El Segon Concili Ecumènic del Vaticà, conegut comunament com el Concili Vaticà II, o Vaticà II, va ser el 21è concili ecumènic de l'Església Catòlica Romana. El concili es va reunir a la basílica de Sant Pere de Roma durant quatre períodes (o sessions), cadascun d'entre 8 i 12 setmanes, a la tardor de cadascun dels quatre anys 1962 a 1965. Va ser convocat pel papa Joan XXIII, qui el va anunciar el 25 de gener de 1959. La preparació va durar tres anys, a partir de l'estiu de 1959 a la tardor de 1962. El concili va ser obert l'11 d'octubre de 1962 per Joan XXIII (papa durant la preparació i la primera sessió), i va ser clausurat el 8 de desembre de 1965 per Pau VI (papa durant les tres darreres sessions, després de la mort de Joan XXIII el 3 de juny de 1963).
El papa Joan XXIII va convocar el Concili perquè considerava que l'Església necessitava "una actualització" (en italià: aggiornamento). Per connectar amb la gent del en un món cada cop més secularitzat, calia millorar algunes de les pràctiques de l'Església i presentar el seu ensenyament d'una manera que els semblés rellevant i comprensible. Molts participants del Concili van mostrar simpaties amb aquest programa, mentre que altres van veure poca necessitat de canvis i es van resistir als esforços en aquesta direcció. Però el suport a laggiornamento va guanyar la resistència al canvi i, com a resultat, els setze documents magistrals produïts pel concili proposaven importants desenvolupaments en la doctrina i la pràctica: una àmplia reforma de la litúrgia, una teologia renovada de l'Església, de la revelació i dels laics, un nou plantejament de les relacions entre l'Església i el món, de l'ecumenisme, de les religions no cristianes i de la llibertat religiosa.
Ha estat el concili amb més representació de tots, amb una mitjana d'assistència d'uns dos mil "pares conciliars" procedents d'arreu del món i d'una gran diversitat de llengües i ètnies. A més, hi van assistir membres d'altres confessions religioses cristianes.
John W. O'Malley va anomenar aquest concili "l'esdeveniment religiós més important del ".
Rerefons Des de finals de l'Edat Mitjana, l'Església catòlica s'havia sentit assetjada per forces hostils engendrades per la Reforma protestant, la Il·lustració i l'Estat laic que esdevingué dominant després de la Revolució Francesa. La reacció a aquestes forces va ser la centralització de l'autoritat a Roma (ultramontanisme) i una mentalitat de fortalesa que s'expressava en una actitud constantment negativa cap al món modern, i condemnes regulars de les idees o individus que encarnaven els seus errors. El Concili Vaticà I, amb la seva definició de la primacia papal i de la infal·libilitat papal, va representar la marca més alta de l'ultramontanisme. L'única teologia acceptable era la basada en els pilars bessons de la neoescolàstica i les encícliques dels papes recents. Quan això va resultar insuficient per aturar noves idees com l'ús del mètode històric-crític en estudis bíblics o nous estudis històrics que posaven en dubte la narració estàndard de la història de l'Església, el papa Pius X va publicar la seva encíclica Pascendi dominici gregis de 1907, on identificava i condemnava una nova heretgia anomenada modernisme, que es deia que era l'encarnació de totes aquestes noves idees. La batalla contra el modernisme va marcar la primera meitat del .
Però encara hi havia indicis de nou creixement en diversos racons de l'Església.
El moviment litúrgic Les investigacions erudites del sobre la litúrgia dels primers segles van mostrar fins a quin punt la litúrgia actual s'havia allunyat de la pràctica anterior, on la congregació participava activament, responent i cantant en la seva pròpia llengua. Però ara la missa era en llatí, i la congregació observava en silenci el ritual realitzat pel sacerdot a l'altar. Aquesta constatació va inspirar un moviment modest per implicar la congregació en la missa, perquè respongués i cantés aquelles parts de la missa que els pertanyien. Alguns fins i tot van proposar que el llatí fos substituït per la llengua del poble. El moviment litúrgic va ser rebut amb molta cautela per les autoritats de l'Església. A principis dels anys 50 es va produir una important reforma de les cerimònies de Setmana Santa, però a principis dels anys 60, poca cosa més havia canviat.
