La dacsa, blat de moro, blat d'Índies, moresc o panís (Zea mays) és una planta de la família de les poàcies originària de Centreamèrica on havia estat conreada pels pobles indígenes des de temps prehistòrics, els registres arqueològics i l'anàlisi filogenètica suggereixen que la domesticació del blat de moro va començar pel cap baix fa 6.000 anys.The Biology of Zea mays L. ssp mays (maize or corn) , Office of the Gene Technology Regulator, Department of Health and Ageing, Govern d'Austràlia. 2008.
La paraula dacsa és d'origen àrab i designava un cereal no identificat. Actualment, a València, designen amb aquest mot el blat de moro, que és de procedència americana i que, a l'edat mitjana, era inexistent a les terres catalanes. Potser es tractava del cereal que a València anomenen «dacsa de bou» (Masclans, ‘dacsa’). Les espigues eren prou boniques perquè les representessin brodades en els fastuosos vestits medievals. No hi ha cap recepta i només té esment en una llista de cereals trobats en un castell.-cotada de “La cuina catalana medieval, un festí per als sentits” Isidra Marangues, Rafael Dalmau, editor. Barcelona 2016. p 250.
Origen i història És una planta originària de zones tropicals de Centre Amèrica. Ja era cultivada a la zona de l'actual Mèxic cap a l'any 7000 a.C. Era un aliment bàsic en les civilitzacions maia i inca. Amb l'arribada dels europeus a Amèrica es va estendre arreu del món. Actualment és el tercer cereal més important del món després del blat i l'arròs i segueix sent un aliment bàsic per a molts pobles, especialment en les zones tropicals d'Amèrica i Àfrica. Els asteques i els maies en van conrear nombroses varietats al centre i el sud de Mèxic i van utilitzar el procés de la nixtamalització (cocció en una solució alcalina) per fer-lo més digestiu i millorar-ne les propietats nutritives. Gràcies a ser un dels conreus més avançats, va ser la base alimentària de les civilitzacions precolombines mantenint una població nombrosa i, a més, els excedents van originar un important comerç a la regió. Va ser conegut pels europeus l'any 1492 durant l'expedició de Cristòfor Colom a Amèrica i durant el va ser introduït a Europa i d'aquí a la resta del món gràcies a l'adaptabilitat a diversos climes. Les varietats cultivades actuals derivarien de la Zea Mexicana (Zea mays ssp. mexicana) i són força diferents d'aquelles plantes que es conreaven a l'arribada dels europeus a Amèrica, molt més petites i amb pocs grans.
El 2008 s'anuncià que s'havia obtingut la seqüència completa del genoma del blat de moro, l'única planta, a banda de l'arròs, amb la qual això ha estat aconseguit.Researchers sequence genome of corn, a key crop
Noms populars Aquesta planta es caracteritza pels múltiples sinònims que té. Tots devien tenir en llur origen una presència ben compartimentada dialectalment; i encara que podem pensar que la concurrència ara, en un mateix indret i alhora, de dos o més d'aquests noms no sigui sinó un efecte més de la globalització, conviuen pacíficament des de fa força temps i en els mateixos indrets, sintagmes com blat de moro i pa de moresc. La paradoxa és servida: allà on el cereal no té altre nom que blat de moro, per a la denominació d'un aliment tan important com és el pa, els parlants recorren a un sinònim provinent d'una el·lipsi en una altra part del domini.
Al País Valencià blat moro és el nom de diverses classes de blat: a València és un blat d'aresta negra i canya dura, que dona molta farina i bon pa (blat negre); a Alcoi, al contrari, el consideren el blat més dolent; a Mallorca s'anomena així un blat d'espiga gruixada, aresta negra, retent, però que fa el pa negrós i no gaire fi. https://pdfs.semanticscholar.org/98b6/666f81b992ad578d183ce6d8e44bc43506dd.pdf
Els presentem tot seguit:Noms de plantes , Joan Vallès i Xirau (director), M. Àngels Bonet i Galobart, M. Antònia Julià i Berruezo, Joan Veny i Clar, Josep Vigo i Bonada, TERMCAT, Centre de terminologia. 2009.
