miniatura|Estats membres de la Unió Llatina
La Unió Llatina fou una organització internacional intergovernamental creada per fomentar la cooperació cultural i intel·lectual entre els estats de llengua i cultura d'origen llatí i promoure les llengües romàniques, la diversitat cultural i el multilingüisme. Va arribar a reunir 36 estats membres d'Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia i quatre observadors permanents.
Els antecedents de l'organització es remunten al Congrés dels Països Llatins celebrat a Rio de Janeiro l'octubre de 1951. La Unió Llatina es constituí formalment per mitjà de la Convenció de Madrid del 15 de maig de 1954, que n'establí l'organització, el funcionament i els objectius.
La seu estatutària de l'organització era a Santo Domingo, a la República Dominicana, mentre que el Secretariat General i les principals direccions administratives i operatives es trobaven a París. França va regular l'establiment i les immunitats del Secretariat General a París mitjançant un acord signat el 1988 i aprovat legislativament el 1989.
L'organització tenia sis llengües oficials: el català, el castellà, el francès, l'italià, el portuguès i el romanès. El castellà, el francès, l'italià i el portuguès eren les principals llengües de treball.
A causa d'una greu crisi financera, el Congrés de l'organització acordà el gener de 2012 suspendre les activitats del Secretariat General. Aquest va tancar definitivament el 31 de juliol del mateix any i l'organització deixà de funcionar. Els Arxius Diplomàtics francesos consideren el 2012 l'any de dissolució de la Unió Llatina i en conserven el fons documental institucional.
Història Fundació La idea d'articular institucionalment la cooperació entre països de cultura llatina es desenvolupà durant la primera meitat del segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, la proposta rebé un nou impuls en el context de les relacions culturals entre Europa i l'Amèrica Llatina.
L'octubre de 1951, el govern del Brasil convocà a Rio de Janeiro un Congrés dels Països Llatins, que constituí el principal antecedent immediat de la Unió Llatina. Els participants defensaren la cooperació entre pobles vinculats per llengües i tradicions culturals derivades del món llatí.
Tres anys més tard, el 15 de maig de 1954, se celebrà a Madrid el congrés constituent que aprovà la Convenció de Madrid. Aquest tractat definia la vocació de l'organització, la seva estructura institucional i les formes de cooperació cultural i intel·lectual entre els estats participants.
Tot i la constitució de 1954, el desenvolupament efectiu de la Unió Llatina fou gradual. Diversos dels principals estats fundadors no formalitzaren la seva entrada fins al 12 de gener de 1972. Durant les dècades posteriors l'organització s'amplià progressivament fins a arribar als 36 membres.
La Unió Llatina celebrà 26 congressos entre 1951 i 2012. Els informes d'aquests congressos, juntament amb els acords de cooperació i altra documentació institucional, formen part del fons de la Unió Llatina conservat pels Arxius Diplomàtics francesos.
Desenvolupament Durant les dècades de 1980, 1990 i 2000, l'organització amplià tant el nombre de membres com els seus programes culturals i lingüístics. El nombre d'estats membres passà de dotze en les primeres etapes de funcionament efectiu a 35 el 2003 i finalment a 36.
La Unió Llatina establí una xarxa de representants en diversos països i desenvolupà activitats relacionades amb les arts, la literatura, el cinema, el patrimoni, l'ensenyament de llengües romàniques, la terminologia científica i tècnica i el multilingüisme a les noves tecnologies.
El Secretariat General, on es concentraven les principals direccions de l'organització, era a París. En els darrers anys estava estructurat en una Direcció de Cultura i Comunicació, una Direcció de Promoció i Ensenyament de Llengües, una Direcció de Terminologia i Indústries de la Llengua i els serveis administratius i financers.
Objectius La Unió Llatina concebia la llatinitat principalment com una comunitat cultural i lingüística basada en l'herència històrica de Roma, l'evolució de les llengües derivades del llatí i els intercanvis entre societats de tradició llatina. L'objectiu no era establir una comunitat ètnica, sinó promoure un espai cultural compartit caracteritzat per una considerable diversitat geogràfica i social.
