La 50a divisió d'infanteria (Northúmbria) anglès: 50th (Northumbrian) Infantry Division) va ser una divisió d'infanteria de l'exèrcit britànic que va tenir un servei distingit a la Segona Guerra Mundial. Abans de la guerra, la divisió formava part de l'Exèrcit Territorial (TA) i les dues T de les insígnies divisionals representen els dos rius principals de la seva àrea de reclutament, a saber, els rius Tyne i Tees. La divisió va servir en gairebé tots els principals compromisos de la Guerra Europea des de 1940 fins a finals de 1944 i també va servir amb distinció al nord d'Àfrica, el Mediterrani i l'Orient Mitjà des de mitjan 1941 fins a 1943. La 50a Divisió va ser una de les dues divisions britàniques (l'altra era la 3a d'Infanteria) que van desembarcar a Normandia el dia D, el 6 de juny de 1944, on va desembarcar a Gold Beach. Quatre homes de la divisió van rebre la Creu Victòria durant la guerra, més que qualsevol altra divisió de l'exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial .
Període d'entreguerres L'any 1921, la Força Territorial es va reconstituir com a Exèrcit Territorial després de l'aprovació de la Llei de Milícia i Exèrcit Territorial de 1921. Això va donar lloc a la formació de la 50a Divisió d'Infanteria (Northúmbria). Contenia les mateixes brigades d'infanteria que abans, la 149a (batallons 4t i 7è dels Royal Northumberland Fusiliers), 150a (4t batalló dels Regiment East Yorkshire, 4t i 5è Green Howards i 5è d'Infanteria Lleugera de Durham) i 151a batallons 6è a 9è de la Infanteria Lleugera de Durham).
Divisió de motor El desenvolupament de la doctrina militar britànica durant el període d'entreguerres va donar lloc a tres tipus de divisions a finals de la dècada de 1930: la divisió d'infanteria, la divisió mòbil (més tard anomenada divisió blindada) i la divisió motora. L'historiador David French va escriure "El paper principal de la infanteria... era irrompre en la posició defensiva de l'enemic". Això seria explotat per la divisió mòbil, seguida de les divisions de motors que "realitzaran la consolidació ràpida del terreny capturat per les divisions mòbils" per tant "transformaran el 'rodatge' en un 'brevement'. ." Com a resultat, el 1938, l'exèrcit va decidir crear sis divisions de motor d'aquestes unitats de l'Exèrcit Territorial. Només tres divisions d'infanteria es van convertir en divisions de motor abans de la guerra, aquesta incloïa la 50a juntament amb la 55a (West Lancashire) i la 1a Londres. La reforma pretenia reduir la divisió de tres a dues brigades juntament amb una reducció similar de l'artilleria. French va escriure que la divisió de motor "coincidia amb la de les divisions motoritzades i lleugeres de l'exèrcit alemany. Però allà van acabar les similituds". Les divisions motoritzades alemanyes contenien tres brigades i estaven tan completament equipades com una divisió d'infanteria normal, mentre que les divisions lleugeres més petites contenien un batalló de tancs. Mentre que la divisió de motor, tot i que estava totalment motoritzada i capaç de transportar tota la seva infanteria, no contenia tancs i era "per altra banda molt més feble que les divisions d'infanteria normals" o les seves homòlegs alemanyes.
Després d'això, alguns dels batallons d'infanteria de la divisió es van convertir en regiments antiaeris,i tota la 149a Brigada es va convertir en unitats de suport divisionals per a altres formacions.
Preparació a la Segona Guerra Mundial Al llarg de la dècada de 1930, les tensions van créixer entre Alemanya i el Regne Unit i els seus Aliats. A finals de 1937 i 1938, les demandes alemanyes per a l'annexió dels Sudets a Txecoslovàquia van provocar una crisi internacional. Per evitar la guerra, el primer ministre britànic, Neville Chamberlain, es va reunir amb el canceller alemany Adolf Hitler al setembre i va arribar a l'Acord de Múnic, l'annexió alemanya dels Sudets. Chamberlain tenia la intenció que l'acord conduís a una major resolució pacífica de les diferències, però les relacions entre ambdós països aviat es van deteriorar. El 15 de març de 1939, Alemanya va incomplir els termes de l'acord envaint i ocupant les restes de l'estat txec.
El 29 de març, el secretari d'estat britànic per a la guerra, Leslie Hore-Belisha, va anunciar plans per augmentar l'exèrcit territorial (TA) de 130.000 homes a 340.000, duplicant el nombre de divisions. El pla era que les divisions existents reclutessin els seus establiments i després formessin divisions de Segona Línia a partir de quadres petits que poguessin ser construïts. Això va ser ajudat per un augment de les retribucions dels territorials, l'eliminació de les restriccions de promoció que havien estat un gran obstacle per a la contractació durant els anys anteriors, la construcció de barracons de millor qualitat i l'augment de les racions de sopar. La 23a Divisió (Northúmbria) s'havia de crear com una unitat de Segona Línia, un duplicat de la 50è (Northúmbria). Malgrat la intenció que l'exèrcit creixés, el programa es va complicar per la manca d'orientació central sobre el procés d'expansió i duplicació i problemes relacionats amb la manca d'instal·lacions, equipament i instructors. L'Oficina de Guerra havia previst que el procés de duplicació i reclutament del nombre requerit d'homes no trigaria més de sis mesos. La 50a Divisió de Motor (Northúmbria) va iniciar aquest procés al març, creant noves unitats basades al voltant d'un quadre inicial de només 25 oficials i homes. A l'abril, una conscripció limitada es va presentar. En aquell moment, 34.500 milicians, tots de 20 anys, van ser reclutats a l'exèrcit regular, inicialment per ser entrenats durant sis mesos abans de ser desplegats a les unitats de segona línia en formació. El procés va variar àmpliament a les divisions del TA. Alguns estaven preparats en setmanes, mentre que d'altres havien avançat poc quan va començar la Segona Guerra Mundial.
