I due Foscari és una òpera en tres actes composta per Giuseppe Verdi sobre un llibret de Francesco Maria Piave, basat en la novel·la The Two Foscari de Lord Byron. Va ser estrenada al Teatro Argentina de Roma el 3 de novembre 1844. A Catalunya va arribar el 8 de juliol de 1845 al Teatre Principal i dos anys més tard al Liceu.
I due Foscari representa la sisena òpera de Verdi, la seva segona col·laboració amb el llibretista Francesco Maria Piave i la més dramàtica de les seves produïdes fins aquell moment. En estrenar I due Foscari, Verdi ja començava a gaudir de reconeixement, tot i que es trobava en la seva etapa més exigent de treball, que ell mateix anomenava «anni di galera». La crítica contemporània destacava que cada personatge ja disposava d’un «idioma propi» i expressava passions singulars. La trama, basada en l’obra homònima de Lord Byron, narra els darrers dies del dux de Venècia, que es veu obligat a triar entre el deure com a governant i l’amor pel seu fill, acusat d’assassinat: raó d'estat o afecte paternal. L’estrena es va traslladar a Roma, ja que la direcció de La Fenice, pressionada per la censura, va considerar inapropiat representar-la a Venècia; el llibret exposava les intrigues del poder a la ciutat i mostrava com alguns protagonistes encara influïen en la política, inclosa la mateixa família Foscari.
Origen i context Entre l’estrena dErnani (1844) i la de Rigoletto (1851) van transcórrer set anys en què Verdi va compondre fins a onze òperes, gairebé la meitat del seu total. Aquest període intens d’activitat s’ha conegut com els «anys de galera». La denominació prové d’una carta del compositor a la seva amiga, la comtessa Maffei, del 12 de maig de 1858, on s’expressava així: «Des de Nabucco, es pot dir que no he tingut una sola hora de tranquil·litat. Van ser setze anys de galera!». Posteriorment, l’expressió es va popularitzar, però aplicant-la només a la producció compresa entre I due Foscari i Stiffelio. Dos factors expliquen aquest ritme de treball tan intens: les constants sol·licituds dels teatres per a noves estrenes i la consolidació de la seva posició econòmica.
El rigor i l’ambició de Verdi el mantenien en una activitat constant, combinant la composició amb viatges continus per a supervisar estrenes i reposicions a tota Europa. Aquesta exigència va acabar afectant la seva salut, fet que explica, en part, que les òperes d’aquella etapa no tinguessin la mateixa frescor ni força que les primeres ni que les posteriors. Tot i això, molts estudiosos reconeixen que aquests anys van ser fonamentals per al seu desenvolupament artístic, ja que en ells es consolidaven els recursos musicals i dramàtics que després explotarien amb la Trilogia Popular: Rigoletto, Il trovatore i La traviata.
En aquella època, la Itàlia musical es trobava fragmentada: cada ciutat mantenia les seves pròpies exigències i tradicions, que un compositor havia de conèixer i adaptar abans de poder consolidar la seva reputació. Aquesta mateixa experiència ja l’havien viscut Rossini i Donizetti, els seus principals predecessors. A més, per assolir l’estatus de celebritat, no n’hi havia prou amb la qualitat de les composicions; calia ser un creador extremadament prolífic i amb una activitat frenètica, capaç de conquerir el màxim nombre de teatres d’òpera possible.
miniatura|esquerra|Francesco Maria Piave, autor del llibret
La gestació de I due Foscari es remunta als assajos dErnani, moment en què l’empresari florentí Alessandro Lanari va demanar a Verdi una nova òpera per a la temporada de tardor de 1844 al Teatro Argentina de Roma. En aquella etapa, Verdi tenia al cap diversos possibles arguments extrets del teatre de Shakespeare (Rei Lear, Hamlet, La tempesta) i de Victor Hugo (Le roi s'amuse, del qual després va néixer Rigoletto i Ruy Blas), de poemes dramàtics de Byron (Caín), i de Dumas pare (Kean).
En la recerca d’un llibret adequat per al Teatro La Fenice de Venècia, Verdi ja havia posat els ulls en el drama de Byron The Two Foscari durant l’estiu de 1843. L’atreien especialment els elements venecians de l’obra —el carnaval, el Conseil des Dix— i va encarregar a Francesco Maria Piave l’adaptació del text. Tot i això, La Fenice va rebutjar el projecte perquè el llibret esmentava diverses famílies venecianes encara existents. Verdi, però, no el va abandonar i el va oferir al Teatro Argentina de Roma.