L'organització definia com a objectius generals la promoció de la diversitat cultural i el multilingüisme i, més específicament, la cooperació cultural i intel·lectual entre els estats membres.
La seva actuació s'articulava principalment en tres grans àmbits:
Cultura i comunicació, destinada a promoure, difondre i conservar el patrimoni cultural dels països llatins. Promoció i ensenyament de les llengües, especialment el català, el castellà, el francès, l'italià, el portuguès i el romanès. Terminologia i indústries de la llengua, orientada al desenvolupament de terminologia científica i tècnica en llengües romàniques i al foment del multilingüisme en els nous entorns tecnològics.
Llengües Al final de la seva existència, les sis llengües oficials de la Unió Llatina eren el català, el castellà, el francès, l'italià, el portuguès i el romanès.
El règim lingüístic havia evolucionat amb el temps. La Convenció constitutiva de 1954 establia inicialment com a idiomes oficials el castellà, el francès, l'italià i el portuguès; posteriorment s'hi incorporaren altres llengües romàniques. En la fase final de l'organització, el català i el romanès formaven també part de les sis llengües oficials.
El castellà, el francès, l'italià i el portuguès constituïen les llengües utilitzades habitualment en les reunions i en bona part del funcionament intern de l'organització.
Activitats Cultura i comunicació La Direcció de Cultura i Comunicació desenvolupava projectes relacionats amb les belles arts, la literatura, el cinema, el patrimoni i els mitjans audiovisuals. Entre les seves actuacions hi havia exposicions temporals i itinerants, publicacions d'art, trobades d'escriptors, seminaris, concursos i donacions de petites biblioteques a institucions dels estats membres.
La Unió Llatina també donava suport a festivals cinematogràfics europeus i llatinoamericans, organitzava retrospectives, contribuïa a la difusió del patrimoni cinematogràfic i participava en activitats de formació per a professionals del sector audiovisual.
Entre els seus projectes digitals hi havia Virtuale Museum, concebut com un museu virtual dedicat a la pintura i l'escultura dels països llatins, i Mirabilia, orientat a donar a conèixer per internet el patrimoni històric i artístic de diverses ciutats del món llatí.
L'organització concedia també diferents premis culturals. Entre aquests hi havia el Premi Unió Llatina-Festival de Biarritz al cinema documental i el Premi Unió Llatina-Martín Chambi de fotografia, creat en homenatge al fotògraf peruà Martín Chambi. També participava en premis de cinema de caràcter històric i altres concursos artístics.
Promoció i ensenyament de llengües La política lingüística de la Unió Llatina aspirava a reforçar l'ensenyament i l'ús de les llengües romàniques dins i fora dels països on eren majoritàries. L'organització elaborava materials pedagògics, promovia concursos lingüístics, seminaris i activitats d'intercomprensió entre parlants de diferents llengües romàniques.
Un dels conceptes impulsats en aquest àmbit fou la intercomprensió, basada en l'aprofitament de les semblances entre llengües romàniques perquè els parlants d'una d'elles poguessin desenvolupar capacitats de comprensió de les altres sense necessitat de dominar-les plenament.
La Unió Llatina desenvolupà, entre altres, recursos i programes educatius com Itineraris Romànics i iniciatives sobre multiculturalitat, plurilingüisme, llengües frontereres i transmissió de la tradició oral.
Terminologia i indústries de la llengua La Direcció de Terminologia i Indústries de la Llengua treballava per enriquir la terminologia científica i tècnica de les llengües romàniques i evitar que el desenvolupament científic i tecnològic comportés necessàriament l'adopció exclusiva de terminologia procedent d'altres llengües.
L'organització participava en la creació i el manteniment de bancs de dades terminològiques, l'elaboració de glossaris especialitzats, la celebració de congressos i seminaris i la cooperació entre organismes de terminologia.