blat de moro (el més escampat pel català central: Olot, Pobla de Lillet, Bagà, Torelló, Empordà, Penedès, Ribagorça, Pallars, Tremp, Urgell, Gironès i Barcelonès), blat de l'Índia o Blat de les Índies (a les Balears, o Blat d'indi a Menorca i Rosselló, que es pot escriure blat d'Índia) o encara blat d'Índies, forment de l'Índia o forment d'Índia a l'Alguer, dacsa o dacsera (nom valencià que a la València precolombina en l'àrab andalusí es referia al cereal ara anomenat comunament melca Sorghum vulgare, al DCVB encara s'hi arreplega «dacsa de bou»), mill (Nord del Rosselló, Conflent, Capcir, Cerdanya), milloc/millot, milloca, milloquera, moresc (de «blat moresc» Penedès, Camp de Tarragona, Conca de Barberà, Segarra, Priorat. La morissa de Poboleda al Priorat, ve de «morisca»), panís (de l'Índia), panissera, mallorquer (Senterada, al Pallars), pifano (dic. Labèrnia), pinotx (Sopeira a la Ribagorça), i l'internacional i d'origen amerindià maís. miniatura|398x398px|Mapa dialectal de panís als Països Catalans. Les parts de la planta també tenen diverses denominacions:
Inflorescència femenina (Estils i estigmes): barba de blat d'Índia, cabell de blat de moro, cabell de dacsa, cabell de l'espiga de blat de moro, cabell de la panotxa, cabellera de blat de moro, cabellera de l'espiga de blat de moro, cabellera de les panotxes del blat de moro, cabellera de panolla, cabellera de panotxa, cabells de blat de moro, pèl d'espiga, pèl de dacsa, pèl de panolla, pèl de panotxa, pèl del blat de moro, perruca de blat de moro Tija: camot de blat de moro, canoques, canyot, canyoca (Conflent), moriscassa, moriscasses Inflorescència masculina: cap, espigó, floc, plomall Espiga, inflorescència femenina i infructescència (amb els grans): panotxa, panolla, pinya, capça (Conflent, Vallespir), fusada Matriu del fruit: capçons de blat de moro, capçots de blat de moro Espiga desgranada: espigot, notari, i segons el DIEC i el GDLC, també capçot, barrusca, pinyot (Rosselló), animeta (Rosselló), espigol (Rosselló) Bràctees de l'espiga: fullola, pellons, pellofes, pellerofes
Del seu nom (Zea mays) en deriva també zeïna que és una prolamina que es troba a l'endosperma de la llavor i comprenen com a mínim el 50% del contingut en proteïna de l'endosperma i prop del 40% del contingut en proteïna de tota la llavor.The Journal of Biological Chemistry Vol 257 nº 17
Morfologia miniatura|Inflorescència de flors masculines miniatura|Inflorescència femenina El blat de moro té el cicle vital anual. Gràcies al seu ràpid creixement, pot arribar als sis metres d'alçada, tot i que normalment fa entre 2 i 2,5 m. La tija és erecta, herbàcia i no ramificada, amb entrenusos de 20 a 30 cm. L'arrel, com la de totes les plantes classificades dins del clade de les monocotiledònies, és fasciculada (en forma de feix i amb totes les arrels del mateix gruix).
Les fulles surten dels nusos i són força més grans i amples que a la majoria de les poàcies, tenen beina i són lanceolades i molt allargades, mesuren uns 10 cm d'ample i poden arribar a 1 m de llargada. Tenen el marge enter i lleugerament ondulat. La nervació és paral·lela. Quant a la inserció a la tija, es classifiquen com a decurrents; quant a la disposició damunt la tija són alternades. Una planta madura pot tenir fins a 30 fulles, havent una gran variació en el nombre, mida i orientació entre les diferents varietats. En general, les varietats tropicals desenvolupen més fulles que les de climes temperats.
