La casa Vallescà era un edifici situat al carrer de Jaume Giralt, 4 de Barcelona, avui desaparegut.
Història El 1717, el mestre de cases Anton Vallescà i Martí (1688 o 1689-1740) va adquirir unes cases enrunades pel setge de 1713-1714 i les va fer reconstruir en diferents etapes per convertir-les en la seva residència familiar, feina que degué culminar el 1729, data assenyalada a l'escut d'armes col·locat al vestíbul. A l'inventari post mortem dels seus béns constaven les següents finques: A) Casa de planta baixa i dos pisos al carrer de Jaume Giralt; els pisos eren ocupats per la família Vallescà, mentre que la planta baixa, dividida en dues botigues, era destinada al lloguer. B) Una altra casa al carrer de Jaume Giralt, adjacent a l'anterior; encara no era acabada en el moment de fer l'inventari. C) Casa de grans dimensions al carrer de Carders, llogada. D) Una altra casa al carrer dels Carders, adjacent a l'anterior, llogada a un taverner. E) Dues cases modestes al carrer de la Volta de Montanyans.AHPB, notari Sever Pujol, manual 994/40, f. 181-184.
Aquestes van passar a mans del seu fill Francesc Vallescà i Torres, capità del regiment d'Artilleria dels Reials Exèrcits, que entre el 1747 i 1750 va adquirir dues finques adjacents al carrer de Jaume Giralt. Va morir a finals del 1757, i el seu fill Troià Vallescà i Scarponi va emprendre una política de disgregació del patrimoni familiar a través de la concessió d'establiments emfitèutics. Casat amb Teresa Gironella i Tomba, filla del ciutadà honrat Cristòfor Gironella i Pujol, va morir el 1813 i fou succeït per la seva filla Teresa Vallescà i Gironella, que es va casar amb l'oripeller Ramon Bisbal, amb qui va tenir una filla, Eulàlia Bisbal i Vallescà.
El 1840 es van signar els capítols matrimonials entre aquesta i el passant de farmacèutic Joan Gorina i Folch, fill del fabricant tèxtil de Sabadell Feliu Gorina i Casanovas, al qual va aportar com a dot la finca i la resta del patrimoni vinculat pel seu besavi Francesc.AHPB, notari Manuel Lafont i Tomàs, manual 1.227/21, f. 145v-148v, 15-06-1840. A la seva mort el 1844, va deixar com a hereu el seu marit,AHPB, notari Manuel Lafont i Tomàs, manual 1.227/25, f. 285-286, 02-10-1844; f. 288-291v, Publicació del testament d'Eulàlia Bisbal i Vallescà; f. 298--299v, 15-10-1844. Inventari post mortem. que tot seguit hi va encarregar a l'arquitecte Francesc Daniel Molina la remunta d'un quart pis.AMCB, Q127 Foment 87/1844. El 1845, Gorina va establir un conveni amb el cavaller de l'orde de Calatrava Ignacio Ramón de Eguía y Vallescá, resident a Madrid i fill de Francisco de Eguía y López de Letona i de Margarida Vallescà i Scarponi, pel qual aquest li reconegué 15.000 lliures de l'herència de la seva esposa, consignant-li la pensió de diversos censos com a interès, i la resta de béns vinculats per Francesc Vallescà quedarien proindivís a parts iguals.AHPB, notari Manuel Lafont i Tomàs, manual 1.227/26, f. 443-449v, 17-11-1845. A la seva mort, seria succeït per la seva filla Josefa de Eguía y Malo.
En aquella època, hi havia la fàbrica de teixits de cotó de Josep Maragall i Garriga i el seu fill Josep Maragall i Vilarosal, casat amb Rosa Gorina i Folch, que el 1863 compartia les instal·lacions amb el fabricant d'aprests Josep Ordeix. El 1860 hi va néixer el poeta Joan Maragall i Gorina, que va escriure aquests versos:Quan era petitvivia arrauliten un carrer negre.El mur hi era humitperò el sol hi era alegre.
El PERI del Sector Oriental del Centre Històric (barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) del 1985 afectava la finca, inclosa al Catàleg de Patrimoni del 1979, per la qual cosa fou expropiada per l'empresa mixta Promoció de Ciutat Vella SA (PROCIVESA), que el 1999 hi va encarregar un informe a l'arquitecte Josep Emili Hernàndez-Cros, antic cap del Servei de Protecció del Patrimoni. Aquest afirmava que l'edifici era tipològicament irrecuperable a causa de les «excessives» estratificacions històriques superposades al llarg dels segles i, per tant, no mereixia la pena considerar-ne la rehabilitació, quan resultava que el nucli central era una torre medieval perfectament conservada. Finalment, la casa Vallescà fou enderrocada l'estiu del 2000, i el solar es convertí en part del «Forat de la Vergonya», un espai defensat pels veïns del barri enfront de les pretensions de l'administració municipal de construir-hi un aparcament soterrani.
miniatura|esquerra|Quarteró núm. 26 de Garriga i Roca (c. 1860)
Descripció Casa senyorial del sobre una àmplia i torturada parcel·la, organitzada a l'entorn de dos patis, l'un d'accés des del carrer a través d'un portal d'arc escarser i amb escala que pujava a la planta noble (on hi havia un saló amb sostre enteixinat, al qual corresponien els tres balcons amb portes de fusta decorades amb relleus), i l'altre comunicat amb aquest, amb un cos d'escala adossat a l'edifici per la part de ponent, que duia als pisos superiors.
A la façana hi havia balcons amb baranes de ferro forjat al principal i al primer pis, així com motllures a les llindes i els brancals de les obertures. El parament, a base de carreus irregulars fins al segon pis, mostrava l'afegit molt posterior de la remunta d'una planta, amb obertures tapiades.
Referències
Bibliografia
Vegeu també Casa Ramon Mas Casa-fàbrica Sala-Nadal Casa Genís Català Arxiu Joan Maragall Can Maragall
Maragall Maragall Categoria:Edificis de Barcelona desapareguts