miniatura|300x300px|Útils de dibuix tècnic per a taula d'escriptori: tauler de dibuix grandària A-3 tipus Paralex. Els utensilis de dibuix tècnic són un conjunt d'eines utilitzades tradicionalment (i de forma especial) en la delineació de plànols normalitzats.
Entre els instruments més habituals, es poden citar: plomes tècniques de tinta xinesa i retoladors; regles graduades i plantilles; compassos; transportadors d'angles; i també diferents elements auxiliars com a llapis, gomes d'esborrar o maquinetes. Així mateix, es poden incloure els taulers de dibuix, els tecnígrafs o el propi suporti empleat (paper o plàstic).
Aquests utensilis poden ser utilitzats punt per representar i retolar models a escala, com per al disseny de tot tipus de dibuixos, i serveixen per millorar la consistència i la velocitat de creació d'elements gràfics normalitzats.
En l'actualitat el seu ús ha estat desplaçat en gran manera a causa de la generalització dels ordinadors personals, convertits en eines principals de la delineació de plànols mitjançant programes informatitzats de disseny.
Història miniatura|Transportador d'angles Se sap que els antics egipcis ja utilitzaven regles amb forma de triangle rectangle (esquadres) de fusta."Hand tool". En l'antiga cultura dels nurags de la illa de Sardenya s'utilitzaven compassos de bronze, com el que s'exhibeix en el Museu Arqueològic Nacional. A. Sanna de la ciutat sarda de Sàsser. A la Grècia antiga s'han trobat evidències de l'ús d'estilets i de cisells de metall, de regles d'escala i de plantilles triangulars. També es va trobar en les excavacions de Pompeia una caixa d'utensilis de bronze de l'època romana, contenint plantilles triangulars, compassos i una regla per ser utilitzades amb un plomí.Higgott, Gordon (March 1990).
miniatura|201x201px|Subjectant un tiralínies (1901)miniatura|200x200px|Diferents tipus de tiralínies (I.O. Richter) Tot i que els estilets es coneixien des d'èpoques antigues, al les plomes d'au eren encara la principal eina de dibuix. Els estilets també es fabricaven d'ivori o de fusta de banús.Higgott, Gordon (March 1990).
Els transportadors han estat utilitzats per a la mesura d'angles i per al dibuix d'arcs de cercle amb exactitud des del , a pesar que la matemàtica i la ciència requerien instruments de dibuix més precisos."Hand tool". L'angular ajustable va ser desenvolupat al , però no va disposar d'una versió amb un cargol de subjecció fins a la dècada de 1920.Higgott, Gordon (March 1990).
Els artistes del Renaixement (incloent a Leonardo da Vinci, Alberto Dürer, Nicholas Bion i George Adams) generalment fabricaven les seves pròpies eines de dibuix. La producció industrial d'instruments de dibuix tècnic va començar en 1853, quan l'anglès William Stanley (1829–1909) va fundar la seva companyia a Londres. Fins i tot llavors, la majoria dels utensilis de dibuix eren encara fabricats a mà.Higgott, Gordon (March 1990).