És una planta monoica i presenta flors unisexuals masculines i femenines a la mateixa planta. La inflorescència masculina està disposada en forma d'espiga a l'extrem superior de la tija. És una inflorescència composta en forma de panícula, amb moltes flors. L'androceu té tres estams. La situació de la inflorescència masculina, a la part superior de la planta, permet una dispersió més eficaç del pol·len. La inflorescència femenina, la panolla o panotxa, surt a les aixelles de les fulles.Zea mays, Herbari virtual, Universitat de les Illes Balears L'ovari és súper i bicarpelar. L'eix de la panolla té un nombre parell de files d'ovaris (entre 4 i 30), cadascun amb un únic òvul. El nombre d'òvuls que es desenvoluparan en files de 300 a 1.000 grans dependrà de la varietat i de les incidències que puguin ocórrer durant el seu desenvolupament. El blat de moro és pol·linitzat pel vent (anemofília) i la pol·linització és creuada però també es pot donar l'autopol·linització. En general, el pol·len roman viable de 10 a 30 minuts.The Biology of Zea mays (L.) (Maize) , Canadian Food Inspection Agency, Ottawa (Ontario), 1994.
Les inflorescències femenines inicialment tenen forma d'espiga, amb el temps cada flor dona lloc a un fruit cariopsi, un gra de blat de moro de color groc. Els grans se situen en vuit o deu fileres d'entre vuit i trenta grans formant la panotxa, que està envoltada per bràctees. Els fruits queden disposats sobre un eix. Els estils, primer verds i després vermellosos o groguencs, són llargs, mesuren uns vint centímetres, i recorden una cabellera, per això totes les denominacions fan referència a aquesta semblança pèl de panotxa, pèl del blat de moro, etc. (Vegeu més amunt un recull de denominacions).
Hàbitats Prolifera en clima tropical o subtropical. En regadiu és el cereal de major rendiment i supera els 10.000 kg/ha. En llocs massa frescos per ser conreada pel gra (altitud per sobre de 1200 metres o països d'estiu fresc com Gran Bretanya) s'aprofita la planta sencera per ensitjar-la. Això s'explica per la recerca científica intensiva, que ha donat llocs a híbrids d'alta producció i darrerament a plantes modificades genèticament.
Orígens miniatura|Desenvolupament de les panotxes del blat de moro des de les primitives varietats fins avui dia miniatura|Varietats actuals de blat de moro miniatura|Zea mays "fraise" Sobre l'origen específic del blat de moro a Mesoamèrica han estat proposades diverses teories: Podria ser una domesticació directa de la subespècie anual mexicana Zea mays ssp. Parviglumis, originària de la vall del riu Balsas, al sud-est de Mèxic, amb un 12% del seu material genètic procedent de la subespècie Zea mays ssp. mexicana per un procés d'introgressió. Pot haver derivat de la hibridació entre un blat de moro petit domesticat (una forma lleugerament modificada d'un blat de moro silvestre) i la Zea luxurians o Zea diploperennis. És possible que hagin estat objecte de dues o més domesticacions sia d'un blat de moro silvestre o d'una espècie de Zea. Podria haver evolucionat a partir d'una hibridació de Zea diploperennis amb Tripsacum dactyloides. A la dècada del 1930, Paul Mangelsdorf va suggerir que el blat de moro domesticat va ser el resultat d'un procés d'hibridació entre un blat de moro silvestre desconegut i una espècie del gènere Tripsacum. Tanmateix, el paper del Tripsacum en els orígens del blat de moro ha estat refutat per la moderna anàlisi genètica, refutant tant el model de Mangelsdorf com la quarta teoria abans esmentada.
La teoria sobre l'origen de les espècies de Zea va ser proposada pel botànic rus Nikolai Vavílov el 1931 i l'estatunidenc George Beadle el 1932. Tot i que comptava amb el suport de l'experimentació, en particular la capacitat de Zea mays de creuar-se amb les altres espècies de Zea i de produir descendència fèrtil, però no expliquen una sèrie de problemes, com per exemple:
No explica la immensa diversitat de subespècies que s'ha originat. No explica com els petits exemplars trobats als jaciments arqueològic de 3500-2700 aC podien haver seleccionat a partir d'una espècie de Zea. No explica com la domesticació podria haver tingut efecte sense deixar restes abans de les restes més antigues conegudes datades al voltant del 1100 aC.