Llorca (en castellà i oficialment Lorca) és una ciutat i municipi de la Regió de Múrcia. És el segon municipi més extens de tot l'estat espanyol, darrere de Càceres, i és la capital de l'Alt Guadalentí. Té 89.606 habitants, 52.231 dels quals resideixen al nucli urbà i la resta en les nombroses partides rurals, de les quals cap no arriba als 4.000 habitants. Llorca té un tros de costa entre els municipis limítrofs d'Águilas i Mazarrón. També se la coneix amb el sobrenom de la Ciutat del sol.
Toponímia Es coneixen diverses llegendes sobre l'origen del municipi murcià. La majoria tenen un caràcter mitològic. Segons Méndez Silva (1649), un príncep troià anomenat Elio, juntament amb un personatge grec conegut com a Crota, foren els fundadors dEliocroca, nom que rebia l'assentament a l'antiga Roma.
El Padre Morote d'altra banda, relacionà la fundació de Llorca al príncep troià Elio-Urzues, navegant pel Mare Nostrum. Espinalt apuntà el 1778 que l'any 4018 de la Creació del Món, un príncep troià anomenat Elio fundà una ciutat a la que anomenà Ilorci. També s'estudià la combinació dels vocables Helios (sol) i Kraton (govern) per formar la denominació d'Eliocroca (ciutat governada pel sol).
La comarca de Llorca ja es trobava poblada pels ibers durant l'edat del bronze (cultura de l'Argar), fet que dificulta la correcta datació fundacional del municipi.
Geografia i clima Llorca limita al nord amb els municipis de Caravaca de la Cruz, Cehegín i Mula; a l'est amb Aledo, Totana i Mazarrón; al sud amb Águilas i a l'oest amb Puerto Lumbreras i el límit provincial d'Almeria.
Es caracteritza per gaudir d'un clima càlid, amb una temperatura mitjana anual de 18 °C. Hiverns suaus amb temperatures mitjanes no inferiors a 6 °C, i estius calorosos on s'arriba als 35 °C. Degut a l'extensió del municipi i a les diferents morfologies, no totes les zones enregistren les mateixes temperatures ni la mateixa quantitat de pluja, on la mitjana se situa entorn dels 300 mm anuals, malgrat que en zones del nord es pugui arribar als 500 mm.
Serralades, valls i depressions interiors s'alternen, desembocant en la seva part més oriental en una zona costanera amb platges i cales. El Nord i el Nord-oest, amb altituds superiors a 500 m, són les anomenades Terres Altes de Llorca. Encara més cap al nord, les serralades de Pedro Ponce i el Madroño, les terres de l'altiplà de Coy, Avilés i Doña Inés conreen cereals, vinya, oliveres i ametllers.
Cap al Nord-oest es troba la Serralada del Cambrón, que acaba a la Serralada del Caño, al peu de la qual es troba el nucli urbà. En direcció a Múrcia es localitza la Serralada de Tercia, i en la direcció est-oest, la de Torrecilla, amb el cim de la Peñarrubia (962 m).
Entre la zona muntanyosa que limita el municipi amb la província d'Almeria neixen els rius Turrilla, Vélez i Luchena, que s'uneixen a Puentes per formar el riu Guadalentí. De llit ample i poc profund, acostuma a dur poca aigua, malgrat que a vegades se n'ha arribat a comptabilitzar 3.000 m³/s. Actualment, el cabal del Guadalentí queda embassat en els pantans de Puentes i Valdeinfiernos i baixa canalitzada per la Real Acequia de Alcalá fins a les hortes de Llorca des de Tercia a Sutullena, Marchena o Tamarchete, on l'aigua es distribueix a les terres de cultiu, sempre amb dèficit hídric. miniatura|esquerra|Municipi de LlorcaMalgrat l'escassetat d'aigua, l'horta llorquina forma en alguns espais, veritables vergers, on es conreen carxofes, enciams, cotó, alfals, pebrot, arbres fruiters i hortalisses.
