Jennifer Anne Saville (nascuda el 7 de maig de 1970) és una pintora britànica contemporània i membre original dels Young British Artists.Royal Academy of Arts: Jenny Saville RA | Artist | Royal Academy of Arts , accessdate: 29 August 2014 És coneguda per les seves representacions pintades a gran escala de dones nues. S'ha atribuït a Saville l'origen d'un mètode nou i desafiant per pintar el nu femení i reinventar la pintura de figures per a l'art contemporani. Saville treballa i viu a Oxford, Anglaterra.
El 5 d'octubre de 2018, l'obra de Saville Propped (1992) es va vendre a Sothebys de Londres per 9,5 milions de lliures esterlines, per sobre de la seva estimació de 3-4 milions de lliures esterlines, convertint-se en l'obra més cara d'una artista femenina viva venuda a una subhasta.
Primers anys de vida i educació Saville va néixer el 7 de maig de 1970 a Cambridge, Anglaterra. Va anar a la Lilley and Stone School (ara The Newark Academy) de Newark, Nottinghamshire, per a la seva educació secundària, es va llicenciar a la Glasgow School of Art (1988–1992), i després va rebre una beca de sis mesos per a la Universitat de Cincinnati on es va matricular en un curs d'estudis sobre dones. Allà va estar exposada a idees polítiques de gènere i escriptores feministes de renom. Saville afirma que durant la seva estada a Cincinnati, va veure "Moltes dones grans. Carn blanca gran en pantalons curts i samarretes. Va ser bo veure-ho perquè tenien el físic que m'interessava", un aspecte físic que atribueix en part a Pablo Picasso, un artista que veu com un pintor que feia temes com si "estiguessin sòlidament allà... no fugaçment"."Jenny Saville Biography ". Artbank.com. Retrieved on 5 February 2008.
Carrera Al final dels estudis universitaris de Saville, el principal col·leccionista d'art britànic, Charles Saatchi, va comprar la seva exposició de grau. Va oferir a l'artista un contracte de divuit mesos, donant-li suport mentre creava noves obres que s'exposaren a la Saatchi Gallery de Londres. La col·lecció, Young British Artists III, es va exposar el 1994 amb l'autoretrat de Saville, Plan (1993), com a peça signatura."SAVILLE, Jenny". Benezit Dictionary of Artists. Oxford Art Online. Oxford University Press. Web. 24 September 2015. <http://www.oxfordartonline.com/subscriber/article/benezit/B00300069>. Saville, va assolir ràpidament el reconeixement de la crítica i del públic i va sorgir com a part de l'escena dels joves artistes britànics (YBA), destacant també per crear art mitjançant l'ús d'un estàndard clàssic: la pintura de figures, però amb un enfocament contemporani.
Des del seu debut el 1992, Saville s'ha centrat en el cos femení. Ella ha afirmat: "M'atreuen els cossos que emanen una mena d'estat intermedi: hermafrodita, un travesti, una carcassa, un cap mig viu/mig mort". El 1994, Saville va passar moltes hores observant les operacions de cirurgia plàstica a la ciutat de Nova York. Els seus esbossos i documents publicats inclouen fotografies quirúrgiques de liposucció, víctimes de trauma, correcció de deformitats, estats de malaltia i pacients transgènere.Schama, Simon. "Jenny Saville". The Saatchi Gallery, 2005. Retrieved on 6 February 2008. Gran part del seu treball presenta carn distorsionada, pinzellades de gran calibre i taques de color a l'oli, mentre que altres revelen la marca del cirurgià d'una operació de cirurgia plàstica o anells blancs "objectiu". Les seves pintures solen ser molt més grans que la mida natural, normalment de sis per sis peus o més. Estan fortament pigmentades i donen una impressió molt sensual de la superfície de la pell així com de la massa del cos. L'estil postpictòric de Saville ha estat comparat amb el de Lucian Freud i Rubens.
