La Concattedrale di Santissima Maria Assunta e San Catello (Cocatedral de la Santíssima Mare de Déu de l'Assumpció i Sant Catello) és l'església principal de Castellammare di Stabia i és la cocatedral de l'arquebisbat de Sorrento-Castellammare di Stabia. Erigida a partir del 1587 però consagrada el 1893, al seu interior es venera l'estàtua del patró de la ciutat estabiana, Sant Catello. És la seu parroquial i acull l'església de Gesù e Maria, l'església de Maria Santissima del Caporivo, l'església de Santa Maria dell'Orto, l'església del Santissimo Crocifisso al Rivo i l'església del Santissimo Crocifisso i Anime del Purgatorio.
Història La primera catedral de Castellammare di Stabia es trobava prop del turó de Varano; posteriorment es va traslladar prop del castell i finalment a la zona de l'actual plaça de Quartuccio. Arran del terratrèmol de 1436, l'edifici va patir considerables danys que van portar a la decisió de construir una catedral ex novo. El 17 de setembre de 1517, una comissió de alguns ciutadans elegits pel consell municipal van encarregar a l'arquitecte Giovanni Donadio l'encàrrec de dissenyar la nova església, però per motius desconeguts aquest projecte no es va dur a terme mai. També l'any 1569 hi va haver un segon intent del bisbe Antonio Laureo, també sense resultats.
Ludovico Maiorano, qui havia arribat a l'episcopat l'any 1581, va vendre la catedral al castell, ara reduït a ruïnes, aconseguint una justa suma per poder invertir en la construcció de la nova catedra. L'any 1587, l'administració de la ciutat va concedir l'autorització per iniciar les obres subvencionant el projecte amb una gabella, imposada als ciutadans, d'una torneseTornese o diners de Turnover, eren uns diners de plata emesos per primera vegada a principis del per l'Abadia de Sant Martí a Tours, França. per cada quilo de carn, oli, formatge i altres aliments comprats a les botigues de la ciutat o a la Regia Dogana. La nova església es va construir sobre el restes de l'anterior a Quartuccio. L'obra va ser encarregada a l'arquitecte Pietro Antonio De Sanctis i realitzada per Santoro Cortolano i Paolo Fasano; l'inici de les obres va tenir lloc el 22 de novembre de 1587 com ho demostra la cerimònia de col·locació de la primera pedra que consta en un llibre conservat a l'arxiu històric de la catedral:
Les obres van avançar molt lentament, també per la contínua manca de fons econòmics, situació que es va resoldre diverses vegades amb la imposició d'un impost als ciutadans. L'obertura parcial de l'edifici al culte no es va poder fer fins a l'any 1643, any en què algunes capelles gentilícies van ser concedides a diverses famílies nobles de la ciutat. Però l'església estava lluny d'estar acabada; de fet encara faltaven elements importants com l'orgue, instal·lat el 1668 i assentat definitivament el 1774, l'atri, construït el 1713, com ho demostra una inscripció que ja no existeix:
i l'altar major, les obres del qual van començar el 1753 i van acabar el 1760, quan el bisbe Giuseppe Coppola el va consagrar el 12 d'abril. També faltava el campanar; l'any 1774 es va decidir reformar l'existent però el bisbe s'hi va oposar rotundament perquè hauria hagut de renunciar a uns dos metres del seu terreny. L'any 1782, després de la intervenció del rei, es va concloure la construcció d'un nou campanar al territori municipal per una despesa de 7.323 ducats.
Entre el 1875 i el 1893, per ordre del bisbe Petagna, l'església va ser totalment modificada. Va prendre forma de creu llatina, es va crear el transsepte i el presbiteri, i es va construir la capella dedicada a Sant Catello. Durant l'excavació de la capella de la patrona van sortir a la llum restes d'una necròpolis paleocristiana, segments de carrers i llindars de cases romanes; aquest lloc va prendre el nom dArea Christianorum. L'any 1893 l'església va ser solemnement consagrada pel bisbe Sarnelli i dedicada a Maria Santissima Assunta (Santíssima Mare de Déu de l'Assumpció), després de més de tres segles des de l'inici de la construcció. L'any 1930 va ser sotmesa a unes obres de restauració així com l'any 1980 arran dels danys causats pel terratrèmol d'Irpínia de 1980.