El municipi està conformat pels següents barris: Aguaderas, Almendricos, Barranco Hondo, Béjar, Campillo, Carrasquilla, Cazalla, Escucha, Fontanares, Hinojar, Hoya, Humbría, Jarales, La Tova, Marchena, Morata, Nogalte, Ortillo, Parrilla, Río Sutullena, Torrecilla, Tercia, Tiata, Torrealvilla, Pulgara, Purias, Puntarrón, Ramonete, Pozo Higuera i Zarzalico.
Avilés, Coy, Culebrina, Doña Inés, La Paca, Zarzadilla de Totana i Zarcilla de Ramos, amb una població conjunta de 3.882 habitants i una extensió de 451.573 km², formen els barris alts o Terres Altes de Llorca, limitant amb Caravaca, Cehegín i Mula al nord, amb Totana a l'est i amb la Província d'Almeria a l'oest.
Història Edat antiga i medieval Sota període romà es localitza Iluro o Eliocroca (Heliocroca) en lItinerari d'Antoní i a la Via Augusta que unia Tarragona amb Jaén. Publi Corneli Escipió (cònsol 218 aC) fou derrotat prop d'aquest lloc pels cartaginesos el 212 aC a la contrada de Cabezó de la Jara que rep el mal nom de Hoguera de Escipión.
Llorca es convertirà en població de la província Cartaginense romana, un assentament agrícola en el qual predominen les villae, vil·les rústiques romanes. Amb la romanització, Llorca fou patint una progressiva cristianització, i ja en l'any 301 dos representants de la Diòcesi llorquina acudiren al Concili d'Elvira, a Granada, entre els quals el bisbe Succés. La ciutat romana fou assolada pels vàndals.
La Llorca visigoda no ha deixat pràcticament rastre. En el 713 se signa el Pacte de Teodomir, on apareix ja el topònim de Lurqa, i pel qual aquesta població passa a integrar-se en un territori autònom, conjuntament amb d'altres sis ciutats, governat pel mateix Teodomir. Aquesta situació es mantindrà fins a la mort del mateix i la reorganització de l'estat musulmà, duta a terme per Abd al-Rahman II, qui converteix el territori autònom en una demarcació dependent del Califat de Còrdova fins al desmembrament de l'entitat política, ja sota Almansor, fet que dona lloc als Regnes de Taifes entre els quals la taifa de Llorca, nom àrab de Llorca que va durar de vers el 1051 al 1070.
El 1244, sent rei de Castella i Lleó Ferran III, el seu fill i hereu, el príncep Alfons, futur Alfons X el Savi, conquerirà Llorca. La ciutat continuarà, com en època àrab, el seu paper de nucli d'una rica comarca agrícola i d'important activitat artesanal, però el fet d'actuar com a terreny fronterer dificultarà el desenvolupament de l'activitat agrícola.
Durant la Reconquesta, Llorca es troba atrapada entre el Regne de Castella i el regne musulmà de Granada. No serà fins a la batalla de Los Alporchones, el 1452, quan es posarà fi a la situació de territori fronterer, durant el regnat de Joan II, qui deu anys enrere havia concedit a Llorca el títol de noble ciutat.
Edat moderna Coincidint amb l'expulsió musulmana de la península Ibèrica, la ciutat canvia de fesomia. Es duen a terme reformes urbanístiques, es desenvolupa el comerç i l'explotació agrícola. Les nombroses obres públiques que s'efectuaren atragueren a obrers d'altres contrades, produint-se un corrent migratori que augmentà la població fins als 8.000 habitants. D'aquesta època daten la Col·legiata de Sant Patrici, erigida el 1553, centre religiós de la ciutat, però també nombrosos convents com els de la Merced, Santo Domingo i Sant Francesc.
El consolida Llorca com una urbs moderna, sense despreocupar-se mai de les seves posicions defensives, sobretot les costaneres, més tenint en compte el perill turc i berber. Aquest segle serà testimoni de l'expulsió dels moriscos, l'epidèmia de pesta, que acabà amb la meitat de la població, les sequeres i les plagues de llagostes. Malgrat les penoses circumstàncies, a partir de 1660 s'inicià una arrencada espectacular exemplificada en la construcció de nous edificis com ara el Palau de Guevara.
