El monstre de Frankenstein o la criatura de Frankenstein, sovint anomenat erròniament simplement "Frankenstein",For example, in Peggy Webling's 1927 stage play, and the 2004 film, Van Helsing. és un personatge de ficció anglès que va aparèixer per primera vegada a la novel·la de 1818 Frankenstein o el Prometeu modern de Mary Shelley. Així, el títol de Shelley compara el creador del monstre, Victor Frankenstein, amb el personatge mitològic Prometeu, que va crear humans amb fang i els va donar el foc.
A la història gòtica de Shelley, Victor Frankenstein construeix la criatura al seu laboratori mitjançant un mètode ambigu basat en un principi científic que va descobrir. Shelley descriu el monstre com de d'alt i emotiu. El monstre intenta encaixar a la societat humana però és rebutjat, la qual cosa el porta a buscar venjança contra Frankenstein. Segons l'estudiós Joseph Carroll, el monstre ocupa "un territori fronterer entre les característiques que defineixen típicament els protagonistes i els antagonistes".
El monstre de Frankenstein es va convertir en icònic a la cultura popular i ha aparegut en diferents mitjans de comunicació, com ara pel·lícules, sèries de televisió, marxandatge i videojocs. Les versions més reconegudes popularment són les representacions cinematogràfiques de Boris Karloff a la pel·lícula Frankenstein de 1931, la seqüela de 1935 La núvia de Frankenstein i la seqüela de 1939 Son of Frankenstein.
Noms esquerra|miniatura|L'actor T. P. Cooke com el monstre en una producció escènica de 1823 de la novel·la de Shelley La novel·la original de Mary Shelley no dona mai un nom al monstre, tot i que quan parla amb el seu creador, Victor Frankenstein, el monstre sí diu "Jo hauria de ser el teu Adam" (en referència al primer home creat a la Bíblia). Frankenstein es refereix a la seva creació com a "creature" (criatura), "fiend" (dimoni), "spectre" (espectre), "dæmon" (dimoni), "wretch" (desgraciat), "devil" diable", "thing" (cosa), "being" (ésser) i "ogre". La creació de Frankenstein es va referir a si mateix com a "monstre" almenys una vegada, igual que els residents d'un llogaret que van veure la criatura cap al final de la novel·la.
Com a la història de Shelley, la falta de nom de la criatura es va convertir en una part central de les adaptacions escèniques a Londres i París durant les dècades posteriors a la primera publicació de la novel·la. El 1823, la mateixa Shelley va assistir a una representació de la Presumption de Richard Brinsley Peake, la primera adaptació escènica reeixida de la seva novel·la. "L'obra em va divertir molt, perquè a la llista de dramatis personae hi havia _________, del Sr. T. Cooke", va escriure a la seva amiga Leigh Hunt. "Aquesta manera sense nom de nomenar l'innominable és bastant bona".
Al cap d'una dècada de la publicació, el nom del creador —Frankenstein— es va fer servir per referir-se a la criatura, però no es va consolidar fermament fins molt més tard. La història va ser adaptada per a l'escenari l'any 1927 per Peggy Webling, i el Victor Frankenstein de Webling sí que li dona el nom a la criatura. Tanmateix, la criatura no té nom a la sèrie de pel·lícules d'Universal protagonitzada per Boris Karloff durant la dècada de 1930, que es van basar en gran manera en l'obra de Webling. La pel·lícula d'Universal de 1931 va tractar la identitat de la criatura d'una manera semblant a la novel·la de Shelley: als crèdits inicials, el personatge es coneix simplement com "El monstre" (el nom de l'actor es substitueix per un signe d'interrogació, però Karloff apareix als crèdits finals). No obstant això, a la seqüela La núvia de Frankenstein (1935), en el marc de la narració d'un personatge que representa l'amic de Shelley, Lord Byron, sí que es refereix al monstre com a Frankenstein, encara que aquesta escena no té lloc del tot a l'univers de la història. No obstant això, la criatura aviat es va fer més coneguda en l'imaginari popular com "Frankenstein". Aquest ús de vegades es considera erroni, mentre que alguns comentaristes d'ús consideren que el sentit monstruós de "Frankenstein" està ben establert i no un error.