Com de costum, Verdi va intervenir de manera molt directa en l’elaboració del llibret, enviant a Piave cartes plenes d’indicacions precises mentre avançava en l’orquestració de l’òpera. En aquesta correspondència es veu clarament com el compositor ja tenia definida l’arquitectura dramàtico-musical de l’obra, i com el llibretista seguia al detall totes les seves orientacions, inclosa l’adaptació a les capacitats del tenor Giacomo Roppa. Tot i això, dins la trama el veritable centre dramàtic recau en el baríton, el dux Francesco Foscari, encarnat a l’estrena per Achille de Bassini. Verdi va concebre una seqüència especialment contundent a l’inici del segon acte, amb Jacopo empresonat: primer un episodi de deliri, seguit del duo amb Lucrezia, després el tercet amb el dux i, finalment, un quartet amb l’entrada de Loredano.
Els assajos s’iniciaren el 15 d’agost de 1844. A finals de setembre, Verdi es va traslladar a Roma per supervisar personalment els treballs, i durant aquells mesos, com solia fer, va completar l’orquestració. En aquest cas, la partitura quedà enllestida el 22 d’octubre de 1844.
Representacions miniatura|esquerra|Giacomo Roppa, tenor, el primer Jacopo Foscari miniatura|Achille de Bassini, baríton que va crear el paper de Francesco I due Foscari s’estrenà el 3 de novembre de 1844 al Teatro Argentina, amb Achille de Bassini i Giacomo Roppa, juntament amb la soprano Marianna Barbieri-Nini i el baix Baldassarre Mirri en els rols principals. La rebuda fou més aviat freda, tot i que el compositor sí que va ser aclamat amb força. Segons Emanuele Muzio, amic i deixeble de Verdi, el mal resultat s’hauria d’atribuir tant al preu excessiu de les entrades com al fet que els intèrprets no van estar a l'altura de les exigències de la partitura.
En contrast amb l’esclatant triomf que havia suposat aquell mateix any l’estrena d’’'Ernani, ni la música ni la construcció dramàtica d’’'I due Foscari —ni tan sols la feina dels cantants— van despertar gaire entusiasme entre el públic romà. El mateix Verdi, habitualment optimista, ho reconeixia en una carta al seu amic Luigi Toccagni, periodista de La Gazetta privilegiata di Milano: «Poc ha faltat perquè I due Foscari no hagi fracassat del tot, en part pels cantants, que han desafinat molt; en part perquè les exigències estaven al límit. El fet és que l’òpera ha estat gairebé un fracàs». Tot i aquest diagnòstic sever i la fredor inicial de l’acollida, Verdi va ser celebrat amb honors: fou convidat als cercles socials més exclusius de Roma i, fins i tot, el govern pontifici li dedicà una medalla amb la seva efígie, un gest que contrastava amb aquella estrena tan poc lluïda.
La segona funció va capgirar completament la situació: l’èxit hi fou rotund i Verdi hagué de sortir a saludar una trentena de vegades. L’òpera es mantingué en cartell amb totes les localitats exhaurides durant la temporada 1844-1845, i aquell triomf sostingut acabà reportant al compositor l’honor de veure encunyada una medalla amb la seva efígie.
A Barcelona, I due Foscari va ser la tercera òpera verdiana presentada en pocs mesos. S’estrenà el 8 de juliol de 1845 al Teatre Principal, en un moment d’autèntic furor per Verdi: el 7 de juny s’hi havia estrenat I Lombardi al mateix teatre, i el 16 de juny la mateixa obra havia arribat també al Teatre Nou.
I due Foscari es manté com una de les òperes menys difoses de Verdi, ja que la rebuda discreta de l’estrena va fer que, durant molts anys, els teatres la deixessin fora de repertori i durant dècades, I due Foscari va patir una desatenció injusta, compartida amb altres òperes menys conegudes de Verdi. La seva reaparició significativa va tenir lloc a la RAI de Milà el 1951, en commemoració del cinquantenari de la mort del compositor, amb un tercet destacat: Giangiacomo Guelfi, Maria Vitale i un ja extraordinari Carlo Bergonzi, sota la direcció de Carlo Maria Giulini, gravació de gran valor discogràfic.
