Mario Del Monaco (Florència, (Toscana), 27 de juliol de 1915 - Mestre (Venècia), 16 d'octubre de 1982),Roland Turner (1982). The Annual Obituary. St. Martin's. p. 497. Consultat 7 juliol 2013. fou un tenor d'òpera italià.
Del Monaco va néixer a Florència, en una família musical de classe alta, d'un pare napolità i d'una mare d'ascendència siciliana.Current Biography Yearbook. H. W. Wilson Company. 1958. p. 371. . Consultat 7 juliol 2013. De jove va estudiar violí però tenia passió pel cant. Es va graduar al Conservatori Rossini de Pesaro, on va conèixer i cantar per primera vegada amb Renata Tebaldi, amb qui formaria una mena d'equip de somni operístic dels anys cinquanta. Els seus primers mentors com a cantant van incloure Arturo Melocchi, el seu professor a Pesaro, i Cherubino Raffaelli, que va reconèixer el seu talent i va ajudar a llançar la seva carrera. miniatura|Un jove Mario Del Monaco (foto amb dedicatòria del 1949)
Aquesta carrera va començar de debò amb el debut de Del Monaco el 31 de desembre de 1940 com Pinkerton al Teatre Puccini de Milà. La seva aparició inicial en una òpera s'havia produït l'any anterior, però, a la Cavalleria rusticana de Mascagni a Pesaro. Va cantar a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial i es va casar, el 1941, amb Rina Filipini. El 1946, va aparèixer per primera vegada a la Royal Opera House de Londres, Covent Garden. Durant els anys següents es va fer famós no només a Londres sinó també a tot el món operístic per la seva veu poderosa i l'estil d'actuació heroic. Va tenir un abast gairebé semblant a un altre, però Del Monaco no era wagnerià, i limitava les seves activitats de manera aclaparadora al repertori italià. Va cantar Wagner en concerts, de Lohengrin i Die Walküre.
Del Monaco va cantar a l'Òpera Metropolitana de Nova York des de 1951 fins a 1959, gaudint d'un èxit particular en peces dramàtiques de Verdi com Radamès. Aviat es va establir com una de les quatre superestrelles del tenor italians que van assolir el cim de la seva fama als anys 50 i 60, els altres van ser Giuseppe Di Stefano, Carlo Bergonzi i Franco Corelli. Els papers característics de Del Monaco durant aquest període van ser Andrea Chénier de Giordano i Otello de Verdi. Va abordar per primera vegada Otello l'any 1950 i va anar perfeccionant la seva interpretació al llarg de la seva carrera. Es diu que va cantar Otello 427 vegades. Tanmateix, el llibre publicat per Elisabetta Romagnolo, Mario Del Monaco, Monumentum aere perennius, (Azzali 2002), enumera només 218 aparicions d'aquest com a Otello, que és una quantitat més realista. Va ser enterrat amb el seu vestit d'Otello. Tot i que Otello va ser el seu millor paper, al llarg de la seva carrera, Del Monaco va interpretar una sèrie d'altres papers amb gran èxit, per exemple: Canio a Pagliacci Leoncavallo, Radames a Aïda (Verdi), Don Jose a Carmen de Bizet, Chenier a Andrea Chénier Giordano, Manrico a Il trovatore (Verdi), Samson a Samson and Delilah Saint-Saëns, i Don Alvaro a La forza del destino (Verdi).
Del Monaco va fer els seus primers enregistraments a Milà el 1948 per a HMV. Més tard, va ser acompanyat de Renata Tebaldi en una llarga sèrie d'òperes de Verdi i Puccini gravades per a Decca. En el mateix segell hi havia el seu enregistrament de 1969 de Fedora de Giordano, al costat de Magda Olivero i Tito Gobbi.
La seva veu sonora i l'aspecte viril li van valer el sobrenom de "Toro de metall de Milà".Jeannie Williams (1 maig 2007). Jon Vickers: A Hero's Life. UPNE. p. 165–. . Consultat 7 juliol 2013.
La soprano Magda Olivero va assenyalar en una entrevista amb Stefan Zucker que:Bel Canto Society Archived 2008-05-17 at the Wayback Machine El 1975 es va retirar dels escenaris. Va morir a Mestre com a conseqüència d'una nefritis.
El seu fill Giancarlo Del Monaco és director d'òpera i director de teatre; la seva neboda Donella Del Monaco, soprano, és la cantant de l'Opus Avantra.
Referències
Bibliografia Gianni Gori, [Mario Del Monaco: mille guerrier m'inseguono...,] amb un pròleg de Marzio Pieri [it], sèrie Grandi Voci 1, 2008, Zecchini Editore, p. 206, amb discografia recomanada. Harold Rosenthal i John Warrack, The Concise Oxford Dictionary of Opera/(Segona edició), Oxford University Press, 1980, pàg. 126.
Enllaços externs – "Un lloc web sense ànim de lucre creat en memòria del major tenor dramàtic del segle XX". History of the Tenor (clips de so i narració de Sydney Barker)
Categoria:Tenors italians Categoria:Cantants d'òpera italians Categoria:Cantants florentins Categoria:Morts el 1982 Categoria:Morts a Venècia Categoria:Orde de Lenin Categoria:Nascuts el 1915