La pràctica moderna varia una mica. Per exemple, al Dean Koont'z Frankenstein, publicat per primera vegada l'any 2004, la criatura rep el nom de "Deucalion", en honor al personatge de la mitologia grega, que és fill del tità Prometeu, una referència al títol de la novel·la original. Un altre exemple és el segon episodi de Penny Dreadful de Showtime, que es va emetre per primera vegada el 2014; Victor Frankenstein considera breument anomenar la seva creació "Adam", abans de decidir deixar que el monstre "trii el seu propi nom". Recorrent un llibre de les obres de William Shakespeare, el monstre tria "Proteus" d'Els dos gentilhomes de Verona. Més tard es revela que Proteus és en realitat el segon monstre que Frankenstein ha creat, amb la primera creació abandonada que ha estat batejada per l'actor de teatre que el va acollir "Caliban", de La tempesta, i més tard, després de sortir del teatre, es va batejar ell mateix amb el nom del poeta anglès John Clare. Un altre exemple és un intent de Randall Munroe del webcomic xkcd de fer de "Frankenstein" el nom canònic del monstre, mitjançant la publicació d'una versió breu derivada que indica directament que l'és. A The Strange Case of the Alchemist's Daughter, la novel·la de Theodora Goss del 2017, la criatura es diu Adam.
La trama de Shelley miniatura|Charles Stanton Ogle a la versió cinematogràfica de 1910 miniatura|Primer pla de Charles Ogle com el monstre a Frankenstein de Thomas Edison (1910) Victor Frankenstein construeix la criatura durant un període de dos anys a l'àtic de la seva pensió a Ingolstadt després de descobrir un principi científic que li permet crear vida a partir de matèria no viva. A en Frankenstein, però, li fa fàstic la seva creació i fuig d'ella horroritzat. Espantat i inconscient de la seva pròpia identitat, el monstre vaga pel desert.
Troba consol al costat d'una remota casa rural on habiten un home gran i cec i els seus dos fills. Escoltant-los d'amagat, la criatura es familiaritza amb les seves vides i aprèn a parlar, de manera que es converteix en un individu eloqüent, educat i de bones maneres. Durant aquest temps, també troba el diari de Frankenstein a la butxaca de la jaqueta que va trobar al laboratori i descobreix com va ser creat. La criatura finalment es presenta al pare cec de la família, que el tracta amb amabilitat. Quan la resta de la família torna, però, s'espanten d'ell i l'allunyen. Enfurismada, la criatura sent que la humanitat és el seu enemic i comença a odiar el seu creador per haver-lo abandonat. Tanmateix, tot i que menysprea Frankenstein, es proposa trobar-lo, creient que és l'única persona que l'ajudarà. En el seu viatge, la criatura rescata una noia d'un riu, però el pare de la nena li dispara a l'espatlla, creient que la criatura pretenia fer-li mal. Enfurismada per aquest acte final de crueltat, la criatura jura venjar-se de la humanitat pel patiment que li han causat. Busca venjança contra el seu creador en particular per haver-lo deixat sol en un món on és odiat. Utilitzant la informació de les notes de Frankenstein, la criatura decideix trobar-lo.
El monstre mata el germà petit de Victor, William, en conèixer la relació del nen amb el seu creador i fa semblar que Justine Moritz, una jove que viu amb els Frankenstein, n'és la responsable. Quan Frankenstein es retira als Alps, el monstre s'acosta a ell al cim, li explica les seves experiències i li demana al seu creador que li faci una parella. Promet, a canvi, desaparèixer amb la seva parella i mai més molestar a la humanitat, però amenaça amb destruir tot el que estima Frankenstein si fracassa o es nega. Frankenstein està d'acord i finalment construeix una criatura femenina en una illa remota de les Òrcades, però horroritzat davant la possibilitat de crear una raça de monstres, destrueix la criatura femenina abans que estigui completa. Horroritzada i enfurismada, la criatura apareix immediatament i li fa una amenaça final a Frankenstein: "Estaré amb tu a la teva nit de noces".