Mesos inicials, França i el BEF miniatura|Combinacions de motocicletes del 4t Batalló, Royal Northumberland Fusiliers passen per un poble, vigilats pels habitants locals, França, 20 de març de 1940. La divisió, juntament amb la majoria de la resta de la TA, es va mobilitzar l'1 de setembre de 1939, el dia que l'exèrcit alemany va envair Polònia. A partir de les noves unitats que va crear al març, la 50a Divisió va crear la 69a Brigada d'Infanteria com a duplicat de Segona Línia de la 150a Brigada d'Infanteria, i la 70a Brigada d'Infanteria com a duplicat de Segona Línia de la 151a Brigada d'Infanteria. Aquestes brigades s'havien creat amb l'esclat de la guerra i van ser administrades per la 50a Divisió fins que es va formar el quarter general de la 23a divisió (Northúmbria) el 2 d'octubre de 1939. En aquest moment, van ser traslladades a la nova divisió.
El desplegament de l'AT en temps de guerra preveia que les divisions es desplegarien individualment, per reforçar l'exèrcit regular que ja havia estat enviat al continent europeu, a mesura que es disposava d'equipament. El pla preveia el desplegament de tota l'AT per onades, a mesura que les divisions completaven la seva formació. Les divisions finals no serien transportades a França fins que hagi transcorregut un any des de l'esclat de la guerra. A l'octubre, la divisió es va concentrar als Cotswolds per entrenar per al servei a l'estranger, que va continuar fins a l'hivern. El gener de 1940, la divisió es va traslladar a França per unir-se a la Força Expedicionària Britànica (BEF). La divisió va desembarcar a Cherbourg el 19 de gener de 1940 i va ser assignada al II Cos. Al març, la divisió estava treballant preparant les defenses a la zona de Lille-Loos.
Quan l'atac alemany va començar el 10 de maig, els britànics i francesos van promulgar el seu Pla Dijle i van avançar cap al riu Dijle a Bèlgica. L'endemà, la 25a Brigada d'Infanteria i altres unitats de suport es van afegir a la divisió mentre estava en reserva a la frontera belga. Va rebre l'ordre de traslladar-se el 16 de maig, i la divisió es va dirigir cap a Brussel·les i va prendre posicions al riu Dender, només per acabar una part de la retirada aliada. El 19 de maig es trobava a la carena de Vimy, al nord d'Arràs.Ellis (1) pps. 73, 83 Els aliats s'havien adonat que les puntes de llança del sud de l'exèrcit alemany havien traspassat la línia Peronne-Cambrai i amenaçaven Boulogne i Calais, tallant les línies de comunicació de la BEF i separant-la dels principals exèrcits francesos. Un pla del general francès Maxime Weygand per tancar aquesta bretxa entre les forces franceses i britàniques incloïa la Frankforce (batejada així pel major-general Harold Franklyn, comandant de la 5a Divisió), format per la 5a i la 50a Divisions i la 1a Brigada de Tancs de l'Exèrcit atacant cap al sud. i divisions franceses que atacaven cap al nord des dels voltants de Cambrai.Ellis (1) p. 87
Arràs miniatura|El contraatac d'Arràs, 21 de maig de 1940. En lloc de divisions, l'atac es va fer per dues columnes de la mida d'un batalló, amb molts tancs de les unitats blindades ja inservibles. De les dues brigades de la 5a Divisió d'Infanteria, una havia estat enviada per aguantar la línia del riu Scarpe a l'est d'Arràs, juntament amb la 150a Brigada de la 50a Divisió, mentre l'altra estava en reserva.Ellis (1) p. 89 Les dues columnes comprenien els 6è i 8è batallons de la Infanteria Lleugera de Durham (DLI) de la 151a Brigada que donava suport al 4t i 7è Reial Regiment de Tancs (RTR), un de cadascun en ambdues columnes, artilleria i altres tropes de suport, amb un total de 74 tancs i uns 2.000 homes. Atacant el 21 de maig, la columna dreta (8è DLI i 7è RTR) inicialment va progressar ràpidament, prenent els pobles de Duisans i Warlus i una sèrie de presoners alemanys, però aviat es van topar amb la infanteria alemanya i les Waffen-SS, i van ser contraatacats per Stukas i tancs i va tenir moltes baixes. La columna de l'esquerra (6è DLI i 4t RTR) també va tenir un èxit primerenc, agafant Danville, Beaurains i assolint l'objectiu previst de Wancourt abans de topar amb l'oposició de les unitats d'infanteria de la 7a Divisió Panzer del Generalmajor Erwin Rommel.Ellis (1) p. 91
Els tancs i els transports de tropes francesos van permetre als soldats britànics evacuar Warlus, i els carriers de la 9a Infanteria Lleugera de Durham (en reserva) van ajudar els de Duisans a retirar-se a les seves antigues posicions aquella nit.Ellis (1) pp. 91-92 L'endemà els alemanys es van reagrupar i van continuar el seu avanç; Frankforce havia pres uns 400 presoners alemanys i va causar un nombre similar de víctimes, a més de destruir una sèrie de tancs. L'atac havia estat tan efectiu que la 7a Divisió Panzer creia que havia estat atacada per cinc divisions d'infanteria. L'atac també va posar nerviosos els comandants alemanys del Panzergruppe von Kleist, amb forces deixades enrere per vigilar les línies de comunicació.Ellis (1) p. 96
Retirada fins a Dunkerque