Les protestes de Gwangju, altrament conegudes com a Moviment Democràtic de Gwangju, els fets del 18 de maig o la massacre de Gwangju, fan referència a unes protestes populars que es van produir a la ciutat de Gwangju, a Corea del Sud, entre el 18 i el 27 de maig de l'any 1980. L'impacte d'aquests esdeveniments va ser elevat, tant per la brutalitat repressiva que va patir la població per part del règim del dictador Chun Doo-hwan, com per la transcendència del moviment popular, considerat un punt d'inflexió en el camí cap a la democratització de Corea.
Encara avui es desconeix el nombre exacte de morts. Mentre que la versió oficial del govern va ser un balanç de 200 morts i 400 ferits, investigacions realitzades per a la premsa internacional elevaven la xifra, com a mínim, entre 1000 i 2000 defuncions.
Antecedents Durant la primera meitat del s. XX, Corea va estar marcada per canvis significatius. Després de l'ocupació japonesa (1910-1945) i de la rendició del Japó durant la Segona Guerra Mundial, el país es va dividir en la zona nord, la República Popular Democràtica de Corea, sota domini de l’URSS, i la zona sud, la República de Corea, sota domini dels Estats Units.
El primer president de la República de Corea, Yi Seung-man, o Syngman Rhee (1948-1960), tenia un fort caràcter anticomunista. Amb aquesta justificació, va fer ús de la repressió contra tota oposició política i la població. Amb aquest clima de tensió es van desencadenar protestes estudiantils l'any 1960, que van provocar la dimissió de Yi.
Tot i que hi va haver un període en què el país va estar governat per un sistema democràtic, l'any 1961 es va produir un cop d'estat i Park Chung-hee arriba al poder. Va incrementar la política repressiva contra l'oposició i les llibertats de la població coreana i va aplicar un fort control a la premsa i a les universitats.
El clima de malestar va augmentar amb l'aprovació de la Constitució Yushin, el desembre del 1972, un document polític de caràcter autoritari en què Park acumulava la major part de poders, esdevenint, així, un règim dictatorial.
Dictadura de Chun Doo-hwan El 26 d'octubre de 1979, Kim Jae-kyu, director de l'Agència Central d’Intel·ligència Coreana, va assassinar el president Park Chung-hee, disparant-li dues bales, una al pit i l'altra, al clatell. Estaven decidint quina era la millor manera de dissoldre les protestes populars que s'estaven produint a Busan i a Masan, provocades pel descontentament general. Tenien dues postures diferents sobre com actuar-hi al respecte: mentre que el director de l'agència apostava per fer tot un seguit de reformes que fessin disminuir la crispació popular, el president volia utilitzar la repressió per dissoldre-les.
Kim Jae-kyu era conscient que, aplicant l'ús de la força sobre la població, només s'aconseguiria esperonar les protestes a altres indrets del país. Així doncs, va decidir assassinar-lo, idea que tenia present des de feia temps.
Amb la mort de Park Chung-hee, es posava fi a una dictadura que havia durat disset anys. L'anunci d'aquest fet als mitjans de comunicació va provocar que la població pensés que es derogaria la llei marcial, l'alliberament dels opositors polítics que, en aquell moment, es trobaven empresonats acusats de ser comunistes, i la convocatòria de noves eleccions.
La realitat, això no obstant, en va ser una altra. El 1980, el militar Chun Doo-hwan, va prendre el control militar de Corea del Sud, donant un cop d'estat des de dins. Va instaurar un règim autoritari i amb una gran repressió a les classes populars. Aquest fet va ser recolzat per Ronald Reagan, que havia arribat al poder a la Casa Blanca.
Les protestes contra el govern repressiu de Corea del Sud havien estat una constant en la societat i cada vegada més anaven augmentant d'intensitat. Durant els primers mesos dels anys 80, a més, ja s'havien produït manifestacions massives. A la capital, Seül, se’n va fer una de molt important en què es reivindicaven millores salarials.