Una de les iniciatives més destacades fou Realiter, la Xarxa Panllatina de Terminologia, que rebia el suport de la Unió Llatina des de 1993. La xarxa fomentava l'elaboració conjunta de recursos terminològics en diferents llengües romàniques.
Entre els resultats d'aquesta cooperació hi hagué vocabularis multilingües especialitzats. El 2012, per exemple, es publicà un Lèxic panllatí de l'energia eòlica, coordinat per l'Oficina de Traducció del Govern del Canadà i elaborat en el marc de Realiter.
La Unió Llatina impulsava igualment Terminometro, un portal especialitzat en terminologia i disciplines relacionades, i Portalingua, un observatori dedicat a la presència i l'ús de les llengües en la societat del coneixement.
Dia de la Llatinitat El Congrés de la Unió Llatina va instituir el Dia de la Llatinitat per commemorar anualment la signatura de la Convenció de Madrid. Se celebrava pels volts del 15 de maig mitjançant activitats culturals i educatives organitzades en diversos estats membres.
L'objectiu de la jornada era reforçar la consciència de l'herència cultural compartida entre els pobles de llengües llatines i, alhora, mostrar la diversitat existent dins aquest espai cultural.
Estats membres En la seva etapa final, la Unió Llatina tenia 36 estats membres.
Estat Data d'entrada Andorra 21 d'octubre de 2004 Angola 19 de febrer de 1997 Bolívia 12 de març de 1985 Brasil 12 de gener de 1972 Cap Verd 16 d'octubre de 1992 Xile 26 de novembre de 1990 Colòmbia 6 de juliol de 1995 Costa d'Ivori 15 de desembre de 1999 Costa Rica 8 de juliol de 1996 Cuba 19 de juliol de 1988 Equador 12 de gener de 1972 El Salvador 14 de setembre de 2006 Espanya 12 de gener de 1972 Filipines 19 de setembre de 1985 França 12 de gener de 1972 Guatemala 14 de juny de 1984 Guinea-Bissau 8 de novembre de 1990 Haití 12 de gener de 1972 Hondures 12 de gener de 1972 Itàlia 12 de gener de 1972 Moldàvia 16 d'octubre de 1992 Mònaco 14 de juny de 1984 Moçambic 9 de maig de 1994 Nicaragua 18 de maig de 1973 Panamà 10 de juliol de 1995 Paraguai 12 de gener de 1972 Perú 12 de gener de 1972 Portugal 12 de gener de 1972 República Dominicana 12 de gener de 1972 Romania 25 de febrer de 1980 San Marino 21 de febrer de 1985 São Tomé i Príncipe 16 d'octubre de 1992 Senegal 22 de juny de 1999 Timor Oriental 19 de novembre de 2004 Uruguai 28 de gener de 1985 Veneçuela 1 de març de 1990
Observadors permanents La Unió Llatina tenia quatre observadors permanents:
Argentina Mèxic Orde Sobirà i Militar de Malta Santa Seu
Mèxic, per tant, no era un estat membre de ple dret, sinó un observador permanent.
Criteris d'adhesió Els estats que volien integrar-se a la Unió Llatina havien de ser països de llengua o cultura d'origen llatí i adherir-se formalment a la Convenció de Madrid. Les recomanacions interpretatives establertes el 1992 concretaven tres grans grups de criteris:
Criteris lingüístics: tenir una llengua romànica com a llengua oficial, llengua d'ensenyament o llengua utilitzada habitualment en la comunicació i els mitjans. Criteris lingüisticoculturals: disposar d'una producció literària significativa en alguna llengua romànica i una presència destacada d'aquestes llengües en la premsa, la ràdio o la televisió. Criteris culturals: acreditar una herència directa o indirecta del patrimoni de la Roma antiga, mantenir l'ensenyament del llatí o de llengües romàniques i fomentar els intercanvis culturals amb altres països llatins.