El 1977, Philips, dins el projecte de rescatar les primeres òperes de Verdi, enregistra la producció amb Piero Cappuccilli, Josep Carreras —en una de les seves millors interpretacions— i Katia Ricciarelli, amb Lambert Gardelli al capdavant de l’orquestra; el rol de Loredano fou assumit per Samuel Ramey, un veritable luxe. D’aquí endavant, un dels més destacats Francesco Foscari ha estat Renato Bruson, que, a més de registres d’àudio, deixa una memorable interpretació en vídeo a La Scala de Milà el 1988, en un muntatge elegant de Pier Luigi Pizzi (Videoland). També Leo Nucci ofereix un testimoni magnífic del dux venecià al Teatro San Carlo de Nàpols, l’any 2000 (TDK).
Argument Lloc: Venècia Temps: 1457
Acte I miniatura|La darrera reunió entre Jacopo Foscari i la seva família abans de deixar l'exili, Francesco Hayez, 1838–40
El Consell dels Deu es convoca per jutjar Jacopo Foscari, fill del dux, acusat d’assassinat i traïció. Davant dels jutges, Jacopo protesta contra l’odi que rep, especialment del senador Loredano, tot i que el veredicte inclou una mostra de clemència.
Al palau Foscari, Lucrézia, esposa de Jacopo, prega al cel per la salvació del seu marit, però la seva còlera esclata quan sap que el Consell dels Deu ha condemnat Jacopo a l’exili perpetu.
Al palau dels duxs, el dux Francesco Foscari reflexiona sobre la seva autoritat limitada i la seva incapacitat per protegir un fill que considera innocent. Lucrézia arriba i li suplica que anul·li la sentència; ell li respon que les lleis de Venècia se li imposen, tot prometent, però, intentar apel·lar davant del Senat per la causa de Jacopo.
Acte II Tancat a una cel·la de la presó de l’Estat, Jacopo és assaltat per visions espectrals. Lucrézia i, després, el dux intenten consolar-lo, però Jacopo és finalment arrestat per Loredano i conduït davant dels jutges, on escolta la sentència d’exili.
Davant del Consell dels Deu, el dux exhorta el seu fill a sotmetre’s al judici. L’aparició de Lucrézia amb els seus fills no aconsegueix alterar la decisió del Consell, que, instigat per Loredano, ordena la immediata deportació de Jacopo a Creta.
Acte III A la Piazzetta de Venècia, la multitud gaudeix d’una regata a punt de començar. En companyia de Bardagino, arriba Loredano i dona el senyal per iniciar la competició. L’aparició de la galera de l’Estat, destinada a portar-se Jacopo, dispersa els espectadors. Jacopo baixa de l’embarcació i entra al Palau dels duxs per acomiadar-se de Lucrézia. Loredano celebra la seva victòria.
Als apartaments privats del dux Francesco Foscari, Barbarigo li comunica que un vellard moribund ha confessat ser l’únic culpable de l’assassinat atribuït a Jacopo. Poc després, Lucrézia anuncia que Jacopo ha mort durant el viatge cap a Creta.
Els membres del Senat i del Consell dels Deu apareixen per exigir l’abdicació del dux a causa de l’edat i del recent dol. Foscari cedeix i es treu els ornaments ducals. Quan s’apresta a abandonar el palau amb Lucrézia, sent el canó de Sant Marc anunciant l’elecció del seu successor, Pasquale Malipiero. El dux mor de pena en aquell mateix instant, mentre Loredano gaudeix de la seva venjança.
Estructura Acte I 1 Preludi 2 Introducció Cor Silenzio... Mistero... (Cor) Escena I-II 3 Escena i Ària de Jacopo Escena Qui ti rimani alquanto (Jacopo) Escena III Ària Dal più remoto esiglio (Jacopo) Escena IV Tempo di mezzo Del Consiglio alla presenza (Fante, Jacopo) Escena V Cabaletta Odio solo, ed odio atroce (Jacopo) Escena V 4 Escena, Cor i Cavatina de Lucrezia Escena No... mi lasciate (Lucrezia) Escena VI Cor Resta: quel pianto accrescere (Cor) Escena VI