El 17 de maig de 1980, la Nova Junta Militar endureix la llei marcial, com a intent per a sufocar les protestes, protagonitzades, sobretot, per estudiants universitaris i professors.
Amb aquesta llei, es clausuren el Parlament i les universitats, s'implanta la prohibició de tota activitat política, es detenen figures polítiques rellevants i es nega el dret a vaga i a la llibertat de premsa.
La població no acceptava el caràcter autoritari del sistema polític, malgrat la repressió a què era sotmesa, amb detencions, assetjament a activistes i de tota dissidència política, clausura de publicacions crítiques amb el règim, prohibició de sindicats independents de professors, etc. Així doncs, encara que s'hagués endurit la llei marcial per silenciar tota veu dissident, va tenir l'efecte contrari.
18 de maig de 1980 - inici de les protestes de Gwangju Gwangju, capital de Jeolla del Sud, era un territori estratègicament ambiciós pels dirigents polítics. Posseïa recursos naturals molt preuats, motiu pel qual havia estat constantment espoliat. Per aquesta raó, era una ciutat on s'hi havien produït protestes amb bastant freqüència.
El 18 de maig de 1980, els estudiants de la Universitat de Chonnam inicien una protesta exigint la derogació de la llei marcial, el rebuig a la supressió de la llibertat acadèmica, la reivindicació de la democratització de Corea i l'alliberament de Kim Dae-jung, detingut en diverses ocasions per defensar els drets humans i l'establiment de la democràcia al país. En aquesta ocasió, detingut perquè se’l considerava una figura clau en les protestes que es produïen a la ciutat.
El govern del dictador Chun Doo-hwan va acusar els protestants de ser procomunistes i ordena al comandant de les Forces Especials, Chung Ho-young, que sufoqués la revolta popular. Va enviar la brigada de paracaigudistes, que van reprimir els protestants. Això va provocar que, l'endemà, la població en bloc sortís al carrer.
Es té constància que unes 250000 persones van participar en les diferents protestes que es van succeir fins al dia 27. Durant els dies en què es van produir aquestes mobilitzacions, Chun Doo-hwan va aïllar la ciutat, fent que fos impossible per part dels mitjans de comunicació informar sobre el que passava. Els únics que ho podien fer, eren els que estaven controlats pel règim, els quals oferien comunicats militars oficials.
Al principi de les protestes, la població utilitzava armes rudimentàries per a defensar-se dels militars, tot i que a mesura que la violència policial anava augmentant, els protestants van acabar entrant a les comissaries i prenent les armes. Així va ser com es va aconseguir que el 21 de maig declaressin la ciutat lliure de dominació militar. Tot i que, finalment, el 27 de maig, les forces militars de Chun Doo-hwan realitzen un desplegament de tancs, vehicles blindats i helicòpters que inicien un atac indiscriminat contra la població de Gwangju. Al cap de dues hores de l'ofensiva, van ofegar les protestes.
La població va haver d'enfrontar-se a una repressió policial que es va traduir en 18000 policies antidisturbis i a 3000 paracaigudistes. Un nombre elevat de persones detingudes van ser obligades a despullar-se pels agents com a forma d'humiliació. Van ser sotmeses a pallisses i a rebre tortures en sales destinades per fer aquesta funció. Moltes, van patir violacions.
Els paracaigudistes que va enviar el comandant Chung assassinaven a qualsevol persona que es trobessin al carrer. També van matar els conductors d'autobusos i de taxis que intentaven traslladar els ferits o els morts a altres zones més segures. Els policies locals que intentaven alliberar els manifestants per evitar que fossin torturats, van patir la mateixa sort. Malgrat que el director d’Informació de la comissaria de Gwangju va intentar aturar la violència desproporcionada dels paracaigudistes, va ser assassinat per aquests.
