Otel·lo és una òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi amb llibret d'Arrigo Boito basada en la tragèdia de Shakespeare amb el mateix nom (Othello). Va ser estrenada al Teatro alla Scala, Milà, el 5 de febrer de 1887.
Otello és la penúltima òpera de Verdi, on el compositor exhibeix plenament la seva maduresa artística. Amb aquest títol, Verdi posa fi al parèntesi més llarg de la seva carrera operística —quinze anys sense estrenes— i signa una obra d’una força teatral, una ambició musical i una exigència vocal excepcionals. Dins del seu catàleg, és probablement la creació de més intensitat dramàtica, i ha passat a ser un exemple clar de fins a quin punt Verdi continuava perseguint noves formes d’expressió fins i tot quan ja era un mestre consagrat: tenia setanta-quatre anys en el moment de l’estrena. Junt amb Aida, estrenada l'any 1871, i Falstaff, el 1893, els crítics consideren que és una de les obres mestres del compositor.
Per aquesta òpera, Verdi ja havia deixat enrere la tradicional alternança d'àries i recitatius, i va aconseguir un flux narratiu continu que unifica tota la partitura. A més d’Otello i Desdemona, el personatge que adquireix un pes decisiu és Iago, concebut per a un baríton i protagonista d’un dels moments més cèlebres de l’obra: el seu credo del segon acte. També destaquen el duet d’amor del primer acte, la cançó del salze i l’Ave Maria que interpreta Desdemona al quart acte, així com la potent escena final, marcada per l’assassinat de Desdemona i el posterior suïcidi d’Otello.
A mesura que progressava la dècada dels 1870, Verdi semblava cada cop més isolat de les tendències compositives i musicals italianes. No va ser fins que Giulio Ricordi, el director de l'editorial Ricordi, va proposar junt amb el llibretista i compositor Arrigo Boito la composició d'una versió operística de lOthello de Shakespeare el 1879, la qual Verdi va acceptar a causa de la seva gran admiració per l'escriptor anglès. A la fi del mateix any, Boito ja havia escrit un esbós del llibret.
El projecte es va veure endarrerit per diverses raons, entre les quals figuren les revisions de Simon Boccanegra (en la qual va participar Boito) i Don Carlos, les quals van servir per experimentar en el nou clima artístic italià. L'obra final va ser estrenada a La Scala de Milà el 1887. Dirigida per Franco Faccio, i amb cantants com Francesco Tamagno (Otel·lo), Victor Maurel (Iago) i Romilda Pantaleoni (Desdemona), l'estrena va resultar ser un gran succés, i es va començar a programar a la resta d'Europa. Verdi va realitzar algunes modificacions per a l'estrena al Théâtre de L’Opéra, a París, el 1894, però no es van incorporar mai a la versió italiana, i no són gaire comuns, avui dia.
L’òpera compta amb nombrosos enregistraments de gran qualitat i continua a ésser una presència habitual als principals teatres d’òpera del món. El rol protagonista exigeix un tenor dramàtic amb un domini excepcional del registre mitjà i una gran capacitat expressiva. Al , hi han brillat figures com Aureliano Pertile, Ramón Vinay, Jon Vickers, Mario del Monaco i Plácido Domingo. Igualment destacat és el paper de Iago, que requereix un baríton de presència escènica poderosa; n’han ofert interpretacions memorables Titta Ruffo, Lawrence Tibbett, Leonard Warren, Tito Gobbi i Piero Cappuccilli.