Després de deixar el seu creador, la criatura mata el millor amic de Víctor, Henry Clerval, i més tard mata la núvia de Frankenstein, Elizabeth Lavenza, la nit de noces, i el pare de Frankenstein mor de pena. Sense res més per viure més que la venjança, Frankenstein es dedica a destruir la seva creació, i la criatura l'incita a perseguir-lo cap al nord, a través d'Escandinàvia i a Rússia, mantenint-se per davant d'ell durant tot el camí.
Quan arriben al cercle polar àrtic viatgen per sobre de la banquisa de l'oceà Àrtic, Frankenstein, que pateix un sever esgotament i hipotèrmia, es troba a una milla de la criatura, però se'n separa quan el gel sobre el qual estan viatjant es divideix. Un vaixell que explora la regió es troba amb el moribund Frankenstein, que relata la seva història al capità del vaixell, Robert Walton. Més tard, el monstre puja a la nau, però en trobar Frankenstein mort, es veu superat pel dolor i es compromet a incinerar-se a "l'extrem més septentrional del món". Aleshores marxa, per no ser vist mai més.
Aparença miniatura|El monstre de Frankenstein en una caricatura editorial, 1896, una al·legoria sobre el moviment favorable a la utilització de la plata que va desplaçar altres faccions progressistes als Estats Units de finals del segle XIX Shelley va descriure el monstre de Frankenstein com una criatura d'uns vuit peus (2,4 m.) a'alçada de contrastos horripilants.His limbs were in proportion, and I had selected his features as beautiful. Beautiful! Great God! His yellow skin scarcely covered the work of muscles and arteries beneath; his hair was of a lustrous black, and flowing; his teeth of a pearly whiteness; but these luxuriances only formed a more horrid contrast with his watery eyes, that seemed almost of the same colour as the dun-white sockets in which they were set, his shrivelled complexion and straight black lips.Una imatge de la criatura va aparèixer a l'edició de 1831. Les primeres representacions el van vestir amb una toga, ombrejada, juntament amb la pell del monstre, d'un blau pàl·lid. Al llarg del , la imatge del monstre va romandre variable segons l'artista.
Retrats al cinema La imatge més coneguda del monstre de Frankenstein a la cultura popular prové de la interpretació de Boris Karloff a la pel·lícula Frankenstein de 1931, en què portava maquillatge aplicat i dissenyat per Jack P. Pierce. Universal Studios, que va produir la pel·lícula, va aconseguir ràpidament la propietat dels drets d'autor del format de maquillatge. Karloff va interpretar el monstre en dues pel·lícules més d'Universal, La núvia de Frankenstein i Son of Frankenstein; Lon Chaney Jr. va agafar el paper de Karloff a The Ghost of Frankenstein; Béla Lugosi va interpretar el paper de Frankenstein i l'home llop; i Glenn Strange va interpretar el monstre a les tres últimes pel·lícules d'Universal Studios per presentar el personatge: House of Frankenstein, House of Dracula i Abbott and Costello Meet Frankenstein. No obstant això, el maquillatge que van utilitzar els actors posteriors va replicar l'aspecte icònic que va utilitzar per primera vegada Karloff. La imatge de la cara de Karloff és actualment propietat de l'empresa de la seva filla, Karloff Enterprises, assegurada per a ella en una demanda per la qual va ser representada per l'advocat Bela G. Lugosi (fill de Bela Lugosi), després de la qual Universal va substituir els trets de Karloff pels de Glenn Strange. en la major part del seu màrqueting. El 1969, el New York Times va publicar per error una fotografia de Strange per a l'obituari de Karloff.