miniatura|Interrogatoris duaners amb ocasionals deteccions de mentides La detecció de mentides és una avaluació d'una declaració verbal amb l'objectiu de revelar un possible engany intencionat. La detecció de mentides pot referir-se a un procés cognitiu de detecció d'enganys mitjançant l'avaluació del contingut del missatge, així com d'indicis no verbals. També pot referir-se a tècniques d'interrogació utilitzades juntament amb tecnologies que registren funcions fisiològiques per poder determinar la veritat o la falsedat d'una resposta. Aquest últimes són utilitzades habitualment per les forces de l'ordre als Estats Units, però rarament en altres països perquè es basa en la pseudociència.
Hi ha una gran varietat de tecnologies disponibles per a aquest propòsit. La mesura més comuna i utilitzada durant molt de temps és el polígraf. Una revisió exhaustiva del 2003 de l'Acadèmia Nacional de Ciències de les investigacions existents va concloure que hi havia "poques bases per concloure que una prova de polígraf podia tenir una precisió extremadament alta". No hi ha proves que demostrin que la detecció de mentides no verbal, com ara el llenguatge corporal, sigui una manera eficaç de detectar mentides, encara que sigui àmpliament utilitzada per les forces de l'ordre.
Exactitud general i limitacions de l'avaluació L'evidència acumulada de la investigació suggereix que les màquines detecten l'engany millor que l'atzar, però amb taxes d'error importants i que les estratègies utilitzades per arribar a "superar" la prova del polígraf, les anomenades contramesures, poden ser efectives.The Truth About Lie Detectors. American Psychological Association. Malgrat la falta de fiabilitat, els resultats són admissibles als tribunals en alguns països, com el Japó. Els resultats del detector de mentides s'admeten molt poques vegades en proves als tribunals dels Estats Units.
El 1983, l'Oficina d'Avaluació Tecnològica del Congrés dels EUA va publicar una revisió de la tecnologia i va trobar:
"...en l'actualitat només hi ha proves científiques limitades per establir la validesa de la prova del polígraf. Fins i tot quan l'evidència sembla indicar que les proves del polígraf detecten els subjectes enganyosos millor que l'atzar, són possibles taxes d'error importants, i les diferències entre examinadors i examinats i l'ús de contramesures poden afectar encara més la validesa."
A l'article acadèmic revisat per experts el 2007 "Charlatanry in forensic speech science", els autors van revisar 50 anys d'investigació de detectors de mentides i van arribar a la conclusió que no hi ha proves científiques que recolzin que els detectors de mentides d'anàlisi de veu funcionin realment. El fabricant de detectors de mentides Nemesysco va amenaçar amb demandar a l'editorial acadèmica per difamació que va provocar l'eliminació de l'article de les bases de dades en línia. En una carta a l'editorial, els advocats de Nemesysco van escriure que els autors de l'article podrien ser demandats per difamació si tornessin a escriure sobre el tema.All lies? Scientists threatened with legal action over lie detector article . Stockholm University.Threats over Swedish lie detector research . The Local. January 27, 2009.Online at:
No obstant això, el "soroll" al polígraf pot provenir de la vergonya o l'ansietat i no ser específic de la mentida. Quan els subjectes són conscients de l'avaluació, la seva resposta emocional resultant, especialment l'ansietat, pot afectar les dades. A més a més, els trastorns psicològics poden causar problemes amb les dades, ja que determinats trastorns poden portar a una persona a fer una afirmació que creu que és veritat, però que en realitat és una invenció. Així com amb totes les proves, l'examinador pot provocar biaixos dins de la prova amb la seva interacció amb el subjecte i la interpretació de les dades.
Història Segle XX L'estudi dels mètodes fisiològics per a les proves d'engany que mesuraven els trastorns emocionals va començar a principis del . Vittorio Benussi va ser el primer a treballar en proves pràctiques d'engany basades en canvis fisiològics. Va detectar canvis en la relació inspiració-expiració, troballes confirmades per NE Burtt. Burtt va dur a terme estudis que van emfatitzar els canvis en la pressió arterial sistòlica quantitativa. William Moulton Marston va estudiar la pressió arterial i va observar un augment de la pressió arterial sistòlica de 10 mm Hg o més va indicar culpabilitat mitjançant l'ús de l'esfigmomanòmetre Tycos, amb el qual va informar d'una precisió del 90-100%. Els seus estudis van utilitzar estudiants i casos judicials reals. Aleshores, el 1913, WM Marston va determinar la pressió arterial sistòlica mitjançant mètodes oscil·latoris i les seves troballes citen canvis definits en la pressió arterial durant l'engany dels sospitosos criminals. El 1921, John Augustus Larson va criticar el mètode de pressió arterial intermitent de Marston perquè els canvis emocionals eren tan breus que es podien perdre. Per ajustar-ho, va modificar l'esfigmògraf Erlanger per donar una pressió arterial i una corba de pols contínua i el va utilitzar per estudiar 4.000 delinqüents. A la dècada de 1990, un equip de científics, Stanley Abrams, Jean M. Verdier i Oleg Maltsev van desenvolupar una nova metodologia que aportava sis coeficients que afecten positivament la precisió dels resultats de l'anàlisi del detector de mentides.