Origen i context Els anys de silenci miniatura|esquerra|Giulio Ricordi, editor i el gran promotor perquè Verdi tornés a compondre òpera Després d’estrenar Aida al Caire la nit de Nadal de 1871, Verdi va decidir que havia arribat el moment de posar punt final a la seva brillant trajectòria operística. Amb 58 anys, era el compositor més cèlebre d’Itàlia —i probablement el més benestant—, i aspirava, en part, a seguir l’exemple de Rossini després d’Guillaume Tell. Es va retirar a Sant’Agata, a Busseto, per dedicar-se a les seves propietats i allunyar-se de la vida teatral. Aquest apartament voluntari no s’explica per una sola causa. S’hi van combinar el cansament físic, la creixent difusió a Itàlia de les òperes de Wagner, les crítiques que rebien les seves pròpies obres, la situació —que ell considerava precària— dels teatres italians, i sobretot la percepció que els temps i els gustos musicals estaven canviant i que calia repensar profundament el futur de l’òpera. En entrar a la seixantena, Verdi vivia un període de desànim i abatiment, tal com revelen les cartes d’aquells anys, plenes de lamentacions sobre aquestes inquietuds.
Algunes de les raons per les quals es pot haver provocat aquesta pausa són diverses. A escala econòmica, la seva seguretat financera va fer que treballar ja no fos una necessitat, i les seves energies es van centrar en el desenvolupament de les seves propietats i caritat. Molt del seu temps també anava dedicat a la supervisió i direcció de les seves últimes obres Aida i Requiem en un tour per Europa (París, Londres i Viena). També coincideix amb aquest període un escàndol públic amb la soprano Teresa Stolz, amb el seu punt àlgid l'any 1876, tot i que finalment es va resoldre, i la soprano va continuar sent bona amiga de la parella.
L'obstacle més prominent per aquesta discontinuïtat en l'activitat creativa del compositor era el sentiment de desencant amb la direcció de la nova Itàlia cosmopolita. A principis dels 1870 Verdi va ser encarregat amb la revisió del currículum dels conservatoris italians. Els seus suggeriments van ser molt austers, proposant que els estudiants entreguessin fugues diàries, estudiessin només els antics mestres italians, que escoltessin poques representacions d'òpera moderna i que evitessin les harmonies i orquestracions d'aquestes i l'acord de 7a disminuïda. També va comunicar el seu descontentament amb la creixent fascinació per l'art i el simfonisme alemany.
El Requiem va ser fruit d'una proposta original de Verdi el 1868 de compondre un rèquiem entre els compositors italians més reconeguts en honor a Rossini. L'obra es va completar, però mai es va interpretar, i quan el seu “Libera me” li va ser retornat, va decidir escriure un rèquiem sencer ell mateix, probablement encoratjat per la mort recent d'Alessandro Manzoni, a qui va dedicar la peça. Aquesta obra mostra una gran influència operística, però, i s'hi poden observar alguns elements que reivindiquen les seves opinions envers la germanització de la música italiana, retornant a la idea que ell havia proposat el 1868 de fer una obra purament italiana.
A causa de la immensa popularitat de la música de Verdi a Itàlia en els anys setanta, la retirada de Verdi li va semblar al seu editor, Giulio Ricordi, una forma de malbaratar el seu talent i perdre possibles beneficis. D'aquesta manera va sorgir una mena d'intriga per obligar el compositor a sortir del seu retir per escriure una altra òpera. A causa de la importància dels aspectes dramàtics de l'òpera per al compositor, Verdi era especialment selectiu en l'elecció dels temes.
Verdi i Boito miniatura|Boito i Verdi La composició dOtello va ser fruit d’una operació hàbil i pacient dissenyada per l’editor Giulio Ricordi, fill de Tito, que en aquells anys ja assumia un pes decisiu dins l’editorial i que més endavant també guiaria figures com Puccini. Ricordi perseguia un objectiu ambiciós: reunir Giuseppe Verdi i Arrigo Boito en un mateix projecte. La tasca no era senzilla, perquè la relació entre tots dos era freda; Verdi no havia oblidat els dards que Boito li havia llançat anys enrere.Boito havia format part de la Scapigliatura (l’escabellament), corrent artístic i intel·lectual que, després de la proclamació del Regne d’Itàlia el 1861, va arrelar sobretot al nord, especialment a Milà, centre neuràlgic del món editorial i periodístic. Els scapigliati es caracteritzaven per una actitud crítica envers les figures consagrades de l’òpera italiana, i Verdi va percebre aquests atacs com una desqualificació directa a la seva persona i al seu estil. Ricordi, però, estava convençut que la unió de l’experiència madura de Verdi amb el talent literari i musical de Boito podia donar lloc a una obra excepcional —i no es va equivocar.