Estructura Façana La façana exterior de la Cocatedral de la Santíssima Mare de Déu de l'Assumpció i Sant Catello, decorada amb marbre, s'obre per tres arcs que descansen sobre quatre pilars, formant un petit atri interior al qual s'accedeix per una escala feta de piperno de Soccavo.
L'arc central és més gran que els altres dos i a la seva part superior porta l'escut de la ciutat. Aquest arc està recollit en dues columnes amb capitell. Al parapet de la façana hi ha un rellotge amb dues campanes petites. Es pot accedir a l'església per tres portes de bronze, obsequi l'any 1985 de la Banca Stabiese, obra de l'escultor florentí Antonio Berti. L'arc central és més gran i té més elements decoratius, mentre que els dos arcs laterals són més petits i senzills.
Nau central L'església de Maria Santissima Assunta és una basílica amb forma de creu llatina. L'interior està dividida en tres naus, una central i dues laterals més petites sobre les quals s'obren cinc capelles. El paviment és de marbre blanc i gris (octogonal o de forma quadrada), mentre que al centre de la nau principal hi ha l'antic sepulcre dels sacerdots estabians.
Al mur que delimita la part posterior de l'església hi ha un monument funerari amb l'escultura del rostre de Tommaso Angelo d'Arco i tres làpides de marbre: una recorda la visita del papa Pius IX a Castellammare di Stabia el 22 d'octubre de 1849, una segona està dedicada a les obres de reforma realitzades pel bisbe Giuseppe Coppola l'any 1760, la tercera està dedicada a les obres d'ampliació que van tenir lloc entre 1887 i 1893.
També a la part inferior, sobre una mena d'entresòl sostingut per quatre columnes, hi ha l'orgue als costats del qual hi ha dues pintures, una que representa Noè i l'altra Abraham.
La nau central està separada de les naus laterals per cinc arcs a cada costat, que descansen sobre deu columnes fetes amb piperno i decorades amb estuc, medallons i daurats. La volta està pintada al fresc amb tres pintures de Vincenzo Paliotti que es remunten al 1983, que representen escenes de la vida de sant Catello: sant Catello a la presó de Roma (on rep la visita de sant Gregori el Gran), sant Catello lliure de la presó i el retorn de sant Catello a Estàbia (que és la més gran). Deu llunetes envolten els frescos i representen les virtuts que van caracteritzar la vida de sant Catello, és a dir, la fiabilitat, la perseverança, el zel, la longanimitat, el perdó, l'almoina, la pregària, la fe, la caritat i l'esperança. Als frisos de la nau central es poden llegir els versos d'un salm que diu:
Les capelles de la nau esquerra
A la nau esquerra hi ha cinc capelles.
La capella del Baptisteri, anomenada així per la presència d'un baptisteri de marbre, està decorada amb un llenç inacabat que representa el lliurament de les claus a sant Pere, pintat per Giuseppe Bonito i adquirit l'any 1888 per consell del pintor Domenico Morelli. A les parets laterals hi ha dues obres al tremp que representen el baptisme de Jesús i Jesús i els nens, de Francesco De Nicola. A un costat de la capella hi ha una columna de marbre d'època paleocristiana, amb capitell de marbre, trobada durant les excavacions per a la construcció de la capella de sant Catello.
La capella de Lourdes, abans dedicada a sant Gaietà, està dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. A l'altar central es reprodueix un decorat d'estuc i suro de la gruta de les aparicions de Massavielha a Lourdes, amb l'estàtua de la Mare de Déu i de Bernadette en pregària als seus peus. A les parets laterals es representa l'aparició de la Mare de Déu a la gruta Massavielha i la processó amb el Santíssim Sacrament, de Francesco De Nicola. Ambdues obres són de 1929 i fetes amb tremp. Antigament, la capella albergava un quadre de la Mare de Déu amb sant Tomàs i sant Gaietà, avui traslladat a l'ala esquerra del creuer.
