou valors i envia el missatge que està bé abusar sexualment dels nens. Ajuda els pedòfils a justificar les seves idees o comportaments i desensibilitza la societat en el seu conjunt". Des de la llei contra la pornografia infantil el 1999, ara es creu que la proporció és inferior al 2%. ECPAT creu que molts productors de pornografia infantil simplement s'han dedicat a produir animes o pel·lícules amb adults vestits de nens.
Les dones japoneses denuncien que les enganyaven amb "contractes de modelatge" i les obligaven a actuar en pornografia. S'ha demanat una major regulació de la indústria.
S'ha proposat una nova directriu que les dones actrius pornogràfiques tenen dret a prohibir la venda de vídeos en què apareixen després de cinc anys des de la data de llançament inicial.New rules allow Japanese adult film actresses to stop the sale of their videos after five years Retrieved 29 December 2017
Consideracions Lleis de censura miniatura|Dibuix pornogràfic hentai censurat