El judici a Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS(Obersturmbannführer) i figura prominent del nazisme va tenir lloc de l'11 d'abril al 15 d'agost de 1961 al Beit Ha'am a Israel.
El 1960, el principal perpetrador de l'holocaust Adolf Eichmann va ser segrestat a l'Argentina i portat a Israel per ser jutjat. El judici, va ser televisat i emès internacionalment, amb la intenció d'educar sobre els crims comesos contra els jueus, que havien estat secundaris als procés de Nuremberg. El fiscal Gideon Hausner també va intentar desafiar la representació dels funcionaris jueus que havien sorgit en els judicis anteriors, mostrant-los, en el pitjor dels casos, com a víctimes obligades d'executar els decrets nazis alhora que minimitzava la «zona grisa» del comportament moralment qüestionable. Hausner va escriure més tard que amb els documents d'arxiu disponibles «Hi hauria hagut prou per a condemnar Eichmann deu vegades»; no obstant això, va citar més de cent testimonis, la majoria que no havien conegut mai l'acusat, amb finalitats didàctiques. L'advocat defensor Robert Servatius va rebutjar les ofertes de dotze supervivents que van acceptar declarar per la defensa, exposant el que consideraven un comportament immoral per part d'altres jueus. La filòsofa política Hannah Arendt va dedicar el llibre Eichmann in Jerusalem: A Report on the Banality of Evil a aquest judici. miniatura|Ordre de detenció d'Eichmann, 23 de maig de 1960 Eichmann va ser acusat de quinze càrrecs per violar la llei. El seu judici va ser presidit per tres jutges: Moshe Landau, Benjamin Halevy i Yitzhak Raveh. Condemnat pels quinze càrrecs, Eichmann va ser condemnat a mort. Va apel·lar a la Cort Suprema, que va confirmar les condemnes i la sentència. El president Yitzhak Ben-Zvi va rebutjar la petició d'Eichmann de commutar la sentència. En l'única execució judicial d'Israel fins ara, Eichmann va ser penjat el 31 de maig de 1962 a la presó de Ramla. Detenció i trasllat d'Eichmann miniatura|Eichmann al pati de la Presó de Ramla el 1961 De 1933 a 1945, els jueus a Europa es van enfrontar a una persecució sistemàtica i un genocidi a mans de l'Alemanya nazi i els seus col·laboradors, coneguts com l'holocaust. Entre 1941 i 1945, aquesta persecució va augmentar en el marc de la «Solució Final», un pla per assassinar tots els jueus d'Europa, del qual uns sis milions de jueus van ser les víctimes mortals.
Adolf Eichmann (1906–1962) va administrar la Solució final. Va fugir a l'Argentina al final de la Segona Guerra Mundial per les ratlines (línies de rates), on va viure amb documents falsos sota els noms d'Otto Henninger i Ricardo Clement. L'11 de maig de 1960 va ser detingut per agents israelians del Mossad a Buenos Aires i, com que l'acord d'extradició entre Israel i Argentina encara no s'havia ratificat i es temia la fugida d'Eichmann, el 22 de maig de 1960 fou traslladat a Israel. El 23 maig de 1960, el jutge del districte de Haifa va emetre l'ordre de detenció contra Eichmann. Avner Werner Less gestionar els interrogatoris. Eichmann fou confinat a una comissaria de policia fortificada a Yagur al nord d'Israel durant nou mesos abans del judici.
El segrest d'Eichmann va fer valorar les intrigues diplomàtiques: en la resolució 138 de 23 de juny de 1960,S.C. Res. 138 (1960), 23 de juny de 1960 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va condemnar les accions d'Israel com una violació de la sobirania de l'Argentina i en va demanar reparació, però alhora va reconèixer en principi l'acusació d'Eichmann pels crims dels quals era acusat. L'aleshores ministre d'Afers Exteriors israelià Golda Meïr havia justificat la naturalesa excepcional de la violació del dret internacional amb els crims històricament sense precedents d'Eichmann i l'interès especial en el processament. El 3 d'agost de 1960, l'Argentina i Israel van declarar per unanimitat l'assumpte resolt.
