La Torre de Londres (en anglès, Tower of London), és un castell històric a la ribera nord del riu Tàmesi al centre de Londres a Anglaterra. Forma part del districte londinenc de Tower Hamlets, separat del límit nord de la ciutat per un espai obert conegut com a Tower Hill. Es va fundar cap a la fi de 1066 amb la conquesta normanda d'Anglaterra. La Torre Blanca, que dona nom al castell sencer, va ser construïda per Guillem el Conqueridor el 1078, i així va ser el símbol de l'opressió a Londres per la nova elit governant. Des d'almenys 1100, el castell va servir com a presó, encara que no n'era el propòsit primari. El nom oficial His Majesty's Royal Palace and Fortress The Tower of London (‘Palau Reial i Fortalesa de Sa Majestat La Torre de Londres‘) no es fa servir sovint.
Els guardians es diuen Yeomen Warders of Her Majesty's Royal Palace and Fortress the Tower of London, abreujat popularment com a beefeaters, menjadors de carn de vedella, perquè tenien un règim alimentari de luxe.
En conjunt, la Torre és un complex de diversos edificis envoltat de dos anells concèntrics de murs i un fossat, el castell es va ampliar en diverses fases, sobretot sota el mandat de Ricard Cor de Lleó, Enric III i Eduard I en els segles i . La disposició general de la darreria del s'ha mantingut tot i l'activitat posterior.
La Torre de Londres ha representat un destacat paper en la història d'Anglaterra. Va ser assetjada en diverses ocasions i tenir-la controlada era important per controlar el país. La torre ha servit com armeria, tresoreria, casa de feres, Reial Casa de la Moneda, registres públics, i casa de les Joies de la Corona del Regne Unit.
Des de l'inici del fins al regnat de Carles II, s'organitzava una processó des de la torre fins a l'Abadia de Westminster a la coronació d'un nou monarca. En absència del monarca, el guàrdia de la torre és l'encarregat del castell. Aquesta guàrdia era una posició de confiança en el període medieval. A final del , el castell es va transformar en presó. Sota el regnat dels Tudor, la torre va servir menys com a residència, i malgrat els intents per fortificar i reparar el castell, el desenvolupament de les defenses va quedar enrere per dedicar-se a l'artilleria.
L'ús del castell com a presó va sobrevenir en els segles i , quan personatges com Isabel I (abans de llegar a reina) van caure en desgràcia i van ser detingudes entre aquests murs. D'aquest ús deriva la dita anglesa "enviar a la torre" com a sinònim de "enviar a la presó". Malgrat la reputació com a lloc de tortura i mort, popularitzada pels religiosos del i els escriptors del , només set persones hi van ser executades abans de les Guerres Mundials. Les execucions normalment es feien al turó de Tower Hill, al nord del castell, que en un període de quatre centenaris va ser testimoni de 112 execucions.
A la segona meitat del , institucions com la Casa de la Moneda es van traslladar a altres localitzacions des de la Torre de Londres, i molts edificis van romandre buits. Anthony Salvin i John Taylor van aprofitar llavors l'oportunitat de tornar a la torre l'aparença original medieval, retirant moltes estructures postmedievals que romanien buides. Durant les Guerres Mundials, la torre va tornar a ser presó, i s'hi van executar dotze espies. Després de les guerres, els danys es van reparar i el castell va reobrir les portes al públic. Avui en dia, la Torre de Londres és una de les atraccions turístiques més famoses del país. El manteniment va a càrrec de la institució benèfica Historic Royal Palace (‘palaus reials històrics’).
Va ser declarada el 1988 Patrimoni de la Humanitat, per tractar-se d'una fortalesa normanda de l'edat mitjana excepcionalment ben conservada i perquè havia sigut un centre de poder ininterromput i significatiu durant segles i segles d'història britànica i europea. El 2006, va rebre una amonestació perquè la construcció de massa gratacels a proximitat no respectaven el context històric del monument. Va rebre l'estatut de Patrimoni de la Humanitat en perill. El risc de perdre l'estatut perdura fins al 2024. La UNESCO és preocupa quan veu la relació tensa entre la corporació City of London Corporation (CLC), que vol desenvolupar les terres circumdants i Historic England, l'organisme governamental que protegeix els monuments històrics i culturals del país.