Al segle XVII es va desenvolupar una ploma capaç de dibuixar una línia d'ample ajustable, el tiralínies, que consistia en dues peces paral·leles de metall corbades i afilades, fixades a un petit mànec cilíndric, i unides per un cargol ajustable. Per començar a dibuixar, calia posar una gota de tinta entre les dues fulles metàl·liques, que fluïa regularment mentre es recorria el paper. El seu disseny bàsic es va mantenir pràcticament inalterable durant molts anys, fins a la dècada de 1930, quan van arribar al mercat les plomes de dibuix tècnic inventades i desenvolupades a Alemanya.Higgott, Gordon (March 1990). center|200x200px
center|200x200pxvora|center|287x287pxvora|center|287x287pxvora|center|289x289pxTiralínies automàtic de platina // Tiralínies automàtic amb mànec // Tiralínies doble per a línies paral·leles // Tiralínies «boig» Fins a ben entrat el , els tiralínies van ser l'instrument comunament utilitzat per a la delineació de plànols tècnics. Per facilitar el treball de retolació, es van dissenyar una sèrie d'enginyosos mecanismes, que permetien simplificar o sistematitzar determinades tasques difícils de realitzar amb els tiralínies normals: Traçadors de patrons de línies: per sistematitzar l'aspecte de les característiques línies discontínues de la retolació tècnica (punts; traços; i traços i punts), es disposava de dos tipus d'instruments, basats en mecanismes que mitjançant rodes amb patrons dentats eren capaços d'alçar i posar sobre el paper el tiralínies en una sèrie de seqüències preestablertes. Podien ser tiralínies amb mànec i el sistema mecànic adjunt a la punta de l'instrument, o bé una platina metàl·lica dotada d'un sistema de bieles i una sèrie de rodes graduades intercanviables per als diferents patrons de línies, que havia d'utilitzar-se amb regles de fusta perquè la roda accionadora del mecanisme no rellisqués. Tiralínies de línies paral·leles: alguns treballs de delineació exigien traçar a mà alçada parelles de línies corbes a una distància fixa (per exemple, els rails d'un ferrocarril). Amb aquest propòsit, es disposava d'uns tiralínies dobles especials, amb la distància entre les seves puntes regulable mitjançant un cargol d'ajust. Tiralínies boig: per a la representació de corbes tancades a mà alçada (com les corbes de nivell dels plànols cartogràfics), el tiralínies normal no és adequat, perquè només és capaç de dibuixar amb facilitat línies rectes o circumferències. Per a aquest altre tipus de corbes, s'utilitzava un tiralínies especial dotat d'una ròtula, que permetia que la punta de l'instrument girés lliurement per orientar-se en l'adreça marcada per la mà del dibuixant. La majoria d'aquests instruments exigien una considerable habilitat per ser empleats apropiadament, i la seva utilització no era tan generalitzada com la dels tiralínies normals.
Com ja s'ha assenyalat, en la dècada de 1930 l'equipament tècnic disponible va augmentar considerablement: van aparèixer diferents aparells de dibuix (com els tecnígrafs) i les plomes tècniques (rapidograf), millorant la qualitat del traçat i permetent disposar d'amples de línia normalitzats.Higgott, Gordon (March 1990). A més dels rapidograf, durant un temps es va utilitzar també un tipus de ploma més tradicional, denominat Grafs, en el qual es podia modificar l'ample de línia canviant el plomí. Per exemple, la ploma Grafs es va seguir utilitzant a Finlàndia com a eina bàsica de dibuix fins a la dècada de 1970.
L'equipament va canviar radicalment durant els anys 1990, quan el disseny assistit per ordinador va desbancar gairebé per complet al dibuix tècnic a mà. Els plànols ja no són «dibuixats», si no que es dissenyen mitjançant un model gràfic virtual, i no són necessàriament reproduïts en paper, sent impresos automàticament per un programa d'ordinador en cas necessari. Solament el dibuix a mà alçada és encara àmpliament utilitzat en les etapes preliminars d'alguns dissenys.
Utensilis de dibuix Plomes Evolució dels traçadors de tinta:center|291x291pxUn tiralínies tradicional, ja en ús al .center|290x290pxPloma tècnica Grafs.center|291x291pxEspecejament d'una Grafs, amb plomís de diferents grossors.center|289x289pxPlomes tècniques de diferents grossors: 0.35, 0.5 i 0.7 mm.center|291x291pxEspecejament d'una ploma tècnica. El capçal pot desmuntar-se més. miniatura|220x220px|Estoig de plomes tècniques Rotring, amb adaptador per al compàsminiatura|272x272px|Ploma tècnica Staedtler, mostrant les seves peces interiors.miniatura|235x235px|Especejament d'un portamines Pentel, amb tres mines de grafit de 0.5 mm. Els utensilis de traçat usats tradicionalment en el dibuix tècnic són el llapis i les plomes tècniques.
Els llapis utilitzats normalment són portamines, amb grossors i tipus de mina normalitzats. Els amples de línia habituals són 0.18 mm, 0.25 mm, 0.5 mm i 0.7 mm; i la duresa varia normalment de HB a 2H. Les mines més toves donen un millor contrast, però les mines més dures proporcionen una línia més neta (és a dir, menys propensa a gargotejar-se) encara que no tan visible. El poc contrast de les marques de llapis és en general problemàtic quan cal fotocopiar l'original, però les noves tècniques de còpia d'escombratge han millorat notablement el resultat final. El paper o les superfícies plàstiques requereixen els seus propis tipus de mina especials.