El Moviment Ecumènic El terme "ecumenisme" va començar a utilitzar-se al per referir-se als esforços, inicialment entre els protestants, per a la reunificació dels cristians. Inicialment, l'Església catòlica era hostil al moviment ecumènic. La posició tradicional de l'Església era que els catòlics no tenien res a aprendre dels protestants i l'única manera en què es produiria la unitat cristiana era quan els no catòlics tornessin a l'Església Catòlica. La col·laboració amb no catòlics estava prohibida. A principis de la dècada de 1950, hi havia un modest moviment ecumènic dins de l'Església Catòlica, però tenia poc suport de les autoritats.
El moviment bíblic El 1960, la gran majoria dels catòlics no havien llegit mai la Bíblia ni tan sols n'havien tingut cap. Per a la majoria dels catòlics, la lectura personal de la Bíblia era una cosa que només feien els protestants. Però entre els teòlegs i pastors catòlics hi havia desenvolupat un interès renovat per la Bíblia al . L'encíclica Divino afflante spiritu del papa Pius XII de 1943 va donar un impuls renovat als estudis bíblics catòlics i va encoratjar la producció de noves traduccions de la Bíblia a partir de les llengües originals. Això va portar a un intent pastoral d'aconseguir que els catòlics comuns redescobrissin la Bíblia, la llegissin, per convertir-la en una font de la seva vida espiritual. Això va trobar una resposta en cercles molt limitats. L'any 1960, encara estava en la seva infància.
Recursos i Nouvelle théologie A la dècada de 1930, la teologia dominant basada en la neoescolàstica i les encícliques papals estava sent rebutjada per alguns teòlegs com a seca i poc inspiradora. Així, va néixer el moviment anomenat ressourcement, el retorn a les fonts: basant la teologia directament en la Bíblia i els Pares de l'Església. Alguns teòlegs també van començar a debatre temes nous, com ara la dimensió històrica de la teologia, la teologia del treball, l'ecumenisme, la teologia dels laics, la teologia de les "realitats terrenals". Tots aquests escrits en un nou estil que es va anomenar “la nouvelle théologie”, i aviat van cridar l'atenció de Roma.
La reacció va arribar l'any 1950. Aquell any Pius XII va publicar Humani generis, una encíclica “sobre algunes opinions falses que amenacen de soscavar els fonaments de la doctrina catòlica”. Sense posar noms, va criticar els que defensaven noves maneres de fer teologia. Tothom entenia que l'encíclica estava directament en contra de la nouvelle théologie, així com dels desenvolupaments de l'ecumenisme i els estudis bíblics. Algunes d'aquestes obres van ser col·locades a l'Índex de llibres prohibits, i alguns dels autors tenien prohibit ensenyar o publicar. Els que més van patir van ser el jesuïta Henri de Lubac i el dominic Yves Congar, que no van poder ensenyar ni publicar fins a la mort de Pius XII el 1958. A principis dels anys seixanta, altres teòlegs sota sospita incloïen el jesuïta Karl Rahner i el jove Hans Küng.
Tal era la situació a la mort de Pius XII el 1958. Aquestes noves idees serien suprimides o se'ls permetrien sobreviure, o fins i tot rebre la benedicció de l'Església sota un nou papa?
A més, hi havia els assumptes pendents del Concili Vaticà I (1869-70). Quan s'havia interromput per l'entrada de l'exèrcit italià a Roma al final de la unificació italiana, els únics temes que s'havien completat eren la teologia del papat i la relació de la fe i la raó, mentre que la teologia dels bisbes i del els laics van quedar sense adreçar-se.