Portades d'àlbums El 1994, la pintura de Saville Strategy (South Face/Front Face/North Face) va aparèixer a la portada del tercer àlbum The Holy Bible de Manic Street Preachers.Middles, Mick. "Manic Street Preachers". London: Omnibus Press, January 2000. p.136.
La pintura Stare (2005) de Saville es va utilitzar per a la portada de l'àlbum de 2009 dels Manic Street Preachers Journal for Plague Lovers.Rogers, Georgie & O'Doherty, Lucy. "Supermarkets cover up Manics CD ". BBC News, 2009. Retrieved on 28 June 2009. Els quatre principals supermercats del Regne Unit van emmagatzemar el CD en una funda senzilla, després que la portada es considerés "inadequada". James Dean Bradfield, membre de la banda va dir que la decisió va ser "totalment estranya" i va comentar:
La portada de l'àlbum va ocupar el segon lloc en una enquesta de 2009 pel millor vinil artístic.
Treball recent El 2002, va col·laborar amb el fotògraf Glen Luchford per produir enormes polaroids d'ella mateixa preses des de baix, estirada sobre una làmina de vidre.
En el treball més recent de Saville, utilitza grafit, carbó i pintura pastel per explorar formes superposades que suggereixen dibuixos inferiors, moviment, hibriditat i ambigüitat de gènere. Saville afirma: "Si dibuixo a través de formes corporals anteriors d'una manera arbitrària o contradictòria... dona a l'obra una mena de força vital o eros. Destrucció, regeneració, un ritme cíclic de formes emergents".
Representacions del cos Les representacions del cos són un aspecte important de l'obra de Jenny Saville. Els estilitzats retrats nus de la Saville de cossos femenins voluminosos li han donat reconeixement internacional. Ella atribueix la major part del seu estil i temes a aquest tema de les representacions. L'obra de Savilles Propped (1992), que és l'obra més cara venuda en una casa de subhastes per una artista femenina viva, ha estat descrita com "una de les obres mestres indiscutibles dels joves artistes britànics" pel cap europeu d'art contemporani de Sothebys Àlex Branczik. Es diu que aquesta peça és tan magistral perquè és "l'autoretrat superlatiu que trenca les representacions canonitzades de la bellesa femenina".
En una entrevista per a la Galeria Saatchi, Saville comentà: "He de treballar realment en la tensió entre aconseguir que la pintura tingui la qualitat sensorial que vull i ser constructiu pel que fa a construir la forma d'un estómac, per exemple, o crear l'escletxa interna d'una cuixa. Com més ho faig, més es fa interessant l'espai entre l'abstracció i la figuració. Vull una pintura realista. Intento tenir en compte el ritme d'una pintura, de zones actives i tranquil·les. Escoltar música ajuda molt, especialment la música on hi ha un so dur i després passatges suaus i transpirables."
L'art de Saville se centra en els cossos de les dones com a temàtica predominant, i està molt allunyat d'altres obres de forma femenina, que tradicionalment han objectivat les dones. Està més interessada en la forma femenina crua i inalterada, i les valuoses reaccions de fàstic que es generen en veure les seves peces. Per tant, la seva obra desafia les representacions tradicionals de dones nues i també la imatge corporal perfecta i filtrada actual, encoratjada per les xarxes socials. Saville ho fa centrant-se en les protuberàncies, els clots, els rotllos i els contorns del cos i la carn de les dones, que representen algunes inseguretats i imperfeccions, que tradicionalment s'han exclòs en les representacions de dones nues.