En molts casos, els plànols finals són dibuixats amb tinta sobre suportis plàstics o sobre paper translúcid, utilitzant-se en general jocs de plomes tècniques amb traços de diferents grossors normalitzats. Aquestes plomes tenen un dipòsit de tinta que alimenta un punter, format per un cilindre metàl·lic buit, dins del com pot lliscar un filament de metall prim unit a un èmbol de plom. La tinta és absorbida per capil·laritat entre el filament i la paret interior del tub, impedint que s'alliberi una quantitat excessiva de tinta. Quan s'agita lleugerament la ploma a dalt i a baix, el pes de l'èmbol allibera l'extrem interior del tub, reactivant l'alimentació de la tinta. Originàriament, els dipòsits s'emplenaven amb tinta que se subministrava en ampolles o petits envasos; si ben els models més recents utilitzen cartutxos d'un sol ús.
Cada ploma està equipada amb un punter d'un ample determinat. Aquests amples de línia estan normalitzats: els jocs de plomes generalment utilitzats en Finlàndia inclouen els grossors 0.13 mm, 0.18 mm, 0.25 mm, 0.35 mm, 0.50 mm i 0.70 mm; encara que també és habitual trobar grossors graduats en desenes de mil·límetre (0.10 mm, 0.20 mm, 0.30 mm... 0.80 mm, i fins i tot fins a 1,00 mm). Els punters per dibuixar sobre paper i sobre plàstic són diferents, perquè el plàstic requereix un tipus de punter més dur. Per funcionar correctament requereixen un manteniment regular, especialment les plomes dels grossors més fins, els filaments metàl·lics dels quals són tan extraordinàriament prims que es poden trencar amb relativa facilitat si la tinta arriba a assecar-se a l'interior del punter.
Tauler de dibuix miniatura|309x309px|Un tauler de dibuix amb una regla lliscant per dibuixar paral·leles horitzontals (també denominat «paralex»). Gravat publicat en la revista tècnica noruega Teknisk Ukeblad en 1893. En l'article descrivia un nou tipus d'aparell de dibuix vertical. El tauler estava equipat amb un mecanisme elevador, millorant la seva ergonomia quan calia fer dibuixos grans. esquerra|miniatura|Regles triangulars clàssiques: esquadra i cartabó. Quan dues regles són del mateix joc, la longitud de la hipotenusa de l'esquadra, coincideix amb la longitud del catet major del cartabó. El tauler de dibuix és una eina essencial, ja que és necessari subjectar i mantenir alineat el paper sobre una superfície completament plana de manera que es pugui realitzar el dibuix amb l'exactitud requerida. Generalment, per dibuixar i prendre mesures s'utilitzen diferents tipus de regles auxiliars, muntades amb bastidors lliscants o articulats sobre el tauler de dibuix, que normalment va al seu torn instal·lat sobre un pedestal orientable i regulable en altura.
Als segles XVIII i XIX, el paper s'humitejava i s'enganxaven les seves vores al tauler. Després d'assecar-se, el paper quedava perfectament pla i llis, retallant-se el dibuix una vegada completat. John Fry Heather Mathematical instruments: their construction, adjustment, testing, and use, comprising drawing, measuring, optical, surveying, and astronomical instruments (Crosby, Lockwood and co., 1884) pages 1-2 El paper també s'assegurava al tauler de dibuix mitjançant agulles o xinxetes, o fins i tot amb ploms o pinces.The American engineer Volumes 19-20, 1890 page 107 En èpoques més recents s'utilitzava cinta autoadhesiva per subjectar el paper, incloent l'ús de dispensadores de punts adhesius. Alguns taulers de dibuix estan imantats, subjectant-se llavors el paper gràcies a l'atracció sobre una sèrie de bandes d'acer. Un altre sistema habitual en taulers amb poca inclinació era disposar unes peses de plom folrades de cuir en les quatre cantonades del paper.