El té importància cabdal per la ciutat, afavorida pel Reformisme Borbònic. Llorca es configura com una ciutat moderna, perdent els caràcters medievals. La població creix i s'instal·la en els barris perifèrics de San Cristòbal i San José. La muralla desapareix, indicatiu d'una major seguretat. L'augment d'activitat comercial en el port d'Águilas comporta un increment de la burocràcia i el funcionariat així com d'un bon nombre d'obres públiques, convertint-se la ciutat en refugi de pintors, escultors i gravadors.
Edat contemporània Llorca compta a principis del amb un model socioeconòmic similar al d'una comunitat preindustrial caracteritzada pel predomini del sector primari i un fort augment de la població. Però la ruptura del Pantà de Puentes, el 30 d'abril de 1802, que destrueix la part baixa de la ciutat causant 600 morts i molts danys materials (el pantà fou reconstruït i inaugurat el 1884), la Guerra del Francès i les epidèmies de febre groga, així com les continuades sequeres en temps de la regència d'Espartero (1840-1843), dugueren la fam i la posterior emigració de més de 12.000 persones.
En aquest segle el terme municipal de Llorca pateix considerables variacions, concloent la centúria amb la mateixa extensió que posseeix en l'actualitat. El general carlí Rafael Maroto Yserns (+ 1853) que el 1835 fou cap dels carlins a Catalunya, era natural de Llorca. En la tercera guerra carlina la ciutat fou defensada de l'atac del carlins pel general Fajardo en l'anomenada «acció de Lorca» (febrer de 1875).
El 1865 arriba a Llorca la primera màquina de vapor. El ferrocarril Alcantarilla-Llorca inaugurat el 1885 i el Baza-Llorca, cinc anys més tard, suposa la integració de la comarca en el mercat nacional, possibilitant el moviment dels minerals dels jaciments litorals i de les mines de sofre i manganès de l'interior.
La Restauració ve lligada a un període de prosperitat i de calma política. La ciutat veu erigir-se el Teatre Colon, el Casino Artístic i Literari (1885), el Teatre Guerra (1861), la Plaça de Braus (1892), etc.
La intensa explotació dels jaciments miners de la zona litoral suposa un rellançament de la vida econòmica de la comarca, pràcticament inalterada per la guerra civil, que duu una recuperació demogràfica, aturada momentàniament les dues dècades següents, en part pel fenomen migratori. En l'actualitat aquest flux s'ha invertit: la terrisseria, el ciment i els adobaments donen a una ciutat eminentment agrícola i ramadera un to industrial que ocupa una part notable de la població.
L'11 de maig del 2011 va patir dos terratrèmols que van deixar almenys nou morts i prop de tres-cents ferits.
Economia La frontera militar que envoltà Llorca des de mitjan a final del , impedí el seu desenvolupament econòmic. Absència total d'activitat artesanal, poca presència del comerç i una agricultura practicada a l'horta propera a la ciutat eren les notes dominants. La principal font d'ingressos era la ramaderia, ovina, de la que se n'obtenia carn i llana, situació que es repetí fins a final del , on l'enfonsament del mercat de la llana propicià la cerca de nous models econòmics.
La rompuda de terres durant el fou el motor que introduí millores, tant socials com urbanístiques. Entre 1660 i 1720 s'ha fixat ledat d'or de Llorca, amb una societat pre-industrial, de base agrària i on tan sols uns quants productes es destinaven a l'exportació. L'artesanat manté encara una paper modest en l'economia local. El comerç és mínim.
Des de 1875 fins al pas al , coincidint amb la construcció de pantans i el port d'Águilas tingué sortida l'excedent agrari de les noves terres cultivables de la regió alhora que s'importaren sedes i marroquineria, sense arribar a generar una indústria forta i competitiva.
Durant les dècades final del l'agricultura experimentaria certa millora, en part gràcies a la introducció de maquinària, l'especialització de cultius i la racionalització de les explotacions agràries, incrementades amb les terres procedents de la desamortització. La millora de la zona de regadiu vingué donada per la reconstrucció del pantà de Puentes, el 1885. Malgrat la modernització d'alguns sectors industrials l'economia llorquina no millorà, fet que perjudicà el sistema d'autoabastiment comercial tradicional.