Després d’un període de retir que va perdurar durant aproximadament deu anys, Giuseppe Verdi només consideraria la possibilitat de compondre una nova òpera si el llibret despertava el seu interès creatiu. Durant aquesta fase de recerca d’una trama adient, l’editor Giuseppe Ricordi va posar en relleu un text que Arrigo Boito havia escrit amb la intenció de compondre ell mateix una òpera titulada Nerone. En una carta de febrer de 1870, Ricordi va suggerir a Verdi que, amb l’aprovació de Boito, podria assumir la composició musical del llibret. miniatura|esquerra|Franco Faccio, director d’orquestra de confiança de Verdi
Aprofitant la disposició pública de Boito a reconciliar-se amb Verdi, tant Ricordi com la comtessa i mecenes Clara Maffei van intentar, el març de 1878, crear una situació favorable per apropar els dos músics. En aquesta iniciativa també va intervenir Franco Faccio, compositor i director compromès amb Boito en el projecte de renovació de l’òpera italiana, qui més tard esdevindria un col·laborador orquestral de plena confiança per a Verdi. Durant una trobada específica, van tornar a proposar el llibret de Boito Nerone, però Verdi el va rebutjar categòricament amb la següent reflexió: «Per quina raó l'he d'escriure? Què hi guanyaria si ho fes?».
Ricordi no va abandonar els seus esforços i, el gener de 1871, va remetre novament una carta a Verdi, adjuntant una còpia del llibret Amleto que Boito havia creat el 1865 per al seu col·laborador Franco Faccio i que havia estat reviscut el febrer de 1871. Tot i això, Verdi va mantenir la seva negativa durant la dècada de 1870. Coneixedor del seu interès per la soprano Adelina Patti, Ricordi va intentar persuadir-lo perquè escrigués una òpera per a ella, però Verdi va declinar novament. Una trobada posterior entre Boito i Verdi, el 1871 a l’estació de Bolonya durant la seva assistència a una representació de Lohengrin de Wagner, tampoc no va produir resultats concrets.
Era àmpliament reconegut que Giuseppe Verdi tenia una profunda admiració per les obres teatrals de Shakespeare i que, al llarg de la seva trajectòria, havia manifestat el desig de transformar algunes de les seves trames en òperes. Malgrat això, l’únic intent realitzat, Macbeth (1847), tot i obtenir un cert èxit inicial, va rebre una acollida més freda quan Verdi la va revisar per a una representació a París l’any 1865. Pel seu desenvolupament relativament directe, Otel·lo es va convertir en una de les candidates més probables per a una futura adaptació operística.
El març de 1879, es va estrenar a Gènova Mefistofele de Boito, ciutat on Verdi solia passar els hiverns. Tot i assistir a la representació i no obtenir-ne una impressió favorable, Verdi va rebre amb cortesia Boito quan aquest el va saludar.
Tres mesos més tard, Ricordi va idear un altre intent per acostar els dos músics coincidint amb la visita de Verdi a Milà el 30 de juny de 1879, amb motiu de la direcció de la seva Missa de Rèquiem en una funció benèfica a La Scala. La interpretació va ser acollida amb gran entusiasme pel públic i l’orquestra de la Scala va oferir un concert davant de l’hotel on Verdi s’allotjava. Tant Ricordi com Faccio es van esforçar perquè el compositor se sentís acollit i respectat durant la seva estada a Milà.
En aquest context, es produí, gairebé de manera fortuïta, un sopar durant el qual Ricordi, acompanyat del director i amic de Verdi, Franco Faccio, va introduir amb habilitat la idea d’un nou projecte operístic, tot orientant suavement la conversa cap al possible tractament musical dOtel·lo de Shakespeare. Malgrat el recel inicial del compositor, li van indicar que Boito estaria disposat a preparar un llibret basat en la tragèdia shakespeariana.