Al mateix temps, els bisbes del món s'enfrontaven a reptes impulsats pel canvi polític, social, econòmic i tecnològic. Alguns d'aquests bisbes estaven buscant noves maneres d'afrontar aquests reptes. Què podien esperar del successor de Pius XII?
Cronologia miniatura|300px| Abans d'una missa papal al Concili; zona entre l'altar papal i l'altar absis/cathedra, davant seu la seu del papa. miniatura|El papa Joan XXIII Anunci i expectatives Amb l'elecció de Joan XXIII l'octubre de 1958, tothom esperava un pontificat breu, però amb sorpresa va comunicar la seva intenció de convocar el concili el 25 de gener de 1959, menys de tres mesos després de la seva elecció. Hi ha diverses ironies sobre ell, ja que tot i que és un concili d'obertura, col·legialitat i altres elements, Joan XXIII el va convocar sense consulta, conforme la infal·libilitat del papa (cf. Pius XII, 1950, Dogma de l'Assumpció). El convocà després de 3 dies d'oració El seu anunci a la sala capitular del monestir benedictí annex a la basílica de Sant Pau Extramurs va sorprendre fins i tot els cardenals presents., però el motiu precís era un poc vague: «aire fresc a l'Església», un cert «aggiornamento».
Només deu dies abans havia provat la idea amb un d'ells, el seu cardenal secretari d'estat Domenico Tardini, que va donar suport entusiasta a la idea. Encara que el papa va dir més tard que la idea li va sorgir en un instant durant la seva conversa amb Tardini, dos cardenals havien intentat abans interessar-lo en la idea. Eren dos dels més conservadors, Ernesto Ruffini i Alfredo Ottaviani, que ja l'any 1948 havien proposat la idea a Pius XII i que la van presentar davant Joan XXIII el 27 d'octubre de 1958.
La reacció a l'anunci va ser generalitzada i en gran manera positiva per part dels líders religiosos i seculars fora de l'Església Catòlica.
El concili va ser convocat formalment per la constitució apostòlica Humanae Salutis el 25 de desembre de 1961.
En diverses discussions abans de la convocatòria del concili, Joan XXIII va dir que era el moment d'"obrir les finestres [de l'Església] i deixar entrar una mica d'aire fresc", un "cert aggiornamento".
Preparació Van trigar més de tres anys –des de l'estiu de 1959 fins a la tardor de 1962– per preparar-se per al Concili. El primer any (conegut oficialment com a "període avantpreparatori") es va dedicar a una àmplia consulta del món catòlic sobre temes a examinar al Concili, mentre que els altres dos anys (coneguts oficialment com a "període preparatori") es van ocupar de la redacció dels documents, anomenats esquemes, que serien sotmesos als bisbes per a la seva discussió al Concili.
El 17 de maig de 1959, Joan XXIII anuncià la creació de la Comissió Avantpreparatòria, i designà com a president d'aquesta el cardenal secretari d'Estat, Domenico Tardini. Els secretaris dels diversos dicasteris de la cúria van ser la resta de membres de la comissió. El 26 de maig següent aquesta es reuní per primera vegada i es decidí donar llum verda a dues cartes: una als organismes de la cúria per a que preparessin comissions d'estudi sobre els temes atractar al concili; i l'altra a 3 grups de persones demanant-los que enumeressin els temes que creguessin que calia tractar al Concili. Els 3 grups eren: els bisbes del món, les universitats i facultats de teologia catòliques i els departaments de la Cúria. Un any més tard, s'havien rebut unes 9.000 votacions individuals ("desitjos"). Alguns eren típiques de maneres de fer del passat, demanant noves definicions dogmàtiques o condemnes dels errors. Altres anaven amb esperit daggiornamento, demanant reformes i noves maneres de fer.
El 15 de juliol, Joan XXIII comunicà a Tardini que el concili s'anomenaria "Vaticà II" i que, per tant, no hauria de considerar-se com una continuació del Vaticà I, que havia quedat suspès.
Etapa avantpreparatòria