Les protestes de Gwangju de 1980 tenen un significat transcendental, ja que es consideren l'inici d'un moviment en pro de la democràcia a Corea, vigent durant tota la dècada. El seu esperit es va reforçar l'any 1987, després de la mort de Bak Jong-cheol, un estudiant activista del moviment democràtic, a causa de les tortures policials a què va ser sotmès. Entre la població es va crear una necessitat de buscar la veritat i la justícia cap a totes les persones que havien estat víctimes de la violència de l'estat coreà.
Conseqüències polítiques Les protestes de Gwangju van comportar la mort, com a mínim, d'entre 1000 i 2000 persones i l'empresonament de 1394, 500 d'aquestes acusades formalment. Es van decretar 7 condemnes a mort i 4 a cadena perpètua. El relat oficial, però, difereix de la realitat. El govern va informar d'un balanç de 200 morts i 400 ferits. Un altre aspecte a destacar és que va declarar que els empresonats formaven part de grups comunistes i que els seus líders treballaven per Corea del Nord.
Aquesta informació no va resultar creïble a gran part de la població, que coneixia l'elevada violència que havia utilitzat el règim de Chun Doo-hwan. El resultat va ser la pèrdua de la seva legitimitat al poder i la seva posterior dimissió.
Es va despertar un fort sentiment de rebuig als Estats Units entre estudiants i activistes en conèixer-se el paper còmplice d'aquesta potència. Quan les tropes coreanes que estaven a Seül van rebre l'avís de desplaçar-se fins a Gwangju per a sufocar els manifestants, l'exèrcit nord-americà va ocupar el seu lloc.
Difusió de la veritat enmig de la repressió Fotoperiodistes Kim Chon-kil (1929-2018)
Fotògraf de llarga trajectòria de lAssociated Press que va retratar el convuls període de transició de la dictadura a la democràcia coreana. Els seus inicis en aquesta agència es remunten a la Guerra de Corea (1950-1953), en què va desenvolupar el paper de traductor als periodistes americans que s'havien desplaçat per informar del conflicte entre les dues corees.
La fotografia clau de Kim Chon-kil és el retrat que va fer, el maig del 1961, del general Park Chung-hee, dos dies després del cop d'estat que va efectuar. Per a la gran majoria de la població, era la primera vegada que veia el dictador.
Va cobrir les protestes de Gwangju de l'any 1980 i també va estar a primera línia de les de l'any 1987.
Charles Betts Huntley (1936-2017)
Huntley, amb el nom coreà Heo Cheol-seon, va ser un missioner traslladat a Corea l'any 1965. A Gwangju va ser el capellà de l'hospital cristià i, durant les protestes, va ser testimoni de l'estat en com arribaven els manifestants. Per a tenir-ho documentat, els va fotografiar, juntament amb l'ajuda del fotògraf Kim Yeong-bok, que posseïa l'estudi fotogràfic Yangrim.
Gràcies a la cooperació de diferents persones del seu entorn, van aconseguir que les imatges arribessin als Estats Units sense que la policia coreana en tingués coneixement.
L'arxiu de Gwangju conserva, del capellà, 186 fotografies, 69 negatius i 57 diapositives, retrats de la massacre.
Katsuo Aoi (1939-2017) i Tadaomi Saito (1943-2014)
Els dos fotògrafs, que treballaven al mitjà japonès The Asahi Shimbun, van cobrir les protestes de Gwangju. Són exemple del paper crucial que van tenir els mitjans estrangers a l'hora d'informar sobre el que succeïa, perquè oferien a la resta del món una altra versió, oposada a la que proporcionava el govern. A més, eren els únics que podien explicar els fets, ja que els periodistes locals estaven en una situació de censura informativa.
Tot i que es van publicar algunes fotografies de Katsuo Aoi, una gran part se les va guardar a casa seva i no es van descobrir fins al 2020, tres anys després de la seva mort. En total, guardava 247 imatges, incloses 57 en color, un fet bastant estrany en aquella època.
Destaca una fotografia d'Aoi, en color, on es veu l'edifici del canal Gwangju Munhwa en flames. Els manifestants el van incendiar perquè era un dels mitjans de comunicació que el règim utilitzava per emetre comunicats de les autoritats militars.