va ser governant de l'estat i príncep indi de l'estat de Benarés (Casa Reial de Benarés) de 1889 a 1931.
El maharajà va rebre una educació liberal, i amb profunds coneixements del sànscrit. En matèria religiosa va ser un braman convençut, però alhora respectava totes les creences i tenia per norma una il·limitada tolerància. D'aquesta manera va aconseguir l'amor de tots els seus subdits, i les seves llargues arribaren indistintament a totes les comunitats religioses. Els seus donatius, quantiosos, al Col·legi mèdic de Lucknow i al Col·legi Bhuindar de Muzaffarpur, la seva fundació i sosteniment de l'hospital de dones de Benarés, i l'erecció i el mecenatge d'una clínica a Kasauli per als pobres que se sotmetien a tractament a l'Institut Pasteur, són petites mostres de la seva munificència.
Sempre va donar proves de la seva liberalitat dotant esplèndidament el Col·legi Central Indostano de Benarés, que ja devia a la seva generositat notables edificis, espaiosos terrenys i àmplies escoles. Esmentarem també la Biblioteca d'Autors Sànscrits i l'Asil de pobres, a Ramungar, que en el seu temps va ser un model a la seva classe.
Els serveis del príncep van ser recompensats el 1892 amb el nomenament de cavaller comanador de l'Ordre de l'Imperi Indi; en 1910 se li va reconèixer com a cap sobirà i se li va atorgar el títol de maharajá bahadur amb el tractament de Vostra Altesa.
Prabhu Narayan va ser succeït pel seu únic fill, Sir Aditya Narayan Singh.
Bibliografia Enciclopèdia Espasa Volum núm. 46, pàg. 1170. ()
Categoria:Hinduisme Categoria:Morts el 1931 Categoria:Polítics d'Uttar Pradesh Categoria:Polítics nascuts al segle XIX Categoria:Polítics morts al segle XX Categoria:Nascuts el 1855