Història miniatura|Exteriors de la Torre Blanca de Londres. miniatura|La Torre de Londres vista des del riu Tàmesi miniatura|La torre de Londres i a l'esquerra la City L'emperador romà Claudi hi va fer construir una primera fortificació per a protegir la ciutat de Londinium. miniatura|Panoràmica de la torre de Londres (des de la sortida de l'estació de metro de Tower Hill) L'any 1078 Guillem I d'Anglaterra va ordenar la construcció de la Torre Blanca, tant per a protegir els normands de la població de Londres com per a protegir Londres de qualsevol enemic. Els forts anteriors, inclòs el romà, eren fets de fusta, però Guillem va ordenar que la Torre es construís amb pedres portades especialment des de França. El rei Ricard Cor de Lleó va construir la fossa al voltant de l'edifici i el va omplir amb aigua del Tàmesi. La fossa, però, no va ser gaire efectiva fins que Enric III la va reconstruir seguint una tècnica neerlandesa. El 1830 la fossa va ser drenada i s'hi van trobar ossos humans al fons.
Al es va establir a la Torre una casa de feres, probablement a la primeria de 1204 durant el regnat de Joan sense Terra i, possiblement, amb animals procedents d'una antiga casa de feres establerta el 1125 pel rei Enric I al seu palau prop de Woodstock. La col·lecció d'animals es va obrir algunes vegades al públic durant el regnat d'Isabel I i el 1804 la col·lecció es va obrir al públic de forma regular. Aquí el poeta William Blake va veure al tigre que va inspirar el poema The Tyger. Els animals es van traslladar al nou zoològic de Londres el 1828. Encara es conserva un porta amb el nom de porta del lleó en honor dels animals que un dia hi van residir.
La majoria dels criminals comuns eren executats en llocs públics a l'exterior de la Torre; execucions que també es van fer públiques amb algunes personalitats de classe alta com Thomas More. No obstant això, els nobles i, sobretot, les dones, eren executades de forma privada a la "Torre Verda", a l'interior del complex, i enterrats a la Capella Real de San Pere ad Vincula. Alguns dels nobles executats a l'exterior de la Torre són enterrats també en aquesta capella. miniatura|Imatge d'Elisabet I d'Anglaterra (v. 1588) Alguns dels presoners de la Torre, al llarg de la història, són: Joan Balliol, rei d'Escòcia David II d'Escòcia Joan II de França Carles I d'Orleans, duc d'Orleans i duc de Valois Enric VI d'Anglaterra Elisabet I d'Anglaterra Guy Fawkes Rudolf Hess
Alguns dels executats en la Torre acusats de traïció, al llarg de la història, són: William Hastings, baró de Hasting (1483) Thomas More (1535) Anna Bolena (1536) Margaret Pole, comtessa de Salisbury (1541) Joana Bolena, vescomtessa de Rochford (1542) Caterina Howard (1542) Jane Grey (1554) Robert Devereux, comte d'Essex (1601)
La llegenda diu que es pot veure Anna Bolena, executada per traïció al rei Enric VIII d'Anglaterra, passejar per la Torre amb el seu cap sota l'aixella.
