Història de la meteorologia

Meteorología és un terme que deriva del llibre d'Aristòtil Meteorologica, que va ser escrit cap a l'any 340 aC. En ell Aristòtil presentava observacions i especulacions respecte a l'origen dels fenòmens de l'atmosfera terrestre i de l'espai exterior. En grec meteoron a objectes alts entre la Terra i on hi ha les estrelles. Teofrast va fer un llibre similar (Llibre dels Senyals) sobre pronòstics meteorològics basats en l'observació dels fenòmens del temps.

Prehistòria La supervivència dels primers assentaments humans estables ja fa més de 5.500 anys estaven molt lligats al temps atmosfèric. Unes condicions òptimes o simplement favorables permetia la cacera, la pesca i també podien tenir una bona recol·lecció. Tanmateix un temps advers durant un temps prolongat podia fer desaparèixer aquella comunitat d'humans, tant per la fam i així la presència de malalties o simplement, una tempesta desafortunada podia destruir tot el poblat.

Amb aquesta dependència tan ferotge amb el temps no és d'estranyar l'atribució d'aquest fenòmens meteorològics a divinitats del vent, la pluja i el Sol. El cas del Sol, com a Déu dominant, també va ser present durant la prehistòria i durant les primeres civilitzacions humanes. El mal temps era atribuït a l'enuig d'aquestes divinitats. En aquestes primeres comunitats existia la figura d'un xaman o sacerdot, que servia de mediador entre els humans i els Déus. Aquest sacerdot era l'encarregat de demanar el bon temps.

Antiga Grècia La meteorologia com a ciència que estudia els fenòmens naturals neix en el món grec. Per una banda, és en aquesta època on neix un interès per analitzar i donar respostes racionals als fenòmens naturals. Però per l'altra banda és en aquesta època on encara segueixen persistint una gran varietat de ritu i creences que consideren que les divinitats de la mitologia grega com a causants dels fenòmens naturals. miniatura|Creença en l'enuig de Zeus Aquest començament dels pensadors grecs en entendre d'una forma racionals els fenòmens que ocorren a l'atmosfera es produeix, principalment, a partir del . Durant els segles anteriors, tan sols existia com a resposta a aquest fenòmens la intervenció d'alguna divinitat de l'Olimp. A partir del segle VI aC, apareixerà aquest dualitat malgrat els estudis racionals iniciats pels filòsofs, com fou Tales de Milet.

Els déus i els meteors Com a quasi totes les cultures i civilitzacions antigues, el Sol a l'antiga Grècia és l'element de la natura que ocupava el lloc més destacable de tot el Panteó. En el panteó grec hi han dos divinitats relacionades amb el Sol: Helios i Apol·lo. Helios és la personificació del Sol que sorgeix del mar tirant d'un carro per portar la llum als humans. Apol·lo és el Déu solar antropomòrfic, a més de ser el més important de l'Olimp després de Zeus. Apol·lo és normalment representat amb una cabellera rosa fent referència als raig solar. La primera llum del dia era la responsabilitat atribuïda a la deessa Eos. Selene que és germana de Helios i Eos era la deessa de la Lluna. Eos sempre precedia el seu germà Helios en l'anunci als humans de l'arribada de la llum solar. Eos també se la coneix com a deessa de la matinada.

La manifestacions de fenòmens meteorològics també estaven representats a través de la figuera dels Déus i Deesses. Les tempestes violentes estaven representades per les filles de Posidó i Gea, i els monstres d'Aelo i Arpies. Els trons i els llampecs són donats per la seva gran espectacularitat al Déu més important que és Zeus, el qual descendeix a la Terra en forma de llamp i tro.

El vent és causat per Eolo, el qual segons la mitologia es trobava a les illes Eolies, al nord de Sicília, on creava uns forts vents als humans. Hespèrides era la deessa dels núvols i Iris la de l'arc de Sant Martí. La rosada s'explicava a través el mite de Memmon, que explica que la rosada són causades per les llàgrimes d'Aurora que refresquen els conreus.

Aquest interès per la cultura grega se centrava més en la part estètica que en la religiosa.