La capella de la Mare de Déu del Carme (Madonna del Carmine), sota el patrocini de la família Longobardi, fou dedicada originàriament a sant Miquel Arcàngel. A l'altar central hi ha el llenç de la Mare de Déu lliurant ànimes del Purgatori, de 1793, pintat per Angelo Mozzillo. A la paret dreta es pot veure el tremp de santa Teresa del Nen Jesús i una placa de marbre que recorda una restauració realitzada l'any 1853, mentre que al mur esquerre un altre tremp que representa santa Lluïsa de Marillac.
La capella de sant Francesc de Sales (San Francesco di Sales) estava sota el patrocini de la família Cotticelli. Té una estàtua de fusta del sant i a les parets laterals dues pintures al tremp que representen diferents moments de la vida de sant Francesc de Sales; la de la dreta és obra de Salvatore Franciosa i data de 1932, mentre que la de l'esquerra és de Francesco De Nicola.
La capella del Santíssim Crucifix té a l'altar central un crucifix de fusta del . El Crist té el cap lleugerament girat cap a l'esquerra, els peus estan fixats a la creu per un sol clau, i al costat i al pit té obertes dues grans ferides. A les parets laterals de la capella hi ha dos nínxols en els quals hi ha col·locades dues estàtues de fusta, ambdues del , una de sant Blai de Sebaste (sant Biagio) i l'altra de la Mare de Déu dels Dolors (l'Addolorata), que originàriament es trobava a l'actual capella de lAra Pacis. Aquesta última estàtua, feta entre finals del segle i principis del , és d'estopa, amb el cap, les mans, els braços, els peus i les cames de fusta, ulls de cristall i va vestida amb un vestit negre adornat amb puntes d'or; fa molts anys, durant el Divendres Sant, l'estàtua es vestia un vestit de seda negra d'estil espanyol brodat en or. Al mur central hi ha una porta que dona accés a l'antiga sagristia.
Les capelles de la nau dreta A la nau dreta hi ha cinc capelles.
La capella de sant Nicolau va ser creada l'any 1268 per la família De Rogatis, els escuts nobiliaris de la qual estan col·locats als laterals del transsepte i s'anomena així per la presència d'una pintura a l'altar central de Giovanbattista Spinelli, que representa sant Nicolau de Mira. A les parets laterals hi ha pintades al fresc l'efígie de santa Bàrbara en acte d'agenollament, amb túnica blanca i capa vermella i al cap la diadema del martiri, i sant Antoni de Pàdua agenollat davant el nen Jesús col·locat sobre un núvol. Ambdues obres són de Salvatore Mollo i daten de 1776. Als peus de l'altar hi ha una estàtua de Crist deposada.
La capella de la Mare de Déu del Roser, originària de la família Cacace i venuda l'any 1825 a la Giordano, té al centre de l'altar una pintura de 1570, probablement de Ludovico De Maio (o segons altres d'un pintor desconegut) del , que representa la Mare de Déu del Roser. El quadre es trobava originàriament a la basílica de San Lorenzo Maggiore de Nàpols, a la capella noble de la família De Caro, després va passar en successió a l'estabià Giovan Camillo Cacace qui va portar la pintura a Castellammare di Stabia substituint la de Nàpols per una de nova. Els personatges són tots a mida natural; al centre hi ha la Mare de Déu del Roser i als seus peus, a un costat, santa Caterina de Siena, santa Llúcia de Siracusa i santa Margarida d'Antioquia, mentre que a l'altre es troben sant Domènec de Guzmán, sant Francesc de Paula i sant Francesc d'Assís. La pintura presenta diversos problemes de conservació, sobretot les esquerdes, senyal de les juntes dels taulons de fusta subjacents. A les parets laterals dues obres del de Giovan Vincenzo D'Onofrio de Forlì del Sannio: lAssumpció que representa els apòstols al sepulcre buit de la Verge que al seu torn està asseguda sobre un tron de núvols, i la Nativitat amb la Verge amb túnica vermella i mantell blau, sant Josep en pregària i un grup de pastorets. Al mur esquerre hi ha la capella del bisbe Agostino D'Arco.