L'ús militar de la Torre com a fortificació es va tornar obsoleta amb la introducció de l'artilleria. Tot i això, la Torre va servir com a caserna general del departament d'armament britànic fins al 1855. Durant la Primera Guerra Mundial onze espies alemanys van estar presoners en la Torre i el 1941 l'ajudant de Hitler, Rudolf Hess, hi va romandre tancat durant quatre dies.
miniatura|Guarda Beefeater a l'entrada de la Torre de Londres
Arquitectura El castell el conformen tres recintes: el més interior conté la Torre Blanca, edifici més antic del castell, envoltant cap al nord, est i oest es troba l'estructura més central, que data del regnat de Ricard Cor de Lleó. Finalment, hi ha el recinte exterior, que agafa tot el castell i va ser construït sota el mandat d'Eduard I. Tot i que després de la fundació de la Torre de Londres per Guillem el Conqueridor es visquessin moltes altres fases d'expansió, la disposició general es va mantenir fins que Eduard I va completar la reconstrucció el 1285. El castell ocupa una àrea de 4,9 hectàrees, més altres 2,4 voltant de la Torre de Londres que constitueixen lesTower Liberties (‘Llibertats de la Torre’), en anglès), situada sota la influència directa del castell i buidada per raons militars. El precursor d'aquesta torre es va establir al , quan Enric III va ordenar que una franja de terra adjacent al castell romangués erma. Tot i la creença popular, la Torre de Londres mai ha tingut una cambra de tortures permanent. La Torre del Moll es va construir a la vora del Tàmesi durant el mandat d'Eduard I d'Anglaterra, i va expandir fins a l'amplària actual sota el regnat de Ricard II d'Anglaterra.
Pati central El pati central engloba l'àrea sud de la Torre Blanca, que s'estén al que en el seu dia era la ribera del Tàmesi. Com en el cas d'altres castells, com el Hen Domen (), aquesta zona central s'omplia probablement amb edificis de fusta de la fundació de la Torre. Es creu que sobre 1170 les estances reals van començar a estendre's més enllà de la Torre Blanca, envaint els jardins centrals. Les estances es van renovar durant les dècades de 1220 i 1230, i es van equiparar a altres residències com el Castell de Windsor. La construcció de les torres Wakefield i Lanthorn, a les cantonades de la muralla de la zona central, al llarg del riu, van començar devers 1220. Probablement servien com residències privades per al rei i la reina. La primera prova de com estaven decorades les cambres reials ve del regnat d'Enric III: la càmera de la reina era emblanquinada, pintada amb flors i imitant la pedra picada. Un gran distribuïdor ocupava el sud de la zona central, entre les dues torres. S'assemblava, encara que era lleugerament més petit, el també construït per Enric III al Castell de Winchester. Al costat de la Torre de Wakefield hi havia una poterna, per la qual s'accedia als apartaments reals.
El pati central originalment era envoltat per un fossat protector, que es va omplir sobre 1220. En aquesta època, es va construir també una cuina al jardí. Entre 1666 i 1676, la zona central es va transformar i se'n van retirar els edificis del palau. L'àrea al voltant de la Torre Blanca es va buidar, de manera que qualsevol persona que s'acostés havia de creuar camp a través. La Casa de les Joies es va demolir, les joies es van traslladar a la Torre Martin.
Pati interior El pati interior es va crear durant el regnat de Ricard Cor de Lleó, quan es va cavar una fossa a l'oest del pati central, doblant la grandària del castell. Enric III va crear el pati de l'est i les muralles nords, i les dimensions van romandra així des de llavor. La major part dels treballs ordenats per Enric III han sobreviscut, i només dues de les nou torres que va construir van ser reconstruïdes per complet. Entre les torres de Wakefield i Lanthorn, les muralles del pati central també serveixen com a cortina de pedra al pati interior. L'entrada principal al pati interior podria haver estat per mitjà de la casa del guarda, amb major probabilitat en el mur oest, lloc que ara ocupa la Torre Beauchamp.
Pati exterior Durant el regnat d'Eduard I, es va crear un tercer pati, de manera que el recinte envoltava tot el castell. Al mateix temps, es va construir un baluard conegut com a Legge's Mount a la cantonada nord-oest. Brass Mount, el bastió de la cantonada nord-est, es va agregar més tard al conjunt. Les tres torres rectangulars al llarg de la muralla est a quinze metres de distància es van desmuntar el 1843.