El govern no estava interessat a extradir Eichmann al poder judicial alemany. Una petició del fiscal de Hesse, Fritz Bauer, no va prosperar, ni tampoc la petició del mateix Eichmann: extraoficialment, un grup de treball interministerial va acordar amb el govern israelià els interessos d'ambdues parts pel que fa a l'acusació i desenvolupament del cas.Klaus Wiegrefe: Der Fluch der bösen Tat. Die Angst vor Adolf Eichmann. In: Der Spiegel, 11. April 2011. El 1r de febrer de 1961, l'acusat, de 54 anys, va rebre l'acta d'acusació, mentre que la defensa va rebre còpies de l'informe de l'interrogatori policial de més de tres mil pàgines per un total de 1.600 documents: la majoria eren expedients confiscats a l'aleshores Ministeri d'Afers Exteriors a la fi de la Segona Guerra Mundial, i que ja havien estat utilitzats per la fiscalia als judicis de Nuremberg contra els principals criminals de guerra.
El 12 de febrer de 1961, la defensa es va abstenir de fer diligències preliminars, de manera que l'oficina del fiscal general Gideon Hausner va acusar Adolf Eichmann al Tribunal de districte de Jerusalem el 21 de febrer de 1961 (Fiscal General del Govern d'Israel contra Eichmann, Causa Penal núm. 40/61). Durant la investigació, mants perjudicats van demanar ser admesos per comparèixer com a part civil per reclamar una indemnització. Després que va sorgir la preocupació per la seva admissió, les parts perjudicades van presentar demandes d'indemnització als tribunals civils de Haifa i Jerusalem, però els tribunals les van rebutjar en absència per manca de motius suficients per la sol·licitud.
Base jurídica del procés L'acusació i la condemna d'Eichmann es basaven en la llei sobre el càstig dels nazis i ajudants nazis presentada pel ministre de Justícia Pinchas Rosen, aprovada per la Knesset l'1 d'agost de 1950 i publicada el 9 d'agost de 1950, que es va basar en l'Estatut de Londres de 1945, que va permetre organitzar els judicis de Nuremberg. També es referia al Codi Penal israelià, l'«Ordenança del Codi Penal» (CCO) de 1936.
Ja a l'inici del judici, però també durant el procés d'apel·lació, l'advocat d'Eichmann va plantejar objeccions que van dificultar el judici. La llei de 1950 no podia, a causa d'una violació de la llei penal contra la retroactivitat, donar jurisdicció a un tribunal israelià per condemnar crims comesos abans de la constitució d'Israel i fora del seu territori. Les acusacions contra Eichmann també serien «actes d'estat», és a dir, actes sobirans del Reich alemany que no són subjectes a la jurisdicció d'un estat estranger segons el dret internacional i pels quals Eichmann no pot ser processat personalment davant un tribunal estranger. L'advocat defensor es va queixar que el govern israelià havia segrestat Eichmann a Israel sense el consentiment de l'Argentina i dubtava que els jutges jueus poguessin mostrar-li la imparcialitat necessària. El tribunal va rebutjar aquestes objeccions en ambdós casos i va invocar l'anomenat principi de dret universal: sobre la base d'això, les greus violacions dels drets humans com el genocidi també poden ser sancionades per un tribunal fora de l'àmbit geogràfic efectiu del delicte, com en aquest cas l'Estat d'Israel.
Després que els aliats van fer els judicis de Nuremberg sobre aquesta base, ara corresponia a Israel dirigir el judici d'un dels principals criminals del nacionalsocialisme. Una prohibició general de retroactivitat no és reconeguda pel dret internacional. Els presumptes crims d'Eichmann van consistir en una violació tan greu dels principis universals de la humanitat que no hauria pogut suposar que quedarien impunes. Així mateix, els crims de lesa humanitat, com a presumptes actes de sobirania, no poden reclamar la protecció de la sobirania estatal i, per tant, la pròpia impunitat.