Tècnica i opcions de color La tècnica de Saville utilitza petites pinzellades per construir la pintura i suavitzar la imatge. L'acabat de la pintura és mat, però no sembla "sec".Robinson, Hilary, "Approaching Painting through Feminine Morphology", "Paragraph 25, no. 3", 2002 També usa combinacions de colors interessants i apagades per a les seves obres d'art que creen una atmosfera suau i lliure de duresa amb un tema i un significat intens al darrere. S'han proposat altres anàlisis complementàries sobre la tècnica: tot i aprofitar una àmplia gamma de fonts, és normal que una pintura "capti una sensació de moviment i fluïdesa. Aquestes imatges inquietes no proporcionen cap punt fix, sinó que suggereixen la percepció de realitats simultànies". Segons Kenny Smith"Kenny Smith (26 March 2018), Jenny Saville’s work is put in the frame in Scotland Scottish Field. va trobar una manera d'encaixar els estudis de gènere dins d'una floració tardana de la gran tradició del retrat fanfarró... El gir provocatiu de Saville va ser estendre la tècnica de bravura i l'escala monumental d'aquesta pintura a dones joves nues i aïllades (o en alguns casos sardinades)". David Cohen declararia que"David Cohen (6 October 2011), "The Dutchmen’s Heir: Jenny Saville at Gagosian" . Art Critical. Saville treballa amb pintura a l'oli, aplicada en capes pesades, esdevé tan visceral com la mateixa carn, cada marca pintada manté una vida flexible i mòbil pròpia. Mentre Saville empeny, unta i raspa el pigment sobre els seus llenços a gran escala". Saville també és coneguda pel seu ús de teles massives que permeten a l'espectador veure els detalls i les capes de pintures a l'oli per crear la seva estètica característica del moviment i el realisme abstracte.
Estètica i temàtica Tradicionalment, els nus de Jenny Saville s'han estudiat des de la perspectiva de gènere desafiant "els aspectes tradicionals de la bellesa i la feminitat. De fet, la majoria dels seus nus representen dones amb sobrepès o contusions... la lluita constant entre el cos femení i els ideals corporals que la cultura pop contemporània ha estat tractant d'imposar-hi" (Marilia Kaisar).Marilia Kaisar (21 May 2018), "An analysis of the feminist nude through the work of Jenny Saville" Medium. Meagher escriu que Saville veu els estàndards de "bellesa i plaer [com] profundament integrats a la [cultura] occidental", però, constantment intenta desafiar aquests supòsits del cos i la bellesa.Meagher, Michelle, "Jenny Saville and a Feminist Aesthetics of Disgust". Hypatia 18, no. 4, 2003
Les seves mirades no convencionals sobre la bellesa expandeixen la forma nua tradicional en una manera de comentar el cos, la política de gènere, la sexualitat i fins i tot l'autorealització. Les seves obres sovint "representen cossos femenins distorsionats, carns i inquietants" per provocar interès, confusió, preguntes i emoció.Meagher, Michelle, "Jenny Saville and a Feminist Aesthetics of Disgust". Hypatia 18, no. 4, 2003 El tractament deliciós, però grotesc de Saville dels cossos pintats ha provocat comparacions amb Lucian Freud. "Pinto carn perquè sóc humana", ha dit, i també que "si treballes amb oli, com jo, és natural. La carn és només la cosa més bonica per pintar". O també Suzie Mackenzie digué que les seves obres són "Una confrontació amb la dinàmica d'exposició... els seus nus exagerats assenyalen, amb una franquesa agonitzant, la disparitat entre la manera com es perceben les dones i la manera com se senten pel seu cos".Suzie Mackenzie (22 October 2005), "Under the skin", The Guardian. Juga amb l'"ambigüitat de l'encarnació" i el que significa ser "femení" o "bell" mitjançant l'ús de la distorsió i el "fàstic". Aquesta "estètica del fàstic" va empènyer la gent a l'incòmode i va obligar moltes a posar-se en la pell d'innombrables dones del món occidental, donant a algunes l'autonomia per decidir el seu propi estàndard de bellesa més enllà de la societat. El tema principal de totes les primeres obres de Saville és la mateixa artista i, de fet, al llarg de la seva obra ha pintat gairebé exclusivament temes femenins. Estudiosos com Loren Erdrich argumenten que hi ha un vincle directe entre el cos físic, la identitat i el jo que es presenten als subjectes de Saville.Erdrich, Loren, "I Am a Monster: The Indefinite and the Malleable in Contemporary Female Self-Portraiture", Circa, no. 121, 2007, doi:10.2307/25564831.