Primers meteoròlegs miniatura|Escultura d'Aristòtil al Louvre Durant aquesta època històrica apareixen els primers pensadors que busquen respostes als fenòmens meteorològics. Un d'aquests primers pensadors o meteoròlegs va ser Tales de Milet qui va escriure la seva obra Cosmologia que proposava l'aigua com l'únic principi universal. Aquest pensador dissenyar diferents calendaris meteorològics i va errar en culpar el vent com a provocador dels terratrèmols. El deixeble d'aquest pensador fou, Anaximandre de Milet. Anaximandre va estudiar la importància de l'aire en la meteorologia i va arribar afirmar que: "Els vents es generen en separar-se de l'aire els vapor més lleugers i en concentrar-se".

Anaximandre defensava que el principi fonamental de totes les coses era l'aire. L'alteració o el canvi d'estat de condensació de l'aire era la responsable de les transformació de l'atmosfera. Així que el vent, els núvols i la pluja eren suposadament els diferents estadis de condensació de l'aire. També va fer altres suposicions com per exemple, que el tro i el llamp es produïen per fregament entre núvols, i que l'arc de Sant Martí era la brillantor del Sol en un núvol dens.

Aristòtil va ser un dels pensador més importants de l'època i les teories han perdurat i han estat vàlides durant molt de temps. La seva obra que ha tingut més transcendència en l'àmbit de la meteorologia va ser l'obra titulada Meteorològica. Aquesta obra va ser acceptada durant gairebé 2.000 anys. L'obra ens diu que la terra està formada per quatre elements universals: aigua, foc, aire i terra. Els astres es diu que estan formats per un cinquè element: l'èter. Afirmà que els meteors eren causats pel Sol, el qual produeix dos tipus d'exhalacions, una de seca des de terra i una d'humida des de l'aigua.

Les idees d'Aristòtil no van ser refusades fins ben entrada l'edat mitjana. Durant l'edat mitjana, els estudiosos europeus van redescobrir les seves teories. Durant tot aquell temps la teories d'Aristòtil s'havien mantingut intactes i vàlides, i per això no hi va haver ningú que es preocupés per l'estudi de l'atmosfera des de l'antiga Grècia fins a principis de l'edat mitjana.

Edat moderna Recerca meteorològica del al XVIII A partir del , durant el Renaixement, comença una nova etapa en la història de la meteorologia gràcies a l'aplicació del mètode experimental i l'aparició de nombrosos instruments de mesura. Però aquest impuls no va ser únic de la meteorologia sinó que fou un impuls general en totes les ciències gràcies als grans descobriments geogràfics.

Des de finals del i fins al va ser una època caracteritzada pels grans viatges marítims i del descobriments d'emplaçaments geogràfics. A causa d'aquest situació social va néixer la necessitat d'inventar nous mètodes de navegació, d'orientació i de donar explicació als corrents marins. A més, va ser uns moments en què es van tornar a intentar a entendre als fenòmens on es van trobar contradits amb els textos clàssics.

Gràcies a les cròniques dels navegants d'aquesta època es va poder saber que hi ha vida en els zones més càlides del planeta que es contraposava amb el que havien afirmat els grecs. Aquests navegants van narrar multitud de meteors, fins i tot tan detallats que van avançar-se a les explicacions que després farien els científics.

Celebritats i els seus primers instruments meteorològics L'única manera d'interpretar els meteors que succeïen era amb l'observació, per aquesta raó durant el van aparèixer els primers instruments de mesura per a l'observació.

Gràcies a aquest avenços en la instrumentació van permetre que en el es poguessin començar les primers observacions meteorològiques instrumentals.

Personatges Cèlebres de la Història de la meteorologia entre el i el 150px|Galileu162px|Nicolau Copèrnic190px|Leonardo Da VinciGalileo GalileiNicolau CopèrnicLeonardo Da Vinci (1564-1642) (1473-1543) (1452-1519) La Terra Gira sobre si mateixa Mètode Experimental higròmetre150px|Blaise Pascal140px|Evangelista Torricelli150px|Robert Hooke (1635-1703) (1608-1647) (1623-1662)Blaise PascalEvangelista TorricelliRobert Hooke Baròmetre de mercuri Pluviòmetre

Leonardo Da Vinci

Leonardo da Vinci va ser artista, enginyer, inventor i també estudiós del medi. Da Vinci va estudiar la formació dels fenòmens meteorològics i va dissenyar instruments per a poder-los mesurar.