El fet que Eichmann hagués estat transportat des de l'Argentina a Israel contra la seva voluntat no va ser obstacle per al processament. Segons el dictamen legal aleshores aplicable, un acusat no podia invocar el fet d'haver estat segrestat d'un país on havia residit a un altre país que el volia processar com a vulneració del seu dret subjectiu. Més aviat, aquesta acció va ser vista únicament com una violació de la sobirania del país on s'estava l'home detingut. Només aquest últim va poder intervenir al país on havia estat segrestat el detingut. Així ho havia fet l'Argentina apel·lant al Consell de Seguretat de les Nacions Unides i la posterior solució amistosa de la controvèrsia amb Israel.
El principi de dret internacional male captus bene detentus (capturat injustament, empresonat justament) era reconegut internacionalment en aquell moment, però és qüestionat.Anna Oehmichen: Male Captus – Bene Detentus. Von Eichmann zu El Masri. (PDF) Vortrag vom 28. Juni 2008. Abgerufen am 9. März 2015.Michael Pawlik: Verschleppungsfall. Die Eigenlogik des Rechts. FAZ.net vom 26. Oktober 2009. Abgerufen am 8. März 2015.Eichmann Supreme Court Judgement. 50 Years on, its Significance today. (PDF) Amnesty International Publications, 2012 (englisch) abgerufen am 15. Februar 2015. miniatura|Els jutges del judici. D'esquerra a dreta: Benjamin Halevi, Moshe Landau i Yitzhak Raveh
Judici El judici d'Adolf Eichmann es va celebrar de l'11 d'abril al 15 d'agost de 1961 al Beit Ha'am, un teatre comunitari reelaborat temporalment per servir com a tribunal, capaç d'acollir 750 espectadors. miniatura|Eichmann al judici Càrrecs Els càrrecs 1-4 eren per crims contra el poble jueu: Matar jueus, mitjançant la deportació sistemàtica de milions de jueus a camps d'extermini a partir de l'agost de 1941 Posar jueus en condicions de vida calculades per provocar la seva destrucció física, empresonant-los en camps de concentració i extermini Provocar danys corporals o mentals greus als jueus Prevenció de naixements contra jueus, amb una ordre d'avortament forçat al camp de concentració de Theresienstadt Els càrrecs del 5 al 7 corresponen a crims contra la humanitat contra jueus: Emigració forçada de jueus de març de 1938 a octubre de 1941, deportació de jueus l'octubre de 1939 durant el Pla Nisko i el seu paper en la Solució Final Perseguir jueus per motius nacionals, religiosos o polítics El saqueig sistemàtic de la propietat de milions de jueus. El robatori de béns no formava part de la llei com a crim de lesa humanitat (es va comptar com a crim de guerra), però la fiscalia va argumentar que s'ajustava als criteris de «qualsevol altre acte inhumà comès contra qualsevol població civil» tal com estipula la llei. Com que Eichmann va fundar l'Oficina Central per a l'Emigració Jueva, que va confiscar la propietat dels jueus deportats, i el tribunal va determinar que l'objectiu d'aquesta confiscació era en part infundir terror i facilitar la deportació i l'assassinat dels jueus, el va trobar culpable d'aquest càrrec.
El càrrec 8 era per crims de guerra, basat en el paper d'Eichmann en la persecució sistemàtica i l'assassinat de jueus durant la Segona Guerra Mundial.
Els càrrecs 9-12 eren relacionats amb crims contra la humanitat contra no jueus: Deportacions massives de civils polonesos Deportacions massives de civils eslovens Participació en el genocidi gitano per la deportació forçada sistemàtica del poble romaní. Tot i que el tribunal no va trobar proves que Eichmann sabés que les víctimes romaní eren enviades a camps d'extermini, no obstant això, el va declarar culpable per aquest càrrec. Participació a la massacre de Lidice; va ser declarat culpable de la deportació de part de la població de Lidice, però no de la massacre en si. Els càrrecs 13–15 acusaven Eichmann de pertinença a organitzacions enemigues, respectivament la Schutzstaffeln der NSDAP (SS), la Sicherheitsdienst der Reichfuehrers SS (SD) i Geheime Staatspolizei (Gestapo). Va ser declarat culpable dels tres càrrecs perquè no sols es va demostrar que era membre d'aquestes organitzacions, sinó que va cometre delictes com a part del seu paper, és a dir, els comentats anteriorment. Defensa miniatura|Robert Servatius, advocat d'Eichmann