Segle XXI Dues metaanàlisis realitzades el 2004 van trobar una associació entre la mentida i l'augment de la mida de la pupil·la i els llavis comprimits. Els mentiders poden romandre més quiets, fer servir menys gestos amb les mans i fer menys contacte visual. Els mentiders poden trigar més temps a respondre les preguntes, però, d'altra banda, si han tingut temps de preparar-se, poden respondre més ràpidament que les persones que diuen la veritat, parlar menys i repetir frases més. No semblen estar més inquiets, ni parpellejar més ni tenir una postura menys relaxada.
Paul Ekman ha utilitzat el sistema de codificació d'acció facial (FACS) i "quan es combina amb mesures de veu i parla, [aconsegueix] taxes de precisió de detecció de fins al 90 per cent". No obstant això, actualment no hi ha proves que donin suport a aquesta afirmació. Actualment s'està automatitzant per utilitzar-lo en l'aplicació de la llei i encara s'està millorant per augmentar la precisió. Els seus estudis utilitzen microexpressions, que duren menys d'una cinquena part de segon, i "poden filtrar emocions que algú vol amagar, com ara la ira o la culpa". Tanmateix, "els signes d'emoció no són necessàriament signes de culpabilitat. Una persona innocent pot tenir aprensió i semblar culpable", ens recorda Ekman. Pel que fa als seus estudis, les mentides sobre les emocions en aquests moments tenen el major benefici de les indicacions facials i de veu, mentre que s'afegeixen les mentides sobre creences i accions, com els crims, utilitzen indicis de gestos i paraules. Ekman i els seus associats han validat molts signes d'engany, però no els publiquen tots per no educar els criminals
James Pennebaker utilitza el mètode d' investigació lingüística i recompte de paraules (LIWC), publicat per Lawrence Erlbaum, per dur a terme una anàlisi del contingut escrit. Afirma que té exactitud a l'hora de predir mentides. Pennebaker cita el seu mètode com "significativament més eficaç que els jutges humans per identificar correctament mostres d'escriptura enganyoses o veraces"; hi ha una taxa de precisió del 67% amb el seu mètode, mentre que les persones formades tenen un 52% de precisió. En aquest estudi es van utilitzar cinc procediments experimentals. L'estudi 1-3 va demanar als participants que parlessin, escriguessin a mà o escriguessin una afirmació vertadera o falsa sobre l'avortament. Els participants van ser assignats aleatòriament per dir una afirmació vertadera o falsa. L'estudi 4 es va centrar en els sentiments sobre els amics i l'estudi 5 va fer que els estudiants s'involucren en un delicte simulat i els van demanar mentir. Es va demanar als jutges humans que valoressin la veracitat de les 400 comunicacions sobre l'avortament. Els jutges van llegir o mirar la declaració i li van respondre sí o no sobre si aquesta declaració era falsa o no. LIWC va classificar correctament el 67% de les comunicacions d'avortament i els jutges van classificar correctament el 52%. Els seus estudis han identificat que l'engany porta tres marcadors escrits principals. El primer són menys pronoms en primera persona com ara "jo", "jo", "el meu", "el meu" i "jo mateix" (singular), així com "nosaltres", "nosaltres", "el nostre" i 'nosaltres' (plural). Els que menteixen "eviten les declaracions de propietat, es distancian de les seves històries i eviten assumir la responsabilitat del seu comportament" alhora que utilitzen paraules d'emoció més negativa com "odi, inútil i trist". En segon lloc, utilitzen "poques paraules d'exclusió com excepte, però o ni" quan "distingeixen el que van fer del que no van fer".
Més recentment, el treball de CA Morgan III i GA Hazlett ha proporcionat proves que una anàlisi informàtica del contingut de la parla derivat d'entrevistes cognitives (és a dir, la longitud de la resposta i el recompte de paraules únic) proporciona un mètode per detectar l'engany que és demostrablement millor que els judicis professionals de professionals i útils per distingir entre afirmacions adultes genuïnes i falses d'exposició a esdeveniments molt estressants i potencialment traumàtics. Aquest mètode és particularment prometedor, ja que no és confrontatiu, així com científic i culturalment vàlid.
Tècniques d'interrogació i prova Normalment hi ha tres tipus de preguntes que s'utilitzen a les proves de polígraf o a les proves d'anàlisi d'estrès de veu:
Les preguntes irrellevants estableixen una línia de base per comparar altres respostes fent preguntes senzilles amb respostes, clarament, certes i falses .
Les preguntes de comparació tenen una relació indirecta amb l'esdeveniment o la circumstància, i estan dissenyades per animar el subjecte a mentir.
Les preguntes rellevants es comparen amb preguntes de comparació (que haurien de representar respostes falses) i preguntes irrellevants (que haurien de representar respostes vertaderes). Es refereixen a allò que està especialment en qüestió.
La prova de preguntes de control (CQT) utilitza preguntes de control, amb respostes conegudes, per servir com a base fisiològica per comparar-les amb preguntes rellevants per a un incident concret. La pregunta de control hauria de tenir una resposta fisiològica més gran si es digués la veritat i una resposta fisiològica menor per a la mentida. La prova de coneixement culpable (GKT) és un format d'elecció múltiple en què es llegeixen les opcions de resposta o una resposta correcta i les respostes incorrectes addicionals i es registra la resposta fisiològica. Els controls són les respostes alternatives incorrectes. La resposta fisiològica més gran hauria de ser la resposta correcta. El seu punt és determinar si el subjecte té coneixement sobre un esdeveniment concret.