Un d'aquest instruments destacables va ser l'higròmetre, que estava compost per una mena de balança, amb discs de paper a banda i banda que absorbien el vapor d'aigua. A mesura que guanyen massa, una agulla indica el nivell d'humitat.

Nicolau Copèrnic

Nicolau Copèrnic va revolucionar la manera de veure el món gràcies a la seva teoria revolucionària en què deia que la Terra gira sobre el seu eix un cop cada vint-i-quatre hores. Aquest teoria correcta que el va portar a la foguera va ser utilitzada com a base per a l'explicació dels solsticis i els equinoccis, i també finalment, les estacions de l'any.

Galileo Galilei

Galileo Galilei va ser físic i astrònom i és considerat el gran impulsor de les ciències. Galileu se'l considera el fundador del mètode experimental, juntament amb dos altres filòsofs, que és el senyor Francis Bacon i René Descartes. El primer dels dos va ser qui també impulsà l'ús del mètode inductiu i Descartes qui va promoure l'observació meteorològica com a única via per a formular les lleis que expliquen els fenòmens atmosfèrics. En Galileu gràcies en saber combinar el mètode deductiu i l'inductiu va crear el mètode experimental. El mètode experimental va permetre la creació i l'impuls necessari per a la creació d'instruments per mesura els fenòmens meteorològics.

Robert Hooke

Robert Hooke també és una figura destacada en aquesta època en l'àmbit de la meteorologia. Robert Hokke era un científic anglès que se li atribueix la creació del primer pluviòmetre, com també el microscopi encara que no incumbeixi directament a l'àmbit de la meteorologia. A més en l'àmbit de la física, Robert Hooke formula la Llei de Hooke l'any 1678.

Evangelista Torricelli

Evangelista Torricelli era un físic i matemàtic italià que va ser un deixeble de Galileo Galilei. Ell també contribuï en la creació d'instruments de mesura com el baròmetre de mercuri. El 1744, Evangilsta Torricelli amb l'ajuda de Vincenzo Viviani descobreixen la pressió atmosfèrica, i una dècada després, el físic alemany Otto von Guericke constata que la pressió té una força considerable a través de l'experiment dels hemisferis de Magdeburg.

Blaise Pascal

Blaise Pascal era un filòsof, matemàtic i físic francès que a part d'importants contribucions en l'àmbit de la filosofia o la matemàtica, també ho va fer en l'àmbit de la meteorologia. L'any 1648 va demostrar que el nivell de la columna de mercuri del baròmetre determina l'augment o la disminució de la pressió atmosfèrica circumdant. Aquest experiment va verificar la hipòtesi de Torricelli respecte a l'efecte de la pressió atmosfèrica sobre l'equilibri dels líquids.

L'acadèmia del Cimento miniatura|Acadèmia Francesa de Ciències successora de l'acadèmia del Cimento L'Accademia del Cimento o l'Acadèmia dels Experiments va sorgir l'any 1657 a la ciutat de Florència. Aquesta Acadèmia fou fundada pel duc Ferran II de Toscana, pertanyia a la família dels Medici. Aquest centre era un escola dedicada a l'experimentació, i allí es van millor i es van inventar tot un seguit d'instruments de mesura meteorològica, com per exemple, l'higròemtre de condensació i el termòmetre d'aigua florentins.

El seu fundador va crear la primera xarxa d'observatoris meteorològics el 1654 repartida en onze estacions meteorològiques diferents repartides entre Itàlia, França, Suïssa, Alemanya i Rússia, encara que la majoria estaven a Itàlia. Les deu estacions estaven a: Florència (Itàlia), Pisa (Itàlia), Parma (Itàlia), Curtigliano (Itàlia), Vallombrosa (Itàlia), Bolonya (Itàlia), Milà (Itàlia), Innsbruck (Suïssa), Osnabrück